Simon Bekaert: “Si Valtònyc torna, el tancaran a la presó”

Un dels artífexs de la victòria judicial de Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, a Bèlgica contra la justícia espanyola, que pretenia d’extradir-lo, és l’advocat flamenc Simon Bekaert. Ell forma part de l’equip internacional d’advocats que coordina Gonzalo Boye i que litiga en diverses jurisdiccions en defensa dels drets fonamentals dels exiliats catalans. També de Valtònyc. El seu cas ha tingut tanta transcendència que fins i tot ha forçat un canvi legislatiu a Bèlgica, on s’ha invalidat el delicte d’injúries al rei. A l’estat espanyol, però, aquest delicte arcaic es manté, malgrat els revessos del Tribunal d’Estrasburg. Bekaert ens en parla en aquesta entrevista, feta poca estona després d’haver sabut que el tribunal d’apel·lació de Gant no extradia Valtònyc de l’anòmal comportament de la justícia espanyola. Està convençut que si tornés a l’estat espanyol, l’empresonarien.

—Què ha passat avui dins el tribunal?
—Ha estat una vista d’un minut. Literalment. Hi havia tres jutges, i el president del tribunal ha dit que ja tenia la decisió, que la motivació era molt llarga i que en aquell moment no la llegiria pas, però que tindríem el text més tard, i que simplement diria què havien decidit: confirmar la decisió del jutjat de primera instància de no extradir i de desestimar el recurs contra aquella decisió. O sigui que no hi hauria extradició per cap dels tres delictes pels quals se’l reclamava.

—Només això, ni més ni menys?
—Exacte. I ja em puc imaginar què deuen dir les motivacions, que és que cap dels tres delictes pels quals fou condemnat a Espanya no són considerats com a tals a Bèlgica.

—I que Valtònyc feia ús del seu dret de la llibertat d’expressió.
—Sí, en tots tres delictes. La qüestió és que un d’aquests delictes, les injúries al rei, del qual el tribunal de primera instància va dir que no era delicte a Bèlgica, sí que ho era. Hi havia una llei del 1847 que ho deia. Però vam anar al Tribunal Constitucional de Bèlgica, i va dir que aquella llei atemptava contra els drets fonamentals, contra el Conveni Europeu dels Drets Humans, i que, per tant, no es podia continuar aplicant. Era el delicte que més temíem, i va quedar fora de joc. Des d’aquell moment vam tenir clar que no seria extradit, però no en pots estar mai segur al cent per cent fins que no hi ha el judici.

—També hi havia dubtes sobre si l’extradirien per amenaces.
—Sí, però era un delicte menor. Vam argumentar que no eren pas amenaces reals, que les cançons no es podien prendre literalment, que no incitaven a la violència, i que tampoc no havia estat pas condemnat per incitar a la violència. I hi ha una altra qüestió, una mica tècnica però important: a Bèlgica només hi ha delicte si l’amenaça és feta per escrit o si es fa oralment però de manera condicionada. Per exemple, si jo et dic que et mataré, però no ho escric i tan sols ho dic així, no és pas un delicte, o en tot cas no pots anar a la presó ni ser extradit per això. Però si et dic que et mataré si toques la meva dona o si no em dones 10.000 euros, sí que pot ser un delicte, perquè hi ha un condicionant. I en aquest cas no era pas condicionat a res, eren les lletres de les seves cançons.

—Amb Valtònyc heu aconseguit, fins i tot, de canviar el codi penal de Bèlgica.
—Sí, la llei d’injúries a la corona. Fou portada a tots els diaris del país, tots parlaven sobre el rei de Bèlgica. En general, la premsa era favorable a l’abolició d’aquest delicte per part de la Cort Constitucional, perquè és una llei arcaica, de l’antic règim i que no té pas sentit en el segle XXI. Perquè no és que diguem que els insults no poden ser sancionats, és més aviat que algú que prové de l’aristocràcia, i de la família reial, no ha de tenir més protecció legal que la resta de ciutadans. Aquest era el sentit general de l’opinió pública a Bèlgica. Era una qüestió que va generar consens.

—Això finalment ha canviat a Bèlgica, però a Espanya encara continua.
—Sí, però penso que Espanya també ho haurà de canviar, perquè hi ha sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ja han condemnat Espanya per això. No pots anar-ho mantenint si el Tribunal d’Estrasburg et continua condemnant. Hi haurà un moment en què hauràs de canviar la legislació perquè, si no, continuaràs picant de cap contra la paret.

—És el que li passa a la justícia espanyola amb la justícia europea o d’altres països.
—Sí, exacte. És que no és una qüestió d’atacar el rei, ni de la monarquia contra la república, és que quedi clar que el rei és un ciutadà més, en aquesta qüestió. Hauria de ser a l’inrevés, si de cas. En general, tant a Bèlgica com en altres països, els jutges diuen que tant el rei com les figures públiques han d’acceptar més crítiques per la seva condició, i no pas menys!

—Us ha sorprès l’entossudiment de la justícia espanyola a voler empresonar un cantant com Valtònyc?
—Realment no. Perquè al final ja no es tractava pas d’en Josep, sinó de l’orgull de les autoritats judicials espanyoles, que no volien fer ni un pas enrere en aquest afer, per una qüestió d’honor. Si ho recordeu, hi ha hagut declaracions de dirigents polítics espanyols dient que no podia ser que algú anés a la presó per unes cançons. Però les forces més conservadores i reaccionàries dins el sistema judicial espanyol fan que sigui una qüestió de tossudesa i d’honor.

—Valtònyc es podria moure amb llibertat per Europa ara?
—No és pas segur, això. Perquè en teoria els judicis a Bèlgica només tenen efecte a Bèlgica, com passa, en general, en qualsevol país. Allò que es jutja a Alemanya només té efecte a Alemanya. Però hi ha una jurisprudència recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que clarifica que una decisió de no extradir basada en una anàlisi dels fets és una altra història, i que la decisió d’un país de no extradir hauria de tenir efectes també en els altres estats membres de la Unió. Però ho hauríem d’estudiar, perquè és molt recent. De moment no puc dir al cent per cent que, si anés a un altre país europeu i la justícia espanyola emetés una altra euroordre, no hi hauria cap risc. No ho puc garantir.

—I si retornés a l’estat espanyol?
—El tancarien a la presó.

—Malgrat la sentència d’avui que descarta els tres delictes?
—Ho haurien de decidir les autoritats espanyoles. Però els senyals que hem tingut en el passat són força clars que el tancarien a la presó.

—Quins són els senyals que heu tingut en el passat?
—Hem vist el cas dels exiliats catalans, i és clar que fins i tot si el Tribunal de Luxemburg pren una decisió, a Espanya no la respectarien. L’atmosfera que hi ha és molt agressiva. És una qüestió judicial, però ells el van jutjar, i les autoritats espanyoles poden dir que tenen el seu judici, que deia que havia d’anar a la presó i que les decisions de la justícia belga no els vinculen. Penso que si tornés a l’estat espanyol, s’obriria una nova discussió sobre la qüestió dels insults al rei, però hi hauria el risc que el tanquessin a la presó.

—També defenseu Lluís Puig. Bèlgica ja en va denegar l’extradició ara fa un any. Quines conseqüències ha tingut?
—Hem d’esperar a veure com es resolen els procediments judicials que hi ha oberts al Tribunal de Luxemburg, però quant a la resta d’exiliats a Bèlgica les euroordres romanen suspeses. Si confirmessin la retirada de la immunitat com a eurodiputats, el jutge belga hauria de prendre una decisió, però amb el precedent de Lluís Puig, com que pràcticament és el mateix cas, hi tenim moltes esperances.