Sílvia Soler: “La mort del meu pare em va desestabilitzar moltíssim, perquè havia tingut una infància molt feliç”

Entrevistem Sílvia Soler (Figueres, Alt Empordà, 1961), ara que publica Cor fort, la seva nova novel·la editada per Univers. Fa pocs dies que ha sortit a la venda, però ja ha aconseguit de posicionar-se com el llibre de ficció en llengua catalana més venut de la setmana, segons la llista setmanal que fa el Gremi de Llibreters de Catalunya. Tot apunta que pot ser també un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

Aquesta vegada, Sílvia Soler ha retratat el pas del temps de la mà de la Teresa, la protagonista de l’obra, qui ens acompanyarà en cadascuna de les pàgines per explicar-nos la seva història. Així doncs, una vegada més, Soler beu de les relacions familiars per crear mons ficticis i regalar-nos novel·les que parlen sobre les coses bones i dolentes, sobre la vida mateixa.

—En una entrevista, fa dos anys, quan presentàveu Estimada Gris, vau dir que la vostra millor novel·la seria la següent. Creieu que ho és, Cor Fort, o ho dieu sempre?
—[Riu] Sí, sempre ho dic, però ho crec de veritat! Quan acabo una novel·la, a vegades n’estic més satisfeta, a vegades menys… Però sempre crec que la següent serà la bona, i mira que fa trenta anys que m’hi dedico!

—Però això està bé, no? Vol dir que, després de trenta anys, encara teniu l’incentiu de voler millorar.
—Espero que sí. Ara, quan llegeixo les primeres novel·les, penso: “Mare de Déu!” Però, alhora, és un al·licient per a continuar escrivint. Si pensés que ja ho he fet tot, potser em faria més mandra. En canvi, sempre tinc ganes de continuar escrivint, de moment.

—Cor fort és un llibre dedicat a la Dorita, la Jeanette, la Marini, la Mimí, la senyora Rosa i la vostra mare. Qui són? Com les vau conèixer?
—Aquestes dones són la meva mare i les seves companyes de generació d’un lloc on jo i la meva família estiuegem d’ençà de fa cinquanta anys. És un lloc que queda força aïllat. Ens hi trobàvem unes quantes famílies el mes de juliol, quan nosaltres érem petits, i encara hi anem. Ara estem per la tercera generació o la quarta i, per tant, som pràcticament una família. Aquesta generació de dones són exactament les dones de la generació que descric a la novel·la. Són dones de les quals he après molt, m’he divertit molt amb elles, les estimo molt. N’hi ha una que, malauradament, s’ha mort mentre escrivia la novel·la. La meva mare també és morta fa anys i tenia moltes ganes de fer-los aquest petit homenatge, que és molt familiar i molt personal, però que elles han agraït moltíssim.

—L’han llegida, elles, la novel·la?
—No, però ja la tenen, l’acaben de rebre. Una viu a Perpinyà, una altra a Tortosa, alguna a la Garrotxa… No l’han llegida, però sí que han vist la dedicatòria i m’han trucat ben emocionades i contentes.

—Situeu la història a Sorrals, un poble amb nom fictici. Veig que continueu sense voler revelar-ne el nom real…
—[Riu] Sí, però no és per cap motiu especial. Aquest poble el vaig crear per L’estiu que comença, el 2013. Em va venir de gust, per pur exercici literari, inventar-me un poble i poder fer-me’l a mida. I em vaig inventar el poble de Sorrals, que simplement és un poble petit de la costa catalana, amb un paisatge que acompanya molt. A Cor fort tenia dubtes d’on ambientar i situar la història, però tenia clar que volia que fos en un poble de costa. Vaig pensar que per haver de triar un altre poble, tant per tant, tornava a Sorrals, i això també és una picada d’ullet als lectors de L’estiu que comença, que és una novel·la que sé que hi ha molta gent que rellegeix i que se l’estima molt.

—El títol del llibre és Cor fort perquè, en moltes ocasions, la Teresa, la protagonista, ha de fer el cor fort per tirar endavant. Les dones de la generació de la Teresa, que són de la postguerra, van haver de fer el cor fort moltes més vegades que les de les generacions posteriors?
—A la Teresa, la protagonista, li diuen que ha de fer el cor fort, i ho fa. I ella també ho diu a la seva filla i, fins i tot, a la seva néta. És un missatge que es va transmetent de generació en generació i que trobo que és molt nostre, tant l’expressió (que és molt genuïna), com el que implica. Les dones catalanes, si es pot dir que hi ha una dona catalana típica, ho són bastant, de fer el cor fort, no? Són valentes, han d’entomar tot allò que vingui sense fer massa escarafalls… M’agradava el que representava l’expressió. Ara, totes les èpoques tenen les seves coses bones i dolentes. L’època de la meva mare i de la Teresa és una època especialment dura, perquè són nenes que van néixer durant la guerra del 1936-1939, que van viure tot el franquisme (i tota la seva joventut, en franquisme), i que després s’han hagut d’adaptar als nous temps. Llavors, no és que cregui que les dones d’ara no hem de fer el cor fort tantes vegades, sinó que tenim més eines per a fer-hi front.

—A la novel·la, l’expressió “fer el cor fort” porta per nom el de la Teresa. Vós, al final del llibre, esmenteu una A. Tots podríem trobar una persona per a aquesta expressió.
—Sí, exacte. Tenia la intenció d’explicar la vida d’una dona que ha hagut de fer el cor fort diverses vegades, però que fos una vida creïble, normal, que tothom pugui conèixer “Tereses”. A la protagonista li passen desgràcies, però tampoc són extraordinàries, volia que fossin vides normals. Dins de les vides normals, és veritat que hi ha gent que té més entrebancs que d’altres. Jo tinc una amiga (que és aquesta A que comentes) que, tot i que és molt jove, ha hagut de fer el cor fort moltes vegades. Li han passat coses molt grosses, i les circumstàncies li han demanat que ella fes el cor fort. He pensat molt en ella escrivint la novel·la, per això em venia molt de gust agrair-li que m’hagi fet tantes confidències al respecte.

—És una novel·la que, entre moltes més coses, parla de les relacions familiars, un tema recurrent en la vostra obra. Per què us és tan inspirador?
—Sóc molt familiar. Hi ha qui diu que tots els escriptors acabem escrivint sempre la mateixa novel·la, i jo crec que aquesta frase té una part bastant grossa de veritat. Tenim alguna cosa a dir i l’anem dient de moltes maneres. Quan tenia vint anys i vaig començar a escriure, es va morir el meu pare. Allò va ser un cop que em va desestabilitzar moltíssim perquè jo havia tingut una infància molt feliç, molt protegida, amb una família molt petita, però molt unida. Va ser molt difícil que ens en reféssim, però ho vam aconseguir, i això és una lliçó de vida: primer, el fet de saber que la vida et pot clavar algun mastegot important i que te’n pots sortir; i, segon, l’actitud que va tenir la meva mare. Els meus germans i jo anàvem una mica guiats per ella: el va enyorar molt, hi va pensar molt, però no va deixar de celebrar la vida, perquè la vida ens ha ofert coses magnífiques. Tot això crec que ha fet que jo sigui molt familiar. A part, a l’hora d’escriure, trobo que la família és una mina. És un tema que no s’esgota: dins una família hi ha tot el registre de sentiments i d’emocions que una persona pot sentir!

—Justament és un llibre que parla d’això: de com a la vida hi ha moments de tot i, així i tot, també pot ser bonica.
—Exacte. Hi ha molta gent que em diu: “Les teves novel·les sempre acaben sent optimistes”, i mira que escric una quantitat de desgràcies…! Però sí que és veritat que la meva mirada és optimista, és esperançada. La vida és així: hi ha bufetades molt grosses, però també coses fantàstiques. Sóc molt vitalista, realment.

—Aquest optimisme el teniu, també, fora de l’escriptura?
—Sí, però no com un esforç, eh? Em surt ser-ho. Això depèn de la naturalesa de cadascú. Hi ha gent que té vides menys difícils i, en canvi, sempre veu el got mig buit. Jo sóc de les de l’altra banda. A mi la vida m’ha donat coses boníssimes i n’estic molt agraïda.

—Un dels molts temes que toca el llibre és el debat de què vol dir ser pare o mare: la persona que et cuida, o la biològica? Per què us sembla interessant d’explorar, aquest tema?
—Bé, en el meu entorn, he pogut conèixer situacions d’adopció, de separacions i de reconstrucció de famílies que m’han constatat que, efectivament, qui fa de pare és el pare, i qui fa de mare és la mare, més enllà dels vincles de sang. Això ho tinc claríssim, però no tenia cap inquietud particular sobre aquest tema. Al final, jo volia parlar de la vida de la Teresa, i aquesta dona viu una cosa que la marca per a tota la vida, que és que té una filla no esperada amb un home que se’n desentén totalment, i que després es casa amb un altre home que se’n fa càrrec i amb qui té més criatures.

—De fet, repasseu tota la vida de la Teresa: d’ençà que és ben joveneta fins que es mor. Un dels indicadors del pas del temps més ben descrits és la roba, els canvis de moda, l’estètica…
—És que a mi m’agrada molt la roba! No tant seguir la moda, però sí l’evolució de la roba. Això em ve de la meva mare, perquè quan érem petites, a mi i a la meva germana ens feia fer uns vestits molt originals per a l’època, era molt moderna.

—Anàveu a la modista a fer-vos els vestits?
—Sí, a una modista de Figueres. M’hi fixo molt, en la roba, i m’agrada molt mirar fotografies antigues per fixar-me en com anàvem vestides, guardo vestits de la meva mare i de la meva àvia… Va ser un propòsit: el moment de fer la novel·la i d’explicar el pas del temps a través de les tres generacions, ja volia fixar-me en aquestes coses. Després, evidentment, també hi ha, per exemple, la manera com celebràvem les coses: mentre la Teresa va a l’envelat per la festa major, la seva filla fa guateques i la seva néta va a la discoteca. Una altra cosa és la manera de comprar: mentre una va a la modista, l’altra compra a la botiga i l’altra ja compra per internet. Aquestes coses són les que fan que el nostre món canviï més que no pas les grans evolucions, tecnologia, internet… Ara tinc la sensació que estem en un tombant d’època, que hi ha coses que s’estan acabant del món que coneixem.

—Per exemple?
—Per exemple, quan escrivia això d’anar a la modista o de comprar a les botigues, pensava que els meus néts, si és que en tinc, ja no compraran a les botigues, ja no les coneixeran, perquè tothom comprarà per internet. Això és un canvi molt gros, en realitat, i que et fa pensar quin aspecte tindrà la ciutat, la quantitat de professionals que es perdran… A mi m’agrada la cosa aquesta d’intentar retratar una mica les èpoques des del punt de vista quotidià.

—Un altre tema és el descobriment de la lectura per a obrir-nos a nous mons. Al llibre es parla de Jane Austen, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal… Parlar de llibres també és un element comú en les vostres novel·les.
—Quan en una novel·la que llegeixo en surt una altra d’esmentada, la vaig a buscar i la llegeixo. És una manera d’anar fent una cadena. En aquest cas, la Teresa és una noia que no té massa pretensions ni ambicions quan és joveneta. Té la possibilitat d’estudiar i, en canvi, prefereix continuar treballant a la plaça. Però, quan es queda embarassada, la seva vida fa un gir i molt ràpidament s’adona que s’ha equivocat i que hauria d’haver estudiat. Què fa? Intenta estudiar d’una altra manera: en lloc d’anar a la universitat, se’n va a la biblioteca a buscar lectures. Aquesta em semblava la manera més senzilla i natural de fer que una noia de poble amb criatures i poc temps pogués ampliar fronteres i “viatjar” llegint.

—Quin és, per a vós, el poder de la lectura?
—Per a mi, la lectura ha estat la principal font de coneixement, d’emoció, de motivació… A vegades em pregunten si m’agrada més escriure o llegir, i sempre acabo arribant a la conclusió que si em prohibíssim fer una de les dues coses, preferiria no escriure.

—Per què?
—Perquè llegir ho he fet tota la vida, és bàsic, per a mi. No sabria concebre la vida de cap altra manera. Per tant, em semblava bastant lògic que la Teresa trobés un refugi en els llibres.

—Les lectures de la Teresa primer són en castellà i després en català. El pas del temps també es veu reflectit en això: en el context polític que censurava uns llibres, una llengua…
—Exacte, em venia molt de gust explicar la importància de la primera lectura en català de la Teresa. Després de llegir Jane Austen i Mujercitas en castellà, per primera vegada llegeix La plaça del diamant en català i, és clar, això li genera un trasbals perquè entén que allà hi ha una emoció diferent.

—La plaça del diamant és un trasbals per a qualsevol que la llegeixi, no tan sols per l’idioma!
—Sí! Per a mi, llegir La plaça del diamant també va ser una revelació. Tenia quinze anys o setze quan la meva mare me la va fer llegir i recordo molt l’impacte del moment d’acabar la novel·la i pensar: “Això és el que vull fer a la vida.” Per a mi, és una novel·la fonamental. De fet, hi ha una picada d’ullet perquè la protagonista es diu Teresa, com la Teresa Valldaura de Mirall trencat; la Teresa s’enamora en un envelat, com la Colometa… Bé, no me’n canso mai, del món de la Rodoreda, sempre que puc, hi torno.

—Per anar acabant: una vegada més, parleu de diversitat sexual. Què us interessa d’aquestes diverses maneres d’estimar?
—Hi ha moltes novel·les gais, i novel·les que parlen de ser lesbiana i de transsexualitat. Però en una novel·la coral en què hi ha personatges de tota mena i manera, no és gaire habitual. Jo intento fer un retrat del meu món més pròxim i del món contemporani, i, per tant, em sembla lògic abordar aquest tema. En aquest cas encara més, perquè una de les coses que ha canviat molt en aquestes tres generacions que recorre la novel·la és aquesta. És a dir, jo recordo quan era petita i es parlava d’algú conegut que “era rar” o “era rara”. I de gran deies: “Ah, no era rar, era homosexual.” Després, d’altra banda, també tenia ganes d’explicar que moltes de les dones d’aquesta generació, incloses algunes de les que surten a la dedicatòria, han sabut evolucionar molt de pressa amb coses que els han trencat els esquemes i quan han tingut un nét o una néta que els ha explicat una cosa que a elles els semblava surrealista, ho han encaixat amb molta naturalitat i han sabut entendre que només són maneres d’estimar.