Sílvia Senz: ‘La cooficialitat convertiria el català en una llengua prescindible’

Aquest vespre (19.30) es presenta el manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent‘, al paranimf de la Universitat de Barcelona. Impulsat per una quinzena de lingüistes i signat per més de dos-cents acadèmics i personalitats de la cultura catalana, s’hi demana de corregir la imposició de la ideologia bilingüista que arracona el català a Catalunya en favor de l’espanyol. El grup que ha impulsat el manifest, amb el nom de Llengua i República, proposa de crear un moviment ciutadà que encari la situació de substitució lingüística en el context de la construcció de la república catalana.

[WPSM_AC_SH id=61978]

Sílvia Senz, membre del grup impulsor del manifest, explica en aquesta entrevista que no van pas contra el bilingüisme individual, sinó contra la imposició d’un bilingüisme social. També diu que si acceptem la situació actual com si fos la normal o natural de Catalunya, haurem permès a l’estat espanyol de deixar la marca de conquesta al nostre país. I això tindrà conseqüències nefastes per al català.

—Franco va utilitzar la immigració arribada als Països Catalans per espanyolitzar la població autòctona?
—Sí. És un fet estudiat en treballs historiogràfics. S’ha demostrat la intenció que va tenir Franco de colonitzar el territori. En documents del franquisme es pot comprovar com celebraven aquesta espanyolització.

—Els gairebé quaranta anys d’autonomia no han servit per a revertir la situació de substitució progressiva del català?
—Els quaranta anys d’autonomia han servit per a situar-nos en una fase intermèdia de substitució de la llengua, que és més lenta i més invisible. És una substitució més difícil de detectar. Fins i tot hi ha gent a qui sembla una situació perfecta. Consisteix a estendre el bilingüisme social —no l’individual, que és riquesa!– entre tota la població. És una manera d’anar desplaçant la llengua catalana de mica en mica. Primer, estructuralment. Perquè es va degradant. Però també en l’ús. En els usos reals, no en les competències, el català recula. El procés de substitució és més lent i més invisible i això fa que no s’aixequin les alarmes. Però des de la sociolingüística històrica sabem com han evolucionat al llarg del temps dues llengües tan desiguals com el català i el castellà. Sabem perfectament que, si continuem així, no podrem evitar la substitució del català.

—I les institucions pròpies no han servit per a frenar aquest procés? Han fet més de factor narcotitzant que no de solució?
—En realitat el castellà continua imposant-se. La Plataforma per la Llengua ho ha explicat en estudis que deixen claríssim fins a quin punt arriba la imposició legal del castellà en moltíssims terrenys. A més, hi ha una imposició mental d’acceptació d’aquesta realitat. Segurament és la imposició més temible. Perquè incorpora una ignorància profunda del resultat d’aquest procés de substitució. Les autoritats han fet això que comentes. La paraula ‘narcotitzant’ és exacta. Aquest ha estat el seu paper. En lloc de plantar cara a la situació de manera crítica i advertir del risc d’aquesta imposició mental s’han dedicat a maquillar la situació. I presentar-la més bona de com és realment. Hi ha hagut una deixadesa de responsabilitat per part de les institucions.

—El procés de substitució s’ha accelerat?
—No. Al contrari. El bilingüisme ha alentit el procés de substitució. I sobretot, l’ha invisibilitzat. Però avança sense aturador. No s’acabarà en una generació, però potser sí en dues o tres. El problema és que és imperceptible. I arriba un punt que s’accepta la imposició sense adonar-se’n.

—En què consisteix la ideologia política del bilingüisme?
—Justament en això que deia. Fer acceptable aquesta situació com si fos la realitat natural de Catalunya. Com si sempre hagués estat així. Com si ens fos propi. I no ho és gens perquè darrere hi ha un procés d’imposició històric i una col·laboració en aquest període diguem-ne democràtic per acabar assumint aquesta situació com una cosa bona.

—Dieu que hi ha grups polítics que proposen per a la futura república que continuï l’anormalitat lingüística. Us referiu a les propostes de cooficialitat català-castellà?
—Denunciem que alguns grups i polítics proposen de perpetuar la situació actual de substitució lingüística progressiva. I ho fan amb la proposta de la cooficialitat.

—Quin és el problema? Que els polítics no fan cas dels científics? Com és que fan aquestes propostes unes persones que volen posar fi a la submissió de Catalunya?
—Tenen una posició estratègica. Però és fonamentada en un prejudici. Consideren que fent aquestes promeses es guanyarà gent per a la votació de la independència. No hi ha cap base per a pensar que això serà així. Prometre que la situació de privilegi del castellà a Catalunya es mantindrà en la república no farà moure a qui aquest privilegi el pot mantenir millor formant part d’Espanya. És un prejudici lligat a una estratègia que no porta enlloc, sinó a perpetuar la situació actual de substitució progressiva.

—Si el castellà acabés essent cooficial en la república catalana, amb què seria perjudicial?
—D’entrada, simbòlicament. Ens presentaríem al món d’una manera encara molt subsidiària de l’estat espanyol. Hi ha un llibre que es diu ‘L’oficialitat lingüística’, d’Eva Pons, que ho explica molt bé. A Catalunya no es pot restringir l’oficialitat per grups de població ni per territoris. Això només es pot fer amb l’occità a la Vall d’Aran. Com que és una societat bilingüitzada, a tothom li tocaria rebre els mateixos drets en relació amb el castellà i amb el català. I ens trobaríem que tothom hauria de continuar sabent castellà obligatòriament. Si tothom sap castellà, el català es converteix en prescindible. Perquè el castellà té més potència al món, té un mercat i una oferta de consum molt més grans. La cooficialitat convertiria el català en una llengua prescindible i innecessària definitivament.

—No hauríem arreglat res.
—És que la marca que Espanya deixa als seus antics territoris de conquesta és la llengua. I en la seva ideologia colonitzadora, aquesta marca li dóna dret natural d’ingerir-se en aquests territoris. A través de la llengua. És la ideologia panhispanista que propugna això. I ho ha fet de manera evident amb geostratègies polítiques, intervencionistes, a l’Amèrica Llatina, per exemple. Això ens passarà a nosaltres si acceptem de perpetuar la marca.

—Els qui defensen la cooficialitat diuen que l’accés a la independència no ha pas d’implicar la pèrdua de drets de ningú.
—És que la independència es pot fer sense declarar cap oficialitat. Per cap llengua. Nosaltres no som partidaris de cap declaració d’oficialitat. Pensem que això complica molt la vida, perquè és una paraula molt enverinada. Fins i tot té una càrrega del sistema legal espanyol que anirà bé de deixar enrere. No cal fer cap declaració d’oficialitat, sinó desenvolupar un aparell legal que permeti de gestionar adequadament el multilingüisme amb molta més generositat i eficiència. Hi ha moltes llengües a Catalunya, a banda el català. No tan sols l’espanyol. Si es tracta de respectar els drets individuals, ha de ser per a tothom.

—Un model multilingüe amb l’estatus de llengua territorial per al català?
—Sí. Que sigui la llengua comuna. La llengua que sàpiga tothom. I després, que cadascú hi afegeixi el seu bagatge lingüístic. L’oferta vindrà de la família, però també les escoles es podran adaptar a les necessitats i característiques de cada territori.

—Al manifest feu una crida a la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística. Ja hi ha entitats als Països Catalans que fan aquest paper. De què es tractaria?
—Seria un moviment estrictament orientat a crear una consciència social sobre això que ens juguem lingüísticament, culturalment i identitàriament. Perquè la identitat també és part de la nació. I no hi hauria nació sense llengua. No oblidem que això va lligat. Encara més, no hi haurà república si no hi ha nació. Volem que la gent es desperti i en prengui consciència. Hem d’explicar bé quina és la situació. Perquè això no ho faran els polítics, que deixen anar aquestes promeses tan agosarades. Volem convidar tothom a participar en aquest moviment per a recuperar la normalitat de la llengua pròpia de Catalunya. Entre tots hem de poder decidir què volem en relació amb la llengua. Però ho hem de fer d’una manera informada i no amb prejudicis escampats sense rigor.