Sílvia Munt: “Dirigir m’ha salvat de tornar-me boja”

Raquel Ferri i Ernest Villegas protagonitzen Les mans, una obra escrita per Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt que s’estrenarà a la Villarroel de Barcelona el 14 de juliol i s’hi podrà veure fins el 4 d’agost. L’obra és una història d’amor imperfecta que exposa una pregunta difícil: posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat?

La Paula i l’Isaac són una parella que s’agraden i que s’estimen. Ella és a punt de fer el seu primer film, que el protagonitzarà l’Isaac, després d’haver estat retirat de l’ofici durant una temporada per problemes de salut mental. Quan la producció comença, es fa evident allò que la Paula intuïa: l’Isaac no pot participar en el film. El seu paper, basat en ell i en la seva difícil experiència, l’haurà de fer un altre actor. Parlem amb Sílvia Munt sobre aquesta realitat que ella ha viscut de tan a prop i que coneix tan bé.

—Les mans és una obra de teatre sobre una parella que s’agrada molt, que s’estima molt, però que, així i tot, s’estima d’una manera imperfecta. Parla de totes les parelles?
—És una obra que va una mica a contracorrent. Ara quan parlem d’amor, o d’una parella que s’estima, més aviat ens agrada explicar truculències, assassinats, suspensos o gent dolenta. Aquí ens trobem amb una parella considerada normal –tot i que no hi ha ningú normal. Tots estem plens de contradiccions, de fragilitats i de vulnerabilitats. Per a mi, el Llàtzer ha fet una cosa molt interessant, que és plantejar fins a quin punt preval l’egoisme personal, és a dir, les teves aspiracions personals, per sobre de les de la persona que estimes. Com afecta? Pot ser suportable? Seguim aquesta parella per uns episodis en què veiem que és difícil, estimar-se. És tan complicat que gairebé sembla que no pugui ser, i més encara en un moment en què, afortunadament, les dones han trencat el sostre de vidre i en què tant la dona com l’home poden lluitar per a realitzar-se professionalment i personalment. Aquesta obra tracta d’això, d’aquest gran interrogant que ens plantegem gairebé totes les parelles de totes les edats: val la pena lluitar per estimar-se?

—És una pregunta que es fan més les generacions actuals?
—Jo crec que és un tema que s’ha tractat des dels clàssics. Faig poc vaig veure una pel·lícula que es diu Viatge a Itàlia (1954), de Rossellini, que és molt maca, i que tracta d’una parella que s’estima, però que es fan la vida impossible. És el mateix, però amb els tics de l’època. Tics que, quan els veig, m’agafa una espècie d’urticària, però, és clar, era una generació que fins fa no gaire tenia malenteses les coses. Tenia una manera d’actuar que avui en dia no la suportaríem. Tanmateix, els problemes eren els mateixos: les dones lluitaven per ser. Ho feien d’una manera més dolorosa que ara, perquè eren més invisibles. És un problema que hi ha estat sempre. Passa que aquí el col·loquem en una parella d’avui en dia on ella dirigeix la seva primera pel·lícula i, per tant, té a sobre aquest merder –que jo conec tan bé–, que és fer allò que et fa tanta il·lusió, que et dóna tanta vida, però que et pertorba i t’enfonsa perquè has de prendre decisions molt complicades.

—Com dieu, és una realitat que coneixeu bé. La vostra parella forma part del mateix sector. Heu viscut aquest tipus de sentiments contradictoris dins el vostre nucli familiar? Com ho gestioneu?
—És molt complicat, eh? Molt complicat. Però crec que passa en tots els terrenys. Si fossin dos metges, passaria igual. Si fossin dos bombers, o si fossin dues persones que es dediquessin a la comunicació, també. És a dir, en el moment que la dona pot tenir algun tipus de poder sobre ell –per exemple, perquè el seu lloc de feina té més poder–, comencen a establir-se uns dolors ancestrals. De quina manera se suporta el fet que la teva parella, que abans no ho feia, ara tingui poder sobre tu? De quina manera ho encaixes? De quina manera desestabilitza la persona, la dona, que ha de fer aquest pas? No és fàcil. No hi ha res fàcil en aquesta vida. En la convivència, sigui amb qui sigui, surten totes les coses bones i dolentes que tenim.

—Com ho feu, a la direcció, per tractar un tema tan íntim i tan delicat com pot ser la passió i l’enveja en una parella?
—És complicat. La Raquel la coneixia, però no hi havia treballat. Amb l’Ernest, és la primera vegada que hi treballo. Hi has d’agafar confiança, perquè no és el teu equip habitual. Amb aquesta feina sempre has de donar un vot de confiança, sigui quan dirigeixes cinema o quan dirigeixes teatre, la gent ha de confiar en tu. I la confiança te l’has de guanyar. No perquè vinguis, o siguis, o et diguin… No, te l’has de guanyar aquí, al ring [assenyala la sala d’assaig]. Són situacions en què busques que ells estiguin despullats, que puguin començar de nou, que no busquin resultats adquirits, sinó que busquem junts. S’ha de buscar aquesta intimitat i veritat, que de vegades costa molt, perquè normalment vivim amb proteccions.

—La diferència d’edat també es presenta com un element important entre la parella. Durant molt de temps, s’ha defensat el mite que l’amor no té edat. Volíeu trencar amb això, també?
—Mira, tota la vida que lluito contra el masclisme, jo. L’última pel·lícula que vaig fer, que es deia Les bones companyies, era l’explosió que vam fer el 1977 les xavaletes per a retrobar totes les llibertats que ens havien confiscat. Des que sóc petita –perquè ja vaig néixer així– he lluitat per trencar aquest masclisme amb el qual hem viscut. Però últimament em toca lluitar amb l’edatisme. És una nova moda que ens hem inventat. Al cap i a la fi, l’ésser humà és el que és i el seu treball és el resultat del seu talent o de la seva falta de talent. No té res a veure amb l’edat. Si ella fos una directora que tingués més anys que ell, passaria el mateix, i també seria interessant. De vegades es fa molt, i també és maco, crear el problema a partir dels propis complexos –que sempre els arrosseguem i són el principal enemic que tenim– i, després, els que crea la societat, perquè és el que dóna notícia, diners, enverina i dóna el tòxic necessari. Hem de ser més intel·ligents i no fer-ne gens de cas. La parella tòxica és difícil de detectar, a vegades. Però quan tens ganes d’estar amb algú, malgrat el que ha passat, quan tens ganes de buscar aquella persona perquè et dóna pau, confiança… també ho notes. Contínuament hem de preguntar-nos: estic bé amb aquesta persona? De la mateixa manera que hem de preguntar-nos cada dia quina dona vull ser, què vol dir ser dona. És una pregunta que és saludable fer-se-la: vull estar amb aquesta persona?

—Us la feu gaire sovint, aquesta pregunta?
—És que és inevitable plantejar-se-la, perquè contínuament tens contradiccions, tens baralles, tens diferents lluites… Les parelles que no es contradeixen mai ni es discuteixen… Bé, me n’he trobat poques, perquè em sembla gairebé impossible. És bo de dir: “Ostres, fa una setmana que sóc fora de casa, tinc ganes d’arribar-hi i veure aquella persona, tinc ganes de trucar-li per telèfon, de comentar-li això que he viscut. Tinc ganes de tocar-li la pell.” Quan no tinguis ganes d’això, ja no cal que et facis aquesta pregunta. Agafes un altre camí.

—El protagonista de l’obra no pot fer d’actor del film que dirigeix la seva parella perquè passa un moment delicat emocionalment. Hi ha papers que un actor no pugui fer pel moment personal en què es troba?
—Conec molta i molta gent que aquest ofici els ha fet entrar amb pànic i angoixa. No se’n parla gaire, però passa molt. Molt. És un ofici de molt risc. Si el cap et comença a trair en el moment que et poses tot sol davant un teatre o una càmera, estàs perdut. Els dimonis van sortint. També m’he trobat moments en què saps que l’actor o l’actriu està passant-ho malament i l’has d’acompanyar d’una altra manera, l’has de desresponsabilitzar. I això també forma part de ser director. No pots dirigir igual una persona que una altra. No pots. Cadascú té la seva sensibilitat. En aquesta obra es parla, sobretot, de fins a quin punt tenen raó cadascun d’ells. Ella lluita perquè la pel·lícula surti bé. Quan tens a sobre la responsabilitat de gestionar dos milions, o tres, o els que siguin, també tens la responsabilitat de no equivocar-te amb el repartiment. Sigui qui sigui, encara que sigui la teva parella. Fins a quin punt és egoista o fa el que ha de fer?

—Us hi heu trobat, amb això?
—No, amb la meva parella, no, però sí que m’ha passat el fet de saber que no et pots equivocar amb el repartiment. Amb res: ni amb el repartiment actoral ni amb el tècnic. Perquè si alguna cosa no surt bé, la culpa és teva. Ets tu qui l’has escollit. I davant d’això, de vegades has de ser “cruel”.

—Això s’aprèn amb l’experiència, no? I, a l’obra, representa que és la seva primera pel·lícula…
—Sí, evidentment. Però et diria que gairebé totes [les pel·lícules] són iguals. Es comença cada vegada. És una feina inversament proporcional a l’experiència. A mi, que m’agrada molt veure films i directors que en parlen, tots diuen el mateix: comencen a cada pel·lícula. Ahir, escoltava l’Scorsese mentre mirava el making-of de The irishman, que és una pel·lícula que m’encanta, i deia que cada vegada que comença una pel·lícula –i mira que és el rei, eh?– no sap com l’ha de filmar, no sap què ha de fer. Dubta de tot allò que en forma part. Potser de jove dubtes més, però també ets més inconscient. És un ofici molt malparit, de molta intranquil·litat. Té moltes coses bones, sempre dic que aquesta feina em permet de treure’m del cap la vida quotidiana, patiments, veure com guanya l’extrema dreta… la vida no és fàcil, però mentre ets aquí, mentre crees aquest univers fictici, t’evadeixes una mica de tot això, i això és impagable, perquè durant unes quantes hores penses en una altra vida. Sempre dic que m’ha salvat de tornar-me boja. Són oficis molt complicats, on es pressiona molt, no saps mai què passarà l’endemà i sempre es basa en l’últim treball que has fet, encara que tinguis goyes i gaudís, sempre ets l’últim que has fet. Per això sempre dic que s’ha de tenir molta salut, mental i física.

—Com trobeu l’equilibri entre crear projectes per al gaudi propi, per evadir-vos de tot això, i crear projectes amb un discurs, amb una responsabilitat social…
—Tot és vàlid. Un ha de tenir la llibertat absoluta. De vegades vaig a un concert i veig la gent com s’encisa, com és feliç, com canta, com es troba en una catarsi… Això, al teatre, poques vegades ho aconseguim. Sempre dic que has d’estar d’acord amb el que fas, per això em vaig posar a dirigir fa vint-i-quatre anys. Ara puc escollir els meus projectes: puc escollir de fer un documental sobre la PAH, sobre els desnonaments, sobre Gala, una dona que semblava una bruixa i que la societat va condemnar i que resulta que era molt potent. Ara m’han demanat de fer un documental sobre Mercè Rodoreda. Ja en tenia unes ganes boges. Li ho devem, és l’escriptora més important del país. Després, faré una pel·lícula sobre la vida de la mare de Najat El Hachmi. Sempre he fet coses que em poden ajudar a obrir les mirades i a entendre el qui no és igual que tu, o qui creus que no és igual que tu –que després resulta que és força igual. No m’agrada el míting, no m’agrada que em diguin què he de pensar. M’agrada que em facin dubtar, que em trenquin els esquemes. Aquesta és la nostra obligació: obrir les mirades, obrir el ventall. No hi ha res pitjor que pensar allò que toca pensar. Tot està bé si fa que l’individu passi una estona emocionalment divertida i intel·lectualment li serveixi per a alguna cosa.

—Per què, Les mans? Què ens diem, amb les mans, que no ens puguem dir amb les paraules?
—És un títol molt bonic. Al cap i a la fi, les mans són les que toquen, les que abracen, les que acaronen… I també les que donen un cop de puny.