Silvia Congost: “A vegades ens arrosseguem per recuperar algú que ni tan sols ens agrada”

Silvia Congost és psicòloga experta en dependència emocional, autoestima i relacions tòxiques. Com s’entén la soledat té molt a veure amb com s’entén el fet de tenir parella, i, per tant, és una qüestió que domina i que forma part de la seva especialitat. En parla al llibre A soles (Angle Editorial), en què convida a perdre la por de la solitud, saber diferenciar entre necessitats reals i imposicions socials i a entendre que, tot i que sempre necessitem els altres, aquests vincles poden ser igual de forts i de vàlids fora de la parella romàntica. Xerrem amb ella sobre aquesta qüestió i també li demanem unes primeres eines per a aprendre, a poc a poc, a estar bé amb nosaltres mateixos.

—Dieu que la por de la soledat té un origen biològic i un origen social. Com explicaríeu el biològic?
—Hi ha una part del cervell, el cervell reptilià, que encara es conserva de quan vivíem a les cavernes. Fa que alguns estímuls externs ens facin reaccionar d’una manera que actualment no té massa sentit. El fet de ser expulsat de la tribu i quedar-te tot sol podia implicar perill de mort: ser devorat per animals, assassinat per unes altres tribus… Per això moltes vegades, quan el cervell interpreta que et quedes tot sol, que ets rebutjat, posa el senyal d’alerta. Molta gent, quan la seva parella la deixa, sent que no pot tirar endavant. Per això a vegades ens arrosseguem i fem bogeries per recuperar algú que sovint ni tan sols ens agrada o amb qui no estem bé. És per aquesta reacció automàtica completament irracional.

—I l’origen social?
—Allò que és més ben vist i es premia és tenir parella formal, que duri tota la vida, casar-te, tenir fills, comprar-te una casa i tenir un gos. Hi ha un seguit de patrons que la societat aplaudeix i dels quals et pots sentir orgullós. Que una relació es trenqui ens connecta amb una sensació de vergonya, de fracàs… Hi ha gent que ni tan sols s’atreveix a dir al seu entorn que s’ha acabat. Ho vivim amb una pressió social afegida i innecessària que encara ens fa patir més.

—Adonar-nos d’aquests orígens de la por de la soledat ens pot ajudar a treballar-la, però alhora en una societat com la nostra és difícil d’aconseguir-ho. Remarqueu que no tenir parella no vol dir estar tot sol, perquè hi ha uns altres vincles, però tot s’ha organitzat al voltant de la parella i tothom hi posa molt el focus.
—Hem de procurar canviar aquest concepte perquè som éssers socials, si no tens parella segur que tens algun amic o familiar. Si has d’anar al metge i necessites sentir-te acompanyat, per exemple, si tens bons amics, segur que algú està encantat de venir, igual que tu ho estaries. Això a vegades ho excloem perquè pensem que la cosa més important és la parella, qui més a prop és, però hem de tenir més persones. Per això és important construir una xarxa social. I si sentim que no tenim ningú, hem de responsabilitzar-nos i fer alguna cosa per crear nous vincles. Tenir parella no és una necessitat bàsica, però crear vincles sans i estrets amb més persones és imprescindible.

—Parleu de l’anuptafòbia. Què és i quines conseqüències té?
—És aquesta por totalment irracional de quedar-te solter, de no trobar ningú amb qui tenir una relació de parella. A consulta veiem com cada vegada hi ha més gent jove que manifesta aquesta por. Sorprèn especialment que algú de vint-i-cinc visqui amb por de no trobar una parella, evidentment que trobarà gent i s’enamorarà… Això posa de manifest un problema social en l’àmbit informatiu, d’educació i d’aquesta pressió. Tenir por de no trobar mai ningú implica que tens un problema d’autoestima, que consideres que trobar algú és imprescindible per a sentir-te complet. Si sense trobar-ho no pots ser feliç, estàs força condicionat.

—Què implica tenir aquest pensament, especialment quan ets tan jove?
—Pot portar a fer que t’aferris a la primera persona que es fixi en tu i et digui quatre coses maques, i pensis “encara sort, ja em va bé”, sense plantejar-te si t’agrada o si és allò que busques. I, perquè no et deixi, deixes passar de tot. Perquè penses que si et tornes a quedar sol serà pitjor. Prefereixes estar mal acompanyat a estar sol.

—Una altra conseqüència d’aquesta por és la monogàmia en sèrie, encadenar parelles sense intervals d’estar solter?
—Sí, moltes persones tenen tendència a encadenar relacions. Això no et permet de donar-te el temps necessari per a estar amb tu, per a reflexionar sobre què ha passat, què en pots aprendre, què has de millorar per tenir més probabilitats d’èxit en relacions futures… Quan aconsegueixes de connectar amb el plaer d’estar amb tu, perds la por a la soledat. T’adones que no és un monstre, sinó que implica estar amb la teva pròpia companyia. És una oportunitat per a fer un creixement enorme i tenir molta més creativitat, endinsar-te en el teu món. Així, quan una relació futura no funcioni, la deixaràs anar més fàcilment perquè no passarà res si tornes a aquell espai.

—Diferencieu entre soledat sana i aïllament.
—Moltes vegades connectem amb aquest pànic a la soledat perquè la vinculem a estar sols al món sense tenir ningú, ho pintem com una cosa molt catastròfica, i estar sense parella no té res a veure amb això. La gent que aprèn a estar sense parella i està bé és molt feliç, té molta vida social, amb molta gent que pot estar al seu costat si ho necessita. El que és dolent és quedar-te sol, però aïllat. Passa molt amb la gent gran. Quan una persona gran sent que no té ningú que es preocupi per ella, ningú amb qui parlar, això sovint la porta a emmalaltir.

—De quina manera?
—S’ha comprovat que hi ha molts casos d’Alzheimer o de malalties degeneratives que evolucionen molt més de pressa si les persones estan absolutament soles i passen dies sense veure o parlar amb ningú. O si t’ha deixat la parella i et tanques a casa. Hi ha un temps per al recolliment, abraçar-te, plorar i treure la tristesa, però has d’obrir-te i fer un esforç per anar connectant. Les relacions socials ens guareixen.

—Quines eines donaríeu per aprendre a estar sols?
—Fer un procés de creixement personal per entendre’t més, conèixer-te més i recuperar l’amor i la connexió amb tu mateix. Moltes vegades, com que no ens sentim bé, tendim a mirar cap enfora, ens fixem en allò que sentim que necessitem l’exterior (les persones, etc.) i ens oblidem de nosaltres mateixos. El primer que hem de fer és aprendre a estimar-nos, a trobar aquelles coses que admirem de nosaltres, que agraïm, tot el nostre potencial… I paral·lelament enfrontar-nos a allò que ens fa por de la soledat.

—Com ara?
—Coses tan simples com anar sols al cinema, a una cafeteria o a un restaurant. Hi ha moltíssima gent que no s’hi atreveix. Hi ha gent que m’ha dit que s’hi ha atrevit després de llegir el llibre. Com que tenim aquests prejudicis, creiem que quan anem sols a un lloc la gent pensa que som uns desgraciats, i realment passen de nosaltres olímpicament, o potser pensen que som valents i senten admiració.

—També proposeu d’acompanyar-nos de gent en situacions semblants a la nostra.
—Això és molt important. Si estàs soltera i no tens fills i la teva millor amiga està feliçment casada, té tres fills i dues feines, difícilment trobareu espais, per una qüestió logística. Si tens amics o amigues en la mateixa situació, us passaran coses semblants, tindreu les mateixes pors i inquietuds… T’hi sentiràs més connectada. Pots tenir amics de tota mena, però és important tenir-ne que estiguin en una situació semblant o amb aficions semblants.

—I proposeu de ser conscients que tot és efímer i que podem perdre coses i persones. A què us referiu i com pot ajudar-nos?
—Ens ajuda a ser molt més conscients. Allò que la vida ens ha donat ens ho pot treure, i a vegades no hi pensem. Pensem que tot el que tenim ens pertany i no ho perdrem mai. Però tot es va transformant i la vida ens treu moltes coses sense que vulguem. Si ens passa això, també és perquè com a éssers humans estem preparats per a fer-hi front. Com més aprenguem a fluir, a no aferrar-nos, millor. Evidentment, hi ha un procés de dol que no és agradable cada vegada que perdem alguna cosa o ens hem d’enfrontar a un canvi no desitjat, però estem preparats. Ens hem d’intentar centrar en què podem aprendre de la situació i què podem agrair. Si aconseguim acabar dient “gràcies”, el procés de creixement haurà estat molt gran.