Sílvia Bel: ‘No hi ha retorn’

Sílvia Bel (1970) és actriu de teatre, cinema i televisió. Actualment treballa al serial de TV3 Com si fos ahir i té quatre projectes de teatre embastats al Teatre Lliure, la Sala Beckett, la Biblioteca de Catalunya, i el TNC. Alhora és políticament activa, i durant el procés polític actual ha pres una posició ben evident. Sense anar més lluny, va ser l’encarregada de llegir el manifest a la manifestació unitària ‘Tombem el règim’ convocada a Barcelona divendres passat per a protestar contra la repressió. En aquesta entrevista, feta dimecres passat a Barcelona, ens parla de la seva trajectòria professional i vital a la primera part, de política nua i crua a la segona i dibuixa clarament el lligam entre totes dues.

—El teatre us ve de família?
—No. El meu pare va treballar tota la vida en una fàbrica de vidre, la Torrassa, de l’Hospitalet, i la meva mare era mestressa de casa. Tots dos del Baix Llobregat: la mare de Molins de Rei i el pare de Corbera de Llobregat. Es van casar i van tenir dues nenes. Ell va entrar a treballar a la fàbrica a catorze anys, i fins que es va jubilar.

—Ben estrany. Jo em pensava que els independentistes eren tots de famílies de l’alta burgesia catalana.
—Nosaltres sabem que no és així i que no és cert tampoc que no hi hagi classe treballadora d’aquí. Els meus pares són vius tots dos i viuen tothora amb l’esperança que les coses milloren i que ho puguin veure. Fins que jo tenia deu anys vam viure a Hostafrancs, en un pis diminut de la Gran Via, un setè. Llavors vam anar a viure a Molins de Rei, on el meu avi tenia un hort i va acabar fent un pis. Hi vaig créixer.

—Als pares no els devia fer gaire gràcia que féssiu teatre.
—Quan vaig dir al meu pare que volia estudiar per a actriu, al principi va dir que ell creia que nosaltres havíem de tenir l’oportunitat que no va tenir ell: tenir estudis. I em va dir: ‘Això no és per a tu, Sílvia. Nosaltres no som d’una família que ens puguem permetre aquestes coses. Has d’estudiar i buscar-te un futur una mica més prometedor del que jo vaig tenir.’

—I què li vau respondre?
—Que això no ho havia triat jo, que ja és triat per algú altre. Jo ho sento així i és una cosa que sento per dins. No puc triar una altra cosa. Aquell any, per primera vegada l’Institut del Teatre era carrera universitària, títol universitari. Llavors el meu pare va dir: ‘Bé, d’acord.’ I si no passava les proves d’accés, faria filosofia, que m’agradava molt. A mi m’agradaven més les ciències i la lògica, però vaig entrar a l’Institut del Teatre.

—I de seguida vau trobar feina.
—Vaig començar a treballar molt d’hora. I he tingut sort en aquest ofici, perquè cal un punt de sort.

—I el 1998 cap a Madrid.
—Jo vaig conèixer al pare de la meva filla, l’actor Karra Elejalde, perquè feia teatre a Barcelona i vam estar junts uns quants anys. Vam estar a Madrid, sí, i vam fer-hi uns quants films. Vaig tenir la nena, a 29 anys, i quan vaig tornar a Barcelona, després haver estat uns anys amb el Karra, vaig tenir la sort de trobar Josep Maria Mestres, director de teatre, que em va oferir un paper en un teatre molt petit, l’Espai Brossa.

—A La Xarxa, l’obra que us dóna el reconeixement.
—Exacte, perquè en realitat havia fet films molt taquillers però professionalment no m’havien aportat cap canvi. En canvi, el text de Joan Brossa, en un teatre petitíssim a Barcelona, va fer que vinguessin molts crítics i que rebés crítiques molt bones, i sempre he anat tenint feina.

—Estar tan políticament marcada us ha tancat portes?
—És molt difícil de dir aquestes coses, no és tan fàcil. Pot ser que passin i que no en siguis conscient. Jo això no ho sé i per tant no puc dir que m’hagi passat. Però penso que, al marge d’això, un no pot deixar de dir allò que pensa sempre que no ofengui ningú. No hem de tenir por. Si un viu amb la por, ‘ai si dic això’…Al final què tenim? En l’autenticitat també hi ha això de tirar endavant.

—He vist que vau treballar amb Amos Gitai.
—Vaig anar a un càsting via Teatre Lliure. Era un espectacle basat en el llibre de Flavi Josep que narra la guerra dels jueus contra els romans el segle I dC. Allò va ser una experiència inoblidable, perquè l’home era un dèspota, i amb perdó. Però ho era: no es portava bé amb la gent del seu equip. Cal reconèixer-li que té molt de talent i a París era un fenomen, que estigui clar. Però en el tracte personal era complicat, feia plorar a la gent. Jeanne Moreau hi era, en aquest espectacle, i van acabar fatal; se’n va anar emprenyada. No estava disposada a permetre segons quines coses i l’obra es va aturar, no es van fer més funcions. Des de llavors la vaig admirar profundament. Defensant els companys i a mi, així la recordo.

—I, d’experiències molt positives, quines tindríeu?
—En general, el teatre és per a passar-ho bé. I jo, sempre que n’he fet, n’he gaudit. He treballat mot amb Josep Maria Mestres i Sergi Belbel i sempre he gaudit moltíssim.

—Quan us polititzeu?
—Jo sempre havia tingut l’ideal de poder viure en un país que fos lliure. Em considero una persona amb ideals independentistes de fa moltíssims anys. De sempre, diguéssim.

—Aquesta setmana heu anat als Lledoners. Us hauríeu arribat a imaginar mai que visitaríeu presos polítics?
— No. Mai. Vaig escriure-ho en una carta a Toni Comín que vau publicar a VilaWeb. Som molt amics i li deia que des de casa meva es veu casa seva i que jo em pensava que, un fet així, no hauria passat mai. Tot això era inimaginable. I la presó també. Quan hi vaig entrar, un noi que havia tingut un permís em diu: ‘Véns a veure l’Oriol Junqueras. És molt amic meu. Digues-li “llibertat!”‘ D’una banda em va fer molta il·lusió veure’ls i poder-hi parlar, però quan vaig arribar a casa vaig sentir una profunda tristesa. Allà dins no em va sortir, perquè era més gran la il·lusió de poder-los veure. Però ja en sortir de la presó, amb les portes que es tanquen i deixant enrere una gent que… escolta, que hi hagués pogut ser qualsevol del meu entorn. De fet, els coneixia personalment tots. Junqueras és de Sant Vicenç dels Horts i jo de Molins de Rei, havíem coincidit a molts llocs. Vaig veure Jordi Sánchez, Joaquim Forn, Raül Romeva i Oriol Junqueras. A casa vaig estar pensant amb la imatge d’ells rere el vidre. Llavors, sola, em va venir una cosa aclaparadora, com si allò no fos real. Costa tant d’assimilar.

—Abans del 21-D dèieu que sortiríeu al carrer sense por.
—Jo explico que nosaltres hem estat un moviment pacífic i que jo em considero pacífica i no violenta. Jo no vaig pegant ni cremant res. I que ens diuen violents? Si us plau. Això és com, si vas pel carrer, et diuen porc i, en lloc de mirar-te’l i somriure-li perquè vas dutxat, doncs no, t’olores, vas cap a casa i et preguntes si ho ets. Violents?! No podem creure que ho som, perquè no ho som. No puc entrar en aquest marc mental.

—Com veieu el moment actual?
—Mira, no podem caure en el parany que l’independentisme es divideixi per matisos. Ja sabem que en la política hi ha hagut un cert trencament, un cert estupor. En aquest període han sortit a la llum un conflicte que ha desorientat la gent. Els qui teníem clar que anàvem cap a un lloc no deixem que ens facin caure en el parany de dividir-nos entre nosaltres. La repressió, l’han sentida molt de prop aquests polítics, encara que siguin de partits diferents. I ni ells ni nosaltres hem de caure en el parany de barallar-nos i dividir-nos quan l’objectiu és comú.

—Sou crítica envers la manera com s’ha portat el procés després de la DUI?
—De crítica, se’n pot ser sempre, i de comprensiva també. D’una banda, jo sóc critica envers algunes coses, però, naturalment, veient la responsabilitat enorme que tenien i la que et cau a sobre, no els faria retrets destructius. No va amb la meva manera d’entendre les coses. Continuem endavant, construint. Això és un pas que vam fer i n’hem de fer més. No és contra ningú i és legítim que pensem que tenim dret de poder fer un referèndum i de triar el futur.

—Fer un referèndum o desplegar el que ja vam fer?
—Ara cau una mica lluny, el desplegament. I si no hi ha cap altre referèndum, doncs s’obren uns altres escenaris. Però, òbviament, el que no considero és el de ‘tots calladets i cap a casa’. Això no, després del que ha passat és impossible. No hi ha retorn. I com més repressió han exercit, més s’han equivocat i menys retorn hi ha. Continuen amb aquesta idea i així no se’n sortiran. Per tant, no és que digui que estigui segura que nosaltres ens en sortirem, és que estic segura que ells no se’n sortiran. Ells no se’n sortiran. Per aquest camí, segur que no. És impossible. No es pot reprimir la gent, tu. Han triat la repressió i això els treu la raó. Quan un té la raó, per què la vol, la violència? Si tenim la raó, per quin concepte hauríem de fer servir la violència? La violència, l’han de fer servir ells, que potser no tenen raó.