Sicus Carbonell (Sabor de Gràcia): “La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor”

Antoni, Sicus, Carbonell ha estat distingit pel grup Enderrock amb el premi a la trajectòria pels trenta anys de Sabor de Gràcia, el grup que encapçala i que ha estat, d’ençà dels vint anys, el seu projecte de vida.

Per entrevistar-lo, ens hem citat un dimecres a la plaça de la Vila de Gràcia, però, com que plou a bots i barrals, finalment la seva amiga Mercè Puy ens acull a la seva galeria d’art, al carrer de Sant Pere Màrtir. És un gest d’hospitalitat que només et dóna la vida de barri. Una vida que Sicus va viure de petit pels carrers de Gràcia i que com més va més es va diluint. La gentrificació i l’expulsió dels veïns ha fet perdre l’essència de barri, i la comunitat gitana de Gràcia –tan important en la seva història– també se n’ha vist ressentida. Parlem de tot això i molt més –música, religió i d’identitat catalana– amb ell, que reconeix que celebrar trenta anys dalt els escenaris ha estat fruit d’un treball constant. El 15 de març ho celebraran amb una gran festa gitana a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

—L’Enderrock us atorga el premi a la trajectòria pels trenta anys de Sabor de Gràcia. No és una cosa gens habitual, entre els grups de música, durar tant de temps…
—Perquè el que costa no és arribar i moldre sinó mantenir-se. No vull dir noms, però hi ha grups de gent jove que ho fan molt bé i, de cop, ho deixen. Penses: “Ostres, no sabeu com costa arribar-hi!” Es poden millorar cosetes, però quan una cosa funciona, no la toquis! Sabor de Gràcia fem trenta anys, però hi ha hagut moments de voler llançar la tovallola. Tanmateix, quan després d’un concert la gent ve a dir-te coses o et paren pel carrer, dóna molta força per a continuar.

—Quina és la clau per a mantenir-se tants anys dalt els escenaris?
—Ser constant i professional. La música és la meva vida. Hi ha coses que puc fer per diners, però Sabor de Gràcia ho faig perquè és el meu projecte personal i no vull que mori. No busco la cançó estrella, això és flor d’un dia. Val més ser constant i ser-hi sempre. Mentre hi siguem, seguirem.

—Més d’una vegada heu comentat que, als cantants o grups de rumba catalana, la indústria no us ha premiat. Aquest Enderrock és una excepció? Què vau pensar quan el vau rebre?
—La primera reacció que vaig tenir quan en Lluís Gendrau [editor i director de la revista Enderrock] va trucar-me per dir-m’ho, va ser: “Que vols retirar-me, ja?” Perquè aquests premis solen donar-los a gent que ja té una edat. Però bé, vam rebre la notícia amb molta satisfacció, perquè és un premi que el reconeix la indústria, i són trenta anys de trajectòria en què ningú no ens ha regalat res. No vinc d’una família d’artistes, i sóc un artista independent, no he estat mai en una multinacional. Si es coneix Sabor de Gràcia, poc o molt, és per la feina, la professionalitat, la puntualitat…

—La puntualitat? Què voleu dir?
—És una de les coses que sempre deia el Gato Pérez: “Els gitanos ja teniu l’art, ja teniu el sabor, però us falta la disciplina.” I jo, en certa manera, he volgut aplicar aquesta disciplina.

—Aquesta crítica que feu de la indústria creieu que és perquè, en certa manera, la rumba catalana es considera un gènere menor?
—La rumba catalana s’ha considerat un gènere menor: de barris, de festes majors… És com aquella samarreta que traiem a l’estiu i que, quan arriba la tardor, la tornem a guardar i fins l’any que ve. La rumba va molt associada a la festa major i que sigui gratuïta. I no, no és així. Nosaltres vam fer seixanta-cinc funcions de rumba a la Sala Apolo en plena pandèmia, i sempre va haver-hi gent. Vam acostumar la gent a pagar la rumba, com es paga tot. Oi que quan vas a comprar el pa l’has de pagar? Que la rumba sigui alegre és una altra cosa, però és un gènere gran, molt gran. Nosaltres mateixos, aquí a Catalunya, el fem petit.

—Per què? Què voleu dir?
—Aquí tenim el mal vici… Tenim grans artistes, però nosaltres mateixos els fem petits. No valorem el que tenim a casa fins que ens ve algú de fora i ens diu: “Ostres, aquests són uns cracs!” Llavors tothom hi va. Mira la Rosalía. Jo vaig conèixer-la fa temps en un local d’assaig quan encara “no era ningú”. Qui l’anava a veure? I, en canvi, mira ara. Aquest és el problema de Catalunya. O reconèixer gent que ja és morta. Si jo sóc mort i ja no ho veuré, per què m’has de donar un premi? Per quedar bé amb la família? A més, la rumba catalana té un prejudici.

—Quin?
—S’associa molt a una època d’aquest país que jo vaig viure molt poc, en què es mesclava la rumba catalana amb la rumba flamenca, amb una sèrie de cançons molt estereotipades, de presons, de drogues, de mal ambient… I, llavors, tot es posa al mateix sac. I, d’altra banda, tots els grups punters d’aquella època eren gitanos, i a vegades hi havia un “petit rebuig”. I ho dic entre cometes perquè vull que se m’interpreti molt bé. Hi ha un petit racisme musical. “Que bé que ho fan, que bé que sonen, però jo no els vull al meu festival, jo no els vull a la meva festa major, jo no els vull a la meva escala.” Pel sol fet de tenir un color més negre que els altres.

—És veritat que no apareixeu en cap dels cartells dels grans festivals del país, on la majoria d’artistes i grups són de música urbana. Creieu que la rumba catalana és, en realitat, la primera música urbana dels Països Catalans? Al cap i a la fi, va néixer als carrers…
—Siguem clars: tothom parlava del rock català… Allò era rock en català. L’únic que van fer va ser canviar l’idioma, però el rock ja existia. La música urbana no l’hem pas inventada aquí, però li hem canviat l’idioma. Ara bé: la rumba catalana surt dels carrers, i és l’única música urbana que hi ha del carrer, als carrers de Barcelona, el segle XX. I això no ho valorem. I això dels festivals… ja hi estem acostumats. Què vols fer-hi? Em preocupa per la gent jove que ve darrere, però, al final, rere els festivals hi ha un promotor que es juga els seus diners, per tant, pot programar allò que vulgui. Ara, quan hi ha subvencions públiques, no. Quan hi ha una subvenció pública, utilitzes part dels meus diners, els fas servir per fomentar la cultura. Això està molt bé, però llavors has de comptar amb tothom. Hi ha festivals que cada estiu són igual. Aquesta és només una part de la música catalana, però també hi ha gent com Maruja Limón, Las Migas, Miguel Poveda… Però, què passa? Que canten flamenc, canten rumba i no canten allò que agrada a una sèrie de gent. No és el nostre problema. El problema és això: hi ha molt de prejudici. Mira, hi ha un passatge de la Bíblia que m’agrada molt de llegir que diu així: atraquen un senyor en un camí, li peguen, li roben tot i el deixen a terra. Com que sembla que estigui mort, tothom qui passa per allà se’l mira, però passen de llarg. Fins que un home s’hi acosta per mirar-se’l i s’adona que està molt mal ferit, però que no és mort. Decideix carregar-lo al seu carro i portar-lo a un hostal perquè el cuidin, i el salva. Aquí passa igual: la rumba catalana, el món dels gitanos catalans i del flamenc, es posa al mateix sac perquè es mira des de la distància, i la distància distorsiona la realitat. Cal acostar-s’hi per veure aquella música i aquella gent, i què fan.

—Parleu de la Bíblia… Vau ser ateu durant molt de temps, fins un dia molt concret. Què va passar, aquell dia?
—Sí, sóc cristià evangèlic. Va passar que vaig tocar de peus a terra. Tens un bon compte bancari i fills, però tens un buit aquí [es toca el pit]. No ets feliç. Feia concerts, però era una felicitat momentània. Quan s’abaixava el taló, la sensació de buit continuava allà. Fins que va arribar un dia que vaig voler tirar la tovallola de la meva vida, volia suïcidar-me. Un dia, vaig entrar en una església evangèlica i, quan cantaven, vaig començar a plorar. Vaig tornar a casa. Aquell dia, no vaig poder dormir en tota la nit, i vaig dir a Déu: “Mira, no sé si existeixes o no, però farem una cosa: demà tornaré a l’església, i si algú que no conec de res se m’acosta i em diu aquestes tres coses que només sé jo, llavors començaré a creure en tu i m’entregaré a la vida que tu em diguis.”

—I què va passar?
—L’endemà, vaig tornar a l’església, i me’n vaig anar sense que ningú em digués res. Quan anava cap al cotxe a fer el que volia –volia tirar-me al mar perquè no sabia nedar–, em va parar un noi i va dir-me: “Puc dir-te una cosa? Déu m’ha dit que et digui això, això i això.” Vaig agenollar-me allà mateix al carrer i vaig començar a plorar. Aquell dia va haver-hi un canvi a la meva vida.

—Hi ha músics que diuen que la música els ha salvat la vida. A vós us l’ha salvat Déu?
—Sí, a mi me l’ha salvat Déu. Jo vaig començar de molt jovenet amb la música, amb disset anys. He provat les drogues, he provat molt d’alcohol, sortíem molta de festa, he pujat a escenaris en condicions en què no havia de pujar-hi… I, de tot això, me n’avergonyeixo. No era correcte. I, gràcies a aquesta trobada amb Déu, va haver-hi un abans i un després. Musicalment també, sobretot pel que fa a valorar les coses.

—Canviant una mica de tema… Que fem aquesta entrevista a Gràcia no és cap casualitat. És el vostre barri, on vau néixer i créixer, i també és un dels bressols de la rumba catalana. Encara hi viviu? Quina relació hi teniu, amb el barri?
—Vaig néixer a Gràcia, m’he criat aquí. He jugat per aquests carrers. A la plaça de la Vila he trencat algun vidre jugant a futbol, quan encara deixaven jugar a futbol a la plaça. Fins i tot fèiem partits plaça contra plaça: els paios eren de la plaça de la Vila –que abans es deia plaça Orient–, i nosaltres, els gitanos, de la plaça del Raspall. I sempre jugàvem junts. I per la festa major de Gràcia fèiem berenars, trencàvem l’olla… Recordo molt fer vida al carrer de Puig Martí, al carrer del Progrés, al carrer Francesc Giner, a la plaça del poble Romaní –que ara es diu plaça del Poble Gitano–, a la plaça del Diamant quan encara no estava remodelada… A la plaça del poble Gitano vaig impulsar que els gitanos també celebressin la festa major, perquè feia 250 anys que érem al barri i faltava involucrar-nos-hi com a comunitat. Que tampoc és que es parlés de paios i gitanos, eh? Tots érem graciencs, però a vegades faltava implicació. I bé, vaig fer el pregó de la Festa Major el 2009. Només em falta ser regidor! Tot canvia…

—Quan ara torneu al barri, el deveu notar molt, aquest canvi…
—Mira, ara quan venia m’he parat a la pastisseria Cusachs, que és de tota la vida, i he recordat quan era nen i ja feia més bon temps, que a la vorera hi seien les senyores amb les seves cadires. Si passaves per allà i no les saludaves, et fotien una cleca i et deien: “Nen maleducat!” Després les havies de perdonar. O tornaves del col·legi i, si no hi havia ningú a casa, la veïna del costat t’acollia. Això era Gràcia abans. Ens coneixíem tots, era un poble. Ara ha canviat, com tot… Quan vinc a veure les meves ties i cosines, tinc molta nostàlgia.

—La comunitat gitana va ser molt important a Gràcia: no tan sols hi vivien, també van ajudar a construir i desenvolupar el barri. Quin paper diries que hi té, ara, la comunitat gitana, en un barri tan gentrificat?
—Ara no et podria fer una valoració actual del barri perquè no hi visc. Hi ha moltes coses que han canviat, com l’habitatge, que és una bogeria. La gent que no hi té un pis de propietat se n’ha hagut d’anar. Hi ha molta comunitat gitana que va a Gràcia, però que ja no hi viu.

—Quan van anunciar que us donaven el premi a la trajectòria, Lluís Gendrau va dir que la rumba catalana era de les poques músiques que conformaven el mapa sencer dels Països Catalans: se’n fa a Lleida, a les Terres de l’Ebre, a Figueres, a Perpinyà… La identitat catalana és clau, en la rumba catalana.
—I tant. Els gitanos de la Catalunya Nord i més enllà –de Tarascó a Perpinyà– parlen català, que és el que ells en diuen “parlar gitano”. I la majoria canten en català i fan rumba catalana. Quan els gitanos van sortir de l’Índia, del nord-est d’Europa, i van arribar aquí, molts van quedar-se en aquella zona. Molts d’altres, com la família dels Gipsy Kings [grup de rumba catalana de Montpeller], venien de Lleida, i per la guerra del 1936-1939 van emigrar cap allà. Si parlem del flamenc, hem de parlar de Jerez, oi? Doncs si parlem de rumba catalana hem de parlar dels gitanos catalans; forma part del nostre ADN. Abans de caminar, agafem la guitarra i fem el ventilador! [Riu.] Quan a mi, amb sis anyets, em van regalar la guitarra, no sabia ni fer un acord. Tot el que he après ha estat autodidacte. Orella i memòria.

—Sou de l’era postolimpíada del 92, moment en què la rumba arriba al seu pic amb la representació de Los Manolos de “Amics per sempre”. En quin moment es troba ara, la rumba catalana?
—Sí, després dels Jocs Olímpics vam sortir nosaltres i va ser quan es va apagar la llum de la rumba. Barcelona i Catalunya van fer una aposta molt gran per en Peret, Los Manolos… Hi va haver un auge molt fort, però va passar. I els qui vam començar a fer rumba després ens va costar moltíssim. Era molt complicat, molt, perquè veníem d’una època molt bona. Hi ha hagut èpoques millors. Més tard, hi va haver grups que es van voler posar una altra etiqueta: Ojos de Brujo, Dusminguet, la Troba Kung-Fú deien que feien “sonido Barcelona”, però el que feien en realitat era fusionar la rumba. Per què no volien dir-ne rumba catalana? Bé, és el que dèiem, s’associava a un altre temps, a una altra època i als gitanos, i ells volien desmarcar-se’n, però el “sonido Barcelona” és rumba. En canvi, hi ha grups com Txarango, la Pegatina o Gertrudis que van anar a classes i van dir: “Fem rumba. Els gitanos la fan més bé que nosaltres, però fem rumba.”

—Falten grups actius? Ara penso en Habla de Mi en Presente, que diuen que fan “electrorumba”.
—No els conec, me’ls apunto [treu el mòbil per apuntar-se’n el nom]. És un peix que es mossega la cua: si a Sabor de Gràcia, que fa trenta anys que hi som, ja ens costa, imagina’t ser emergent… A més, amb grups emergents ara hi ha aquesta mania de la taquilla inversa. Oi que jo no vaig a comprar una barra de pa i si m’agrada la pago i si no, no? Doncs igual. La cultura és per a valorar-la. Per això Sabor de Gràcia i altres plataformes en defensa de la rumba catalana fem uns festivals, que ja anunciarem, per a donar oportunitats als joves i pagar-los l’actuació. Aquesta és l’única manera. Si no ens ho fem nosaltres, no ens ho farà ningú.

—El 2023, el Ministeri de Cultura espanyol, dirigit per Miquel Iceta, va posar impediments per a sol·licitar el reconeixement de la rumba catalana davant la UNESCO perquè la petició feia referència només al seu caràcter “català”, i va suggerir que es canviés el nom per “rumba espanyola o d’Espanya”, o bé que es demanés conjuntament com a “rumba flamenca”. Què en penseu, d’això?
—Bé, això van ser els tècnics, no ell. Amb ell no vam parlar-hi mai. Però sí, en aquesta reunió els tècnics van dir que s’havia de dir rumba espanyola… Els vaig dir: “A veure, la crema catalana seria crema espanyola, o el cocido madrileño, cocido espanyol”? No té cap sentit. La rumba flamenca és una branca del flamenc que és reconeguda dins el flamenc, i ells proposaven fer igual amb la rumba. I vaig dir: “No, de menció, cap. La rumba catalana és un invent. No és igual.” Com els castellers. Però ells no ho veien clar, i nosaltres vam dir que o catalana o res. Per què? Perquè mentiríem, i perquè tota la gent com Peret, com el Pescaílla, com el Chacho, el Gato Pérez… Què hem de dir, que no és catalana? No. Les coses es diuen pel seu nom. I s’ha creat a Catalunya. Si hagués estat rumba espanyola, ja hauria estat presentada, però vam dir que catalana o res. I, gràcies a Déu, amb el ministre [Ernest] Urtasun i la directora de Cultura Popular, Carol Duran –que havia estat violinista nostra–, hi ha hagut canvis. Encara no és una candidatura oficial, per ser oficial ha de passar una selecció i que totes les comunitats autònomes hi estiguin d’acord. I això ja no depèn de nosaltres, però l’expedient a la UNESCO ja s’ha presentat.