Shahak Shapira: “Uniu-vos a mi, catalans, us alliberaré”

Una setmana després d’haver fet viral molts catalanoparlants el clip de la seva darrera actuació a Barcelona, em trobo amb l’humorista Shahak Shapira a Berlín, la ciutat on viu. D’origen israelià, quan era adolescent es va traslladar amb la família a Alemanya i fa uns quants anys que viu a la capital. Durant la conversa, es riu del mort i de qui el vetlla. Es caragola de riure amb el vídeo que li ha fet l’APM. Acostumat a fer riure, el moment més interessant de la conversa potser és quan es posa seriós. Quan explica que la seva història és allò que l’ha empès, sense triar-ho, a fer una mena d’humor amb molta càrrega política.

—Us heu fet famós arran d’una broma sobre el català. Com ho heu viscut?
—Com ho heu viscut vosaltres? No us sembla vergonyós que jo sigui la cosa més important de què parlar? Em va sorprendre. Encara estic desconcertat que fos una notícia destacada a Catalunya. No ho entenc, no entenc què passa. Potser heu de sortir més sovint. No pot ser que jo sigui important. És clar que… n’estic encantat.

—Perquè heu aconseguit molts clics?
—Sí, ara tinc més seguidors i això és l’única cosa que m’importa. Sóc el meu propi estat. Els catalans m’entendreu. Em moc per interès del meu propi estat, l’estat de Shahak Shapira, i em cuido dels seguidors i de les entrades que venc.

—Tornareu a Barcelona aviat?
—Sí, a l’abril. Encara no sé quin dia. Ho anunciaré a la web. Si us hi apunteu, rebreu una alerta. Vaig sovint a Barcelona. M’encanta. Bona teca.

—Fareu més bromes sobre la llengua catalana?
—Potser n’aprendré, crec que n’hauria d’aprendre una mica per cagar-me en els francesos. Crec que aquesta és la solució. M’he adonat que tant els espanyols com els catalans odien els francesos. Em penso que hauríem d’unir-nos i cagar-nos en els francesos.

—Què dieu davant un públic francès?
—Oh, quan vaig a França em cago en els espanyols, i en els catalans. Bàsicament, confronto un grup de gent amb un altre. Provo de fer esclatar la Tercera Guerra Mundial amb l’humor. Intento d’unir gent diferent perquè formin exèrcits i lluitin els uns contra els altres.

—No us caseu amb ningú?
—El meu interès s’arrenglerarà amb qui compri més entrades. Aquest serà el principi que regirà la meva actuació: si hi ha més catalans que en compren, seré al seu costat; si hi ha més espanyols, Espanya n’és una de sola, no es pot parlar més català…

—Us vau trobar en una situació surrealista?
—Sí, com si fos un episodi de BoJack Horseman. Molt divertit. Hilarant! [Riu.] Hi ha un programa que m’ha posat un barret estrany, surto agafant una mena de vinagre? I tinc un porró a la mà? No sé si és una mena de tradició o una broma aleatòria. I el titular diu que sóc el president de Catalunya. Això m’agrada. Uniu-vos a mi, catalans, us alliberaré! Podem parlar català, podem parlar el que vulgueu. No ho sé, per exemple, persa.

—No és la primera vegada que us feu viral. Hi esteu acostumat?
—Sí, però no pensava que aquesta qüestió generaria tanta controvèrsia. Normalment, abans de publicar un vídeo sé quin impacte tindrà, però això va ser inesperat. Si parlo sobre Israel o Palestina ja sé què passarà.

—No sabíeu que el català és en risc? El futur del català és fràgil, l’ús cau entre els joves i sovint no ens és garantit que ens entendran si el fem servir quan anem al metge o en un judici.
—No. Tan sols sabia que hi havia el debat sobre la independència. Potser és perquè sóc ruc, però en sabia res. Sincerament, no en tenia ni idea i no ho acabo d’entendre. Molta gent m’ha escrit per explicar-me que cada vegada que intenta de parlar en català el titllen de racista. Si això és cert, si algú tracta de manera hostil algú només perquè parla en català, em sembla estúpid.

—Com a israelià sabeu que hi ha situacions que causen emocions fortes.
—Sí, i tant. També sé que cal anar amb compte perquè, si ets ignorant sobre un tema concret, et pots convertir en el rostre d’un moviment encara que no ho vulguis. De seguida em vaig adonar que m’havia ficat de peus a la galleda. L’humor és una cosa molt pura, m’agrada pensar-ho així, no té agenda política. Si comença a tenir-ne, deixa de ser divertit. Això no vol dir que no tingui opinions. En tinc, però no intento de forçar-les al públic.

—Heu rebut molts insults arran del vídeo?
—No, no gaires. Vull dir, algunes persones m’han dit que no hauria de tenir ressò perquè sóc israelià, però això em passa amb tot el que faig. La gent assumeix que tinc determinades opinions, i això és racisme. El que no m’ha agradat és que la senyora del públic hagi rebut tant. Tan sols jo tinc el privilegi de fotre’m de la meva audiència. Quan faig un espectacle, signo un contracte amb el públic dins la sala per poder jugar i a tot el que dic cal posar-hi un gra de sal. A la sala funciona, però a internet, no. Potser és culpa meva per la manera com vaig editar la versió curta del vídeo. Qui miri la versió sencera de l’espectacle ho entendrà més. Aquesta senyora seu al costat del seu marit, que és català! Em penso que va voler parlar del problema que té perquè poca gent parla anglès. No solament els catalans, sinó també els espanyols. Els uns i els altres, parleu la vostra llengua i espereu que tothom us respongui en la vostra llengua. Una manera de fer molt francesa.

—No us sembla que no es pot exigir a tothom que parli anglès?
—Sí, sí. Però vull dir que comprenc el seu problema. Mira, jo també vaig haver d’aprendre alemany. Quan vaig arribar a l’est d’Alemanya, ningú no parlava anglès. M’agrada comunicar-me amb la gent en una llengua. No puc aprendre totes les llengües del món. Suposo que vam triar l’anglès perquè van ser els que van guanyar més guerres, o alguna cosa així. Tampoc no és la meva llengua materna. No ho sé, en podem triar una altra, però fem-ho tot d’una i que tothom l’aprengui. Podria ser el català, i tant.

—No us emprenya el monopoli de l’anglès?
—Té el monopoli de l’entreteniment, també. Sovint competeixo amb persones que el tenen de llengua materna. Improviso en la seva llengua materna i em diuen que tinc un accent estrany i em pregunten d’on sóc. Que els bombin. Què voleu que hi faci? No vaig créixer a Amèrica, no sóc pas un redneck.

—Us ha influït créixer en ambients multilingües?
—Segurament. No fa mal a ningú voler preservar una llengua, forma part de la cultura. No entenc que una qüestió així aixequi tanta polseguera. M’ho heu d’explicar bé. Les coses es moren inevitablement. Però em penso que no heu de patir pel futur de la llengua catalana. Tothom ha de poder protegir el que sigui si no fa cap mal a ningú, no està bé si es reben atacs per fer-ho.

—Feu humor sobre qüestions espinoses, com ara el nazisme davant un públic alemany.
—Sobretot faig broma sobre el racisme. Sincerament, diria que no ho faig expressament. Preferiria fer bromes sobre el McDonald’s, humor blanc. Tindria una vida més fàcil, però suposo que la manera com vaig créixer em va portar cap aquest altre camp… Hi ha una part meravellosa que sigui així, també. Hi ha qui pensa que és provocador, però no tinc gens d’intenció de provocar. Ara hi ha una moda en què el gag principal de grans humoristes que no ho necessiten, com ara Ricky Gervais i Dave Chappelle, és demanar al públic si seran cancel·lats per allò que diuen. Quan el públic no riu, els demanen si la broma és massa negra. Em cansa una mica aquest estil. Tan sols m’interessa fer bons acudits. No em censuro, però no pretenc fer sentir incòmode ningú.

—Dieu que la vostra infantesa segurament n’és el motiu. Per què?
—Vull dir la meva educació. No voldria arrancar amb tota la meva biografia, ara. Vaig créixer a l’Israel dels anys noranta. No va ser fantàstic. Vaig passar la meitat de la infància en un búnquer. Quan dic això molta gent m’ataca. No dic pas que els palestins no ho tinguessin difícil. Hi ha molta gent que patia. Després vaig venir a Alemanya, en un poble a l’est del país. Vaig anar a petar en un indret on el partit neonazi NPD tenia molt de suport. Una de les primeres persones que vaig veure duia una esvàstica tatuada al bessó. Tot sovint em perseguien grups de neonazis. Suposo que la meva història familiar també toca moltes d’aquestes qüestions. A un dels meus avis el van matar durant els Jocs Olímpics de Múnic i l’altre era l’únic supervivent de l’Holocaust de tota la seva família. La meva àvia materna era de l’Irac i la van torturar en una presó per formar part d’un moviment d’adolescents que ajudava els jueus a escapar del país i anar a Israel. Als anys quaranta molts països àrabs perseguien els jueus. Tot això forma part del meu ADN. Ben aviat vaig entendre que l’humor floreix en la tragèdia.

—Tres dies després de l’atac del 7 d’octubre vau fer un monòleg sobre el tema. L’humor és la vostra eina per a afrontar les dificultats?
—Sí. L’actuació era programada de feia temps. No tenia previst de tractar aquest tema abans de pujar a l’escenari, però tampoc no volia cancel·lar-lo. Em va sortir així, aquest tema era ben present a la sala. Ningú no en parlava. Potser uns altres poden ignorar-lo, però jo no.

—Teniu algun límit, algun tema censurat?
—Diria que no. Evito incloure la paraula amb N [the N-word, en anglès, la manera eufemística per referir-se a la paraula nigger, insult racista per a referir-se a les persones de pell negra] en els meus acudits, res més. Penso que es pot fer broma de tot. Fins i tot el suïcidi pot ser un tema. Si el tractés, procuraria evitar que causés un efecte bola de neu. Pots parlar de qualsevol col·lectiu, penso que hi ha maneres de fer-ho sense caure en la condescendència.

—Quin és el públic més difícil que heu tingut?
—Una vegada vaig fer un espectacle, un monòleg, en un restaurant indi de Tòquio. Tan sols hi havia un senyor japonès força gran i una família xinesa de quatre membres que no parlaven anglès. Va ser tot un desafiament, però vam acabar passant-ho bé tots. En canvi, una vegada vaig actuar davant un centenar de persones a Dinamarca i va ser difícil. Hi havia molts alemanys, m’era difícil saber si els feia gràcia o no.

—No us costa fer broma sobra la guerra de Gaza a Alemanya?
—Davant qualsevol audiència, fer broma sobre el Llevant és difícil. Els alemanys es posen nerviosos. Quan vaig fer la versió en anglès, la majoria eren israelians o àrabs, i això també va ser difícil, però d’una manera positiva. Estava nerviós perquè tenia la sensació que, si no els agradava, l’espifiaria molt. Els intento d’animar a ells. Amb els alemanys no m’hi jugo tant. És clar que em preocupa que tothom s’ho passi bé, però no crec que els alemanys s’emprenyin si faig una broma que no els agrada sobre el lloc d’on vinc. Poden ofendre’s, però no s’hi juguen res. En canvi, quan ho faig per a israelians o palestins… les seves famílies són allà. És ben diferent. Viuen amb això cada dia. L’entrada a l’espectacle era lliure per a ells i, és clar, això va ajudar que vinguessin molts jueus. Als jueus els va agradar perquè era de franc i als palestins, també, perquè quan senten la paraula “lliure”, de seguida pensen: “Palestina lliure!”