05.06.2020 - 21:50
Uns dos-cents temporers malviuen als carrers de Lleida, sense un lloc on dormir, amb unes condicions higièniques deplorables i treballant unes deu hores diàries. Alguns d’ells, de manera irregular i sense contracte laboral. Serigne Mamadou és portaveu de la campanya #RegularizaciónYA i un dels temporers que recull la fruita dels camps del Segrià. Relata amb cruesa la impotència i la indignació que senten els temporers per la manera com els tracten, atès que ningú els ha volgut llogar un sostre malgrat tenir diners per a pagar-lo. Critica el racisme, el paper de la Paeria i els entrebancs del govern espanyol per a aconseguir permisos per a treballar.
—Per qui no us conegui, qui és Serigne Mamadou?
—Sóc un treballador, activista i portaveu del poble migrant i de #RegularizaciónYA. Vaig venir del Senegal ja fa temps, cap a l’any 2000. Vaig estar-me a Sevilla i em van acollir uns familiars, gent bona. Vaig començar fent venda ambulant i vivíem pacíficament, ens tractaven de meravella. Després la cosa va empitjorar i vaig començar a treballar al camp. Em vaig casar i vaig venir a Barcelona, però treballo a Huelva, Jaén, etc., arreu d’Espanya. Després vaig començar amb l’activisme. He passat per situacions d’esclavitud, maltractaments, abusos. No vull tornar-hi a passar ni que els meus passin per aquestes condicions, lluito per això. Hi ha moltes ONG i associacions, però no fan la feina que toca.
—En quina situació esteu els temporers a Lleida?
—Treballant molt i sense casa, de moment. Hem d’anar a veure’n una, demà o demà-passat. A part d’això, continuem al carrer. Si tenim un llit on dormir i un lloc per a escalfar el menjar ja serà una meravella. Fa unes dues setmanes que dormin al carrer.
—El futbolista Keita Baldé ha llogat un edifici perquè us hi pugueu estar.
—Esperem de poder-hi anar, perquè cal arreglar algunes coses, com el contracte. Es va fent. A més, ens pagarà el menjar. Hi serem fins a l’agost o el setembre.
—Heu denunciat que ningú no us ha volgut llogar un lloc per a dormir a Lleida. Per quin motiu?
—Ningú no ho volia. De tot Lleida, no hi havia ningú que ho volgués. És un poble de racistes. M’ha estranyat que un poble de Catalunya fos així. Diuen que volen independitzar-se i tot això dels drets humans, i m’ha estranyat que això ens passi aquí a Lleida. Ens posaven com a excusa que no ens podien llogar res pel coronavirus. Però ens van fer les proves i tot va anar bé. Per tant, quin problema tenen per a llogar-nos un pis? L’alcalde també té tancat un alberg que podria llogar. Aquest alcalde és molt dolent. Li vam dir que els diners eren a la taula. Això és graciós. Els diners hi són! Els podem donar a canvi del lloguer.
—L’alcalde vol portar-nos fora de Lleida. I dir-nos a quina hora hem de dormir, quan hem d’anar a treballar, quan hem de pixar, de cagar… A veure! Això ja ha passat, som al segle XXI. Se n’han d’adonar, que aquí ja no hi ha esclaus. Som treballadors i reclamem els nostres drets. Ens fan sentir com a esclaus. Ells ens necessiten per treballar, i ja que hem vingut i treballem, com a mínim que ens respectin i ens lloguin un lloc per a allotjar-nos, no? També envien els policies a intimidar-nos. Ells no ens aguanten i nosaltres a ells tampoc. Ens volen donar un altre lloc on hi ha llits de militars. Creieu que podem treballar deu hores i dormir en aquests llits? No tenim el cos d’acer, volem un bon llit si treballem tantes hores. La policia ens intimida, ens demana els papers… Això ens passa quasi sempre.
—Com us tracten els agricultors?
—Alguns fan contractes, bé. Altres agafen immigrants sense papers per aprofitar-se’n. Hi ha de tot. La rutina és molt dura.
—Ningú no controla els pagesos que s’aprofiten de gent sense papers?
—Home! Creieu que són estúpids? Saben quan vénen i quan no. Fan els ulls grossos. Els governs ho saben, però no en volen saber res.
—A banda de no tenir lloc per a cuinar i problemes per a dormir, les condicions higièniques del carrer són inexistents.
—No tenim res. Comprem un litre d’aigua per a rentar-nos. Quan anem al camp, ens intentem rentar de pressa amb l’aigua que hi ha abans no vingui el cap. O si no, busquem algú que ens pugui deixar casa seva com a favor.
—Una de les vostres reivindicacions principals és que el govern espanyol regularitzi els treballadors que no tenen papers.
—Ho hem demanat, però el govern fa com si fos un teatre, sabeu? Van de govern socialista, però al final tot és mentida. És una traïció. Els nostres fills, les nostres dones, les nostres famílies, hem votat l’esquerra. Els hem votat a ells. Pensant que arreglarien les coses. Però no ho fan. El govern ha de saber que els treballadors que som aquí servim moltíssim, ens necessiten. Ens han de donar drets, no oblidar-nos com si fóssim animals.
—Us posen gaires entrebancs per a aconseguir el permís de treball?
—N’hi ha molts que no en tenen. Mare meva… És com provar de caminar sobre el mar. No ens donen cap possibilitat, cap ni una. Com a mínim, ens podrien oferir de fer cursos de formació i després donar-nos un permís. Alguna cosa! O treure un permís de venda per a poder ser autònoms o treballar per a algú. I pagar la Seguretat Social. Però no ens obren cap porta. Cap, eh? Se’ns passegen. Diuen que regularitzen els menors. Volen fer treballar els menors en temps de coronavirus, en plena pandèmia? Menors que són aquí sense cap familiar i els volen fer treballar. Això és un abús. I a més, no saben treballar al camp. Necessiten un permís de residència. Per al permís de treball ens demanen tres anys de residència i un contracte.
—Què us demanen per al permís de treball?
—Tres anys vivint a Espanya. I un contracte, que és molt difícil que ens el facin.
—On viviu normalment i a què us dediqueu quan acaba la temporada a Lleida?
—A Sevilla o a Barcelona. Treballo per tot arreu, al camp.
—La situació de Lleida hi és, en altres ciutats de l’estat?
—Sí, i ens trobem en situacions pitjors. A Almeria i Huelva ens tracten pitjor, hi ha més racisme i tampoc no ens lloguen res per a dormir. Ens fan anar a treballar i després ens envien a prendre pel sac.
—I a l’hivern, què feu?
—Dormim als bancs o als caixers, que són més calents. I al matí ens llevem i anem a treballar. És una situació dura perquè no sortim d’aquesta dinàmica. L’alcalde i la policia del lloc on anem ens atemoreixen. No busquen solucions. Després, els agricultors ens paguen una misèria.
—Què us paguen per aquestes jornades de deu hores?
—A Múrcia em pagaven una misèria, fa tres mesos. Un euro per omplir una caixa de taronges. I no en podia omplir ni trenta perquè són arbres on ja s’ha recollit la majoria de la fruita. Primer recullen ells i després ens fan anar a nosaltres a netejar els arbres. Pots fer vint arbres només per una caixa, a un euro la caixa. A Lleida, si et paguen papers, ens paguen cinc euros i escaig per hora. Però si no tens papers, no pots escollir.
