16.10.2024 - 21:40
Qui vagi a veure Paradís a l’Espai Texas de Barcelona –programada fins demà, 18 d’octubre– es trobarà amb l’antítesi de tot allò que representa aquest concepte. Entre cartons, baguls, maletes, cadires i trastos vells, Sergio Baos (Palma, 1976) desenvolupa en un monòleg extraordinari a quatre veus una història trepidant, punyent, desenfada i tendre sobre la Mallorca perifèrica, la que no surt a les postals. Una història que emociona i compungeix a parts iguals.
Mallorca no és un paradís
Tot plegat va començar abans de la pandèmia, quan Baos i Xavier Núñez –director de Paradís–, valoraven si representar El bon lladre (1994), de Connor McPherson. “És una obra que ens agrada molt. Té una sèrie de referències que ens interessaven molt”, comenta Baos. L’arribada de la pandèmia va aturar-ho, com tantes altres coses. Però Baos va saber aprofitar-ho: “En aquell moment de tancament, vaig pensar que havíem de canviar el projecte. Per diferents coses, El bon lladre no m’acabava de convèncer.” Per què parlar d’allò que li passa a un noi dublinès quan pots parlar de les coses que passen a casa? “Hi havia una cosa que sí que m’agrada molt: El bon lladre és extremadament local, i vaig pensar que jo també volia explicar alguna cosa que fos extremadament local a Mallorca.” És així com, per mitjà d’en Sebastià, la Joana, en Pepe i en Kevin, el públic es passeja pels carrers del barri de Son Gotleu de Palma, per la carretera d’Inca i pels camps que envolten Lloret de Vista Alegre, llocs que no tenen res a veure amb les platges idíl·liques de Mallorca, amb el paradís. “Jo no faig un testament social, no som un sociòleg. Sempre ho dic: no som un polític. Jo escric històries de personatges concrets. Volia contar un thriller, una història divertida i tràgica d’uns personatges que són uns perdedors, personatges al marge del paradís que se suposa que és Mallorca o que són les Illes Balears. Viuen allà, però no saben què significa gaudir dels plaers del paradís”, comenta Baos. Aquesta és la premissa principal de l’obra, una realitat que l’autor coneix i viu de prop perquè, a part de dedicar-se al teatre, també és professor de secundària. “El paradís i Mallorca sempre van de bracet, però tinc molts alumnes que viuen a Palma i no han anat mai a la platja, perquè per anar-hi necessites un cotxe. Viuen en la realitat que passa al voltant del seu barri i ja està.”
La història l’enceta en Sebastià, capellà d’una parròquia de Son Armadams, barri benestant de Palma que Baos coneix bé perquè va passar-hi part de la seva infància, quan el seu pare hi feia de professor en una escola. El dia a dia d’en Sebastià transcorre monòtonament fins que, un dia, es presenta a missa una senyora estranya que no havia vist mai. S’asseu al banc del final de tot de l’església durant tota la missa i, al moment de combregar, la senyora fa un gest provocador amb la llengua a en Sebastià. Qui és, aquesta senyora? Per què li fa això, si no el coneix de res? La senyora repeteix aquest gest dues vegades més, fins que en Sebastià descobreix que és la Joana, una dona amb qui va mantenir relacions sexuals fa molts anys i que diu que es va quedar embarassada del seu únic fill, en Kevin. Ara, divuit anys després, la Joana demana a en Sebastià que ajudi en Kevin a sortir del món de les drogues i de les males influències. En Sebastià, perplex, estarà disposat a tot per a salvar el seu fill.
En Kevin, la Joana i en Pepe –l’actual parella de la Joana, que prové d’Espanya i va anar a viure a Mallorca per treballar en la construcció– formen part d’un món molt diferent del d’en Sebastià. Així i tot, tots estan disposats a fer tant com calgui per a salvar el seu fill i fer-lo sortir de la misèria.
La llengua, un protagonista més
Una de les coses que fa encara més realista la història és l’oralitat dels personatges, que acaba esdevenint un personatge més. En Sebastià és un capellà que, tot i haver perdut la fe i tenir molt poca vocació, és llegit, culte. La Joana és una dona mallorquina abocada a la pobresa però experimentada. Tant l’un com l’altre representen l’oralitat mallorquina més “normativa”. Per la seva banda, en Kevin, un jove de divuit anys, no tan sols combina el castellà i el català de la seva mare i el seu padrastre, sinó que també incorpora l’argot de carrer i juvenil, com ara, l’expressió “en plan”. Finalment, en Pepe, “que ve de la península”, no xerra ni gota de català tot i que faci més de vint anys que viu a Mallorca. Baos ho explica així: “Volia reflectir tant com pogués els llenguatges. Jo sabia d’on venia, en Pepe: que no era només una persona que venia de la península a Mallorca a fer feina, sinó que, a més, sabia que era de Ciutat Real, sabia que tenia un accent que podia concretar. Igual que en Kevin. Jo sóc professor de secundària, tinc alumnes que xerren així. És a dir: intentava parar molt l’orella per reflectir clarament com volia que parlessin aquests personatges.” Tot plegat ajuda a fer encara més real el relat de Paradís.
Barcelona, la meca del teatre català
Paradís és una perla, d’aquelles obres que demostra que amb poca cosa –una mateixa escenografia i un sol actor representant quatre personatges diferents– es poden fer coses magnífiques. Per això no és d’estranyar que, quan acaba l’obra, el públic aplaudeixi amb entusiasme després d’haver estat una hora i mitja rient, commovent-se i a punt de perdre els nervis amb cadascun dels protagonistes. Paradís és un còctel d’emocions que ha tingut una gran popularitat a Mallorca. Però, tot i que l’obra ja es va representar a Barcelona el 2022, Baos i la companyia diuen que els costa molt sortir de les Illes i tenir el mateix focus mediàtic que altres obres que es representen a grans teatres de la ciutat. “Hi ha una sobreproducció, hi ha moltíssima gent que fa coses, i això és molt bo, però a la vegada… Bé, el públic és el que és. I necessites captar el públic d’alguna manera. Ja no saps què has de fer. La competitivitat hi ha estat sempre. Estic content i està molt bé que hi hagi molta gent fent coses, perquè això genera moltíssimes coses bones, però també fa que t’hagis d’espavilar per intentar millorar-te a tu mateix i fer creacions més bones: contaminar-te del que es va fent al teu voltant.”
Alhora, també demana que hi hagi més intercanvi cultural entre els Països Catalans. “Per nosaltres és la meca, venir a Barcelona i ser escoltats. Al final, vols que el teu producte arribi a tanta gent com sigui possible. Sabem que és molt complicat. A Mallorca tenim un circuit i és més o manco fàcil veure coses d’aquí, però no és tan fàcil que aquí [al Principat] vegeu coses de Mallorca. És veritat que els darrers anys ha començat a haver-hi una certa curiositat per veure què passa allà. M’imagin que durant molts anys Mallorca era sol i platja, però allà també es fa teatre. Hem hagut de treure el cap i dir: ‘Sí, sí, perdoneu, fem coses’. Aquests darrers anys a Mallorca s’han estat fent coses molt ponents.”
