17.08.2019 - 21:50
Sergi Mingote (Parets del Vallès, 1971) ha entrat a la història de l’alpinisme per la porta gran. En només un any i dos dies, ha conquerit el cim de sis vuitmils sense oxigen artificial, una gesta de rècord Guinness. Ha escalat el Broad Peak, el K2, el Manaslu, el Lhotse, el Nanga Parbat i el Gasherbrum II. Fa vint anys ja havia escalat el Cho Oyu, el Shisha Pangma i l’Everest en una retransmissió pionera de TV3. És a dir, ja n’ha fet nou de catorze. Tanmateix, diu que no té una motivació especial per a completar els catorze vuitmils del planeta sense posar-se un desafiament com ara un límit de temps.
Mingote també ha estat batlle de Parets del Vallès pel PSC durant set anys, del 2011 fins el 2018. Explica que no és independentista, però que està en favor de la llibertat dels presos polítics. De fet, és veí de Jordi Turull, a qui coneix de fa anys. Ara és president l’Onat Foundation, una fundació que es dedica a la inclusió social de joves mitjançant l’esport.
—Quan us proposeu el desafiament dels sis vuitmils en un any?
—Era un projecte que tenia al cap ja feia temps, però evidentment durant la meva etapa d’alcalde era impossible. La decisió de deixar de ser alcalde era molt presa ja el dia que vaig entrar-hi. Vaig decidir que faria dues legislatures i ja acabava la segona. En aquell moment vaig informar els meus companys que era un bon moment per a fer el canvi, perquè creia en la limitació de mandats. Era un bon moment per a tornar a la muntanya amb un projecte com aquest. Ho relligo amb l’esport inclusiu, el repte inicial de tres vuitmils es transforma en sis, perquè hi ha sis associacions que volem fer conèixer, promocionar i explicar la tasca que fan. Hi ha un doble vessant, esportiva i social, i en aquell moment és quan neix el 3x2x8000.
—Per què sense oxigen artificial?
—Aquest és un tema d’estil. Sempre he cregut que el repte realment esportiu de l’alpinisme és enfrontar-te a les grans muntanyes sense oxigen embotellat, que el que fa és baixar 2.500 metres la muntanya. Evidentment és absolutament lícit i és la manera que té molta gent d’optar a fer el cim, però en el meu cas volia proposar-me tots els cims sense oxigen perquè era el que em motivava i perquè el meu estil va més en aquesta línia. La veritat és que n’he gaudit molt més.
—Heu estat batlle de Parets del Vallès durant set anys. Com us vau preparar mentre fèieu de polític?
—Aquesta vegada hi ha hagut un canvi qualitatiu increïble en el moment que el CAR de Sant Cugat s’hi ha implicat. He entrenat com un esportista d’elit. Mai no m’hi he considerat, però ells sí que consideraven que era a l’elit de l’alpinisme i que era un projecte que havia de tenir una preparació especial. Això ho he notat moltíssim. La veritat és que la preparació del CAR, amb un entrenament molt més acurat i planificat i una alimentació molt marcada, m’ha ajudat moltíssim. La preparació bàsicament l’he feta allà i l’entrenament aeròbic l’he fet amb esquí de muntanya a l’hivern. També he fet escalada en gel i roca i la preparació clàssica que he fet sempre, combinant córrer amb la bicicleta.
—Quina muntanya ha estat més dura?
—La part més complicada ha estat el descens del K2. Va ser molt complex. No vaig tenir clar si podria baixar o no. Vaig estar quatre hores perdut fins que no vaig trobar el campament 4 perquè el temps es va tancar. Crec que ha estat la muntanya més exigent. Quant a la perillositat diria que entre l Nanga Parbat i el K2 potser és on he trobat les complicacions més grans. Si agaféssim la primera part fins al campament 2 del Nanga Parbat i del 2 fins al 5 del K2 seria el vuitmil més complex per la dificultat tècnica i la perillositat.
—El maig vau haver de renunciar a l’Everest per l’estat de salut. Vau pensar que no ho aconseguiríeu?
—Hi ha hagut alguns moments. Aquest projecte ha acabat amb èxit, però ja al primer moment tenia un grau de probabilitat molt baix. No s’havia fet mai, i si no s’havia fet mai era per alguna raó. Un dels moments va ser el salvament de l’alpinista búlgar Ivan Yuriev Tomoz, que va morir-se als meus braços. Vaig agafar una infecció de pit i tenia una costella tocada per una pedra que m’havia caigut al Lhotse. Són moments difícils, perquè renunciar sempre és complex. Però al final aquest esport és de constància, i quan em vaig recuperar vaig anar al Nanga Parbat, que era una muntanya difícil que dificultava el projecte però que va sortir bé. Aleshores vaig veure que hi havia possibilitats, perquè només me’n faltava un. També és veritat que estava molt cansat i just de forces. Per la dimensió ja m’ho pensava, però després d’acabar-ho i fer sis vuitmils en 367 dies és més dur que no m’havia imaginat.
—Heu explicat que vau caure en una esquerda de tres metres.
—Em va passar a l’última, al Gasherbrum II. Vaig haver de baixar sol per una glacera. No és gaire adequat baixar sol, però no hi havia ningú més. Per sort portava totes les eines per a fer un autosalvament i que l’esquerda no s’obria cap a baix, sinó que feia forma d’embut. Vaig estar una hora i mitja per a poder-ne sortir. A més, vaig haver de pujar els dos dies següents a fer dos salvaments. Vaig estar amb Denis Urubko, un alpinista rus que és dels millors del moment. Vam salvar el lituà Saulius Damulevicius i la seva parella. I el segon amb ell i cinc alpinistes més en Hussein, un portador paquistanès. Va ser una expedició que va tenir una mica de tot. La muntanya és això, també. Si algú ho necessita, cal ajudar-lo perquè en un altre moment pots ser tu qui necessitis ajuda.
—Com prova a la família?
—La família fa molts anys que sap de les meves aventures. Evidentment és dur. Enguany especialment, perquè, de dotze mesos, n’he estat deu fora. Sense la família seria impossible fer això. Ells em donen suport i m’esperonen a continuar, perquè m’apassiona i em dóna vida. Per poder fer aquests cims s’ha d’anar amb el cap molt net, a més d’estar bé físicament. Si no, hi ha moments molt durs en què tornaries.
—Abans d’aquests sis vuitmils ja n’havíeu fet tres. Nou de catorze. Els completareu, com alguns altres alpinistes catalans com Ferran Latorre i Òscar Cadiach?
—Sempre passa pel cap, però sóc més de projectes concrets. Han de tenir un component que em motivin moltíssim. Acabar-los com a repte sense més, amb el temps que sigui, no és una cosa que em motivi en excés. Probablement em motivaria més un projecte d’intentar completar-los amb un rècord Guiness. El rècord actual dels catorze vuitmils sense oxigen el té l’alpinista coreà Kim Chang-ho i va estar set anys i deu mesos. Probablement un repte així, intentar reduir el temps dels catorze, em motivaria més. I els que falten fer-los amb menys temps. Però acabar-los sense una data concreta no ho crec.
—Com financeu les expedicions?
—Com sempre dic, això no és futbol i costa molt. Sí que tinc alguns patrocinadors, però bàsicament les meves expedicions, com he fet tota la meva vida, ja al meu primer vuitmil el 1998, les sufrago de dues maneres. Una, elaborant documentaris i venent els drets. I dos, fent conferències. N’he fet moltes enguany i m’ajuden a cobrir el cost de les expedicions. Segurament és una de les parts més complicades, això d’aconseguir el finançament. És un esport minoritari i costa molt.
—A l’abril vau organitzar la primera expedició inclusiva a l’Everest. Com va anar?
—Va ser increïble. És la part més maca del projecte. L’objectiu en part era aquest, poder fer activitats i acostar la muntanya a l’esport inclusiu. Ho vam preparar durant molt temps. L’any anterior vam fer el camí de Sant Jaume. Vam comprovar que podíem fer rutes llargues i, tot i tenir discapacitats de primer i segon grau i alguns problemes de mobilitat, tenien una empenta i una motivació increïble. Vam fer una cosa molt complexa i que no s’havia fet mai. Amb un grup gran de deu joves, fer el tresc a l’Everest, logísticament era complicat. Va haver-hi una connexió molt maca entre tots i ho vam viure amb una intensitat i una emotivitat brutal. La cosa més important és que vam demostrar que les incapacitats només són al nostre cap, que amb voluntat i il·lusió es pot aconseguir tot i que aquests joves tenen grans capacitats. Això volem promoure i d’això volem conscienciar.
—Fa unes quantes setmanes va córrer una fotografia d’una cua de turistes enorme per a assolir el cim de l’Everest. La muntanya s’explota massa?
—Hi ha una massificació a l’Everest. Això passa al Mont Blanc, a l’Aneto o a la Pica d’Estats. Les muntanyes més altes de cada lloc estan absolutament massificades. Si ara vas a pujar l’Aneto, cada cap de setmana hi ha 300 persones. Al final, tothom té dret d’anar a la muntanya. Sempre he dit que cal anar-hi amb seguretat. Però sí que és veritat que seria bo que es regulés. A l’Himàlaia he anat ara a dos vuitmils i no hi he trobat gens de massificació. Al Nanga Parbat hi havia onze alpinistes, tota la muntanya per a nosaltres. Evidentment, l’Everest és la muntanya més alta del món i molta gent que hi va són turistes d’alçada que paguen moltíssims diners i que hi van amb molts xerpes i molt oxigen per a intentar trepitjar el sostre del món. És totalment lícit, però sí que crec que el govern del Nepal ho hauria de regular. Sobretot perquè no es malmeti i no es generin situacions de risc. Personalment, és un problema relatiu, perquè pots pujar-hi quan no hi ha expedicions comercials.
—Heu estat batlle durant set anys. Per què us vau decidir per la política?
—Al final és com tot a la vida. He fet esport sempre, també quan era alcalde. Llavors feia més socorristes de ferro, perquè eren activitats d’un dia o un cap de setmana i això sí que m’ho podia permetre. L’esport forma part de la meva vida i en faré sempre, treballi de què treballi. L’alcalde anterior em va proposar de ser regidor d’esports per donar un cop de mà. Al final, als municipis, crec que compta la gestió i treballar per al poble, més enllà d’uns colors. Em va engrescar perquè era una persona molt dinàmica i va treballar molt bé per al poble. Vaig fer les etapes de regidor i després de tenir bagatge em va proposar que en fos el relleu. La ciutadania hi va confiar i em va donar la majoria a les dues legislatures en què em vaig presentar d’alcalde. És una etapa molt maca, n’he après molt i m’ha donat la possibilitat de conèixer moltes realitats del municipi que d’una altra manera probablement no hauria conegut.
—Com vau viure l’última etapa, d’ençà de l’octubre del 2017?
—És una etapa complexa a tot arreu. És una situació que es viu amb molta tensió. No sóc una persona d’anar als extrems. Penso que hi ha una realitat que probablement no és la d’independència sí o no, o unionisme sí o no. Crec que molta gent pensa més o menys com jo. Jo no sóc independentista, però tampoc no estic d’acord que hi hagi persones tancades per les seves idees. Això és absolutament compatible. Una és veí meu, Jordi Turull, que vaig conèixer en la meva etapa d’alcalde i de no alcalde. No haurien d’estar a la presó. Però com a model de país, crec més en un model federal. També és cert que l’últim any ho he viscut tot més en la distància i això et dóna una mirada més àmplia de la realitat i dels altres països i cultures. Al final, crec que seria bo que la gent decidís què vol ser d’una manera democràtica i lliure. És un tema complex i hi ha moltes opinions. Però crec que no és bo que es radicalitzi el discurs i es vagi als extrems.
