Sebastià Serrano: “Estem programats per les monogàmies successives”

Em trobo amb el lingüista, matemàtic i divulgador Sebastià Serrano a casa seva, a l’Eixample de Barcelona. “Sóc de poble petit, qui m’ho havia de dir, que de gran voltaria tant? Fins a setze anys no havia sortit del poble, sortia una vegada l’any per examinar-me a Lleida.” Serrano, de setanta-vuit anys, ara té una trajectòria professional llarga i mediàtica, una creu de Sant Jordi, dues filles i dos néts. Ens rep al seu estudi, on té una prestatgeria sencera amb tots els llibres que ha escrit al llarg de la vida, una vintena. Fa poc que ha publicat El regal de la lectura (2022), en què parteix de la història d’un personatge fictici que ha patit un ictus i ha perdut la capacitat de llegir.

—Vau tenir tuberculosi en la infantesa. Com creieu que aquest episodi ha marcat l’home que sou avui?
—Va condicionar la direcció de la meva vida, perquè jo venia d’una família molt humil. El meu pare es va morir quan jo tenia tres anys i mig, la mare, vídua amb dos fills i moltes dificultats econòmiques. Vaig estar malalt, em vaig recuperar i hi va haver un concurs de beques i el vaig guanyar. Des d’aleshores, vaig estudiar sempre becat. Si tot hagués anat com estava establert segurament hauria estat un pagès sense terra. Els pares tenien un hortet, però d’això no es podia viure, s’havia de treballar per altri. Al meu pare li va tocar de fer la guerra, i tot i que no era una persona significada per cap causa, després va estar en un camp de concentració. La mare treballava per les cases, una feina molt feixuga, però era molt alegre i viva. Sempre pensava: “Què farà, aquest xiquet, quan sigui gran?” La malaltia va ser una oportunitat.

—Vau estudiar filologia i matemàtiques.
—Estudiava matemàtiques, però per veïnatge de facultats vaig prendre contacte amb la gent de lletres. No havia llegit, estudiava al poble amb els llibres de text. A la majoria de cases, sobretot a les humils, no hi havia llibres: jo tenia els llibres de l’escola i m’encantava llegir-los, però res més. I el que m’agradava més eren les matemàtiques. Primer vaig pensar que seria mestre, després algú em va dir que podia demanar una beca per anar a la universitat. Va venir un escolanet corrents a casa: el senyor rector diu que has sortit al diari! I donaven tan poques beques, aleshores, que els becats sortien a La Vanguardia amb noms i cognoms. Anava algun cop a classe al costat, i vaig passar a fer matemàtiques per la via oficial i a matricular-me per lliure a les assignatures de lletres. I vaig començar a veure que podia aplicar les matemàtiques a l’estudi del llenguatge, que aquí encara no ho havia fet ningú. La lingüística matemàtica són les primeres passes d’allò que seria la intel·ligència artificial.

—Teniu un gran interès per com funciona el cervell quan llegim, quan estimem, quan ens comuniquem, quan decidim. Ha estat la passió de la vostra vida?
—Abans d’encuriosir-me per com funciona cervell vaig voler entendre com funciona el llenguatge; després, entendre com funciona la comunicació, que és més complex. Quan estudies la comunicació, veus que el llenguatge és molt senzill, igual que quan vaig començar a estudiar de manera més aprofundida el llenguatge, trobava que la matemàtica era molt senzilla.

—De debò?
—El llenguatge era més difícil que no les matemàtiques, que han estat el meu gran amor. La comprensió de la comunicació m’ha ajudat a comprendre les relacions entre les persones. El meu gran amor d’ara és el cervell, però durant vint anys era la matemàtica, i no passava ni un sol dia que no hi dediqués almenys una hora. Tot i que jo em limitava a una mena de matemàtica molt concreta, de gramàtiques formals. Un altre tema que m’ha interessat molt és el del benestar emocional i la felicitat.

—Dieu que el tacte és l’antídot, també contra el mal de cap o el mal d’esquena. El tacte és el gran guaridor?
—Sempre ho he pensat. M’interessa molt l’evolució i com han estat construïts els nostres cervells, i sempre he dit que hem vingut al món a festejar i a cuidar.

—Qualsevol tacte és guaridor?
—El tacte afectuós. De la mateixa manera, també es parla del tacte de l’abús i dels abusos sexuals: és un tacte que marca. Un dia en vaig parlar a la televisió amb l’Albert Om i vaig rebre un correu electrònic d’una noia que m’explicava totes les conseqüències que la violació havia tingut per a ella. És la petjada d’un mal tacte. Igual que una petjada d’aquesta mena de tacte pot condicionar negativament la vida d’una persona, el bon tacte pot condicionar-la molt positivament. S’ha vist amb les rates, aquells ratolins criats per mares afectuoses són més llestos.

—D’entrada, ningú entén què li passa, a en Claude d’El regal de la lectura. No entenen per què ha desaprès a llegir. En Claude i la Marie, els protagonistes, són un recurs o són reals?
—Els protagonistes que apareixen al llibre són una creació meva. Existeix la persona, però no va tenir la vida d’en Claude. L’única part verídica que hi ha és que van fer una autòpsia a una persona que es va morir i li van trobar “el lloc de les lletres”. Ja es va saber el 1860. Aquesta part del cervell la va descobrir Paul Pierre Broca, que va batejar el “lloc de les lletres” del nostre cervell com l’àrea de Broca. Broca és el pare de la neurologia.

—Teníeu interès pel llenguatge i us vau demanar on passa el llenguatge, i la resposta és que “passa” en una zona determinada del cervell.
—La persona del segle XIX amb qui m’inspiro havia patit un ictus que li havia lesionat una part del cervell. Aleshores no se sabia quina part, ni tan sols se sabia si la lectura era al cervell. No se sabia res, sobre el fet de llegir, i poc sobre el llenguatge. I he ambientat en Claude a final del segle XIX perquè pensava que la lectura, que per nosaltres és important, per una persona del segle XIX, sense ràdio ni vídeo, encara ho era més.

—Es pot mitigar molt l’efecte d’un ictus, si acarones el teu marit a temps i el consoles mentre li passa, tal com fa la Marie amb el seu marit, en Claude?
—Vaig llegir un estudi que van fer a Califòrnia l’any 2015 en què havien provocat ictus a ratolins. I amb els ictus als ratolins van fer un descobriment: els feia mal sempre, però un científic va veure que si a aquests ratolins (que tenen molta sensibilitat als bigotis) els estimulaven i els feien uns sorolls adequats a cau d’orella, l’ictus fins i tot podia arribar a desaparèixer. Per què? Perquè fer-ho estimulava el cervell i el cervell és plàstic.

—Què vol dir, que el cervell és plàstic?
—La plasticitat vol dir que una àrea del cervell ben estimulada també podria fer funcions pròpies d’una altra àrea del cervell. Una persona cega té molt més espai per als sons que nosaltres, al cervell, perquè no hi veu i té aquest espai de més. Al cervell d’un violoncel·lista, la representació dels dits que fa servir per a les cordes apareix engrandida. Per una altra banda, un estudi que es va publicar no fa gaire demostrava que la gent que té molt d’interès pels cotxes no entén tan bé les cares.

—Parleu de l’escriptura com un accelerador, allò que permet que la informació vagi a tot arreu. Feu un salt i parleu de la informació del nostre cos.
—Els primers éssers no tenen comunicació interior, i d’exterior, ben poca. Els bacteris a tot estirar noten que hi ha alguna cosa al costat, res més. En canvi, nosaltres notem allò que hi ha a la vora, i si tingués dolor podria notar que em fa mal al genoll. Després hi ha molta informació que passa per sota del llindar de la consciència. Un dels èxits de l’evolució és la creació d’un sistema nerviós. Si estàs en perill, si una substància és tòxica, tens unes mil·lèsimes de segon. El nostre cervell treballa amb una via rapidíssima, per una banda, inconscient, i una altra de menys ràpida. Necessitem uns segons per a interpretar una paraula darrere l’altra; en canvi, una mirada la captes de seguida.

—O ens sembla captar-la. Fins a quin punt som intuïtius?
—Si no hi hagués aquesta petita o gran intuïció, no seríem aquí. Perquè les nostres mares i avantpassades haurien desaparegut. Sempre explicava als alumnes que una noia jove que passava per la sabana havia de mirar molt bé qui venia i què buscava. Per això som tan bons amb la cara i no amb altres parts del cos. De seguida reconeixem les cares dels altres, la nostra, la dels amics. Trigues una centèsima o mil·lèsima de segon. S’han fet proves de reconeixement de peus i sovint la gent no reconeixia ni els seus propis peus. Un estudi amb noies a la universitat va demostrar que tenien dificultats per reconèixer el seu pit.

—D’on neix, el vostre interès acadèmic per l’amor durador en les parelles?
—La qüestió de les relacions de parella i el benestar em va interessar perquè havia estudiat les paradoxes matemàtiques. A final del XIX en matemàtiques hi va haver un gran problema: el de les paradoxes. I es va resoldre fent unes distincions. Calia cuidar molt bé els nivells de llenguatge, i una cosa és parlar del món (per la qual cosa és el llenguatge és ideal) i l’altra és parlar del llenguatge. I quan parlem del llenguatge, entrem en una zona de dificultats. En les parelles, les desavinences comencen amb els retrets de la mena de: “Tu has dit tal cosa o tal altra.” En sabem molt, de parlar del món, però no del llenguatge, i això ho vaig aprendre de les matemàtiques. Ho vaig escriure en una de les meves dues novel·les, La paradoxa.

—Quan parleu de la comunicació “interna”, la del nostre organisme amb si mateix, per exemple, us referiu molt a les hormones.
—Si estàs enamorada, a la primera fase tindràs molta fenetilamina. En canvi, si estàs “enamorada de les matemàtiques”, estàs molt motivada, tens dopamina. La dopamina és la motivació, és allò que t’empeny a sentir curiositat o allò que empeny els joves estudiants a sortir de nit (i a buscar el pare o la mare dels seus fills, encara que no en siguin conscients). I aquest benestar fins i tot es pot transformar en plaer: hi ha gent que quan veu un paisatge, plora.

—El plaer sempre ens sorprèn? Sempre podem sentir més plaer que no crèiem?
—Sí, però amb unes condicions especials. La gent que ha passat per processos d’addicció greus de certes drogues et diu és: “Sentia un plaer molt fort, com cent vegades més que copular.” També passa amb la beguda, i una cosa i l’altra poden comportar una pèrdua de massa cerebral. Una depressió també fa perdre massa cerebral, una part del cervell, l’hipocamp. La persona que passa per una depressió després pot recuperar la seva massa cerebral, amb estimulació; en canvi, amb un deteriorament greu per l’alcohol i les drogues ja no es pot recuperar. L’addicte a les drogues que ha perdut massa cerebral és irrecuperable. Una cosa bona és que hi ha reserva cognitiva, com explico al llibre sobre la lectura. Si fas reserva, viuràs més anys sense degeneració cerebral: llegir et protegeix.

—“El desig, aquest fòssil dipositat en el cervell.” És un fòssil en el sentit de ser antic i primari, reptilià? O no? Jo diria que els animals no desitgen.
—Els animals sí que desitgen, però és un desig descafeïnat. El desig nostre no el té, el ximpanzé. Els bonobos, en canvi, que són els més pròxims a nosaltres, sí que en tenen. Quan un bonobo passa per un mal moment (ha tingut alguna pèrdua) en ve un altre i el consola de seguida, el toca i l’abraça, i fins i tot copulen. Fan servir la copulació com a acte de consol; després de copular tots dos se’n van contents, cadascú per la seva banda. Sempre he pensat que és una bona cosa, però els ximpanzés encara no tenen unes regles culturals estrictes com nosaltres, les mateixes normes que ens han fet arribar tan lluny com on hem arribat.

—També us he llegit dir que la mentida ha estat eficient en el pla evolutiu i que, per tant, els que som aquí som els més intuïtius i els més mentiders. Molt darwinià.
—D’una manera o una altra tothom menteix, les fotografies ja tenen implícita una capa de mentida, i els maquillatges, i els filtres de les imatges que pengem. Hi ha hagut molta fal·lera per detectar la mentida, des d’antic. En les relacions de parella del tipus que sigui n’hi ha molta, de mentida, entre més qüestions perquè la gent està molt motivada, les hormones i els desitjos van a ple rendiment i això genera molta i molta inventiva.

—El festeig té implícita una seducció molt clara. Potser l’amistat és l’àmbit en què n’hi ha menys, de mentida?
—L’amistat té una cosa bona i és que no perds la capacitat de raonar, la racionalitat funciona bastant bé. En canvi, en l’enamorament és diferent. Les nostres estructures pre-frontals són les del judici, la planificació i la presa de decisions. Quan ens enamorem, les estructures pre-frontals se’n van de vacances.

—Diem que “l’amor és cec” perquè, d’entrada, distorsiona aquestes estructures.
—I si et diuen alguna cosa negativa de la persona estimada no te la creus, tan sols et creus l’enamorat i estàs lligat a aquella imatge perquè la biologia t’hi porta. Estàs programat des de fa milions d’anys per tenir un paper. En realitat, estàs programat perquè la vida continuï. I perquè continuï el que ha de passar és que has de contactar: si no contactes, la vida no continua. S’ha dit que els humans estem programats, més que per a la monogàmia, per a monogàmies successives.

—Sempre ho he pensat.
—I els homes encara més. Si un noi entre divuit anys i vint s’està un mes i mig sense ejacular, quan ejaculi, l’esperma que sortirà serà tan abundant i de tanta qualitat que tot sol podria inseminar totes les dones de Nord-amèrica. De tota manera, una cosa és la biologia i l’altra és la cultura. També és veritat que hi ha espècies que són monògames per a tota la vida, però nosaltres venim de la branca d’uns primats bastant promiscus. La nostra filiació és la que s’assembla més als ximpanzés i menys als orangutans, que són molt tranquils, quiets i monògams. Tot això depèn de la biologia, també. S’ha estudiat que hi ha alguns ratolins que són del tot monògams i que n’hi ha uns altres que són molt promiscus: són iguals, però els primers tenen una molècula que els condiciona. Una molècula, en un moment determinat, pot condicionar molt.

—L’amor pot arribar a ser una malaltia?
—Sí, és una obsessió com la de les persones obsessives que s’han de rentar les mans cada pocs minuts. Els períodes d’enamorament fort són períodes d’una concentració molt gran. Es pot disparar la gelosia, que pot arribar a ser molt dura. En petites dosis és bona, des d’un punt de vista evolutiu, et posa en alerta per no veure’t obligat a compartir els recursos, però es pot convertir en una obsessió i fins i tot en una malaltia, la gelotípia, una malaltia molt dura. Una psiquiatra nord-americana diu que l’amor és l’única addicció que no surt als llibres de psiquiatria. Hi ha qui emmalalteix d’amor; el desamor és terrible. La sensació més dura per a un individu és la sensació d’abandó. Les rates abandonades volten desorientades, allò que volen quan són petites és que les llepi la mare, i així creixen eixerides. En canvi, la rata abandonada ja no fa res. Tenir la sensació que un altre t’abandona… Molta canalla adoptada té problemes perquè han patit l’abandó.

—Teniu una fixació amb el poder de la respiració. Feu meditació?
—Moltes vegades practico alguna mena de ritual del cos, de pensar i fer-me fregues. Podem no menjar, podem no beure, podem fer dejuni, però el que no podem deixar de fer és respirar, ho necessitem per a viure. I en el cas del llenguatge, totes les nostres emocions es tradueixen en la respiració. Per això en moltes escoles de teatre el primer que t’ensenyen és a respirar bé.

—Sovint sembla que la cultura vagi en contra de la biologia.
—Ha estat sempre així, i el nazisme n’ha tingut molta part de culpa. Perquè des d’aleshores la biologia s’ha pogut arribar a considerar racista i s’han buscat arguments més culturalistes, contra la doctrina nazi de la puresa de la raça. I lligar la naturalesa a la cultura ha estat mal vist, en part perquè la ciència no havia arribat tan lluny com ara. Quan estudiava, als setanta, tots els llibres de lingüística matemàtica m’hi cabien damunt la taula. Ara la bibliografia ha crescut tant que s’ha fet inabastable.