Sebastià Serrano: ‘Amb la cara tapada no veiem les emocions positives i ens exposem a la por’

Sebastià Serrano (Bellvís, Pla d’Urgell, 1944), que durant dècades ha fet de professor a la Universitat de Barcelona, és una figura cabdal en l’estudi de la lingüística al nostre país: el 1969 fou el primer a impartir-hi cursos de semàntica i és considerat un dels introductors de la semiòtica, l’estudi dels signes, a Catalunya. Ara que noves formes de llenguatge condensen molt bé la manera com la pandèmia canvia les nostres vides (vegeu ‘nova normalitat’, ‘distanciament social’, ‘responsabilitat compartida’), la seva veu ressona amb passió, tant per explicar tots aquests fenòmens com per posar-hi perspectiva. Però no tan sols això: l’altre gran àmbit d’expertesa de Serrano, la comunicació no verbal, travessa també una transformació de final incert, causada per les màscares, la distància física i la resta de prevencions sanitàries. Hem tractat amb ell de totes aquestes qüestions.

—Primer van venir les videotrucades, i després, les màscares.
—Un fenomen de distanciament important. Però les tecnologies van afavorir la comunicació. Les videotrucades amb els familiars, amb els nens, amb els qui eren en residències… En una altra pandèmia, fa molts anys, això no hauria estat possible. I quan ja sortíem, les màscares eren molt indicatives. Al supermercat et fixaves en els ulls i eren de molta por. Potser no ens n’hem adonat perquè ens hi hem anat acostumant, però l’ús de la màscara ha estat força determinant. Els humans tenim fam de cares, i una màscara ens tapa aquella part de la cara que per a nosaltres és més important per a les emocions més positives. L’alegria, la satisfacció. Les que més s’encomanen. Veus algú que et somriu i alguna cosa passa al teu cervell. S’ha dit poc de la importància extraordinària que tenen les cares.

—Hi ha qui no s’hi trobava de gust, amb les videotrucades. Preferien trucar-se o escriure’s. Potser perquè ho trobaven fred.
—És que ho és, una mica. En la comunicació amb els mòbils, per exemple, la imatge surt una mica disminuïda en perfecció. Per això mencionava la fascinació per les cares: la cara és la presentació d’un mateix. La gent surt de casa per anar on sigui i es prepara una mica la cara i el cos. I, en canvi, moltes vegades, en aquesta mena de comunicacions, no s’ha preparat. I a l’hora de presentar-se un mateix tenim certes prevencions. Uns perquè es troben grossos, els altres perquè es troben poc atractius, els altres perquè no estan prou avesats a l’ús de les noves tecnologies. Els néts i els avis parlen amb molta més llibertat, per exemple, però entre amics hi ha una certa prevenció.

—Perquè no tan sols ens comuniquem amb paraules.
—Quan ens comuniquem, a més d’intercanviar paraules i informació, que ens les podem passar perfectament per telèfon, donem informació sobre el nostre estat emocional, les nostres intencions, els nostres sentiments respecte de més persones… Això ja no ho podem mostrar, amb les màscares. Només ens veiem els ulls, i l’emoció que els ulls mostren més bé és la por, que és una emoció més aviat negativa, i vol dir que hi ha una negativitat que va presidint els ambients. Surts i a tothom li veus ullets de por, i aquesta por es reflecteix perquè ni tan sols pots fer un somriure, perquè no es veu, i així la por no es pot neutralitzar.

—Això es pot estendre a la feina, també…
—Ha de ser dur, ara mateix, treballar en una oficina on tothom porta màscara, perquè s’ha degenerat aquesta situació. Parlar amb màscara ha de ser força extenuant: decau la satisfacció. És veritat que no tots som iguals, i molts s’hi sobreposen, i que tenim la consciència i la capacitat de reflexionar, però en el món no verbal ens movem molt pel llindar de la consciència, per sota de la consciència. Els ulls són els indicadors de la por, de la mateixa manera que la boca i tot el seu entorn són l’indicador de l’alegria i el benestar emocional. Les emocions s’encomanen molt, i aquesta part queda enfosquida, amagada, ja no es presenta.

—Per què són tan importants, els ulls?
—Són un element molt interessant en la comunicació. Ens mirem molt als ulls perquè ens informen sobre la por dels altres: si un altre té por, sovint ens l’encomana perquè l’evolució ens ha fet veure que per sobreviure hem d’observar la por en els altres. Si l’altre en té, és que passa una cosa dolenta o pot passar. Totes aquestes reflexions són fetes des de la racionalitat, però nosaltres en tenim percepció a una velocitat increïble. Detectem l’estat emocional d’una cara o les intencions d’una cara en mil·lèsimes de segon, sense ser-ne conscients del tot. L’empatia, amb cares emmascarades, es pot mostrar poc. Les màscares ens amaguen la positivitat i ens ofereixen moltes mostres de negativitat. Si la situació ja és negativa, perquè vivim una pandèmia, i la por és implícita en tothom…

—En quines altres situacions es nota, això?
—Una aula amb tots els alumnes i el mestre amb màscara sense poder mostrar la motivació, aquesta mena d’empatia que és el que farà funcionar bé la classe, ha de resultar força difícil. Tampoc no em sé imaginar gaire l’acte mèdic d’anar a una consulta amb el pacient i el metge amb màscara. El metge vol descobrir l’estat de por per a tranquil·litzar, però ara ni tan sols no pot passar una mica la mà per damunt de la mà del pacient, no li pot ni mig somriure, ni tan sols parlar amb aquelles mostres de bondat, de tendresa que podem posar a la veu. Per a la veu, la màscara també és una mena de filtre. La veu està absolutament carregada d’emoció. I en situacions de dificultat, encara més. I la màscara t’emmascara aquestes emocions.

—Tot això, a més, allunyats físicament els uns dels altres.
—Nosaltres tenim una mena d’algorismes que ens permeten de moure’ns per l’espai. Els d’intimitat i de proximitat, el social… la banda interpersonal de la proximitat l’hem d’apaivagar, i això ens obliga a alterar un munt d’algorismes i automatismes. Parlem a una distància d’entre quaranta-cinc i seixanta centímetres segons la cultura. Els algorismes del nostre cervell funcionen així, i de cop pensem: ‘Ai, no em puc atansar tant’, o ‘Algú s’atansa massa.’ Practiquem allò que podríem anomenar una violència no verbal: o ens aproximem massa o ens separem massa. Cada cultura té unes distàncies que estan fixades al cervell.

—I això la pandèmia ens ho altera…
—Som éssers fets per tocar-nos. Encara que sigui poc. En els espais humans, en aquest món d’acariciar els petits i la gent més gran, o en els moments en què ens fem petites confidències… avui això no és possible. I allò que es diu és tan important com la manera com es diu. I això ve marcat pel to de la veu, pel gest d’afabilitat… Han preguntat a persones de tot el món, de moltíssimes cultures, què és allò que més els agrada d’algú altre, i tothom diu que és una cara amable. I una cara amable és molt difícil de fer amb màscara. Gràcies a Déu que en podem fer servir, però quan ens la posem estem trencant no ja rutines, sinó el funcionament de molts algorismes.

—Tot això pot afectar l’estat d’ànim social a gran escala, el nostre comportament en general?
—Molt, pot afectar-lo molt. Sóc una persona més aviat optimista, i penso que el cervell és un òrgan amb una plasticitat i una capacitat d’adaptació increïble. Però també és cert que té uns rituals que resulten de l’evolució. Ja passa en l’àmbit de la salut, que les situacions són força estressants… La màscara i la distància són elements estressants.

—I afecten l’eficàcia comunicativa, es presten que hi hagi més malentesos. Ens costa de sentir-nos.
—Hi ha molts més malentesos, sí. La comunicació no verbal és molt important: amb la canalla, el to de la veu, el moviment dels llavis i de la cara, que es vagin fent petites capcinades, la manera de mirar, el fet de posar tensió en un nen, en un altre, tot això és molt important, i quedarà afectat. El confinament i la pandèmia en general han imposat unes restriccions molt fortes des del punt de vista no verbal. I ara anirem veient la importància de tots aquests elements, als quals no se n’acostuma a donar massa. Quant a comportament comunicatiu, la gent es pensa que tot passa per transmetre informació. Però passa també per establir relacions i mantenir-les, per obtenir coses, per fer coses. Aquest és el punt delicat: aquesta mena de coses no es faran, les relacions seran més difícils de fer i mantenir, i en els actes comunicatius trobarem molta frustració. La gent ja no aconseguirà coses…

—Com ara en quines situacions?
—En tot això de cobrar els ERTO, per exemple, o demanar feina. Ha de ser tan dur per les persones que hi han d’anar… però també una mica per les que les han d’atendre. Treballar amb persones es farà difícil. Fer coses amb comunicació ja és més difícil que fer coses amb les mans. També pot ser causa de moltes i més satisfaccions, però el cuidador sempre està en perill. Fer coses amb més persones ja és difícil normalment; ho serà més en un moment en què hi ha dificultats comunicatives i el món emocional i sentimental es veu molt limitat.

—Abans parlàveu de la importància extraordinària de les cares.
—Fem una mà de distincions increïbles amb les cares. Diferenciem microexpressions. No ens n’adonem, però les percebem, i influeixen en la nostra conducta, en les nostres respostes, en tot. Amb la cara tapada, no podem mostrar ni veiem en l’altre les emocions més positives i estem exposats a les més negatives, sobretot a la por. La por és un element negatiu que és molt potent per al funcionament del cervell, és una emoció molt potent perquè de la por en depenia la supervivència dels individus. Anem al metro, per exemple, i no ens n’adonem, però mirem totes les cares, i en una persona en què considerem que hi ha un tret rellevant de seguida ens hi fixem. De seguida veiem a la cara de cadascú la bona intenció, la mala intenció… Per això s’ha fet tan important la percepció de la cara: no tenim una percepció tan particular de cap altra part del cos.

—Què en penseu, dels polítics que fan conferències de premsa amb màscara? No suscita un sentiment d’amenaça?
—Una mica, sí. Amenaça i, sobretot, transmeten por. Comunicativament potser seria millor que no se la posessin, i podrien oferir un ventall emocional molt més ric i potser de més proximitat. Però la situació és molt preocupant i potser volen disparar la por, perquè de fet l’amenaça hi és. Passa que nosaltres estem preparats perquè la por sigui puntual, perquè duri poc. Ara tinc por, passa l’amenaça i deixo de tenir-ne. Allò perillós des del punt de vista de la salut mental és el moment en què la por es fa més o menys crònica. Llavors s’empelta de tristesa i pot derivar en ansietat, angoixa i, fins i tot, ser una mica depressiva. La por és un bon sentiment: nosaltres som vius perquè els nostres avantpassats van tenir por. Els qui no en tenien, van ser cruspits per un depredador. Però no estem preparats per a la por crònica, i en aquests moments és molt freqüent. No tan sols per la pandèmia. Hi ha moltes coses que l’afavoreixen, i afecta moltes persones. A tots els congressos que hi ha sobre comportament i salut mental ens avisen que moltes persones patiran situacions de mala salut mental greus. La incertesa produeix angoixa. Un món amb molta incertesa en produeix un gran increment. Ara, a més, no hi ha els rituals que permetien d’apaivagar l’ansietat. D’una altra banda, cada vegada hi haurà més gent que podrà donar resposta a problemes de salut mental amb molta més facilitat.

—El costum de saludar-se amb una encaixada o fent dos petons també ha quedat congelat. Pot ser que el perdem definitivament?
—Jo diria que no, tot i que pot ser que es modifiqui. Nosaltres som descendents, de milions d’anys ençà, d’éssers avantpassats que s’han tocat els uns als altres, han jugat amb la canalla… tots els mamífers som molt tocadors. És cert que hi ha un contacte físic dolent i que pot crear problemes, però n’hi ha que és afavoridor de benestar. Jo crec que no, tot i que hi haurà més normatives que s’hauran de seguir durant un temps. Però aquest tracte ja és molt arrelat, no ha de canviar.

—Hi ha qui diu que tant de bo que canviï, que sempre ho han trobat invasiu. I tot i que tenim tendència al contacte, hi ha cultures que el defugen una mica més.
—Sí, hi ha cultures més aviat de proximitat, com les mediterrànies, i unes altres que són més de llunyania, com les nòrdiques i les asiàtiques. De tota manera, un cert contacte hi és perquè ens ve de la tradició mamífera. Dependrà del temps que duri la pandèmia. Però si d’aquí a un temps tenim les vacunes, això se solucionarà, i no hi haurà grans canvis de comportament perquè els programes emocionals són força arrelats. Sempre hi ha una franja de mínims i màxims, i això potser s’estrenyerà més o menys, però els programes continuaran, perquè són absolutament innats. Simplement ara es violenten una mica.

—Què penseu del vocabulari que s’ha creat amb la gestió de la pandèmia? Això del ‘distanciament social’, per exemple, hi ha qui ho considera una eina de control.
—De fet, el llenguatge no verbal és com un reglament de comportaments. Sovint, la transgressió no verbal és més forta que la verbal. Estem molt limitats per aquesta mena de conceptes, tot i que el concepte de distància social ja es feia servir. Va sorgir de la ciència, d’una part de la semiòtica que es diu proxèmia, per a parlar de la distància quan et trobes amb una altra persona. La distància personal i la interpersonal són una part de la distància social, i ara el terme s’ha fet servir per a tot.

—I en el cas de la ‘nova normalitat’?
—Els qui s’expressen volen introduir una nova narrativa, un relat, i són conscients que el construeixen ara. És un relat que s’arribarà a imposar en la mesura que el vagin promocionant en cada moment. I la imposició d’un relat no deixa de ser una imposició, una manera determinada de control. Hi ha el control no verbal, que pràcticament no es veu, hi ha el control verbal, i hi ha el control físic de les multes i a darrera hora dels tancs. Cal tenir un bon control del relat: ara volen convèncer per no haver de fer servir les multes i més mecanismes si es violenta la normativa que han dissenyat. En aquest sentit, s’imposa una manera. Ara bé, s’imposa per garantir la supervivència de la gent. És veritat que hi ha elements transgressors, i ara hi ha manifestacions, però aquests queden al marge del relat i són persones que haurien de ser punides. Sí que és una imposició, però el comportament social exigeix alguna mena d’ordre. L’ordre sempre l’introdueix la informació, perquè la informació és ordre.

—Expliqueu-m’ho, això.
—L’any 1949, quan es va introduir el concepte d’informació, no tenien una paraula i pensaven com en podien dir. Abans d’informació, hi va haver dues paraules: una era ordre, que va estar a punt de quallar, i l’altra era control. I llavors Shannon va dir: ‘Direm informació.’ A classe jo sempre deia, imagineu-vos-ho, en lloc de Ciències de la Informació, la facultat de Ciències del Control. Abans ho he passat a narrativa o relat: és això, una mena d’ordre, d’organització necessària. Newton tampoc no tenia una paraula per a la força, i va haver de fer servir força que volia dir una altra cosa. Però una mica sí que volia dir allò pel qual ell la va fer servir. Per tant, informació d’alguna manera és ordre.