Sebastià Perelló: ‘Cal una profunda reflexió sobre què significa viure plegats’

Sebastià Perelló és escriptor i poeta, professor de literatura catalana i especialista en literatura de viatges. La seva última novel·la, Veus al ras (Club editor, 2016), parla de la precarietat i la fragilitat contemporània, una novel·la escrita en temps difícils. Ara, en el si d’aquesta crisi, reclama d’aprendre, i amb urgència, noves maneres de proximitat, demana una profunda reflexió sobre què significa viure plegats, de la localitat fins a la mundialitat.

—Aquests dies de confinament, quina sensació teniu? Quines paraules, idees, us pesen, us ocupen el pensament?
—Em ronda la idea que ja ens cal desfer i desmuntar la dictadura del perill, els autoritarismes aparentment legítims de la prevenció, de l’autoritarisme que se’ns presenta capciós en clau de ciència democràtica. I que fa intervenir ara i aquí l’estament militar i naturalitza una política capciosa i fal·laç. Cal repensar la cohabitació i el veïnatge. Avui més que mai. Repensar una ètica i una política entre veïnats. El veí del costat, en totes les dimensions que es poden pensar, és la primera alteritat que s’ha de respectar, no l’hem de fer desaparèixer amb una ànsia d’homogeneïtat que ja era irrespirable i es pot convertir en asfixiant. Hem d’aprendre, i amb urgència, noves proximitats, resoldre noves reserves en la cohabitació que no siguin el recel ni la desconfiança, sinó que arrelin en el respecte, que no comprometin la diferència ni la intimitat. I també revisar i reconsiderar el concepte d’extimitat. Cal una profunda reflexió sobre què significa viure plegats, de la localitat fins a la globalitat planetària. Des d’una dimensió de la interacció humana, però que inclogui les conseqüències del canvi climàtic antropogènic. I el perill no és nou, però pot agafar dimensions desconegudes: l’agressivitat.

—Quins altres perills veieu?
—Em sembla delicat l’afany d’enfocar aquesta crisi amb l’imaginari de la fi d’un món. Fini, c’est fini, ça va finir, ça va peut-être finir (‘Acabat, s’ha acabat, això s’acabarà, això s’acabarà potser’), diu Beckett, en la contemporaneïtat insistent i obsessiva. He sentit a dir que la normalitat era el problema, que ens cauran totes les màscares, que no és la fi del món, però sí d’aquest món. Em fa passar ànsia tot això, perquè hi veig una alarma obscena que fins i tot en molts de casos ni amaga l’afany de presentar aquest final com una oportunitat de convertir-lo en un mecanisme d’opressió. Perquè ja sabíem que els problemes eren la nostra normalitat, no ens ve de nou, i que el veritable perill és que rere les màscares habitualment no hi ha ningú més que el poder, cada vegada més mutant i deslocalitzat, i que l’apocalipsi sempre és al mateix punt: quan el món arriba a aquest final ja no és el món familiar. Apocalipsi i antropocè fan trunyella. I allò que ve després: l’imaginari del qual a França en diuen survivalisme. I alguns que capitalitzen aquí i allà aquesta tensió, aquesta por, aquests discursos polítics. Que ningú no s’embali, aquí no s’alça cap mena de negacionisme de la crisi ni del desastre. Però, ai las, ressonen en mi les paraules de Kafka: les confusions abunden més que els canvis.

—Sou escèptic, doncs, respecte del fet que aquesta crisi sigui una oportunitat, que permeti un canvi real en favor de les persones?
—Deixau-me esser un pessimista feliç. Perquè crec que la crisi engreixarà els monstres de sempre. Però també sorgiran propostes i fórmules de cohabitació inèdites i en molts casos serà al marge de les polítiques orgàniques i formals. En la societat contemporània de la mobilitat més extrema, que ja és el nostre pa de cada dia, i que, si deixes al marge els autoritarismes fanfarrons i miserables que ens ronden, és una de les formes del plaer de ser vius, han sorgit i creixeran noves formes de sociabilitat, noves maneres de declinar l’estrangeria de tots plegats que ens permeti d’interactuar sense voler homogeneïtzar el veïnatge, noves estratègies per tal d’entrunyellar allò que és íntim i allò que és públic, noves habilitats per a conjugar l’alteritat. I crec que tot això s’esdevindrà als marges del capitalisme caníbal i deslocalitzat, en una mena de cosmopolitismes locals, on les identitats sobreviuran en la mesura que sabran empeltar-se a la diversitat i fer lloc a l’alteritat. Les fronteres són els llocs on tocar-se.

—Una nova alteritat és doncs el valor transformador que cal impulsar? Aquesta idea de veïnatge que explicàveu al principi.
—Des de les perspectives més urgents en l’actualitat, des de la sanitat, l’economia, la seguretat, les decisions polítiques, allò que és en la corda fluixa és la cohabitació que cal repensar i vigilar les ànsies d’autoritarisme i control que la poden determinar. Ens calen més que mai polítiques de proximitat. Ja ho deia aquell que la distància no solament n’és una, que n’hi ha una que s’anomena proximitat. Un nou fet social. I que cal promoure aquella democràcia profunda de què parlava Appadurai, aquella que arrela en la contigüitat, en la solidaritat del veïnatge, en la comunitat i que és la que ha de determinar les urnes i les noves pràctiques socials de coexistència on la localitat travessa i obre la globalitat.