Sebastià Alzamora: “Com més vell em faig, més perplex em sento”

El 26 de gener, l’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) va guanyar el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2022. D’aquesta manera, Ràbia (Proa), la història de la mort absurda de la gossa Taylor –basada en l’experiència pròpia– en un entorn despersonalitzat i degradat per la corrupció i el descontrol turístic, era reconeguda amb el guardó a obra publicada després del reeiximent entre la crítica i els lectors. L’èxit de l’obra no s’acaba ací, perquè tal com es va anunciar a la tardor, el cineasta Antoni Aloy en farà una versió en forma de film.

Parlem amb Alzamora, bo i aprofitant un dels seus viatges a Barcelona, sobre Ràbia i totes aquelles qüestions al voltant de les quals l’autor de Reis del món fa temps que reflexiona: l’estupidesa, la bondat, la destrucció d’un passat i unes maneres de vida i la vertebració literària dels Països Catalans.

—Ràbia us ha donat força alegries. Ha rebut elogis de la crítica i el públic, heu guanyat el premi Òmnium, heu estat finalista al Finestres i, a més, se’n prepara una adaptació al cinema.
—No són mai esperades ni te les acabes d’explicar del tot, ni et responen els dubtes que tens sobre la teva escriptura, però les alegries t’animem a continuar escrivint.

—Per què un llibre d’aparença senzilla, després del monumental Reis del món, ha connectat tant amb la crítica i els lectors?
—No en tinc ni idea, però em fa mirar el llibre d’una altra manera. Aparentment, és una història petita –ho és–, però parla de moltes coses. Lectors diferents hi troben un acompanyament a diverses preocupacions que són a l’aire. Suposo que s’hi pot entrar i se’n pot sortir de moltes maneres.

—Partiu d’una anècdota real. Tal com al protagonista, a vós també us van enverinar el gos. A partir d’ací feu una lliçó moral.
—Volia fer diverses reflexions a partir d’aquest cas. En primer lloc, sobre l’estupidesa que és molt més perniciosa que no ens imaginem. L’estupidesa pot ser volguda i, fins i tot, induïda o apresa. Matar el gos d’algú altre és un acte estúpid més que no malvat, que té a veure amb una crispació, una agressivitat, una violència que percebo en el nostre dia a dia i que es manifesta per molts motius. A vegades és per qüestions socials, unes altres, polítiques, fins i tot per motius estrictament personals, però tot plegat ens condueix a un desgast i una corrosió de la convivència.

—La mort del gos no és l’única. Un conegut del narrador es mor de manera absurda.
—També és basat en un cas real, l’assassinat del periodista David Caminada, que vaig conèixer quan treballava a l’Avui i jo n’era col·laborador. Va morir apunyalat per un turista drogat a qui va agafar per envestir tothom que es trobava. Va ferir unes quantes persones i a en David, el va matar. El personatge de la novel·la també es diu Caminada per homenatjar-lo, perquè tot i que hi vaig tractar poc, la seva mort em va impressionar. Em va semblar un exemple d’aquesta estupidesa, en què les paraules i els actes acaben essent tan gratuïts que matar algú no vol dir res.

—Parlàveu de crispació. La violència verbal és com més va més present al debat públic, especialment a les xarxes. La normalitzem?
—Em preocupa molt com confonem aquesta agressivitat verbal amb la llibertat d’expressió i la democràcia. El narrador no fa servir cap paraula malsonant en tota la novel·la i té cura del llenguatge. Em sembla que hem arribat a un moment que sembla obligatori omplir els llibres de “fill de puta” i “a prendre pel cul”. El llenguatge barroer, que he fet servir i faré servir quan calgui, és un element més de les opcions que tens, però l’abús en treu qualsevol efecte. Fa perdre potència i empobreix el text. També veig que l’humor és molt basat en el “caca-cul-polla” i en l’insult, i no em diverteix. Em fa pensar en la limitació del repertori lèxic i de recursos i expressions que demostren alguns.

—Vau escriure La netedat sobre el procés de desintoxicació de l’alcohol que vau viure. Fins a quin punt l’alcohol no ha servit per a justificar qualsevol estupidesa?
—Em deixa astorat que judicialment l’alcohol sigui considerat un atenuant en casos de violació o agressió física. I t’asseguro que, per més borratxo o col·locat que vagis, si violes algú o mates algú a cops, saps què fas. A més, l’alcohol es fa servir com una mena d’actitud antisistema, quan no hi ha res més adotzenat que anar col·locat, quan ets més dòcil per a ser conduït.

—Però la violència no es mostra solament en la violència física, sinó també en la depredació del territori i en la connivència amb el turisme.
—La qüestió del turisme afecta els mallorquins d’una manera flagrant, però passa igual en tota la Mediterrània, en tota aquesta perifèria d’Europa. Seria frívol despatxar el turisme amb un anatema, perquè és una indústria que genera ingressos i feina, i, alhora, hipòcrita, perquè, de turistes, en som tots, però podem dir que se’ns ha desbocat. Se’ns n’ha anat de les mans. Són uns diners fàcils i ens encanten.

—Com ha afectat el vostre entorn el turisme?
—Al meu poble, Llucmajor, s’exportaven sabates d’alta gamma arreu del món. Però es va deixar de fer perquè hi ha l’Arenal i un seguit d’urbanització i era més fàcil de treballar de cambrer o obrir una botiga de souvenirs que no pas posar-se a picar talons. Hi ha una degradació del teixit econòmic, però també del teixit social. I una complexitat social aportada pel turisme i pels que vénen de turisme i es queden. A les Balears, en vint-i-cinc anys la població estrangera s’ha multiplicat per set o per vuit. El país ja no es pot explicar en els termes de fa dues dècades o tres.

—Bellavista comparteix moltes coses amb l’Arenal?
—Hi ha una superposició de realitats. Són llocs on s’amunteguen o juxtaposen elements que, aparentment, no tenen a veure. Hi ha els vestigis d’un passat rural, un nucli urbà amb tota mena d’oferta d’oci i complements –prostitució, joc i drogues–, una perifèria de centres comercials i urbanitzacions i disseminats, i, fins i tot, restes de la guerra. Tens un lloc on conviuen els turistes que s’emborratxen a l’estiu, un aeroport o una pedrera il·legal, camps de cultiu abandonats on es construeixen xalets i un pastor encara hi du a pasturar les ovelles i, a sota de tot això, un polvorí de l’exèrcit franquista ocult.

—Com es viu la memòria en un espai impersonal com aquest, gairebé un no-lloc?
—Ningú no en fa ni cas, tret, justament del pastor. Tot ho relliga l’absència de memòria. Molts no saben que allò és allà i molts dels que ho saben no entenen per què hi ha un pastor a qui els avions passen per sobre o què s’hi guardava, en aquell forat de sota terra.

—La reacció del protagonista no és venjativa. En quin estat vau escriure la novel·la?
—Estava tranquil, perquè les emocions fortes no són bones per a escriure, encara que siguin bon material sobre el qual escriure quan ha passat el temps. El protagonista no esclata d’ira, però s’enrabia. En tot cas, hi preval el desconcert. La perplexitat. Està més astorat que no enfadat, i pren l’opció de no deixar-se dur per la ira. I és una bona tria.

—La perplexitat és un bon punt de partida per a escriure?
—En el meu cas és continu. I com més vell em faig, més perplex em sento. Tenia l’esperança que la meva generació seria capaç de resoldre un seguit de qüestions. I em sembla que és a l’inrevés.

—Què heu après escrivint la novel·la?
—A fer una cosa que no aprens mai del tot: mirar i escoltar. Mirar allò més pròxim i escoltar les persones. Així com els companys del narrador, que van al bar de la Vera i el Miro, que sembla gent sense interès, però tenen moltes coses a dir. I que quan veuen que algú té un problema, li fan costat. Això em fa ser optimista amb la condició humana.

—La moda és ser més aviat pessimista. En què us baseu?
—Ara té més prestigi dir que vivim en un podrimener i que tot va malament, però no m’interessa, perquè és no cert. La bondat existeix. Sembla naïf dir-ho, però és més difícil ser bo que no pas ser dolent. Ser dolent és una vulgaritat que pot fer qualsevol idiota, i per ser bo cal intel·ligència i coratge. I, a pesar d’això, la bondat existeix.

—El protagonista és un escriptor. Fins a quin punt heu tingut la temptació de parlar de vós?
—No és ni autoficció ni una novel·la autobiogràfica, però hi ha un cert joc volgut de desdibuixament del límit entre el personatge i l’autor. La novel·la és una veu que parla amb la qual m’havia d’identificar d’alguna manera. No sóc jo, però estaríem d’acord fàcilment amb moltes coses.

—D’un temps ençà, els mallorquins acapareu la literatura catalana. Què passa a Mallorca?
—No passa res en particular! [Riu.] Però, al marge de la part que em toca, es manté la continuïtat d’un fet que sempre ha passat: Mallorca ha fet sempre una aportació enormement important al conjunt de la literatura catalana. Si ens ho mirem bé, el primer escriptor en català és un mallorquí, i des de la Renaixença és continu. I si molesta a algú, en té per estona.

—La relació de Mallorca amb el Principat i el País Valencià és prou fluida?
—No n’és prou. La fragmentació de l’espai cultural i comunicatiu català és una d’aquestes qüestions que pensava que la meva generació seria capaç de resoldre. Ens hem empassat la fragmentació en comunitats autònomes i la practiquem nosaltres mateixos. Em moc molt pels Països Catalans, vaig molt tant a Barcelona com a València, i és una evidència tan clara que tots som una mateixa cosa que sembla mentida que uns límits administratius ens separin tant. El pes del conjunt és superior a aquestes inèrcies que arrosseguem. I, tanmateix, ens hi deixem arrossegar. Sempre penso que tenim sort de tenir una enorme capital de la cultura catalana com és Barcelona, però a vegades costa que la relació entre capital i perifèries sigui més fluida.