Santi Baró: ‘Els immigrants dels primers anys seixanta no van ser víctimes de racisme per part dels catalans’

Les catàstrofes naturals s’acarnissen ben sovint sobre aquells més mancats de recursos. És habitual que les riuades, terratrèmols i erupcions volcàniques acabin arreplegant primer aquells que estan menys informats o que no han tingut cap més remei que viure a prop de les lleres dels rius i de les rambles o dels camins de la lava, per exemple. I és clar, no és igual un sisme a Mèxic que als EUA, encara que la intensitat sigui la mateixa. A casa nostra, la riuada del 1962 a Terrassa és un d’aquests episodis dolorosos de recordar, perquè a més a més de la gran mortaldat que va causar, molts dels morts eren humils treballadors andalusos que fugien de la fam i que havien edificat ells mateixos aquelles casetes que no resistiren l’embat de les aigües desbordades. Sobre aquesta memòria col·lectiva, Santi Baró (Terrassa, 1965) ha bastit la novel·la La filla de la pluja, publicada per Edicions 62. Baró parteix d’un personatge femení molt ben treballat, la Mariana, una noia cordovesa de setze anys acabada d’arribar a la ciutat, per parlar-nos de la història del tèxtil, per explicar-nos una altra vegada la visió d’aquests nous catalans tan imprescindibles per a construir el país, i el drama de l’acarnissament de la tragèdia en aquells que menys recursos tenen. Un pessic d’amor quasi tràgic, un enfrontament entre l’Andalusia rural i la Terrassa industrial i les relacions paterno-filials acaben de conformar els elements principals de la novel·la de Baró, que a més d’escriure les seves obres es dedica a ensenyar als altres el camí sempre incert de l’escriptura.

—Per què heu volgut escriure ara una novel·la sobre les riuades del 1962 i sobre aquests altres catalans que varen venir d’Andalusia atrets per les promeses de feina de les ciutats industrials del cinturó?
—Fa vint anys que hi vaig fent tombs, a la novel·la, per les connexions familiars que hi tinc. Vaig néixer a Terrassa però visc a Olesa d’ençà que tinc tres anys. Els pares sí que varen viure les riuades del 1962 en primera persona. La joieria Baró que apareix al llibre és la de casa i hi surt el pare i la meva germana i també el meu avi. A casa sempre hem sentit parlar de la riuada perquè la mare la va veure pel balcó i el pare dies després era amb les brigades d’ajuda netejant els cadàvers perquè els familiars els poguessin identificar.

—Així doncs, podem dir que l’aiguat és el tema principal de La filla de la tempesta…
—Sí, és el tema principal del llibre. Feia molt que en volia escriure, però no sabia com fer-ho i vaig fer quelcom que sempre m’ajuda molt quan estic blocat: refugiar-me en el procés de documentació. I és aquí on descobreixo que el fet important de la riuada és el drama humà, entendre què va portar tota aquella gent d’Andalusia a Terrassa, perquè bàsicament eren andalusos. I en les entrevistes que vaig fer, la cosa que més em va colpir va ser veure les condicions precàries en què vivien als cortijos, on els tenien com animals durant mesos, tancats. S’enduien un rentamans per beure aigua a la nit i no ho podien fer perquè se’ls congelava. Dormien literalment sobre la palla i tot això en canvi de res, de quatre duros que amb prou feines els servien per a comprar el menjar. Van fugir de tot això buscant un futur millor.

—L’arribada d’aquests immigrants a casa nostra no va ser tan fàcil com la pintaven als seus pobles els primers que havien vingut…
—No ho va ser gens, de fàcil. Molts arribaven sense feina, els que en tenien abans de partir era perquè els l’havia buscada algun parent o conegut, però eren la minoria, la majoria arribaven i encara havien de començar la part més dura del viatge. Arribaven escurats després d’haver pagat el bitllet de tren perquè sovint s’havien de vendre tot allò que tenien per pagar el viatge. Era gent que ha sortit de la misèria, que ha fet una feinada i que ha aixecat la casa del no-res. I de sobte l’aiguat els ho pren tot.

—La narradora de la novel·la ens parla en primera persona, amb una veu molt íntima i càlida, la d’una noia de setze o disset anys que es converteix en el gran personatge del llibre…
—Aquesta veu íntima i propera en primera persona la vaig descobrir quan vaig escriure La lluna de gel, una novel·la que es va publicar el 2010 i que és premi Barcanova. Explicava la història d’una noia romanesa que havia estat forçada a prostituir-se durant un any i mig en un club de carretera i que quan es va escapar tenia disset anys. Vaig llegir la notícia a La Vanguardia i vaig acabar trobant la noia a Bucarest, en una casa d’acollida. I vaig voler que fos ella qui expliqués la seva història i jo només ser-ne l’intèrpret. Aquesta fórmula em va interessar i el meu pare sempre deia que allò que funciona no s’ha de tocar.

—Doncs el vostre pare havia d’haver alliçonat uns quants informàtics…
—Sí, és cert, sempre fan actualitzacions que molt sovint empitjoren el que hi ha.

—La Mariana, la protagonista, acaba anant a servir en una casa de burgesos de Terrassa, però ens els descriviu com a molt propers, bondadosos, gens tibats, molt allunyats dels prototips que apareixen a molts llibres i que sovint són molt més cruels…
—Hi ha molt la idea d’aquest burgès prototípic que tots pensem, però hi havia el nou burgès de Terrassa, que havia aixecat una indústria tèxtil, totxana a totxana i demanant crèdits, i aquests eren molt diferents i varen tractar els nouvinguts amb molta deferència. Jo volia descriure el típic xarnego i que em parlés d’aquesta discriminació i aquest racisme i no ho he trobat. Això serà més tard, a mitjan anys setanta, que és quan va arribar una nova fornada a la qual va costar molt més d’integrar-se. En general, els immigrants dels primers anys seixanta no van ser víctimes de racisme per part dels catalans.

—Però ara, en canvi, molts dels seus fills sí que estan plenament integrats en les dinàmiques del país i molts fins i tot són partidaris de la independència…
—Sí, una de les presentacions de la novel·la la farà l’Eduardo Reyes, fill de la immigració cordovesa i que va anar de número 6 a les llistes conjuntes d’Esquerra i el PDECat i que és un independentista declarat.

—Déu n’hi do la duresa de la vida al cortijo que descriviu…
—Us puc dir que la vida al cortijo als anys seixanta i sentanta és com la descric. Això és un fet: els tractaven com a animals, sobretot quan la feina encara no s’havia mecanitzat.

—L’Antonio, el pare de la Mariana, és un home que en alguns moments actua amb duresa contra la filla i amb sotmetiment contra la dona, però en cap cas no li veiem una maldat congènita ni l’esperit de maltractador...
—El retrat que faig del pare és el d’un home que prové del camp i que ha tingut una vida molt dura, amb una escala de valors molt concreta. No hi ha cap perfil psicòpata al darrere, sinó la manca d’educació i la manca de cultura. Per a ell l’ideal és tan sols intentar sobreviure i tenir un plat a taula i que no n’hi falti cap a la seva família. No hi ha maldat intrínseca, en el seu comportament.

—La germana petita, l’Angelina, sí que funciona com a contrast amb el pare i la mare, com una esperança, la de la nena que arriba i que ja va a l’escola, per exemple…
—Sí, a través de l’Angelina retratava tota una generació de catalans, que són els que varen tenir unes oportunitats que als seus llocs d’origen no trobaven i que passaven sobretot per les escoles i per la possibilitat de formar-se. Era un intent de mostrar el blanc i el negre entre els qui venien i podien aprofitar les seves oportunitats i els que es quedaven a la terra, que molt difícilment sortien de la misèria. Tot i això, jo volia mostrar com es va especular amb aquesta gent quan van arribar a Terrassa i com ells van jugar-se-la per abandonar els seus pobles i, en un  primer moment, viure en unes condicions molt dures, amb carrers sense asfaltar i amb cases aixecades amb les pròpies mans sense les condicions mínimes necessàries, però sempre amb la perspectiva de millorar prou de pressa.

—Aturem-nos un moment en la vostra activitat professional. Us dediqueu a acompanyar gent en el seu procés d’escriptura. D’escriur,e se’n pot aprendre?
—No, no es pot ensenyar a escriure, i per tant no se’n pot aprendre de zero. Però sí que es pot millorar. És com pujar a una muntanya. L’escalador que vol pujar l’Everest molt sovint du un xerpa, per acabar d’ajudar-lo i perquè es refia de qui ha pujat la muntanya moltes vegades, però la capacitat i la preparació física la hi ha de posar l’escalador. Amb el millor xerpa i prou no arribaràs enlloc. Jo puc ajudar-te, però a qui no té talent no el puc ajudar a escriure. Trec el profit del talent i l’aprofito, però no puc convertir una pedra en un diamant.

—Si gairebé tothom explica que no es pot ensenyar a escriure, perquè hi ha tantes escoles d’escriptura aquests darrers temps i per què hi ha tanta gent que vol escriure?
—N’hi ha moltes perquè són un negoci. La majoria són amb portes obertes i la feina es fa en grup. Jo no, ho faig individualment. Selecciono els alumnes perquè també tinc una agència i només agafo aquells que després em puc comprometre a representar perquè puguin acabar publicant la seva obra. Però és cert que hi ha una demanda creixent i jo faig tres o quatre projectes a la vegada, bàsicament per Skype.