Sandra Monfort: “Tots els diners que rep dels concerts els invertisc a crear coses noves, i continue essent pobra”

“Tu, mare de tots els mars / la meua capitana Ama de la Marina / de l’arrosset i la farina / Tu, reina de la primavera / alegre companyera / m’has deixat els teus ulls / i la teua solera”. Així comença “Moreneta”, l’última cançó de La mona, el segon disc de Sandra Monfort (Pedreguer, 1992), que tanca un viatge pel paisatge i les aromes del País Valencià amb les seves melodies folklòriques, també presents a cançons com “Las flores”, “Pasodoble Maria” o “Asusena”.

Així i tot, a La mona, Sandra Monfort es reivindica com a artista polivalent. Hi combina melodies electròniques, sintetitzadors, percussions i guitarra espanyola per demostrar-nos què vol dir fer música avui en dia: ser capaç d’introduir els elements electrònics i tecnològics a l’estil propi de cada artista. I és que, tot i que aquest és només el seu segon àlbum tota sola –també és membre del trio musical Marala, amb Selma Bruna i Clara Fiol–, Monfort ha entrat al panorama musical trepitjant fort i amb les idees clares, i amb la sensibilitat i calidesa que la caracteritzen, també, a l’hora de parlar.

Conversem amb ella de música, i també de tradicions, de relacions familiars, d’apoderament i de cultura popular.

—Comencem pel títol, que és molt significatiu. Per què, La mona? Quina és la declaració d’intencions amb aquest nom?
—La mona és un joc de cartes que jugava ma àvia en què totes les cartes tenen parella i les has de descartar. L’única que no en té és la sota d’oros, que és la mona, que en alguns llocs es diu la solterona o la puta d’oros. Si et quedes amb la mona, perds el joc. Per tant, ningú vol quedar-se amb la puta d’oros ni ser la solterona. És un terme pejoratiu i volia donar-li la volta. Abanderar-lo i dir: “Xica, eixa sóc jo!”. Si no t’agrada, t’hi poses flors i calles, no?

—A més, la puta d’oros té diners.
—Sí, és que també m’agradava aquest contingut simbòlic que té: és una persona que alça una moneda d’or. I l’or, per a mi, simbolitza l’èxit. No tant l’èxit econòmic o monetari com l’individual i el col·lectiu. He après molt, durant aquest camí. El feminisme m’ha ensenyat molt i crec que col·lectivament les dones som en un moment d’èxit. Anem fent xarxa, fent germanor les unes amb les altres. I jo he après molt d’això i em sent molt forta espiritualment, emocionalment… I molt capaç de triar què vull i què no vull a la meua vida, les persones que em fan bé i les que no, etc.

—…
—També reconèixer tant les meues vulnerabilitats com les meues virtuts i donar-los un lloc i exposar-les, perquè sempre ens han dit que les hem de portar silenciades, que no les hem d’exposar, tret que siga des d’un lloc sensual. Ara anem aprenent a mostrar-nos virtuoses, poderoses, ben parides, reivindicatives o pallusses, si cal! Com ens surta de la petxina.

—La mona és molt diferent del vostre primer àlbum, Niño Reptil Ángel. Ara parlarem del canvi en la sonoritat, però com ha canviat Sandra Monfort de l’un disc a l’altre, personalment i professionalment?
—Niño Reptil Ángel va ser el meu primer disc en solitari i he fet tot un camí artístic i personal que van de bracet. Amb Marala, per exemple, també he entès què significa fer un projecte musical, com s’han de cuidar les coses, les persones… Marala m’ha ensenyat i m’ensenya molt, encara. I això m’ha fet ser més forta, i aquest segon treball crec que ho reflecteix molt bé. Niño Reptil Ángel era un espai on fer coixinet a les vulnerabilitats i fragilitats humanes i La mona és un lloc on fer coixinet a les fortaleses. És un lloc alegre, també.

—És un disc amb una gran varietat de gèneres musicals: d’un pop molt rocker, amb “Papallones de Cristall”, fins a la bachata amb “Asusena”, passant pels boleros de “Las flores” o la balada de “Moreneta”. Això és fruit de la vostra inquietud o té més a veure amb la recerca d’una sonoritat que us acabi identificant com a artista?
—Jo crec que totes dues coses, però sobretot sempre busque què em representa sonorament ara mateix, al meu projecte i també com a persona. La sonoritat que busque està relacionada amb com em sent, però també m’agrada molt experimentar. M’agraden molts tipus de música. Volia que al disc hi haguera tres eixos amb què m’expresse millor o m’identifique més, que són el folklore (el pasdoble, el bolero, la bachata…), tota una part electrònica més dura i més tecnològica i, finalment, un toc dels anys vuitanta. Seria més o menys aquest triangle.

—La combinació de gèneres musicals en un mateix disc és un fenomen relativament recent. Fins fa poc, estàvem acostumats a classificar artistes, grups i discs cadascun en un gènere. Això ara s’ha desdibuixat una mica. Per què creieu que ha passat?
—És que també som en un moment social d’eixir molt de la norma, de començar a experimentar què se sent cavalcant fora del patró establert, travessant-lo i explorant eixes possibilitats que fins llavors no ens havien deixat explorar. I, de la mateixa manera que socialment es creen col·lectius, en la música també es van creant estils que no són dins d’una etiqueta tan concreta: l’han rebentada. I pense que això és molt positiu.

—És curiós que, volent experimentar noves normes, es torni a la música tradicional. És només una moda, o creieu que realment hi ha un moviment cultural reivindicatiu de fons?
—Absolutament. Més enllà de la sonoritat, té alguna cosa a veure amb les arrels, amb la cultura d’un lloc. A mi, per exemple, m’agrada cantar en valencià perquè sent que quan cante en valencià cante des d’un lloc molt més sincer. I és una reivindicació política.

—Amb què us connecta aquest folklore? 
—La música tradicional crec que ens porta a un nivell íntim molt fort. Ens connecta amb alguna cosa de la qual ara estem una mica desconnectats per aquesta vida boja que vivim. La música tradicional fa així com pfff [fa el gest de pausa amb les mans i acluca els ulls]. Quan sent cançons tradicionals cantades per gent del passat em sent connectada amb una part de la història que no m’han explicat als llibres. I jo també en vull formar part, saps? Hi ha una connexió més espiritual, més de la natura, dels cicles en la música tradicional de la qual cada volta som més distants.

—De fet, heu estat capaç d’incloure el paisatge i les aromes del País Valencià a les cançons. Parleu del fonoll, del llorer, del gessamí, de clavells, de tarongers… Es fa palès que no heu deixat de viure a Pedreguer des que vau tornar-hi.
—Sí, exactament. La música tradicional ens transporta a casa.

—I què n’heu après de tot plegat? Perquè suposo que, per a conèixer la part folklòrica, deveu haver parlat amb molta gent gran del poble, els vostres avis…
—La meua àvia sempre ha estat una gran cantaora i sempre m’ha cantat moltes cançons. Però hi va haver una època que escoltava molta música tradicional d’arxius i d’hemeroteques que en recollien de llocs diferents, avis i àvies cantant-ne… I recorde estar a casa els meus avis i que un dia el meu avi em digué: “Per què escoltes açò? Açò ja està passat de moda, ja no és bonic!” I, en canvi, jo ho trobe preciós, no? A ell el transportava a una part del seu passat que potser no li agradava perquè li recordava molta misèria. Els meus avis han viscut la guerra civil espanyola i la postguerra, i potser els connectava amb una part que rebutjaven. En canvi, nosaltres ho hem agafat a partir d’una altra perspectiva, ho apreciem des d’un altre lloc.

—Escoltant el vostre disc un s’adona que hi apareixen moltes protagonistes femenines: la Maria, l’Eugènia, la Moreneta… i totes gairebé les eleveu a la categoria de divinitats, o com si fossin la Mare de Déu. Quina és la vostra relació amb la fe, amb l’espiritualitat?
—Les cançons parlen de dones perquè per a mi són relats que es mouen en una pulsió entre la realitat i la fantasia, i això m’ajuda a crear una imatge pictòrica i a representar allò que vull dir. I m’agrada molt això que dius de la Mare de Déu. Jo hi he conviscut molt, en la religió. De petita vaig fer la comunió, les meues àvies sempre han sigut creients… Jo no vaig a l’església, però sí que m’agrada molt el ritual que l’envolta. Per exemple, m’agrada molt el que fa la meua àvia cada dia abans d’anar a dormir: agraeix allò que li ha donat el dia i projecta allò que vol de bo als seus éssers estimats. I ho fa cada dia! A vegades fins i tot posa espelmes a la Mare de Déu perquè tinguem sort. Em sembla un ritual preciós. I tant de bo jo poguera tenir eixa fe i eixa disciplina.

—Parlem de coses modernes. Tot i que us vau formar en guitarra espanyola, en aquest segon disc heu treballat molt amb sintetitzadors i elements tecnològics. Com ha estat aquest procés d’abandonar el so acústic de la guitarra i donar pas a un de més electrònic?
—Jo vinc del Conservatori i hi ha tota una part de mi que rebutja tota l’estona llançar-ho tot i no tocar res, cap instrument.

—És que, de fet, un dels problemes d’ara és que la gent es queixa que no hi ha música en directe als concerts, que no hi ha músics dalt l’escenari.
—Mira, ara que prepare les cançons per al directe me n’adone. M’agrada molt la tecnologia, m’agrada molt l’electrònica… Pensa que és un instrument més, eh? No és deixar de tocar un instrument sinó aprendre a tocar-ne un altre. És una eina. M’agrada una entrevista que fan a la Björk en què diu que no és veritat que no hi haja ànima a la música electrònica. No hi ha ànima perquè ningú no la hi ha posada, però la tecnologia és una eina i si tu hi poses ànima igual que en poses a un instrument, hi serà. I si a un instrument no li’n poses quan el toques o quan cantes, no et dirà res. Som en una era en què hi ha molta cosa digital no tan sols als escenaris sinó a tot arreu, i hem d’aprendre a conviure-hi.

—Us costa de trobar l’equilibri entre allò que us agradaria fer i allò que us permet de viure de la música?
—I tant, això hi és sempre. Crec que no hi ha músic que no pense en això, tret que tinga molts diners. Però si ets un artista que vius de la música i que vius precàriament (perquè és molt difícil de viure bé de l’art), has de pensar que la teua obra arribe al públic. I jo intente ballar sempre entre aquestes dues coses: ser fidel al que vull ser, però que també arribe. A més, si no tens retorn del que fas, quin sentit té? A mi m’agrada molt quan algú em diu que l’ha emocionat molt una cançó que he fet, o que balla amb la meua música… perquè dóna sentit al que faig. Vull que la gent en gaudisca. I per això a voltes has d’obeir a les demandes de la indústria musical.

—Quan presentàveu el disc anterior, el 2021, dèieu que al País Valencià no hi havia un circuit prou articulat de cultura. Ara fa poques setmanes el conseller de Cultura, Vicente Barrera, va anunciar que retallaria el 60% o el 70% de les subvencions d’entitats que promovien la cultura dels Països Catalans i que treballaven pel català a València. Quin impacte pot tenir això en el sector de la música?
—És molt fort. És molt indignant i molt frustrant. És que m’adone que des que vaig publicar el primer disc fins ara s’ha treballat per a crear nous circuits que no existien. Són molts anys picant molta pedra i, ostres, les subvencions ens ajuden, als artistes! És que sense subvencions no podríem crear, perquè fer un disc és molt car. Tots els diners que rep dels concerts els invertisc sempre a crear coses noves, i continue essent pobre! És que és molt frustrant, viure de la música sense poder institucional.

—I que sigui per causes ideològiques tot i que, en principi, la cultura ens hauria d’igualar a tots i ser democràtica.
—I tant! I per una qüestió lingüística també! Perquè et diu: “Si cantes en valencià, calla.” I això fa enfadar molt. Per això hi som totes mirant què fem, com ho rescatem. Ara, continuarem cantant en valencià i continuarem reivindicant la nostra llengua i la nostra cultura com siga. [Para. Pensa.] És perdre tot allò que havíem aconseguit.