Sandra Bravo: “És tan natural enamorar-se de diverses persones com enamorar-se d’una i prou”

Sandra Bravo se sentia com un peix fora de l’aigua fins que es va donar permís per viure les relacions, la sexualitat i l’orientació sexual en llibertat. Avui, després d’aquest camí d’autoconeixement, és periodista especialitzada en no-monogàmies, sexualitat i feminisme. De fet, és una de les veus més populars en la divulgació de l’anomenat “poliamor” i n’ha parlat a bastament als mitjans, a les xarxes i al llibre Todo eso que no sé cómo explicarle a mi madre (Ediciones B). Hi parlem sobre la seva història, sobre llibertat sexual i, especialment, sobre el fet de trencar amb la monogàmia i tot allò que implica.

—Heu explicat que vau viure un “sexili”. Què és i com va ser el vostre?
—És l’exili marcat per l’orientació sexual o identitat de gènere. Jo sóc d’un poble molt xicotet d’Alacant. A desset anys vaig anar a estudiar a València i després vaig anar a viure a Alemanya i a Barcelona. Va ser un “sexili” per a fugir d’una realitat que em feia molt de mal. Vaig tenir anorèxia de joveneta, com una manera de prendre el control de la meua vida i de matar alguna cosa amb què no estava a plaer, d’intentar esborrar-me del mapa. I vaig començar a superar-la quan vaig anar a València. Ja no estava amb el meu entorn familiar ni amistats de ment tancada, podia ser jo en aquest nou espai per començar de zero i eixir d’allò.

—Després vau anar a Alemanya.
—Sí, on hi havia una mentalitat molt oberta en qüestions sexuals i LGBTI. Podia mostrar la meua bisexualitat, la meua sexualitat no convencional… Allà vaig tenir la meua primera parella i vaig començar a veure que la monogàmia no em feia el pes. I després vaig venir a Barcelona i no he volgut tornar al meu poble, al discurs de “Sandra, quan tindràs un xicot i et casaràs?” La meua mare té la idea que torne, em case i el diumenge vaja a menjar paella amb el marit i les criatures. Té un sentiment de culpa molt gros, de dir: “Què he fet malament perquè la meua filla m’isca així?”

—Expliqueu que aviat vau començar a adonar-vos que no estàveu còmoda en la monogàmia. Com vau entrar en el món del poliamor? 
—Em fa molta gràcia aquesta idea de “entrar” perquè pressuposa que no és una identitat, sinó que has fet un canvi. Té lògica perquè sóc una persona socialitzada com a heterosexual i monògama, però hi ha un dia que descobreixes que això no es correspon amb la teua identitat. No hi entres, t’adones que t’han explicat un conte que no fa per a tu. Jo pensava que tenia por del compromís, que no m’havia enamorat de veritat, que tenia dificultats per a relacionar-me, que no havia trobat la persona… Sentia que no encaixava enlloc, que no podia viure amb naturalitat el que se’m movia en el pla sexual i emocional.

—Us sentíeu malament pel fet de tenir parella i voler tenir relacions sexuals amb més persones, per exemple?
—Sí. Només he tingut dues relacions monògames, però no vaig entendre mai que haguera de posar-les en el centre de la vida ni que l’exclusivitat afectiva o sexual tinguera un sentit per a mi. Llavors ve la culpa, i si li ho comentes s’activen aquelles creences de “no m’estimes”, “no creus en la relació”, “no vols estar amb mi”… L’estimes i vols estar-hi, però no d’aquesta manera. La segona relació monògama va ser la de l’autodestrucció. Vaig voler encaixar-hi de totes passades fins que em vaig anul·lar tant que vaig obrir els ulls. Quan t’adones que, per més que t’hi esforces, no ets monògama, no ets heterosexual i no tens una sexualitat convencional, et dónes permís. No tenia referents ni alternatives en el meu entorn, i vaig buscar a Google: “És normal estar enamorada de més d’una persona alhora?”

—Molta gent es demana si és possible. 
—La idea de normalitat és molt contaminada per allò que és imposat. És tan natural enamorar-se de diverses persones com enamorar-se d’una i prou. Se’ns diu que les relacions han de ser preferiblement heterosexuals, encaminades al matrimoni, a tenir fills i a comprar-te un habitatge… Va molt associat a una classe de consum: habitatge, cotxe, vacances en família, sopar de Sant Valentí, regals d’aniversari… Ens organitzem socialment per amor. Els missatges no són tan sols sobre sentiments, sinó sobre com s’ha de viure.

—En aquest context, no és gaire pràctic tenir més d’una parella… 
—Ens hem de preguntar per què. Allò que és pràcticament un suïcidi és tenir una relació entesa de manera monògama i multiplicar-la per dos. La mirada s’ha de posar en la manera com hem construït els vincles; què es permet i què es deixa fora. I preguntar-nos què entenem per enamorament. Ens han dit que ha de ser amb molta intensitat, que l’altre ha de ser la nostra meitat, que hi ha d’haver molt desig sexual… Llavors construïm els enamoraments i accelerem la intensitat de les cites, de la comunicació, de les promeses: “quedem avui”, “quedem demà”… A vegades anem més ràpidament que els nostres sentiments.

—Però el sentiment hi és. 
—Existeix, no tot és construït, però el reforcem amb tot això perquè volem sentir el desfici romàntic que ens han promès. L’emoció i el desig existeixen, però hem après una sola manera de traduir-los. Per exemple, un amor que parteix d’una amistat de llarga durada, de l’afecte, de la confiança, del riure i dels valors comuns, i potser no tant d’una pulsió sexual, el veiem com una cosa descafeïnada. En canvi, donem per bona una relació que parteix de la pulsió sexual, en què no hem tingut temps de construir res més i en què, quan la pulsió ha baixat, diem que s’ha trencat. Quin pes hi donem, a coses com el desig?

—El poliamor també ha aprofundit sobre la qüestió de l’amor sense sexe. Què en penseu?
—Hi ha la idea que, si la monogàmia és una parella, el poliamor són moltes. La tendència majoritària del poliamor és multiplicar tots els drames de la monogàmia. Però multiplicar les parelles no té res d’innovador. Per a mi és més interessant observar com ens relacionem, veure què ens fa mal i mirar de trencar-ho. La clau és construir les relacions d’una altra manera, no necessàriament multiplicar les parelles. Qüestionar-te com vols vincular-t’hi, en quin lloc vols posar coses com les amistats romàntiques. En aquestes amistats hi ha una proximitat física i intimitat més gran, sense desig sexual, però amb voluntat de compartir vacances, moments especials…

—De fet, al vostre llibre dieu que heu arribat a vincular-vos més enllà de l’amistat amb homes homosexuals. 
—M’és igual el gènere de la persona, però també l’orientació sexual. Si m’enamorara d’un home heterosexual i no em corresponguera, ningú no m’ho qüestionaria. En canvi, quan m’he enamorat d’homes homosexuals sí que m’han dit “Què fas? No hi tens res a fer!” Era un sentiment que volia permetre’m i m’ha conduït a relacions molt boniques des de llocs que no esperava. Hi ha etiquetes que cauen i comportaments que es dilueixen perquè hi ha una connexió personal d’afinitats, de mirar la vida, de compartir el silenci… Si no m’haguera permès això, hauria renunciat a aquestes coses perquè no hauria arribat a tanta intimitat. Anem molt al blanc i al negre, parella o amistat, però m’interessa allò d’enmig.

—I els “cardamics”?
—Són coses temporals en què assumim que no hi ha ni responsabilitat afectiva ni compromís perquè no hi ha amor. És una etiqueta perversa perquè moltes vegades ens permetem de tractar-los de qualsevol manera. Seria molt trencador que ens tractàrem segons el que ens ix de compartir amb cada persona en compte de privilegiar-ne una perquè té l’etiqueta de parella. Així no donaríem per fet que hem de donar exclusivitat sexual i afectiva automàticament ni que és la persona amb qui hem de criar, comprar una casa o anar de vacances. Seria més autogesionat, amb ètica i responsabilitat, tenint en compte com els privilegis poden afectar la relació. Si tinguera una relació amb una xica deu anys més jove, racialitzada i sense papers, menystenir que tinc una posició de poder sobre ella seria poc responsable.

—Què aconsellaríeu a algú que vol trencar amb la monogàmia?
—Primer, ser transparent: dir-li a l’altre que tens aquest neguit, però que estàs perduda. Comunicar què et passa, què necessites. Hem de ser honestos perquè, com que és un espai tan incert, si diem allò que l’altre vol sentir pot acabar molt malament. En una relació monògama que de sobte s’obre, hi ha tendència a dir: “Obrim la relació, però, no canvia res, continuaràs essent la persona més important.” Això és mentida! També cal calma, perquè anar ràpidament et pot fer mal a tu i aquells amb qui t’has vinculat.

—En el moment en què és permès de tenir relacions sexuals amb un altre, si a la teva parella això li fa mal, hi ha el risc d’escudar-se en el “jo ho puc fer, si et fa mal és problema teu”.
—En el poliamor hi ha el risc del “tot s’hi val”, i no hauria de ser això. És important de prendre consciència de si tenim el temps, l’energia i la capacitat de posar-hi les emocions i les cures. L’amor, com a sentiment, és infinit, però el teu temps no ho és, ni la teua capacitat de cures, logística diària… A mi m’ho facilita el fet de relacionar-me amb gent que té una vida semblant pel que fa a temps. A més de la part emocional, n’hi ha una de pràctica. Hem interioritzat que l’amor ens travessa i no hi tenim agència, però es construeix a poc a poc, és una cosa que aprenem. A mi ara no m’interessen enamoraments que em facen anar de bòlit.

—No és difícil posar el fre?
—No és frenar l’amor, és modificar com el porte a la pràctica perquè siga compatible amb la meua xarxa. Jo tinc força vincles importants que no viuen a prop meu, però igualment he de dedicar un temps als missatges, a atendre’ls si tenen un mal dia… Potser un dia tens un acte social i un dels teus vincles està malament. Llavors has de prendre una decisió. Si tens molts vincles i cada dia has de prendre moltes decisions d’aquestes… Tenir més relacions és a les verdes i a les madures. Hi ha la idea que trencar amb la monogàmia és més sexe i menys responsabilitat, i no.

—I la gelosia?
—Tots en tenim, però hi ha una diferència entre pensar en la teua parella com a possessió teua o que no t’afecte allò que fa. La gelosia és una paraula que serveix per a tot: pot definir tristesa, enveja, falta d’autoestima, sensació de pèrdua, por que et suplanten… Cal traduir què hi ha darrere.

—Parlàveu de la monogàmia com a sistema que s’escola en el dia a dia. Per exemple, els convidats als casaments.
—Si no tens parella ningú no et diu que hi vages acompanyada, i a mi em fan la lectura de soltera; si no, no els ix a compte! [Riu.] Ningú no em pregunta “voldries venir amb algú”?

—O compartir pis. Sembla que a la llarga no es pugui fer amb amics.
—Fixeu-vos que amb els amics compartim pis, només vivim amb la parella. Has vist algú que diga “compartisc pis amb la meua parella”? Com aquesta cosa de remarcar “només som amics”. Això defineix que no follarem ni et donaré romantització. Hem donat privilegis a la parella a costa de no donar-ne a ningú més. Els monògams poden dir que dediquen temps als amics, però hi ha una tendència i una visió molt parellocèntrica, i també ens passa als qui som crítics amb l’amor romàntic. Tenir una relació amb exclusivitat sexual i afectiva, però tenir cura de la resta de vincles és tan innovador com tenir diversos vincles sexoafectius. Es parla de xarxa afectiva. Si ets mare soltera i pots cuidar els vincles amb altres mares solteres, encara que no siguen amistats profundes, ja tens un suport, per exemple. Venim d’una vida de xarxa i hem anat cap a una societat individualista.

—Alguns sectors del feminisme critiquen el poliamor perquè consideren que facilita conductes masclistes. Què en penseu?
—Hi ha homes que es pensen que això és un harem per a ells i per a nosaltres no. Hi ha homes heterosexuals que m’han dit: “Amb dones, tant com vulgues, però amb homes, no.” Tenen una visió molt binària de la bisexualitat, com si em pogués dividir en dos, i m’han arribat a dir que, com que ells només tenen una de les dues parts, cal equilibrar-ho. També pot passar que no es plantegen les cures, que esperen que faces les tasques de la llar… Allò que han fet sempre, però amb l’etiqueta de poliamor, que és més cool. El masclisme no és cura per ser poliamorós, però et passaria això mateix en una relació monògama. Afortunadament, també hi ha homes que trenquen amb això.

—També parleu molt sobre sexualitat. Quins envits tenim actualment en aquest camp?
—Encara ens costa molt parlar de sexe. Està molt travessat per la moral, però també en un altar. Cal donar-li mundanitat i tractar sense culpa la gent que té pràctiques sexuals no normatives, normalitzar el fet de fer-nos tests d’ITS… També s’ha de dur a les escoles, desterrar aquesta idea que si en parlem els nens començaran a follar com a bojos. Cal que quan es faça una producció audiovisual la sexualitat es tracte més enllà del coit i de manera més natural i cal no donar per fet que tothom és cisgènere, heterosexual i monògam. Trencar amb la idea de què és normal per no haver d’eixir d’armaris. Una cosa poc sana per a la nostra salut sexual és el silenci: “Això m’agrada, però no ho puc dir perquè no és normal.” Jo parlaria de sexe fins i tot a les empreses!

—Com?
—Un taller no mixt sobre com viuen la sexualitat les directives. Han comprat el mite de la superwoman que no respira. L’apoderament femení és una estafa perquè significa assimilar-nos a la masculinitat, renunciar a una part dels nostres valors per anar als hegemònics de la masculinitat i a sobre demanar permís. María Galindo diu que la solució no és l’apoderament, sinó el desapoderament dels poderosos. Aquestes dones pot ser que hagen renunciat a allò que tradicionalment és el nostre terreny, com pot ser l’amor i, encara que siga vetada, la sexualitat. A costa de què ens convertim en l’empresària del mes? I finalment, hem de deixar de pensar que el sexe és una cosa de joves amb un físic concret.

—Per exemple?
—Un home heterosexual ric i guapo que siga un fucker es veu molt interessant, però una dona negra i amb cadira de rodes a qui li encante el BDSM és: “Ui! on va?” Donem per fet que les persones amb diversitat funcional o les persones grans no tenen necessitats sexuals. Neguem el desig a tot allò que ix de la norma.