Sacha Kruithof: “Necessitem que els xiquets tornen a jugar a pilota al carrer”

Aquest estiu À Punt ha estrenat la sèrie documental Sacha a Nova York, protagonitzada pel pilotari Sacha Kruithof. Ha viatjat a Nova York i s’hi ha estat uns quants mesos per a veure com s’hi juga a pilota i enfrontar-se a Tywan Cook, el millor jugador de one wall de la ciutat. A vint-i-sis anys, Sacha té un ampli palmarès a l’esquena, amb tres campionats europeus i tres mundials, i el reconeixement com a millor jugador del món el 2021. Ara viu a Bèlgica, on juga la lliga de pilota d’aquell país.

Tot i la confusió que pot crear el seu nom, és un valencià d’Orba (Marina Alta) amb una gran estima per la seua terra i la seua llengua. Amb aquesta producció televisiva, pretén estendre el coneixement sobre la pilota, un esport molt tradicional al País Valencià, però que es juga arreu del món. S’ha marcat com a objectiu de treballar perquè hi haja més espais públics per a jugar a pilota.

—D’on ve aquest cognom? Quin és l’origen de la vostra família?
—Mon pare és holandès, ma mare valenciana, i jo sóc Sacha Kruithof Perelló. Ací hi ha una combinació… Quan vaig a fer xarrades a col·legis i instituts moltes vegades m’han dit: “Però a veure, açò no quadra, tu parles un valencià de la Marina, però eixe nom i eixe cognom no…” Mon pare ve d’Holanda, però va arribar ací molt menut i és valencià. Va arribar a quatre o cinc anys i quasi no en té ni records, d’Holanda. Després sí que hi ha tornat i ha estat en altres països, però s’ha criat a Orba.

—Vau començar a jugar a pilota de molt menut. Com els recordeu aquells anys?
—De quan era menut recorde que duia una pilota a la butxaca i jugava a qualsevol paret. No podia parar de jugar i quan paràvem, a l’estiu, m’agafava ansietat. Jo necessitava jugar cada dia. Però no només a pilota, feia tots els esports. A mi em cansaven a la vesprada perquè dormira a la nit. Vaig començar jugant al carrer del meu poble cada dia quan acabàvem l’escola, a la paret del meu veí, que feia la becadeta i obria la finestra per a dir-me “Para, que vull dormir!” I jo me n’entrava i després continuava jugant [riu]. Tinc un record d’una infància molt feliç i jugant a pilota tothora. I jugant pel carrer, que això avui dia ja no es veu, els xiquets ja no juguen pel carrer.

—Qui va començar a jugar a pilota va ser el vostre germà, no?
—Sí, el meu germà jugava a pilota i jo volia fer com ell. A tres anys ja li deia a ma mare: “Mare, vull jugar, vull jugar.” I al final un dia va anar a veure l’entrenador i li va dir: mira, vés a veure si l’agarres perquè no es pot aguantar. I a tres o quatre anys vaig començar a jugar a pilota. Era una bala, anava més que meló. Volia copiar el meu germà, anar amb els majors. Sempre he volgut anar més avançat que els de la meua edat.

—Continua jugant?
—Va deixar de jugar perquè va tenir una lesió al genoll, però és aficionat. Sempre li he tocat la careta [riu]. Quan era menut jo volia guanyar i a voltes no podia. Era molt competitiu, de vegades no acabava les partides per no perdre i me n’anava a casa [riu]. Ell ha tingut molt millor perdre. Jo no volia perdre ni al parxís.

—Com vau descobrir el one wall?
—Realment hi he jugat des de menut, perquè és jugar contra una paret. Però la modalitat en si, la manera de jugar, que és amb unes línies a la paret, que es va normalitzar i se’n van crear unes regles, la vaig conèixer a vuit o nou anys, perquè va vindre un jugador americà, William Polanco. Si heu vist la sèrie ja el coneixeu, perquè és el meu mentor. El vaig veure jugar, i jo no sabia ni qui era, ni què feien, però jugaven a one wall. I poc després, la federació va organitzar un torneig i em vaig apuntar amb l’escola de pilota. Allí vaig tenir el meu primer contacte amb eixa pilota de goma. Després ja va venir la convocatòria a l’europeu i ja m’hi vaig enganxar, per l’accessibilitat de l’esport. Sols necessites una pilota, no necessites preparar-te les mans. Ací estem una hora o més per a preparar-nos les mans cada vegada que juguem. I el fet d’anar al frontó a jugar amb una pilota de goma que no feia mal em va captivar.

—Com ha estat la rebuda de Sacha a Nova York?
—Estem molt contents perquè fins ara no s’havia fet una sèrie documental amb eixa qualitat a À Punt. Sempre han tingut un format més televisiu. Açò és un format més cuidat, més de plataforma, i pensem que hem fet una cosa digna de veure, amb un equip molt xicotet, de sis persones. Però eren els recursos que teníem. A tota la gent de confiança amb qui he parlat –la veritat que espere que no m’adulen– li ha agradat molt. Perquè la pilota també té una visió molt local, molt d’estar per casa, i hi ha donat un toc de professionalitat.

—Quin és l’objectiu de la producció?
—Per mi, si un xiquet de cada poble començara a jugar a pilota, seria un objectiu més que complit. No sé quants pobles tenim, però hi hauria, possiblement, centenars o milers de xiquets que començarien a jugar a pilota. Després, que es facen més parets, més frontons, més instal·lacions públiques per a jugar a pilota. A València no n’hi ha. A Alacant, a Castelló, a les grans ciutats, i no tan grans,tampoc. És molt important que la pilota siga present a les ciutats, que la gent puga tenir-hi un accés lliure i que puga fer comunitat, fer pinya amb els amics i poder anar a jugar sense haver de reservar una pista pagant. Això fa que isca talent i que la pilota siga present, que ho necessitem. Necessitem que es parle de pilota i que siga un esport social i accessible. És més complicat accedir a la pilota que a uns altres esports. Per tant, tenint les ferramentes i essent un esport molt fàcil de practicar, que sols necessites una pilota i una paret, ho hem de fomentar. I el tercer és que la sèrie continue creixent. Tant de bo puguem continuar a À Punt, o fer col·laboracions amb plataformes o amb unes altres televisions. Volem anar per tot el món mostrant com es juga a pilota i com es viu.

—Penseu que al País Valencià es perd la tradició de la pilota?
—Sí, al País Valencià es perd perquè cada vegada és menys visible. Ens hem tancat als trinquets, que són espais tancats, i s’ha perdut molt la pilota al carrer. La pilota sempre ha sigut un acte social, d’anar a fer una cervesa o d’ajuntar-te amb els amics i jugar a pilota al carrer. L’afició ha anat a menys, la gent s’ha anat fent gran, hi ha moltes més opcions d’uns altres esports, d’entreteniment, i cada vegada els veïns posen més problemes per a jugar al carrer. La pilota no s’ha adaptat als temps d’ara. Necessitem que es jugue a pilota al carrer recurrentment, o que hi haja alguna paret on pugues anar a jugar sol o amb un amic, necessitem espais públics per a jugar a pilota. I espais, sobretot, que siguen al centre del poble o en parcs, no que siguen al poliesportiu, perquè al final t’has de desplaçar. Necessitem recuperar que els xiquets juguen al carrer. Ara hi ha cartells de “No jugueu a pilota”.

—Què diferencia la pilota a Nova York del País Valencià?
—La pilota va molt lligada a la manera de viure, d’entendre la vida. Allí sí que hi ha un públic molt més jove que practica pilota, ací possiblement és un públic més envellit. Hi ha molta diferència perquè allí és un acte social i diari. Possiblement ací és un poc més professionalitzat. Allí també hi ha campionats, però els jugadors juguen cada dia. És un esport en què pots jugar amb els millors jugadors de tota la ciutat, evidentment pagant, perquè has d’apostar, però és un esport públic i es juga per tots els parcs de Nova York. I ací és un poquet més tancat en els trinquets i no hi ha tanta gent que el practique, perquè no ens hem adaptat a fer de la pilota un esport social. Trobe molt a faltar que hi haja instal·lacions senzilles, però públiques, al carrer, en parcs. A València es projecta fer un parc i la pilota no és entre els plans. I a Nova York, sí. És la diferència. Ací no forma part dels esports urbans.

—Què us defineix com a jugador?
—Sóc un jugador molt físic, molt elèctric i que no es rendeix mai. Amb això dónes un missatge al rival que t’ha de matar, que no et rendiràs. Ho explique a la sèrie, tècnicament no puc arribar al seu nivell perquè no vaig començar a jugar a one wall tan jove i ja tenia manies i colps agafats d’unes altres modalitats. Ací sempre he tingut un hàndicap molt gran, no podia entrenar amb gent de nivell. Entrenava amb un amic a la raqueta. No hi havia el nivell que hi ha allí. I, quan hi arribes, és un altre món. He après molt d’estar allí dos o tres mesos, he après molts colps, moltes maneres de jugar, de col·locar la mà, perquè és un univers i un esport diferent.

—Sacha Kruithof guanya Tywan Cook?
—Veureu una partida molt igualada, que es defineix en el joc decisiu.

—Quin ha estat el moment més especial que heu viscut en el món de la pilota?
—Hi ha molts moments especials. El campionat que sempre m’ha fet més il·lusió és el primer campionat d’Europa, perquè va ser un clic i un canvi de xip, de dir, vull dedicar-m’hi, vull intentar-ho, és el que m’agrada, el que més gaudisc fent. Abans no ho sabia, ni quasi coneixia el one wall. Eixe moment va ser molt especial perquè va marcar un abans i un després. També hem sigut campions del món, però la primera volta és la que et marca més perquè no ho has viscut mai. És veritat que després mantindre’s és el més complicat. Arribar-hi no és fàcil, però mantindre’s és molt més complicat.

—Com porteu la fama?
—Sóc molt natural. De fet, trobe que el que menys m’agrada de fer una sèrie és que pugues ser més famós, perquè m’agrada jugar a pilota, m’agrada una vida senzilla i no estic per això de ser famós. Em preocupa més que m’alegra. És un peatge que has de pagar pel que fas i per la repercussió que tens. Però em compensa perquè pense que aportem alguna cosa a la pilota, fem que tinga més visibilitat i que més gent puga jugar i portar-la a tot el món. Aquest viatge només ha començat. La gent t’adula molt, però això també forma part de l’esport. El dia que no en jugues cap, tots et diuen com ets de roí, i el dia que jugues molt bé et diuen que ets el millor. Forma part del joc i ho has d’acceptar, i saber-ho gestionar.

—Què feu a Bèlgica?
—Jugue a la lliga belga de pilota, a llargues. L’any passat va ser el primer que hi vaig ser tota la temporada completa. Enguany sóc en un altre club. Em vaig marcar un repte, veure si podia adaptar-me i jugar amb els millors. Pense que ho he aconseguit, vaig per bon camí. El 28 de juliol jugaré a la Grand Place de Brussel·les. És el gran premi de Brussel·les, on juguen els quatre millors equips de Bèlgica. Ens hem classificat contra tot pronòstic, perquè no era previst, i és una experiència perquè mostre que un valencià és capaç d’anar-se’n a Bèlgica i jugar a la seua modalitat, amb un guant rígid. Molta gent em va dir que no m’adaptaria, que seria molt complicat, i això és gasolina per a motivar-me. Allí també crea curiositat que una persona estrangera jugue una lliga local. Al final la pilota no deixa de ser un esport global, però alhora local. És a dir, en molts llocs del món no saben que es juga en un altre lloc del món. Són esports molt locals i molt tancats. No és fàcil entrar a una lliga d’un altre país.

—On us agradaria establir-vos? A Orba?
—No sé on, però ací segur. Segurament a Orba no, perquè m’agrada ser a prop de la família, però no al mateix poble. Si ma mare veu açò, sap que no cal ser al mateix poble, si no, tanta confiança fa fàstic. Però sí, a prop de la família. A veure, vivim en un lloc del món increïble, i quan viatges molt te n’adones i ho reivindiques.

—Us considereu ambaixador de la vostra terra arreu del món.
—Em considere ambaixador perquè al final porte la meua llengua i els meus costums pel món. Ja he fet coques tres voltes a Bèlgica. No pizza, coca. Em sent orgullós de ser d’on sóc i de mostrar totes les coses de qualitat que tenim més enllà dels tòpics valencians.

—Com feu les coques?
—Amb farina, al forn o fregides. Allí les faig al forn, i després faig pisto, ceba i tomaca, gamba i bleda, poma i botifarra… Això t’ho dic, però jo en faig de pisto, i ceba i tomaca [riu]. Això ho fan ma mare i ma tia, que tenen una coqueria. M’agrada molt perquè és com, mira, tasteu açò, que és una cosa molt nostra que s’ha perdut. No és com la paella, que es coneix per tot el món. Les coques no les hem reivindicat i han anat caient en detriment de la pizza, i han existit tota la vida. El que posen a les pizzes avui dia és quasi tot preparat. I açò ho cuines tu, és casolà i és molt més bo.

—Com valoreu els atacs a la llengua per part del govern valencià?
—El que hem de fer és parlar la llengua. La millor manera de promocionar-la és parlar-la i, sobretot, no avergonyir-nos-en. El que passa ací és que s’ha polititzat tant la llengua, que una persona que parla valencià és d’esquerres, i una que parla castellà és de dretes. I la llengua no ha d’estar posicionada d’un costat o d’un altre. La llengua és per a parlar-la i hem d’estar orgullosos que tenim una llengua preciosa que hem de conservar. Darrere una llengua hi ha unes tradicions, una cultura, i els nostres avantpassats van fer perquè ho mantinguem viu. Em preocupa que des d’un govern o des d’un altre es treballe en contra de la llengua. M’agradaria que al ple del Consell es parlara més valencià, evidentment. Si som en un lloc on es parla castellà i valencià, doncs parla castellà i valencià, però parla la teua llengua. Si un idioma oficial és el valencià, els que ens representen haurien de parlar-lo, per respecte a la gent que hi viu. Encara que vingues d’una zona castellanoparlant, ei, pots aprendre valencià. Seràs més ric i aprendràs moltes coses.