Rómulo Castro: ‘He plorat molt d’Argelers fins a València’

Rómulo Castro, nét d’exiliats valencians i fill d’immigrants, va nàixer a Mèxic, es va criar a Santiago de Cuba durant els primers anys de la Revolució i va migrar a Panamà, a divuit anys. Com a músic, ha col·laborat amb artistes com ara Serrat, la seua cançó ‘La rosa de los vientos‘ va guanyar un Grammy l’any 1996, cantada per Rubén Blades, i, l’any 2009, va enregistrar ‘l’U d’Aielo’ amb Pep Gimeno ‘Botifarra’. El nou disc Multiverso i tota la discografia amb el Grupo Tuira té influències de tot el Carib i les lletres traspuen compromís i bellesa. Darrere la seua trajectòria hi ha una història personal i familiar de pel·lícula que va començar al vaixell Sinaia, el 26 de maig de 1939: l’àvia, mestra republicana nascuda a Castelló de la Plana, antifeixista i molt compromesa políticament, va passar el Pertús embarassada, i l’oceà Atlàntic amb una criatura de dos mesos, l’oncle i el marit. Vuitanta anys més tard, el nét d’Enriqueta Agut Armer hi ha tornat per revisitar els espais essencials de la memòria familiar.

VilaWeb ha volgut saber la continuació d’aquella història de lluita i superació, la d’uns avis que, de Mèxic estant, recordaven una València Republicana que no va tornar a ser i que resta en la memòria del nét, en forma de record sentimental, de cançons que evoquen aquell ideal truncat i que mantenen l’esperança d’aconseguir un món més lliure. Tenim una conversa intensa i dura, malgrat els somriures, a la terrassa de Ca les Senyoretes, a Otos, a la Vall d’Albaida, al poble dels rellotges de sol que Castro cita en una de les seues cançons d’anada i tornada. Una conversa que es converteix en un dinar musicat amb amics seus, com ara Carmen Agulló, la historiadora que ha investigat la mestra republicana, a fons.

—La coneixíeu, la història familiar, la primera vegada que vau venir al País Valencià, l’any 2002?
—Sabia les històries familiars i la referència a una València que va arribar fins al 1939, una València idealitzada, la de la pàtria perduda. De manera que vaig sentir una mica de duplicitat, però també de convergència de moltes coses en una de física i real, de mil històries en una terra real que es pareixia i no a la de les històries del 39. Perquè d’aleshores al nou mil·lenni han canviat, fins i tot, paraules i girs idiomàtics. Per exemple, els meus avis parlaven 100% valencià entre ells i no deien ‘estimat’, deien ‘amat’. El reencontre progressiu, del 2002 al 2019, és amb el país que va continuar essent, que ja no era la República per la qual van lluitar els avis, sinó el país real que va seguir el seu curs.

—I en el viatge actual?
—Enguany torne amb la meua esposa per segona vegada i amb els meus fills per primera. Per fi conflueixen i s’articulen les dues Valències, la de la memòria històrica familiar i la de la València real, a la qual comence a tenir afecte per si mateixa amb amics nous, paisatges, olors i sabors que no són, tan sols, els que tractaven de replicar els avis a Mèxic, sinó els d’ara mateix.

—Heu fet el viatge de l’exili dels avis però a la inversa.
—L’altre dia vam travessar França i quan vaig arribar a aquell lloc horrorós de la memòria familiar, anomenat Argelers, ens vam trobar un balneari i una platja formosíssims. I allí es trenca la memòria. Malgrat això, la platja grandota hi era i tan sols d’imaginar-me-la el gener i el febrer del 39, per davall de zero, aquells milers d’éssers humans colgats a la sorra, fins al coll, per no morir de fred… Al meu avi li va agafar escorbut, va perdre els cabells i les dents, quasi s’hi mor. Després torna i tot es torna a articular quan veus la senyalització de la carretera, a l’entrada de la ciutat, ‘Argelès-Sur-Mer. País Català’. I aleshores comences a sentir-te part d’una cosa molt més gran.

—Heu estat a més llocs.
—A Perpinyà vam veure la catalanitat, no solament amb els llaços grocs, també amb els cartells ‘Allibereu els presos polítics’. Després, a Cotlliure, vam veure la tomba de Machado. Hem estat a llocs on el cor se t’infla i se’t desinfla. Jo sóc un ploramiques, com tot artista desajustat, de manera que he plorat molt d’Argelers fins a València. Però amb molta alegria i esperança, al mateix temps. Amb ganes de fer coses noves, fins i tot de vindre a viure a València perquè seria tancar el cercle. Als meus fills els ha encantat, tot pensant a estudiar i treballar perquè la llei de la memòria històrica els ha llegat la nacionalitat espanyola. I Gina i jo, quan ens jubilem, ja veurem què fem. Però no sabem si vindrem a Otos,Montaverner o Xàtiva. Que estiga a prop de València però sense estar-hi i amb la platja a prop.

—A casa es parlava de política?
—A veure, es parlava de València en termes culturals i històrics. L’avi parlava de la guerra en termes racionals, com a anàlisi del present per tractar de previndre el futur. Però li preguntaves a l’àvia i deia: ‘Val més no remoure eixes cendres.’ Hi va haver un interès sense el qual no s’explica que jo siga afectivament, ací, ara mateix, per contar València als meus fills i per fer-los-la voler. Les meues germanes em diuen que sóc boig: ‘Tu eres nét de valencià i ara ets caribenc.’ Doncs sí, sóc caribenc, sóc mexicà perquè vaig nàixer a Mèxic i vaig viure vint anys a Cuba però la memòria i l’afecte de València hi són.

—Pel que expliqueu i per la música que feu, veig que les arrels són molt importants per a vós.
—Sí. Són d’on véns. Quan estudiava filosofia i història em va quedar gravat allò d’Ortega i Gasset: ‘Jo sóc jo i les meues circumstàncies, si no les salve no em salve jo.’

—Aleshores: quines són les arrels de Rómulo Castro?
—Si parlem del sentit de pertinença, jo naixc a Mèxic, sóc fill de panamenc, que, a la vegada, és fill de costa-riquenc i nét de colombià. I, sense deixar-me temps de ser mexicà, mon pare i ma mare se’n van anar a la Cuba revolucionària, el 1961, on aprenc a parlar i a fer música. Però, com diuen ací, allí estem més a soles que la una, tots els meus amics tenien cosins o avis; i jo no tenia res. Depeníem del viatge que fèiem per passar Nadal amb els avis a Mèxic, en un ambient valencià. Entraves a casa dels avis i era estar a València. Els avis parlant en valencià, els seus fills i néts responent-los en castellà. Als avis els eixia València pels porus, a cadascun de forma diferent. El meu avi, per exemple, es burlava de l’àvia en termes afectius, la meua àvia va arribar a València a dotze anys i no sabia parlar castellà; en va aprendre allí. I el meu avi se’n burlava. L’avi deia: ‘Enriqueta, el valencià no és bo per a anar al mercat.’ Ho deia per fotre, perquè ell parlava en valencià.

—D’allí naix tot.
—Sí. I de desitjar un origen. De xiquet, demanava a mon pare què era jo. Li deia: ‘Jo no sóc cubà, no sóc mexicà, no sóc panamenc. D’on sóc?’  I mon pare no sabia què respondre perquè les terres promeses, diguem-ne, eren València i Panamà.

—Parlant d’arrels. Quines són les vostres arrels musicals?
—La música va ser part de la família, sempre. El rebesavi castellonenc era teixidor, i un ballador de jotes famós. La besàvia, l’àvia i la mare ballaven i cantaven, tenien una musicalitat impressionant. L’àvia escoltava molta sarsuela i cantava cançó tradicional valenciana i coses velles castellanes. I a això s’hi afegeix, sense solució de continuïtat, Raimon, que va cantar a Casa València un parell de vegades i de qui coneixíem moltes cançons: ‘He deixat ma mare sola a Xàtiva al carrer Blanc.’ També Paco Ibáñez, Serrat, Llach, un poc de Quico Pi de la Serra. A Cuba va colant-se la música tradicional cubana, la Vieja Trova, el Son Montuno, el Trío Matamoros, tot el que després torna a ser molt famós amb Buena Vista Social Club. I simultàniament, la música de la meua època, la Nueva Trova cubana, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Noel Nicola. I els hispans Serrat, Víctor Manuel, Aute. I el bon rock dels 60 i 70, jo sóc un beatlemaníac absolut. I el que tinc de panamanitat és la memòria de mon pare. Aleshores em vaig submergir en el país real i en eixa cultura particular, eixa cultura colombiana que s’ha anat convertint en panamenca.

—I cançons de bressol?
—Sí, escolteu aquesta de Castelló: ‘Nanana cantava la mare, nanana cantava el seu fill, tanque els ullets filla meua, tanque els ullets, tanca’ls i dorm.’ Així m’adormia la besàvia, l’àvia i la mare. Recorde moltíssim l’àvia, cuinant o cosint, i cantant ‘l’U d’Aielo’. Després, quan Ramón Juan, el marit de Carmen Agulló, em va enviar el disc de Pep Gimeno ‘Botifarra’ amb la cançó dic, ostres, si és la de l’àvia!

—Aleshores vau enregistrar amb Pep Gimeno ‘Botifarra’ la cançó que us cantava l’àvia, ‘l’U d’Aielo’. Però com va sorgir aquesta col·laboració, exactament?
—Arran del reacostament a València: Vicent Gual descobreix, a Castelló, el Tio Pepito i l’àvia Enriqueta i passa la informació de l’àvia a Carmen Agulló. Quan vinc amb la muller, el 2007, coneixem Carmen i Ramón Juan. Sorgeix una complicitat musical i cultural molt valenciana i ell m’envia el primer disc de Botifarra, que conté ‘l’U d’Aielo’, i veig la possibilitat de fer una versió panamenco-valenciana. Entre en contacte amb Juanjo Blanco i ix el disc Intermedio, el 2009, en la versió de ‘l’U d’Aielo’, a dues ribes. I, Juanjo torna a col·laborar en el nou disc, Multiverso, en la cançó ‘Tornar’. Una cançó dedicada a l’àvia, la mare i la muller.

—El compromís social i reivindicatiu és ben present en la discografia de Rómulo Castro i el Grup Tuira. ‘Boceto de dama y balcón‘ lliga amb el colp de Pinochet i ‘Homenaje‘, amb la matança que els Estats Units van fer a El Chorrillo, l’any 1989.
—En general, sí. Els avis, Rómulo i Enriqueta, eren gent molt culta i estudiosa. A casa d’ells i a ma casa es llegia molt la generació del 98, Machado, Azorín, també León Felipe, Lorca. I els americans José Martí, Neruda, Vallejo, Roque Dalton, Nicolás Guillem, García Márquez, Rómulo Gallegos i molts més. De manera que els temes de preocupació social i l’interès pels literaris, filosòfics i històrics arriben també per la literatura, via paterna i materna. Ma mare tampoc no s’escapa d’eixa petjada, estudia història i després és professora d’història d’Espanya a la Universitat d’Orient, a l’Havana.

—El pare era professor, assessor i politòleg.
—Assessor del general Torrijos. Mon pare és bastant més roget que tot això però hi treballava, diguem-ne. I Torrijos era bastant més roig que el torrijisme, tractava de fer esquerra pràctica a dins del món pràctic en què vivia, sense renunciar al seu somni però espentant fins on aguantava el país.  

—A ‘Vuelve el Sinaia al puerto de Sète‘, del disc Travesías, feu justícia poètica amb els avis, feu el viatge de tornada. També vau participar en el projecte de Rafel Arnal, sobre l’operació Stanbrook. L’exili és un tema ben present. Sentiu empatia amb els exiliats?
—Sí. Per això ens va marcar tant el colp d’estat de Pinchoet, a Xile. Per això sempre que hi ha una cosa així, m’afecta. Com passa ara amb l’horror de la Mediterrània, convertida en fossa comuna. Això dol, profundament.

—Esteu al dia de tot això que passa a Catalunya?
—Ho seguim, sí, mitja hora al dia veiem el canal de notícies. Però, a més, recorde molt el meu avi i la seua valencianitat. L’avi deia –i ho recorde perfectament– que Espanya solament té sentit si és una Espanya republicana de les nacions que la integren. Amb una Espanya monàrquica i amb feudalisme castellà no té sentit. Solament en tindrà si és democràtica, europeista. Ara, simultàniament deia: ‘Amb cura amb els catalans, amb l’imperialisme català.’ Deia l’avi valencià: ‘València ha de continuar essent València encara amb el context de la pancatalanitat.’ Així pensaven els revolucionaris del 39. 

—Som a Otos, poble que apareix a la cançó ‘El encanto del Laberinto‘, on citeu els pastissets amb gust d’anís, dediqueu la tornada de ‘L’art de les teues mans‘ a la terra dels avis, canteu ‘l’U d’Aielo’ i més.  Què significa, doncs, el País Valencià per a vós?
—’El dulce anisado impreso en un pastisset’, diu la lletra. És que per Nadal fèiem pastisset de moniato amb l’àvia, a Mèxic. Per a mi València es barreja en mil xicotetes coses diferents que s’articulen en una de sola. Supose que a tots us passa, d’alguna manera. Què és per a tu ser valencià? Un muntó de coses. I en ‘El encanto del Laberinto’, que és particularment complexa, dic a una amiga argentina, música genial que no vol eixir del confort de la seua tristesa i de la seua sensació de derrota, quant hi ha al món més enllà de la seua por. Vinc a dir que he estat ací i allí, he vist tal cosa, vaig sofrir per això i he viscut per això. Què seria jo sense els rellotges de sol d’Otos, sense el ‘dolç anisat imprès en un pastisset’? I aquest és l’encant de la cançó, on parle de mi a València, a Santiago de Cuba, al viatge que vaig fer a Angola en època de guerra, i que per a mi va ser un altre Sinaia, vaig tenir la mateixa sensació.

—L’exili, una altra volta.
—Doncs sí. El republicà errant.

—Els avis sempre pensaven en tornar a València?
—Fins l’any 1945. Quan acaba la Segona Guerra Mundial i no cau Franco, van dir: ‘Ens quedem ací.’

—Però l’àvia torna a Castelló l’any 1986, veu que ja no és com era i se’n torna.
—Sí. Diu: ‘Açò ja no és… Vull tornar.’

—Com us sentiu ací, hui?
—Em sent lleial a la memòria d’Enriqueta i Rómulo, torne per ells i amb ells. I ja pare perquè plore.

—…
—La cançó ‘Tornar’ diu: ‘Tornar així com fa l’aigua quan la crida el mar.’