Roger Vinton: “Si el Barça fos qualsevol altra empresa, la situació seria el preàmbul d’una fallida”

Roger Vinton és el pseudònim d’un autor de texts econòmics molt seguit a les xarxes socials, i que ara també escriu a Via Empresa. El seu primer llibre, La gran teranyina (Periscopi), va ser un èxit de vendes. Ha publicat fa poc El Barça davant la crisi del segle (Destino), un breu assaig sobre la situació crítica del FC Barcelona, els fets que l’han motivada i l’essència del club. Arriba poc més de dues setmanes abans de les transcendentals eleccions a la presidència del Barça. És una “carta nàutica” per als culers, segons el músic David Carabén, autor del pròleg. Vinton atén la trucada de VilaWeb per parlar del seu nou llibre, però també de com veu aquestes eleccions i les propostes econòmiques que hi ha damunt la taula.

—D’aquest llibre i de vós, hom n’espera una anàlisi profunda sobre la situació econòmica del Barça, però és un assaig que va més enllà i que parla una mica de tot.
—Que hagi sortit abans de les eleccions és una casualitat. Havia de sortir més tard, però com que les van ajornar… La idea era aprofitar la situació de crisi del Barça per fer una aturada i reflexionar sobre què és el club. Explicar com hem arribat a aquesta crisi, però també parlar de la importància del Barça, què ha estat durant la història, per què es diu que és catalanista, quin ADN té, la rivalitat amb el Reial Madrid… La idea era fer un llibre sobre pensament blau-grana.

—El Barça perilla de caure en fallida?
—El Barça és en una situació que, si només poses atenció en les xifres, podria ser propera a la fallida. El deute a curt termini és impagable si no es renegocia un allargament de terminis. Si el Barça fos qualsevol altra empresa, la situació seria un preàmbul d’una fallida. Però el Barça és molt és que el seu balanç, té una marca molt potent i una base de seguidors ingent a tot el món, amb 300 milions o 400 milions de seguidors. Amb una bona gestió, el Barça generaria diners. Per tant, cal reestructurar el deute per fer-lo digerible i tornar a generar beneficis. No crec que hi hagi concurs de creditors ni fallida per la potència de la marca.

—Al llibre parleu d’uns 1.500 milions d’euros.
—El deute del Barça és d’uns 1.200 milions, dels quals més de 700 a curt termini. Un any. Òbviament, l’única possibilitat és reestructurar el deute. Agafar tota la cadena de venciments i passar-los a futur. El Barça tenia un pressupost d’uns 828 milions aquesta temporada, però tindrà menys ingressos. Per tant, rondarà els 700 milions de facturació, que equivalen al deute. No té gens de sentit. Per tant, el deute a curt termini s’ha de passar com sigui a llarg termini, i que el flux futur sigui digerible. No hi ha cap manual per a fer-ho, dependrà del talent de qui gestioni el club. Asseure’s amb els creditors, explicar-los la situació i que el Barça és un club que pot generar molts diners en el futur. Es tracta que els creditors ho entenguin i acceptin de redistribuir el deute temporalment.

—Una de les propostes estrella d’aquestes eleccions a la presidència del Barça és l’emissió de bons. Ho impulsa la candidatura de Laporta i les de Font i Freixa ho critiquen. Com ho valoreu?
—No han explicat detalls de la proposta en si. No puc dir si és bona o dolenta si no expliquen com ho pensen fer. El fet important és l’execució, el com. Podríem parlar-ne durant hores. Una emissió convencional, com les que fan les grans empreses, seria al mercat professional. S’hauria d’oferir un tipus d’interès competitiu i una emissió de bons molt regulada. Això no ho acabo de veure clar en el Barça, perquè la solvència i el balanç no són bons i hauria d’oferir un interès elevat. L’altra opció és oferir uns bons patriòtics, de militància, i enfocar-los al mercat de seguidors. Si aconsegueixes d’arribar-hi, pots tenir una base d’inversors important que no exigiria un interès elevat, perquè els comprarien per militància. Hi veig aquestes dues possibilitats.

—Critiquen que fa perillar el model de propietat, i també que seria una manera de finançar un deute endeutant el club.
—No acabo de veure en què es basen. Quan emets bons, assumeixes un deute amb un tercer. El problema sempre és quan no pagues el deute, perquè si no el pagues et poden demanar un concurs de creditors. Posar en perill la propietat del club seria un cas molt específic en què es fes una emissió de bons amb una garantia determinada. Per exemple, que en cas d’impagament els cupons dels bons es transformin en capital, és a dir, fer una transformació del club en una societat anònima i que qui tingués bons passés a ser accionista. Però dubto molt que ho tinguin pensat així, no veig pas que facin perillar la propietat del club. L’emissió de bons es pot criticar segons com es faci per unes altres qüestions, però no per això. Sobre si seria matar deute amb més deute, sí. Però podria ser una solució. Endeutar-te, saldar el deute i tenir-ne un altre amb què estiguis més còmode amb els creditors. No és necessàriament dolent endeutar-te per liquidar deute. Si es fa bé, no hi ha problema.

—Us ha cridat l’atenció cap proposta econòmica dels candidats?
—M’ha semblat tot molt genèric. No recordo cap mesura financera que m’hagi cridat especialment l’atenció. A més, tampoc no hi ha gaire marge. Tal com està el club, és molt clar què s’ha de fer. U, reestructurar el deute. Dos, abaixar despeses. Hem d’aconseguir que el club generi beneficis. Bàsicament, això s’haurà d’executar en el dia a dia. No crec que cap candidat descobreixi un Sant Greal que resolgui els comptes del Barça. No crec que hi hagi grans solucions. Cal tenir talent per a reestructurar el deute i abaixar la despesa. En els debats no s’ha anat gaire al detall, més enllà d’idees com ara situar el Barça en les noves tecnologies i fer un salt en la facturació. Està bé, però això serà a llarg termini i no solucionarà els problemes a curt termini.

—Sou molt crític amb la gestió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu d’aquests últims anys. Quina creieu que ha estat la pitjor decisió econòmica que han pres?
—Hi ha dues fases. El mandat de Rosell viu molt de la inèrcia rebuda. Pren decisions errònies, però no es manifesten d’una manera greu en el club, perquè l’equip de futbol encara el sostenia. Els últims cinc anys de mandat de Bartomeu sí que tot s’accelera i hi ha moltes males decisions. Que un club amb uns 1.000 milions de facturació se’n gasti 400 en tres jugadors –Coutinho, Dembélé i Griezmann– em sembla molt desproporcionat, i a més jugadors que no han rendit. Aquesta mena d’operacions és una concentració de risc molt gran. A més, els van assignar unes nòmines molt elevades que fan mal als comptes cada any. És el gran llast dels comptes del Barça. A més, les amortitzacions també afecten anualment els comptes de resultats del club.

—Considereu que, proporcionalment amb el nivell econòmic actual, és la pitjor crisi de la història del Barça?
—Sí. En valor absolut no es pot comparar per la dimensió financera que ha pres el futbol els últims anys, però en proporció hem tingut crisis força importants. La construcció del Camp Nou el 1957 ens va deixar una travessa en el desert durant molts anys. Va costar el triple de l’import previst i això es va reflectir en una política esportiva de mínims, i si no guanyes no ingresses tants diners. És difícil de sortir-ne, d’això, i el Barça va estar des del 1960 fins el 1974 sense guanyar la Lliga. A més, amb operacions equivalents a unes altres èpoques com la venda de Luis Suárez a l’Inter de Milà després de la final de la Copa d’Europa del 1961. Semblava una bona operació financera, però l’Inter va guanyar dues copes d’Europa amb Suárez mentre el Barça no guanyava res, i els diners es van fer servir per fitxar deu futbolistes que no servien de res. Va ser una operació nefasta. Anys enrere, va haver-hi la del 1908, que va ser una crisi generalitzada del futbol. Molts clubs van tancar, fins i tot l’Espanyol, i el Barça va anar de poc que no va haver d’abaixar la persiana. Havia baixat l’afició al futbol, no hi havia tanta gent als camps i els clubs no tenien tanta activitat. En aquell moment, apareix Gamper i amb una concepció de negoci molt moderna fa renéixer el club. L’actual, la dels anys seixanta i la del 1908 podríem considerar-les les tres pitjors crisis.

—El Barça pot començar ara una nova travessa pel desert i convertir-se en el Milà? Un club històric que fa deu anys que no guanya res? No es podrà reforçar l’equip pràcticament perquè no hi ha diners, tret que hi hagi alguna sortida important.
—Sí, sí. La qüestió seria poder vendre jugadors i fer calaix, però veig difícil de vendre els jugadors que tenen aquestes nòmines tan altes i dubto molt del calaix que puguem fer. Es podrà fitxar poc. A mi la crisi esportiva em preocupa relativament. Hi ha dues coses, la competició internacional i l’espanyola. Enguany veiem que el Barça, amb molt poca cosa, pot competir a la Lliga, jugant a res i pujant jugadors del B, amb molts lesionats. No em preocupa gaire, amb poca cosa el Barça pot donar guerra i lluitar pel títol. Una altra cosa és Europa. Ara mateix som molt lluny dels grans, però si ho veiem amb perspectiva fa anys que ocupem aquest rol. Si treus la Lliga de Campions guanyada el 2015, en general hem caigut a quarts de final. I enguany a vuitens! Però no n’hem estat del tot conscients, amb els arguments que Roma va ser un accident, que Liverpool també. Però no, realment hem baixat molts graons i no podem competir. La demostració final va ser el 8 a 2 contra el Bayern. No hi ha gaire més marge per a caure, a Europa.

—Al llibre deixeu anar una frase lapidària sobre l’Espai Barça: “Tot barcelonista hauria de pregar perquè no pugui culminar.” Però els tres candidats diuen que volen dur-lo endavant.
—Hi aposten en el sentit que l’estadi necessita una reforma, però no estic tan segur que apostin pel projecte que hi ha damunt la taula. La reforma proposada té una sèrie de problemes. Un és el cost. Ja serien més de 800 milions i podria créixer més; quan van començar eren 600 milions. A més, hi ha elements arquitectònics que no semblen satisfactoris. Una altra cosa és la idea que hi ha de reformar l’estadi amb públic dins, fer-ho per zones. Això em sembla que només allargarà les obres i hi afegirà complexitat. Hi cal una reforma, i s’ha quedat desfasat quant a serveis en comparació amb els grans estadis d’Europa, però aquest endeutament extra, amb el deute que tenim, no ens convé.

—Hi ha hagut molt debat entorn de Messi, arran de la filtració del seu contracte. Que se n’anés alleugeriria les finances del Barça. Creieu que és convenient que continuï?
—Òbviament té la fitxa més alta amb diferència, però seria bastant dramàtic no tenir-lo. El pes de la marca Messi, el fet de tenir un jugador que només ha jugat amb el Barça. Seria un ridícul important que marxés. Hauria de ser la pedra angular del nou Barça. Si hem de fer equips ajustats de pressupost, no podem fitxar grans estrelles, hem de pujar gent del filial. Seria una gran dosi d’adrenalina veure que Messi decideix de quedar-se i ajudar a reconstruir el club. Seria una motivació extra per a l’afició, un missatge als altres clubs, incapaços de prendre’ns-el… És molt més que el futbolista que veiem al camp. És una icona i un símbol, i s’hauria de retirar al Barça. Quan parlem de la seva nòmina, hem de pensar que els tres o quatre jugadors que no han aportat res al club en total sumen la nòmina de Messi. Per mi el problema són aquests, no Messi.

—Al llibre també critiqueu força el paper que ha tingut la premsa esportiva durant aquests anys de decadència.
—Han passat coses al Barça i s’han pres decisions dolentes i errors flagrants. La premsa, en general, ha tancat una mica els ulls. No ha posat l’accent en determinades decisions que han estat dramàtiques per al club. S’ha actuat amb molta tolerància, sobretot amb la junta de Bartomeu. Fa pocs mesos molts periodistes encara deien que només hi havia una crisi esportiva. Al final, els socis han de tenir eines per a informar-se i prendre decisions en conseqüència. Si no estan ben informats, és difícil que prenguin decisions adequades.

—Sou soci. Teniu clar qui votareu el 7 de març?
—Sí, però no ho diré.

—Freixa segur que no.
—S’ha de ser conseqüent. Critico una manera de fer i unes formes que porten Rosell al club. Freixa ha estat molt implicat amb aquesta manera de fer les coses. Seria bastant incoherent que critiqués aquesta manera de gestionar el club i el votés.