Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

Roger Mas (Solsona, 1975) arriba a la redacció de VilaWeb a primera hora de la tarda, després d’haver anat a dinar a l’Havana, un restaurant del Raval que coneix bé de la seva època barcelonina. Hi va viure un temps, al Raval, quan fugia de l’asfíxia que li causava Solsona. Amb els anys, i després d’haver descobert món, va aconseguir de reconciliar-se amb la seva ciutat natal, on viu actualment. Abans de començar l’entrevista, explica que abans el barri del Raval era ple de Teresinos: “Anaves a la ferreteria Mallol i te’n trobaves molts vestits amb pantalons de pana i jaquetes de color de mecànic. Trobo a faltar els Teresinos. Ja no està de moda. És més fàcil trobar Teresines [Riu].”

Malgrat que potser li hauria agradat d’allargar la sobretaula, es presenta puntual a l’entrevista per parlar del disc que publica avui, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona · Vol 2. Un disc que havia quedat pendent d’ençà del 2012 i que, durant tot aquest temps, el públic no ha parat de reclamar-l’hi. Ho demostra el fet que no han parat de fer concerts plegats. El darrer, el passat 31 de juliol.

—Després de dotze anys, torneu a treure disc amb la Cobla Sant Jordi – Ciutat de Barcelona. Per què?
—Perquè estava previst que fos així. Estava previst que, després del primer disc, n’hi hauria un altre, amb el mateix disseny de Perejaume, però girant els colors. Per què ara? Doncs perquè el Francesc Viladiu, amb la Fira Mediterrània i la Marfà de Girona, ens va donar l’empenta. Va dir: “Nois, posem-nos-hi i estrenem-ho a la Fira el 2024”. Aquesta va ser l’empenta final.

—És un disc on trobem cançons populars de tot el món: italianes, mexicanes, sèrbies…  Com heu configurat aquest diàleg entre cançons?
—Jo crec que tot ve de la fascinació per la meva pròpia llengua, que suposo que ha fet que tingués una debilitat per les altres. A més, treballant amb una sonoritat com la cobla, que és una sonoritat molt nostra, és molt bonic anar a visitar les llengües veïnes. Aquesta va ser, per a mi, la part més divertida i potser la més agraïda. Si mai hi ha un tercer disc, d’aquí a dotze anys o quan sigui, tornarà a haver-hi aquesta excursió a diferents idiomes.

—I és difícil, adaptar el so de la cobla a unes altres llengües?
—Evidentment que hi ha una part que tu saps que és una sonoritat que remet a una cosa nostra, però sobretot la fem servir per jugar i per passar-nos-ho bé. A més, com que ja vam fer un disc i ja està fet, també hi havia la cosa de no posar-nos pressió i no voler demostrar res. Només és una continuació. El primer disc va sortir fa dotze anys, l’últim concert del repertori del primer disc va ser el 31 de juliol d’enguany. Cada any hi ha hagut concerts d’aquest disc. Ha sigut una cosa que s’ha allargat molt en el temps i que l’hem poguda gaudir molt. Ens ho passem molt bé, i jo volia que fos alegre i que fos lleuger, que no fos exigent. Hi ha gent que quan sent “cançó d’autor” i sent “cobla” té la sensació que, com a públic, té una responsabilitat cultural. Com si hagués de donar algun tipus de resposta particular. Per a nosaltres és molt important: això és només entreteniment, però mirant de fer-ho ben fet i mirant que sigui bonic i que tingui un valor cultural.

—Per què us fascina tant, la cobla?
—La fascinació em ve per l’avi Joan, que era un músic de cobla-orquestra dels anys trenta i quaranta. Tocava el clarinet, el saxo tenor i la tenora. En aquella època, quan una orquestra arribava a un lloc feia totes les festes: passacarrers, sardanes… Aquest disc, d’alguna manera, és un homenatge a aquests músics que feien que la gent s’ho passés bé. I, tot i que jo sempre miro que les coses que faig tinguin un valor cultural, no vull perdre de vista que sigui un disc que faci passar una bona estona i no posar responsabilitat sobre el públic.

—Què voleu dir, exactament, quan parleu d’aquesta responsabilitat del públic?
—Vull dir que els catalans som una gent que vivim la realitat que vivim, i sempre tenim molta feina. Hi ha gent que té la sort d’haver nascut en cultures i en grups etnolingüístics on les coses es donen per descomptades, i pots anar per lliure. Les persones que tenim una preocupació per la salut de la nostra llengua i la nostra cultura sempre estem pensant tot el que fem. Fins i tot, quan gaudim d’un producte cultural, el fem també pensat que allò ha de construir alguna cosa. Penso que ara, amb tot aquest dol del procés, és un moment important per a ser com ets d’una manera desacomplexada i divertida sense pressió, perquè amb això també es fa aquesta feina. No sé si m’explico. És que penso massa les coses, i després, a l’hora d’explicar-les, és un embolic. El que explico fa la feina contrària del que jo volia aconseguir amb el disc. [Riu.]

—De fet, sí que hi ha una recuperació de cert de repertori popular i tradicional (si més no, de la sonoritat), però actualitzat en el context musical actual, mentre que vós sempre n’heu mantingut més l’essència.
—Penso en Joan Magrané, que un dia em va dir que només li interessava la música que podia escriure amb un llapis i un paper i que algú la pogués reproduir i tocar amb un instrument. L’electrònica no s’ha inventat avui, de fet, ja fa molts anys que va començar, de manera que aquesta fascinació tampoc l’acabo d’entendre. M’emboliquen i m’atabalen, les màquines. Em distreuen, hi ha massa feina. Mira, quan vaig començar, vaig comprar-me una taula de so per intentar gravar-me les coses a casa. Al final, vaig veure que l’única cosa que necessitava era una gravadora per a poder comunicar-me amb els meus tècnics i amb l’arranjador, perquè són feines diferents. Ara, a mi em sembla magnífic que s’actualitzi. La música tradicional està feta per revisitar-la, i trobo meravellós que la gent jove continuï fent això i actualitzant-ho, més que amb els temps, amb allò que senten ells en aquest moment.

—Així i tot, per al públic general la música de cobla encara queda molt restringida a la sardana. Amb aquest disc, precisament, trenqueu aquest tòpic.
—El que fem nosaltres és molt senzillet! Vull dir que amb cobla es fan coses molt interessants fora de la sardana. Jo vull intentar [es queda pensant uns segons]… És difícil d’explicar. Jo volia fer una cosa una mica popular, passa que és un disc vintage i són sonoritats que remeten al segle vint i a les cobles-orquestres de l’època.

—Una de les cançons de l’àlbum és “Quan tothom viurà d’amor”, amb Marina Rossell. Fins ara, estàvem molt acostumats a sentir-la amb Lluís Llach. Com ha estat cantar-la amb ella?
—Va ser una cosa d’última hora. És un disc que s’ha trigat dotze anys a fer i hi ha coses cuinades amb molt de temps, però una de les últimes va ser això, que és culpa de l’Èric Viladrich, que és lector de català a la Universitat de Mont-real i una persona activíssima amb la llengua. Quan vaig anar a tocar a Mont-real em va demanar de cantar aquesta cançó, que jo ja coneixia perquè l’any que ve farà quaranta anys de Barca del temps, el disc de la Rossell on la versionava [la cançó original és del quebequès Raymond Lévesque]. Una setmana abans de gravar el disc, Viladrich em va trucar i em va dir que ell veia la cançó en cobla. Una cosa que m’agrada d’aquesta cançó és que repetim el francès, però en aquest cas és un francès que, en lloc de ser una llengua de dominació, és una llengua minoritzada. Sempre recordo l’anècdota d’en Joan-Lluís Lluís quan va anar a Mont-real i es va trobar que la llengua que al Rosselló oprimeix allà és la llengua oprimida. És interessant i he intentat de respectar una mica l’accent quebequès.

—Hi heu tornat, al Quebec, després d’haver-hi tocat el 2019?
—Quan hi vaig anar aquella vegada me’n vaig enamorar, i hi he tornat. El Quebec és un lloc que m’entusiasma bastant, perquè és una barreja de coses, i com a català és un lloc curiós. La realitat quebequesa fa una mica d’enveja, per algunes coses: hi ha problemàtiques que et poden sonar. És el nou món. És molt poca gent en un territori molt vast, amb molts recursos, i això permet una mena de socialdemocràcia a l’escandinava que és curiosa. Catalunya sempre ha estat una mica “petadet” i hem hagut d’espavilar-nos amb poca cosa. Allà has de ser molt respectuós. El sol fet que tu, d’entrada, facis l’esforç de parlar en francès després facilita la comunicació, perquè ràpidament s’adonen que ets un inútil i que no saps francès, i després pots comunicar-te en anglès, sempre que els hagis reconegut. Em va agradar, això. Realment, si entres primer en anglès, tens dificultats; no et respondran correctament.

—Tornem al disc. Hi ha una cançó que es diu “Tres branques” que uneix els Països Catalans: hi incorporeu una cançó de bressol valenciana, una cançó popular eivissenca i la cançó del Carnaval de Solsona. Per què vau decidir ajuntar-les en una mateixa cançó?
—El disc repeteix l’esquema del primer, en què també hi ha una peça per explicar que el meu marc mental és el marc lingüístic. La meva nació és la meva llengua. En un disc com aquest, fent servir la sonoritat de la cobla i on anem a visitar els veïns, volia explicar des d’on ho faig. Al primer disc era la “Muixeranga”, amb la “Muixeranga l’Algemesí”, que quedava perfecte amb “El ball de l’àliga de la Patum” i “La balanguera”, era un Pi de les Tres Branques més seriós, més dramàtic, més transcendental. I, com dèiem, amb el dol que vivim ara mateix, no són temps de lluita sinó de rearmament i d’omplir el polvorí, no de plantar cara. I el polvorí es pot omplir rient, també. Volia fer un Pi de les Tres Branques dient: “Nosaltres no tan sols som aquí defensant o estimant una cosa, sinó que també podem riure, cardar i fer mil coses normals.” Comença amb un malson, que és “La meua xiqueta és l’ama”, entrem en la llum de la Mediterrània amb “Flors de baladre” i acabem amb “Aiguardent, figues, coca i vi blanc”, la part més lleugera de totes, el Carnaval de Solsona. M’agradaria que fos un homenatge a una normalitat i a una lleugeresa de ser com a poble, que és el que ens ha faltat aquests últims anys.

—Per què creieu que ens ha faltat?
—Perquè no tenim mira amb això: ni tan bé anàvem ni tan malament estem. Hi ha país i som. I ni érem tants ni som tan pocs. Convé calmar-se. Bé, sempre hi ha urgència, perquè Espanya no descansa mai (jo sempre dic que és com una brida) i quan nosaltres dormim, Espanya fa un pas. Tot i això, s’ha de saber quines forces tens en cada moment. Vivim en un país on hem mossegat constantment entre l’autoodi i l’autocomplaença d’una manera brutal. El que ha passat tots aquests últims anys ens ha fet molt mal i encara no ens ho reconeixem a nosaltres mateixos, i els responsables encara és hora que tinguin el bon gust de mirar el poble i dir-li: “Em sap greu, m’he equivocat, no n’he sabut més.” El màxim que hem sentit és: “No he sigut jo, ha sigut aquest.” És un moment de desànim, per això vull una cosa lleugera, perquè no és un temps d’èpiques.

—Tornant a “Tres branques”. Us en cantaven, a vós, de cançons de bressol? N’heu cantat? O creieu que és una cosa que es va perdent?
—Es va perdre. Ara, precisament, l’Artur Blasco, que és aquest home brutal que ha recorregut tot el Pirineu recuperant el nostre patrimoni oral de cançó, traurà a la tardor el seu darrer volum d’A peu pels camins del cançoner, dedicat al Solsonès, l’última comarca. Li he escrit el pròleg per explicar el valor de la feina que ha fet i recordar que aquest país, com tants d’altres, un dia va emmudir per les ones de ràdio, la televisió i una colonització cultural no tan sols espanyola sinó de tot el món anglosaxó. S’ha ficat en les nostres vides i en la nostra concepció del món, i una de les conseqüències és aquest emmudiment, aquest estroncament de la transmissió oral de les coses. Jo crec que fa dues generacions que ja no es transmet, pràcticament. Però som una gent tossuda, i llavors veus iniciatives com el Càntut i tantes més, i veus que hi ha país. És cosa d’haver heretat una cultura de resistència. Això d’aguantar ho fotem prou bé! [Riu.]

—I del Carnaval de Solsona, quin record en teniu? Encara hi aneu?
—Em costa una mica, a mi, el Carnaval. Em sembla excessiu. Abans, el Carnaval tenia més sentit que ara. Ara té sentit, però abans era necessari. La Solsona de no fa gaires dècades era una realitat molt dura, molt tancada, i oprimia molt la persona. Els ritus i el cicle de l’any era una cosa molt estipulada, i el Carnaval permetia aquesta setmana de disbauxa en què un es podia sentir alliberat de les convencions socials i tenia molt de sentit. Ara és una mica un excés, perquè això és una cosa que passa de dijous a diumenge cada setmana. Deu ser que em faig gran, però em sembla una festa que ja no respon a unes necessitats. Queda una mica buida de sentit i no fa la funció catàrtica que podia tenir abans. Ara les coses es mesuren per quanta gent ve, quants hotels s’omplen i quants bars venen tants litres i barrils de cervesa. Es veu que això és la mesura de les coses. Estaria bé valorar les coses per allò que ens ha aportat, per com ens han fet créixer i pel benestar real de les persones.

—Parleu d’aquesta opressió de Solsona…
—Sí, jo em vaig haver de reconciliar amb Solsona. Va molt bé venir a Barcelona, per exemple. Viure en aquest barri, el Raval de Barcelona, un lloc magnífic. Veure món, fer coses, ocupar el teu espai, descobrir-te, passar-t’ho bé i haver-te’n de sortir, de problemes. I, llavors, un dia, tornes a Solsona i t’adones que les coses també són per alguna raó i que, encara que les coses a vegades no t’agradin, hi ha alguna raó perquè siguin així. Això no vol dir que estiguin bé, i no s’ha d’acceptar  tot, però les coses són molt complicades. Hi ha un moment que t’has de reconciliar una mica amb el món sense perdre esperit crític. No podem viure enfadats i deprimits.

—Ara hi viviu, a Solsona?
—Sí. Ara a Solsona hi ha una efervescència molt divertida. El jovent de Solsona porta una marxa magnífica d’activitat cultural. Divertida, creativa, positiva i constructiva, que és fantàstic. I això no surt del no res. En aquesta Solsona que a mi em va costar, la llavor de tot això hi era. Vull dir que, fins i tot en realitats que a vegades et poden causar una dificultat, hi ha la llavor i es transmeten unes altres coses. És un bon moment.

—Hi ha una revifada de nous autors de cobla?
—No hi havia hagut mai tants músics de cobla tan bons com ara. Hi ha un nivell musical brutal. La gent que arrenca ara arrenca amb un arsenal immens i la gent que té talent i ganes no para de fer coses. Passa que les has d’anar a buscar. No passa res perquè no arriben a ser conegudes. Hi ha gent que ho treballa i crec que la música de cobla es va treballant molt, i que es fan més coses que mai.