Roger Español: “L’amnistia és una merda, perquè l’independentisme polític sap que l’estat espanyol voldrà una contrapartida”

El sisè aniversari del Primer d’Octubre coincideix amb les negociacions de la investidura de Pedro Sánchez. Una de les condicions de Junts i ERC per a votar a favor del dirigent del PSOE és l’aprovació d’una llei d’amnistia per als represaliats del procés. Una llei, tot sigui dit, que previsiblement també esborrarà les causes penals contra els policies espanyols i guàrdies civils que van participar en les ràtzies contra els votants i els col·legis electorals.

Per saber com viuen aquestes negociacions els represaliats, parlem amb Roger Español, la víctima principal de la violència policíaca del Primer d’Octubre. “Em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats. Tenim totes les de perdre, els qui no volem l’amnistia i volem que es jutgin els policies que ens van agredir. Em sembla demencial”, declara a VilaWeb.

En aquesta entrevista, Español lamenta el secretisme de les negociacions i que no s’hagi parlat abans amb les víctimes de la violència policíaca. “Algú ha decidit que, per la seva situació personal, és millor amnistiar els policies, i així tots tranquils i tots contents”, diu.

—Han passat sis anys d’ençà de l’1-O. Com us ha canviat la vida?
—Abans de l’1-O em dedicava a la música, tenia tota la meva vida encarada en aquest sentit. Estudiava al conservatori superior del Liceu i em guanyava la vida fent concerts i donant classes. Després del referèndum, amb la ferida i la recuperació, vaig intentar de tornar a les classes, però amb tot el merder i les dificultats que tenia –perquè em va afectar els nervis de la boca– se’m va fer molt difícil, molt complicat. A més, es van esdevenir situacions familiars complicades, i tot plegat em va fer deixar els estudis. A part, durant la pandèmia, molts dels projectes musicals van caure perquè tot just començaven a caminar. Ara, bàsicament, toco amb un grup de música que es diu Soweto, que ja fa vint-i-cinc anys que actuem.

—I com us guanyeu la vida?
—Per sobreviure, em vaig buscar una feina estable, amb un sou i un horari estable. També tinc un fill, i això comporta responsabilitats. Sempre he treballat, mentre estudiava… Al conservatori feia de conserge, cosa que em va donar molta experiència. Ara treballo d’això en un institut de Barcelona.

—Com us ha condicionat la vida quotidiana, la pèrdua de l’ull?
—Al principi, el més complicat va ser l’equilibri. Costa molt d’adaptar-s’hi, sobretot els primers dies. Per baixar de casa o fer qualsevol cosa que comportés caminar, em calia algú al costat, perquè no les tenia totes. També em va passar que la ferida em va afectar els nervis que baixen fins a la boca i no tenia sensibilitat a les dents. A l’hora de mossegar l’embocadura del saxofon era complicat. Tot això s’ha anat resolent de mica en mica, i ara les seqüeles que més queden són les més visuals: a l’hora de calcular distàncies curtes, quan hi ha poca llum, conduint de nit també tinc problemes… Bé, són les seqüeles típiques d’aquesta mena de mutilacions.

—Sis anys després, amb tot el que heu passat, tornaríeu a sortir l’1-O a votar a l’escola Ramon Llull?
—Sí, el que vam fer l’1-O és l’únic camí útil per a aconseguir els nostres objectius. Ara els polítics ens diuen que els donem els vots i que ells, en un despatx d’aquí o a Madrid, ja faran la seva. Precisament, l’1-O anava en contra d’això. Volen girar full del referèndum i mirar cap endavant amb pactes amb l’estat. Això és una frustració. Jo he viscut aquests sis anys amb molta ansietat. Crec que l’1-O ha de ser el pal de paller de la direcció estratègia, i tot allò que s’aparti de la confrontació i la mobilització popular em sembla una pèrdua de temps. La política actual em fa sentir impotent. La mobilització al carrer gairebé ha mort i totes les decisions queden a les seves mans. I em fa molta ràbia, perquè ens venen històries que encara ens enfonsen més en l’autonomisme, com la reclamació de Rodalia.

—Què penseu quan els polítics parlen de “l’esperit de l’1-O”?
—Em rebenta bastant, l’esperit de l’1-O no és això que passa. L’esperit de l’1-O són els partits polítics i el govern cridant a la mobilització popular per a fer pressió. Ara han posat tantes reivindicacions davant l’objectiu principal que em costa de creure que vulguin arribar a l’objectiu principal, la independència.

—Esteu orfe políticament?
—Totalment. No hi ha cap partit independentista que em representi prou. Sóc conscient que cap partit et pot representar al 100%, però no n’hi ha cap que arribi a uns mínims per a dir: aposto per tu. Fixa’t que tots tres partits reclamen una amnistia a l’estat espanyol que vés a saber on ens portarà…

—Pel tret que us va ferir hi ha quatre policies espanyols (l’escopeter i tres comandaments) a punt d’anar a judici. Què n’espereu? El seu empresonament us rescabalarà?
—Per a l’escopeter demanarem més de dotze anys de presó. La presó no ho és tot, però és un part important. Evidentment, la reparació total, almenys en el meu cas, seria arribar a l’objectiu pel qual vaig anar a votar l’1-O. Però què n’espero? Sincerament, de la justícia espanyola, jutjant els policies espanyols, n’espero poc.

—Com ha estat la instrucció?
—Hem fet molta feina amb l’Anaïs Franquesa i el Centre Irídia. Hem presentat peritatges, hem identificat l’escopeter i hem avançat molt. I fins ara, el jutge instructor ens ha donat la raó en cada punt que hem plantejat. Fins i tot, va tombar l’últim recurs dels advocats de la policia per a evitar el judici. Tenim molt bona predisposició per al judici oral, passa que la policia espanyola es pot amagar en un i mil racons per no haver de retre comptes per les seves accions. A més, aquest cas també és important perquè forma part d’una lluita molt important, la de prohibir les pilotes de goma. Per això sóc a Stop Bales de Goma, amb l’Ester Quintana i en Carles Guillot. Segurament, la lluita no s’acabarà aquí, amb la justícia espanyola, i haurem de recórrer a la justícia internacional.

—La prohibició d’aquesta mena d’armament formaria part del vostre rescabalament?
—Sí, una part de la reparació és la no-repetició. Si arran del meu cas aconseguim que no es puguin fer servir més aquestes armes, seria una victòria.

—La prohibició de les bales de goma és un tema que es va tractar amb la reforma de la llei mordassa.
—Sí, vam anar al congrés a donar les nostres opinions com a afectats. Recordo que, fins i tot, el representant de Podem, quan li parlàvem de les bales de goma, ens va dir que preferia d’abordar el delicte de desobediència. El del PSOE no va ni aparèixer. Ens han volgut vendre que aquella era la nostra finestra d’oportunitat, però és mentida. La derogació de la llei mordassa es pot tractar en qualsevol negociació, com ara el pressupost. Per mi, la derogació hauria de ser una línia vermella en qualsevol negociació. Sobretot, per part de l’independentisme català i basc, tenint en compte la repressió que han rebut.

—També esteu processat en una contra-causa, en la qual la policia espanyola us acusa d’un delicte d’atemptat contra l’autoritat.
—Sí, em demanen dos anys i mig de presó. Em van posar aquest mig any més per espantar, perquè entri a la presó si em condemnen. Jo no tinc cap problema d’anar davant el jutge a donar les explicacions que calguin. La meva intenció no va ser mai tirar una tanca cap als policies. Volia aturar l’avanç de les furgonetes, que segurament haurien anat a una altra escola a fer exactament el mateix que van fer a la Ramon Llull. Jo no tinc por. Donaré la cara on calgui i tinc tota la confiança que els meus advocats em defensaran.

—Aquesta segona causa existiria si no haguéssiu presentat la vostra denúncia?
—Segurament no. Ells van presentar la denúncia una setmana o dues després que nosaltres presentéssim la nostra. Va ser una causa-efecte.

—Com viviu el debat de les negociacions de l’amnistia, que sembla com més va més a prop?
—La reivindicació de l’amnistia per part de l’independentisme ve de força més enrere, pràcticament després de l’1-O. Quan van aparèixer els cartells “Spain sit and talk” del Tsunami també ho van fer, com una bomba de fum, els de l’amnistia. A nosaltres, o almenys a mi, ningú m’ha preguntat si vull ser amnistiat o no.

—Ningú s’ha posat en contacte amb vós?
—Ningú se n’ha preocupat, i mira que faig esforços per fer-me sentir [riu]. Què en penso, de l’amnistia? És una merda, perquè l’independentisme polític sap perfectament que si demana una amnistia, l’estat espanyol voldrà una contrapartida. És una utopia pensar que l’estat acceptarà una amnistia sense rebre res a canvi. I què demanaran? Els policies de l’1-O. És bastant lògic. A mi em sembla molt pervers posar en les mateixes negociacions quatre mil represaliats i una cinquantena llarga de policies processats. Tenim totes les de perdre, els qui no volem l’amnistia i volem que jutgin els policies que ens van agredir. Em sembla demencial. Sobretot, perquè ningú ens ha demanat res i perquè l’amnistia, tal com es planteja, és tancar d’una vegada el capítol de l’1-O.

—Una altra contrapartida que sembla que es reclama és que l’independentisme renunciï públicament a la unilateralitat.
—Si t’hi fixes, fins i tot l’esquerra espanyola [Sumar] ha posat aquesta condició damunt la taula, amb la reclamació que els independentistes diguin que no ho tornaran a fer. Posar tantes condicions a una llei d’amnistia és voler anul·lar el Primer d’Octubre. I quan veus Jaume Asens fent de pont entre l’un i els altres i dient que s’han d’amnistiar els policies… Salten totes les alarmes.

—Com us sentireu si s’aprova la llei i us amnistien en contra de la vostra voluntat?
—Em sentiré malament. Si això passa, vol dir que els policies també han estat amnistiats. Llavors, tota la part de la reparació que significa el judici, sigui guanyar-lo aquí o en l’àmbit internacional, se’m robarà directament. La reparació personal de les víctimes és molt important. Hagis rebut un cop de porra, t’hagin tret un ull… Els abusos s’han de reparar, tant sí com no. L’independentisme polític ha d’estar per la reparació de les víctimes de l’1-O.

—També us oposareu a l’amnistia si serveix per a concretar un full de ruta per a un referèndum d’independència?
—Si és a costa de la nostra reparació i deixant en no res els judicis als policies l’a por ellos, tampoc no hi estaré d’acord. I dubto molt que l’amnistia agafi aquest caire de pas previ cap a l’autodeterminació. Sincerament, crec que no hi haurà mai un pacte per l’autodeterminació amb l’estat espanyol i, per tant, qualsevol amnistia que es vengui com el primer pas cap a un referèndum em sembla una presa de pèl.

—Què us han semblat les declaracions de Lluís Puig donant per fet que l’amnistia ha d’incloure els policies? 
—Si aquesta amnistia ha d’anar d’interessos personals, aquí cadascú tirarà cap a la seva banda i a veure qui pot més, no? Que de l’exili estant vegin l’amnistia com una solució a la seva situació personal, em sembla que és perquè no han valorat la situació dels represaliats que som aquí, rebent violència policíaca i judicial. La veritat és que em fan bastant de mal les declaracions d’en Lluís Puig, tenint en compte que Junts és el partit que, en teoria, fa l’estratègia de la confrontació. Jo vull que part d’aquesta confrontació sigui el meu procés judicial. Vull que els meus companys de la plataforma Defensem l’1 d’Octubre no es quedin amb les mans buides perquè algú ha decidit que, per la seva situació personal, és millor amnistiar els policies, i així tots tranquils i tots contents. L’1-O no pot morir amb una amnistia. No pot morir perquè tirin endavant solucions personals. 

—Difícilment l’amnistia beneficiarà tots els represaliats.
—Aquesta és una altra. Pablo Hasel i Valtònyc no entrarien en aquesta amnistia. Crec que per a condicionar la investidura és millor posar com a límit la derogació de la llei mordassa i no pas l’amnistia. Així es podrien fer passes en la lluita antirepressiva. Quan tornem a sortir al carrer a protestar, què ens passarà? Ens caurà la llei mordassa a sobre, sens dubte. Si tornen a fer un referèndum, en Lluís Puig, en Carles Puigdemont i tots els polítics tornaran a ser jutjats. L’amnistia no els servirà de res.

—Abans heu esmentat Jaume Asens. En una entrevista a VilaWeb, va dir que el vostre cas quedaria al marge de l’amnistia per la gravetat dels delictes comesos pels policies.
—El meu cas, segurament, tirarà endavant perquè fins i tot el jutge instructor parla de certes tortures, certs delictes de lesions greus, que no poden ser amnistiats, segons el dret internacional. Per què feia aquest matís, en Jaume Asens? Perquè el meu cas podria impedir que l’amnistia es dugués a terme per a tothom. Jo al·lucino amb en Jaume Asens… S’ha dedicat tota la vida a fer d’advocat i s’ha involucrat molt en el moviment antirepressiu… Sap perfectament en què consisteix la reparació de les víctimes. Aquest canvi de direcció per interessos polítics em costa molt d’entendre.

—Esteu afectat?
—No sé fins a quin punt en Jaume Asens i els altres són conscients de com ens afecten aquestes declaracions. A part d’estar aguantant una acusació contra els policies, hem de veure com els nostres polítics, en teoria els nostres polítics, i l’esquerra espanyola es posen en contra de tot això. No ens tenen en compte per a res i no els importen els nostres sentiments. No els importa revictimitzar-nos. La gent no es mereix que els policies no vagin a judici.