Roger Escapa: ‘Catalunya Ràdio no ha estat un instrument del procés’

A trenta anys acabat de fer, a Roger Escapa (Sabadell, 1988) li van demanar que s’encarregués de ‘El Suplement‘ de Catalunya Ràdio. No era pas una aposta inesperada. Ja l’havia dirigit a l’estiu i també havia estat la segona veu de ‘El Matí de Catalunya Ràdio‘ amb Mònica Terribas, de qui es desfà en elogis. També de Joaquim Maria Puyal, a qui parafraseja quan reflexiona sobre el paper dels mitjans públics i, més concretament, de l’ofici: ‘Com a periodista aspiro a tenir credibilitat.’

Amb modèstia però segur de si mateix i del seu producte, assegura que vol consolidar el seu nom a la ràdio del cap de setmana: ‘La meva ambició personal ara mateix és ser líder el cap de setmana i guanyar el ‘Via Lliure‘. Per això no vol pensar en res més enllà de ‘El Suplement’, es digui ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ o ‘programa de televisió’.

—Quan comenceu a fer ràdio?
—Mira, vaig començar estudiant economia i, per tant, en teoria no volia fer ràdio. Quan acabes batxillerat no saps ben bé què fer ni cap a on disparar, i jo em vaig ficar a economia, tot i que m’interessava molt el periodisme, però el veia un sector complicat. Al cap d’un parell d’anys de fer economia –que me l’anava traient però que no m’apassionava–, vaig decidir de tastar allò que m’agradava. Em vaig apuntar a periodisme a la UAB i feia totes dues carreres a la vegada fins que vaig centrar-me en periodisme. I llavors va ser quan vaig començar a col·laborar a Matadepera Ràdio, Ràdio Sabadell… De fet, la meva primera intervenció a la ràdio és a dinou o vint anys. Vull dir que tampoc no hi sóc tan prematur, en això. Però sí que vaig veure que hi havia una cosa que m’atreia.

—‘Jugar a fer ràdio’, que en dieu els addictes.
—Era una afecció que al final s’ha convertit en una professió. Recordo, fins i tot, que ens saltàvem algunes classes de Joan B. Culla, tertulià de ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i professor d’història, perquè enregistràvem alguns programes a Matadepera Ràdio. Va ser l’època en què ens vàrem conèixer amb en Ricard Ustrell a la universitat. Vàrem fer un bon grupet, alguns dels quals encara continuem junts, com en Nil Via, que ara treballa a l’equip de ‘El Suplement’. Va ser una època maca.

—Sou de tenir referents?
—A casa la ràdio sempre era posada. Jo recordo molt el ‘Pasta gansa’ del Mikimoto. En Puyal també recordo escoltar-lo molt. O el Clapés. I el Bassas. Bassas forever. Una de les primeres entrevistes que vaig fer va ser a ell, que va venir un dia a Ràdio Sabadell i em vaig posar molt nerviós. Sobretot perquè el tenia cara a cara. I em va dir: ‘Tens una gran veu, hauries de fer més ràdio.’ I em vaig quedar en xoc. Guardo alguna foto bastant divertida d’aquell dia, i la meva cara, amb grans, sembla de nen.

—A trenta anys us proposen de fer ‘El Suplement’. Què sentiu en aquell moment?
—Va ser la setmana següent d’haver fet els trenta, un regal d’aniversari. Va ser inesperat perquè no m’esperava que en Ricard [Ustrell] deixés de fer el programa. Aleshores em va venir de cop. Nervis? És que no vaig tenir temps de tenir-ne. Estava molt més nerviós per haver de presentar ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ a l’estiu, que és el programa màxim al qual es pot arribar. Per a aquest sí que em vaig preparar molt perquè durant tota la temporada sabia que havia de fer-lo. Però a l’hora de fer ‘El Suplement’ no em vaig posar nerviós perquè em va venir de cop. A més, ja l’havia fet dos estius, sabia com era per dins perquè havia format de l’equip dos anys… Vaig sentir més responsabilitat perquè havia de muntar un programa contrarellotge en tres setmanes mentre feia el ‘Matí’, havia de formar un equip nou, agafar col·laboradors… Va ser estressant, però crec que vàrem superar aquells dos mesos tan frenètics i va sortir bé.

—L’Ustrell us va deixar un programa que no era líder en audiència, però sí amb un índex alt de popularitat gràcies al fet que presentava ‘FAQS’. Això us generava pressió?
—Sí, però quan va començar a fer ‘El Suplement’ tampoc no el coneixia ningú i les audiències ens van anar molt bé. De fet, vàrem ser líders la primera temporada. Després ens va costar més. Jo estava convençut que podia fer un bon programa. Havia fet els estius, i també crec que em va ajudar el fet d’haver presentat ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ a l’estiu perquè la gent em conegués, o si més no que la veu fos familiar als oients. Havia estat tot l’any al costat de la Mònica [Terribas] de segona veu i quan no hi era la substituïa. Vull dir que tampoc no va ser tan xocant i era el relleu natural, si havia fet els estius i la Mònica m’havia promocionat molt. Que a la tele no hi surto? Crec que no és imprescindible per a ser un bon locutor de ràdio. T’ajuda a fer publicitat, però l’audiència no ens ha penalitzat per no haver-hi sortit.

—Per cert, Ricard Ustrell diu que no us escolta.
—Em sap greu perquè li agradaria el programa que fem. També hem incorporat oients nous.

—I mireu ‘Quatre gats’?
—He vist alguns dels capítols i m’ha agradat. Són ben fets, és un gran programa.

—Quin balanç en feu, d’enguany?
—Estic molt content. Primer de tot, contentíssim amb l’equip. Crec que és la gran sort i la gran novetat d’aquesta temporada, poder ajuntar un grup de persones que no havíem treballat gaire juntes, que jo vaig fitxar a corre-cuita amb la informació que m’havien donat tercers. Crec que és un projecte que tindrà un gran recorregut i que aquest equip es mereix fer el programa uns quants anys. Són bones persones, que és la cosa més important de totes, i a banda són molt joves i molt motivades. I conèixer el Joan Botta, que és el sots-director del programa, em dóna una tranquil·litat i una seguretat brutal. Quan tu presentes un programa com ‘El Suplement’ necessites una xarxa on poder caure, i en Joan és la xarxa que jo tinc quan al directe passen coses; quan he de decidir coses entre setmana, perquè jo no tinc una resposta per a tot, ell m’ajuda a decidir-les i gairebé sempre amb encert. Al programa hi ha el seu segell, i a mi em fa millor presentador. És així perquè, malgrat tenir 32 anys, té un bagatge que jo no tinc i que crec que pocs periodistes tenen a aquesta edat.

—Si ‘El Suplement’ té una pedra a la sabata, és el ‘Via Lliure’. És inexpugnable?
—La realitat és que el ‘Via Lliure’ és líder i ‘El Suplement’ és el segon competint de fa uns quants EGM, et diria de fa quatre. Per què és líder el ‘Via Lliure’? Crec, primer, perquè tenen un gran presentador i fan un bon programa; perquè RAC1 és la ràdio líder i costa molt ser líder el cap de setmana si l’emissora no ho és en conjunt; i després perquè el Bundó no és líder ja del primer any, sinó del tercer o el quart. Perquè a RAC1 han tingut la paciència per a consolidar el seu projecte. En Bundó primer competia amb la Sílvia Cóppulo, i la Sílvia Cóppulo era líder. Llavors, fa cinc anys que fa el programa i, per tant, vol dir que, pel cap baix, en té quatre d’avantatge respecte de mi. Crec que és lògic que sigui líder, a banda que tinc una gran competència. Hem tingut l’oportunitat de conèixer-nos, crec que tenim maneres de fer bastant similars i ambicions personals també bastant similars. Tinc un gran competidor, així que sí, és una pedra a la sabata. La meva ambició personal ara mateix és ser líder el cap de setmana i guanyar el ‘Via Lliure’. Però sé que això no s’aconsegueix amb una temporada o dues. Per tant, potser en necessito tres o quatre.

—Per tant, us agradaria de continuar.
—Sí, m’agradaria continuar. La casa ho sap i crec que té ganes que continuï. Per això crec que ens posarem d’acord en cinc minuts. Crec que més enllà de les audiències, el programa sona bé i ha tingut una bona acollida, i això valora i em demana principalment la casa. La casa també és conscient que tinc un 30% menys de pressupost que no pas l’any passat. Això evidentment condiciona el contingut, però crec que aquest equip ha fet que no es noti gaire. I si l’any que ve anem per aquesta línia i aconsegueixo una mica més de pressupost, doncs m’agradaria incorporar dos o tres noms més com a col·laboradors. Però voldria que fos un programa continuïsta.

—Dieu que compartiu ambicions personals amb en Xavi Bundó. Quines són les ?
—Doncs poder fer ‘El Suplement’ cinc anys [Riu.] i poder ser líder. M’agradaria que vinculin el nom Roger Escapa amb la ràdio de cap de setmana.

—Volia anar per un altre cantó. Algun dia us agradaria de presentar ‘El Matí de Catalunya Ràdio’?
—Ja ho he fet, aquest estiu passat.

—Cert, però em referia a ser-ne el presentador principal.
—Crec, modestament, que ara mateix no estic preparat per a fer un programa com ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ i tampoc no és la meva prioritat. No sé si mai arribarà ni si mai en tindré ganes. La Mònica em va donar l’oportunitat d’estar al seu costat i sempre li n’estaré agraït perquè em va ajudar moltíssim. Sempre va apostar per mi com a segona veu sense conèixer-me, quan era una decisió de la casa. Però ella va dir que sí. I en un moment determinat que la casa va decidir que havia de fer el pas a fer ‘El Suplement’, ella hauria pogut dir: ‘Per què m’heu posat aquest paio de segona veu només una temporada si jo el necessito?’ Però ella em va donar l’impuls perquè volés sol i d’això n’estic molt agraït. Per tant, crec que ara ‘El Matí’ no toca, però no se sap mai. A més, la Mònica encara té corda i crec que en té ganes.

—Com és la Mònica Terribas com a periodista?
—Té una tenacitat i una capacitat de sacrifici increïbles. ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ desgasta moltíssim. Són sis hores de directe cada dia, mai no saps què passarà, has de tenir capacitat d’improvisació, capacitat també de planificació per saber què serà notícia. Tothom et mira, no et pots equivocar i reps unes pressions per totes bandes que has de saber gestionar. La Mònica això fa molts anys que ho fa. I t’asseguro que quan el despertador sona a quarts de cinc del matí i saps que el dia no s’acaba fins a les dotze de la nit, has d’estar fet d’una pasta especial, i la Mònica és feta d’aquesta pasta. A part que és una persona molt intel·ligent, té un bagatge increïble.

—Estant al capdavant d’un programa de la ràdio pública del país, hom és fiscalitzat contínuament. Sentiu gens de pressió per això?
—I em sembla bé que em fiscalitzin. El programa té una dimensió, una audiència i un pressupost perquè ens fiscalitzin. I ha de ser així. Però és clar, m’hi fixo molt. Som un equip molt jove, i hem de cometre errors de tant en tant, però n’hi ha que te’ls fan pagar. I has d’intentar minimitzar-los. Vaig amb molta cura amb els convidats que tinc; porto el cronòmetre dels que tinc dels partits polítics que representen; ho analitzo molt; ja bon començament porto tertulians de política amb un perfil molt professional i que no vénen a proposta de cap partit polític. Vigilo molt perquè és per on et poden atacar, per on et poden vigilar, i amb això vaig amb cura.

—A qui diu que Catalunya Ràdio i TV3 treballen pel procés, què li diríeu?
—Jo crec que és mentida. Crec que no és veritat. Al meu programa aspiro a tenir oients de totes les ideologies i que voten tots els partits. A mi ningú no em podrà dir que defenso cap ideologia o cap partit polític determinat. A les portades que faig, procuro mostrar-hi molt què n’opino; són més descriptives i interpretatives. Jo no diré si sóc independentista o no, perquè crec que no em correspon a mi de donar la meva opinió sobre determinats temes. A part que en alguns no tinc cap opinió formada. No crec que hàgim estat un instrument del procés.

—Com es va entomar a la redacció la decisió de la Junta Electoral espanyola de no poder pronunciar els termes ‘presos polítics’ i ‘exiliats’?
—A mi m’agradaria poder explicar les notícies mitjançant criteris estrictament periodístics. En Puyal, a qui aquesta setmana van donar l’honoris causa, parlava de l’honradesa dels periodistes. Jo voldria anar un pas més enllà i et diré que com a periodista aspiro a tenir credibilitat. I no es guanya amb un o dos programes, es guanya amb els anys. Que quan expliqui una notícia, em creguin. Jo aspiro a això. I m’agradaria que quan expliquem les notícies, poguéssim fer servir fórmules estrictament periodístiques. Si cerques la paraula ‘exili’ al diccionari, et diu un significat molt clar de què és. I crec que podríem fer-ho servir amb tranquil·litat total.

—I ‘presos polítics’?
—Ja és més discutible. Jo ‘presos polítics’ no ho feia servir abans de la prohibició de la junta per una decisió personal, en aquest cas. Crec que hi havia unes altres maneres d’anomenar-los sense que tingués una connotació partidista. Jo deia ‘presos independentistes’ directament. O ‘presos’, perquè ja s’entenia.

—Que en la campanya electoral els mitjans públics estigueu tan encotillats, té un efecte positiu en la societat i en la vetlla per una campanya totalment imparcial?
—No, de cap manera, i és contraproduent, perquè jo no puc portar segons quin convidat perquè estic limitat pel reglament. I no és per un criteri periodístic. Un candidat que per qualsevol cosa és notícia, jo no el puc entrevistar pel simple fet que és candidat. I quan jo el convido no és perquè vingui a fer-me una arenga política, sinó perquè és notícia perquè ha decidit de fer-se una foto en un lloc que no toca o per qualsevol altra cosa. Aleshores, fa dos mesos que estic condicionat amb els continguts que faig perquè sóc en període electoral. I això no s’acabarà fins que no hagin passat les europees i les municipals. Aquí la privada té avantatge perquè pot fer com li dóna la gana. I jo he hagut de renunciar a continguts per culpa del reglament.

—Us agrada la política?
—Sí, m’agrada molt i m’interessava ja de jove. I a part, aquest programa em dóna la oportunitat de tractar-la d’una manera diferent, en el dia a dia. Per exemple, un programa diari no em permet pas anar a Andorra un dimecres i entrevistar Àngel Ros, que ara és l’ambaixador d’Espanya a Andorra i poder-hi tenir una entrevista diferent de la que tindria.

—Entenc que el fet de conduir ‘La Marató’ va ser com una prova de foc. La tele és un caramel que us agradaria tastar més?
—Crec que m’agradaria fer tele, però no ara. Tinc camí per a recórrer primer a la ràdio i ‘El Suplement’ és poc compatible amb més coses. Encara que la gent es pensi que només treballem el dissabte i el diumenge, preparem molts continguts entre setmana. Sí que m’agradaria fer tele, treure-hi el nas, però hauria de trobar un format en el qual pugui encaixar. Però no tinc gens de pressa de fer-ne. Primer va la ràdio. I en tot cas, si en fes, seria sense renunciar-hi.

—On us agradaria de veure-us d’aquí a cinc anys?
—No en tinc ni idea. Si fa cinc anys m’haguessin dit que faria una entrevista amb tu com a director de ‘El Suplement’, no m’ho hauria cregut. No m’hauria esperat mai que acabaria presentant un programa que té la mateixa edat que jo i que de petit escoltava amb en Solà. Vull dir que no en tinc ni idea, de què passarà d’aquí a cinc anys.

—I abans no s’acabi la temporada, teniu pensat cap programa especial?
—Aquest final de temporada ens hauria agradat molt anar a Madrid a fer la prèvia de la Lliga de Campions [Riu.]. Volíem anar-hi a fer la prèvia amb alguns companys d’esports. Sort que no teníem els bitllets ni l’hotel. Però sí que em fa molta il·lusió dir que el 15 de juny farem un programa al Liceu per celebrar els vint anys de Mishima, ja que el David Carabén és col·laborador del programa. També hi haurà la Núria Graham, el Roger Mas i la Judit Nedderman. Crec que és una bona manera de celebrar amb els oients aquesta primera temporada, que ens ha funcionat i és una experiència que ja vàrem fer fa dos anys a ‘El Suplement’, que va anar molt bé, que crec que està bé repetir-la i, fins i tot, que s’instauri com a fixa a final de temporada. Entrada totalment gratuïta, hem d’omplir el Liceu.

—Potser ja us hauran renovat.
—Tant de bo!