Robert Surroca: “Per la frontera, hi vam passar de tot, des de propaganda clandestina i armes fins a membres d’ETA”

Robert Surroca i Tallaferro va néixer a Barcelona fa noranta anys, el març de l’any 1934. Quan en tenia vint-i-vuit va entrar al Front Nacional de Catalunya, en què es va encarregar de tota mena de tasques, sovint relacionades amb la seguretat i el pas clandestí de fronteres. En aquesta entrevista explica com va començar la militància i algunes de les anècdotes d’aquella època, en què calia fermesa i valor per a implicar-se activament en la defensa de la llibertat de Catalunya. Cansalader de professió i home d’acció, va ser prou viu perquè la policia no l’enxampés mai i en canvi ell sí que va veure un comissari amb els pantalons abaixats.

Independentista de pedra picada, dels de molt abans de les consultes i el referèndum de l’1 d’octubre, es va començar a interessar per la història de Catalunya quan de jovenet va descobrir un llibre a la Biblioteca de Catalunya que en parlava. Al llarg de la seva vida ha organitzat, participat i col·laborat en diverses exposicions de caràcter històric, ha escrit llibres i articles, i ha participat en programes de ràdio i televisió. A casa disposa d’un arxiu completíssim sobre la lluita antifranquista.

Quan ens va rebre a casa seva, a l’Eixample esquerre de Barcelona, vam comprovar que és en plena forma. Els anys d’excursionisme potser hi tenen alguna cosa a veure. Té el cap claríssim i solament un parell de vegades va dubtar a l’hora de recordar algun nom. L’únic senyal que som amb un home de noranta anys és que em demana que m’assegui al seu costat en lloc de davant. Així et sentiré millor, em diu assenyalant l’audiòfon darrere l’orella. Les butaques en una sala plena de llibres, arxivadors i fotografies són de les que s’enfonsen. Durant la conversa s’aixecarà sis o set vegades per mostrar-me algun document. La primera vegada faig el gest d’ajudar-lo, però de seguida me n’adono que és més àgil que jo.

—Comencem pel començament: d’on era la vostra família?
—Els quatre avis i la mare eren de la Cerdanya, però tant el meu pare com jo vam néixer a Barcelona. I jo sempre he viscut aquí.

—I què feien, els pares? A què es dedicaven?
—La mare venia de pagès i tots dos eren cansaladers d’ofici, que també va ser el meu fins a cinquanta anys. Teníem una botiga al carrer de Rocafort i fèiem de tot, matàvem, elaboràvem, veníem… La botiga encara existeix, però ara és una sabateria.

—I com s’implica en política un cansalader? Hi devia haver coses menys arriscades a fer…
—Sí, i tant, sobretot en aquells temps. Doncs va ser d’una manera molt casual. Un dia, caminant pel carrer, vaig trobar un butlletí del Casal Català de París al peu d’un arbre. També hi havia un Terra Lliure, que era l’única publicació en català que feien els anarquistes a l’exili. Ho vaig agafar, hi havia l’adreça del Casal a París, i m’hi vaig posar en contacte. De butlletí, no me’n va arribar mai cap, perquè el correu estava molt controlat. Però ens escrivíem amb el que portava les joventuts del Casal, en Romà Planas, que després va ser l’alcalde de la Roca de Vallès amb els socialistes.

—Sí, amb Salvador Illa, precisament.
—Doncs per carta ens explicàvem coses i un dia em va aparèixer una persona a casa, en Joan Agut Rico, un escriptor, que tenia una llibreria que es deia Signe, que venia de part d’ell i que volia parlar amb mi de política. Jo li vaig dir que no sabia de què em parlava i que no coneixia ningú a París. Tot seguit vaig escriure a Romà Planas i quan em va confirmar que l’Agut era de confiança em vaig plantar a la seva llibreria i li vaig dir: “Ara sé qui ets, ja podem parlar.”

—I què volia?
—Doncs em va explicar que pertanyia a un grup independentista d’esquerres, el Front Nacional de Catalunya, i em va explicar a què es dedicaven. A mi tot allò em va sonar a música celestial i vaig ingressar-hi. Era l’any 1962.

—Per tant, la sensibilitat catalanista ja la teníeu.
—Sí, abans d’entrar al Front jo ja havia participat, per iniciativa pròpia, en la campanya a favor de Jordi Pujol, que havia estat detingut i torturat pels fets del Palau de la Música. Havíem marcat monedes amb la cara d’en Franco amb la paraula Pujol, escrivíem “Catalunya Pujol” als bitllets i coses així.

—Insisteixo, doncs: la sensibilitat catalanista us venia de casa?
—Doncs no ben bé, tampoc. El meu pare sempre deia que la política era per als que en vivien. La seva botiga la van assaltar primer els anarquistes i després els fatxes. Era català, i catalanesc, però de política, res. De fet, quan a casa van començar a veure que jo fotia unes coses que no s’adeien a fer de cansalader, no els va acabar de fer el pes. El més polititzat era un dels avis de la Cerdanya, però jo hi tenia poc contacte, perquè ell era allà dalt i jo aquí baix. Ell era catalanista i esquerranós, havia estat a la guerra de Cuba, havia patit molt i no estava per gaires romanços ni partits. Però és cert que quan al seu poble de la Cerdanya hi havia eleccions acostumaven a guanyar les esquerres i ell anava a protegir les urnes quan les baixaven a Bellver perquè es veu que els de dretes miraven d’arrabassar-les i trencar-les.

—Ací sí que hi veig un cert compromís polític, no?
—Sí, certament. Després hi ha un altre tema, que és que a mi sempre m’ha agradat molt llegir i així que vaig fer divuit anys em vaig fer soci de la Biblioteca Central, que en aquella època havia perdut el nom de Catalunya. Tot remenant fitxes un dia em va sortir una Història de Catalunya i em vaig quedar parat: no sabia que Catalunya tenia una història pròpia. La vaig demanar, me’n recordaré sempre, era de l’Antoni Aulèstia Pijoan, escrit en un català d’abans de les normes ortogràfiques. En llegia dues pàgines i m’agafava mal de cap. Però allò va ser un revulsiu per a comprovar que m’havien enganyat. A més, la Biblioteca de Catalunya tenia i deixava tots els llibres que estaven prohibits de l’etapa republicana. Tu els demanaves i te’ls deixaven. Així vaig llegir Valentí Almirall, Torres i Bages, Pi i Margall… i em vaig anar formant.

—O sigui que entre les lectures i la troballa al carrer, el 1962 acabeu entrant al Front Nacional. Què hi fèieu?
—Una mica de tot. Al començament vaig reorganitzar la tramesa de la propaganda clandestina, que es feia per correus amb remitents falsos, però comprometent els destinataris. I jo vaig dir: hem d’anar nosaltres a les bústies. Vaig buscar persones a diferents zones de Barcelona que tenien les llistes d’adreces i va funcionar. Després ja vaig començar a participar i organitzar accions, com ara pintades, fer pancartes, col·locar banderes, tallar el passeig de Gràcia amb cadenes per la Diada… La Diada de 1971 vam fer una acció força notòria, quan vam fer sonar Els Segadors per uns altaveus des d’una habitació de l’Hotel Duval, que donava al carrer de Trafalgar, a tocar de l’Arc de Triomf. Es va crear un enrenou important fins que la policia va aconseguir silenciar els altaveus i la premsa internacional se’n va fer ressò.

—Hi havia algú que us guiés i us ensenyés a fer tot això?
—Rebíem formació política, sí, però des del punt de vista de l’acció, res de res. Sempre em deien, tu fes com et sembli. Jo estava molt obsessionat amb la seguretat, entre més coses perquè la meva dona i jo teníem una botiga i dues criatures petites i si jo queia la botiga s’havia de tancar i tot allò s’enfonsava. I com que el tema m’agradava, al cap d’un temps en Jaume Martínez Vendrell em va demanar que fes xerrades. A Lleida en vaig fer unes quantes i després vaig saber que les havia fetes al que seria el nucli fundador d’EPOCA. Després, per descarregar-me de feina i de riscos, en Jaume em va dir que ho posés per escrit i és aquest text que justament la setmana passada vaig pensar que podria actualitzar.

—“El dur camí de l’alliberament (i com seguir-lo).” És com un manual, no?
—Sí, és un manual que està completament desfasat, és clar. És escrit als anys seixanta, quan no hi havia telèfons mòbils, aquest espia a la butxaca que portem tots, ni drons, ni proves d’ADN. Però aleshores ens anava bé i es feia servir. De fet, l’Àlvar Valls explica que quan el van agafar, una de les coses que la policia li va confiscar era aquest manual.

—Vau triar “Manel” de nom de guerra.
—Aquest nom me’l va posar en Joan Agut. Però en vaig fer servir molts més. Amb en Jaume Martínez Vendrell em deia Ramon. Quan anava a fer xerrades me n’inventava un de qualsevol.

—I en Manel va ser prou curós per a no caure mai en mans de la policia?
—Bé, un dia sí que em van venir a buscar a casa. Va ser per una badada d’en Joan Colomines i Puig, el qui després va ser diputat de Convergència, que aleshores era el secretari general de Front i amb qui jo tenia una relació molt estreta. L’any 1973, arran d’una caiguda de l’Assemblea de Catalunya, va haver de fugir de casa seva i jo li vaig oferir aquest pis on som ara, que en aquell moment era buit. Però va cometre una imprudència, que és que un dia que tenien una celebració familiar, es va veure amb la dona i els fills. La policia seguia la dona i darrere seu em van venir a buscar a mi. Però vaig tenir una sort, que és que a l’escala on tenia la botiga hi havia un comissari de policia, que es deia Ayora. El seu fill era advocat i membre de la Brigada Político-Social. Doncs la dona d’aquest policia, la senyora Carmen, comprava a la botiga i m’apreciava molt. Els havia fet molts favors. Fins i tot un dia em va cridar perquè el seu marit, gros com era, havia caigut al bany, i me’l vaig trobar encaixat entre la tassa del vàter i la paret amb els pantalons abaixats. Imagina-t’ho!

—És una imatge potent, certament.
—Tot això el fill ho sabia. Després vaig saber que quan m’anaven al darrere, la policia li va preguntar al fill: “Aquest, què?” I ell els va dir que jo era una mica catalanista, però molt bona persona. No tenia ni idea de les meves activitats, és clar. L’únic que van fer és retirar-me el passaport i no me’l van tornar fins sis mesos després d’haver mort Franco. Aleshores jo ja portava el pas clandestí de fronteres i si fins aleshores havia alternat el cotxe i la muntanya, a partir d’aleshores em va tocar passar sempre per la muntanya i un altre portava el cotxe.

—Vau reprendre la tradició dels passadors de frontera dels anys quaranta, que la Fundació Reeixida ha recuperat i reivindicat darrerament.
—Sí. Vaig començar el 1965. Tot va venir perquè s’esqueia el vint-i-cinquè aniversari de l’afusellament del president Companys. Ho volíem commemorar i sabíem que en Manuel Viusà tenia una biografia escrita sobre Companys. Calia imprimir-la i passar-la. El problema és que el 15 d’octubre de 1965 allò no era acabat. Però la coberta era molt vistosa i vam començar per aquí. Més endavant es va fer la publicació. Penseu que en aquella època la gent no sabia qui eren Companys ni Macià. Jo tampoc no ho sabia, me’n vaig informar després. Hi havia por. El franquisme s’ha d’haver viscut per entendre-ho. El dia de l’aniversari hi havia cartells de Companys enganxats per tot Catalunya i la cola francesa que vam fer servir era tan bona que en alguns llocs es veu que van haver de fer servir l’escarpa per treure’ls!

—O sigui que primer passàveu la frontera amb cotxe?
—Al principi, sí. Recordo que una vegada vam anar a Perpinyà amb un company del Front, més gran i expert que jo, i allà ens esperava en Jaume Cornudella, cosí d’en Joan Cornudella. Vam amagar el material que havíem de passar sota les catifes del cotxe, al forat dels vidres, a tot arreu, i vam tornar per Portbou. Quan vam ser a la frontera vam tenir sort que el Guàrdia Civil que ens va tocar era aficionat a la fotografia i es va distreure amb la meva Canon, que era una molt bona càmera, i no va mirar gaire el cotxe, però aquell dia vam dir que allò no ho podíem continuar fent, era una ruleta russa. Aleshores vam començar a estudiar determinats punts de la muntanya, amb l’Iridi Casanova, que també era excursionista, i vam canviar el sistema. Totes les publicacions, com aquesta biografia d’en Macià, ja les vam passar per la muntanya.

—Solament passàveu material, o també gent?
—Vam passar de tot. Al començament només passàvem materials que s’imprimien a França i publicacions. Recordo que l’any 1969 em va venir a veure en Joan Armet, que després aniria a Iniciativa, que sabia que nosaltres teníem un equip de fronteres que funcionava, i em va explicar que un monjo de Montserrat els havia dit que tenien amagat algú d’ETA que calia passar a França. Era Francisco Rosado, Patxi, que havia atracat un banc, li anaven al darrere, es va posar una sotana i no es va aturar fins arribar a Montserrat. Ho vaig consultar amb el Consell Executiu del Front i em van dir que endavant. El vam passar, ens vam acomiadar a la Tor de Querol, li vaig comprar un bitllet per anar a Iparralde i li vaig donar els francs que tenia, i ell eternament agraït, és clar. Tant, que al cap dels anys vaig llegir que s’havia venut a la policia espanyola, però aquest episodi no els el va explicar mai. Però va mirar d’enredar el cap d’ETA, Juan José Echave, per parar-li una trampa. I després va desaparèixer. Me’n queda una fotografia que ens vam fer, feia una fila de basc que no te l’acabes. Potser encara és viu.

—De manera que ja tenim la connexió basca…
—Sí, i continua, perquè el Patxi ens va donar una targeta escrita a mà, que encara conservo, per si volíem connectar amb uns capellans del País Basc, i vam anar-hi amb en Ton Ribas de l’Hospitalet de Llobregat i un germà meu. Vam anar a veure un capellà que era com una mena d’Abat Escarré d’allà i vam quedar que ens intercanviaríem propaganda clandestina. I un dia ens truca el capellà i ens diu que hauríem de passar un “paquet” com el que ja havíem passat una vegada. O sigui, passar gent. Vaig tornar a preguntar a l’Executiu del Front i, com sempre, tu mateix. En total en vam passar una trentena de membres d’ETA. Els darrers van ser cinc, quan hi va haver el Consell de Guerra de Burgos. Ens vam trobar a una benzinera de Montesquiu, i eren uns fatxendes, anaven exhibint la pistolera, i els vaig haver d’aturar els peus i dir que a casa nostra les coses es feien com dèiem nosaltres. I aquí es va acabar, perquè per molt que simpatitzéssim amb la seva causa, al final posàvem en risc una eina que era per a la nostra causa. A partir d’aleshores, el pas de fronteres va ser per a la gent perseguida del Front. Bé també hi ha una història rocambolesca amb uns portuguesos però no cal entrar-hi.

—Home, si és rocambolesca potser sí que podríem entrar-hi, ni que sigui una mica…
—El Cornudella pare va venir un dia a la botiga i em va dir, Robert, caldria passar una parella de portuguesos. Li vaig dir que d’acord i que diumenge fossin a tal lloc. I em va dir que no, que dijous havien de ser a Perpinyà. Ja em tens a mi trucant a l’equip de fronteres, a veure qui ho podia fer. En aquells moments érem quatre: jo, que el dirigia, l’Iridi Casanova, en Carles Alabart, que després ho va deixar, i en Xavier Margais, que va ser un dels que va treure la Mare de Déu de Núria del Santuari. Entre setmana tots treballàvem. Doncs ja em tens a mi agafant els portuguesos, deixant el cotxe enmig de la collada de Toses, buscant la ruta més curta, un dijous a la tarda laborable, no era època de bolets ni hi havia res que justifiqués que fóssim allà, els porto fins a dalt i els dic que segueixin un camí i que jo els aniré a trobar al primer poble de l’altre costat i els recolliré. Jo amb el cotxe pensava quina història els explicaria a la Guàrdia Civil si m’aturaven. Per sort no em van aturar, però al poble els portuguesos no hi eren. On s’han fotut ara aquests? Deuen haver tingut un accident? Torno enrere, vaig fins on els havia deixat, i cap rastre. Torno al poble i res. Me’n vaig a Barcelona, truco al Cornudella i li dic: “Joan, els he perdut.” I ell em diu, no, no, han arribat bé, demà et vindré a veure i t’ho explicaré. Resulta que els cabronassos en arribar al poble havien agafat un taxi i havien marxat cap a Perpinyà. Sabent que jo els anava a recollir. Els vaig dir de tot. Com que el Cornudella era francmaçó, vaig suposar que els portuguesos també ho devien ser, i per això els anaven al darrere. Els hauria afusellats.

—Les rutes de muntanya que fèieu servir eren sempre les mateixes?
—El primer equip de fronteres, que era aquest que t’he explicat abans, sempre passàvem pel Ripollès i la Cerdanya. Després, quan tots van plegar i vaig fer equip amb en Ton Ribas, acostumàvem a passar per la Garrotxa, perquè a ell li agradava més. Fèiem servir rutes establertes, els dies festius, amb motxilla i vestits d’excursionistes. Érem uns excursionistes més que passejàvem per la muntanya. Però a la motxilla no hi dúiem només la carmanyola i la cantimplora. Per la frontera hi vam passar de tot, des de propaganda clandestina i les armes del FAC i d’EPOCA fins a membres d’ETA”.

—I tot això ho fèieu per patriotisme.
—Sí, és clar, no érem pas mercenaris, ho fèiem per convicció i per sentit de la justícia. I sempre vam prioritzar el país per davant del partit. Sempre. Quan va arribar la democràcia, la cosa va canviar. Aleshores la gent, i és legítim, volia càrrecs. El Front, que va ser l’organització clandestina al marge del PSUC amb més potencial, amb la democràcia va d’Herodes a Pilat. Uns van anar a Esquerra, uns altres a Convergència, i el Front es va anar afeblint, fins que l’any 1990 hi va haver un Consell Nacional en què es van plantejar tres opcions. Una, la que defensaven els antics, els que venien de l’any 1940, que encara en quedava algun, que era congelar les sigles. Una altra, la de la gent de comarques, que volien passar a Esquerra Republicana de Catalunya. I la que defensàvem jo i els joves que s’hi havien anat incorporant, que era portar l’experiència que teníem en aquells moments a Catalunya Lliure. Va guanyar la segona opció i em van designar per anar a negociar amb Esquerra Republicana, quan jo no n’era partidari. Amb en Josep Maria Casablanca de Cadaqués ens vam reunir amb l’Àngel Colom, que ens va rebre amb els braços oberts, és clar. Ell em va preguntar si volia ingressar a Esquerra i fer política municipal o de partit, però li vaig dir que no. No sóc polític. Des que vaig deixar els estudis a catorze anys que he fet feina.

—Amb tants anys dedicats a l’activisme, quan va aparèixer Terra Lliure, hi simpatitzàveu?
—Els de Terra Lliure m’anomenaven el Gran Padre Blanco, perquè moltes vegades el Cala, des de Perpinyà, quan hi havia baralles, em demanava que hi anés a posar pau. O m’ensenyaven un text que volien publicar per veure què em semblava. Per la meva relació amb en Jaume Martínez Vendrell també coneixia EPOCA. A vegades em demanaven coses i jo les feia. Quan va caure l’advocat de seguida em va avisar, però no vaig ser mai a cap escamot. Només un cop, en Xavier Barberà ens va demanar a en Ton Ribas i a mi que busquéssim llocs on es poguessin fer proves d’explosius i d’armes. Mines, coves i tot plegat. Els explosius, ho entenia, però amb les armes li vaig dir que era millor que la gent s’apuntés a un club de tir, amb armes legals i tota la munició que vulgui, sense haver d’amagar-se en una cova. Aquesta va ser l’única vegada que teòricament vaig estar enquadrat. Però després en Jaume m’utilitzava a títol personal, quan calia amagar res o fer una cosa determinada. En Jaume és una de les persones que més m’ha influït. Tenia una visió i una clarividència increïbles. Una altra persona, més a escala política, que també tenia aquesta clarividència era en [Joan] Ballester i Canals, el de la llibreria. Jo li deia que era l’oracle de la catalanitat.

—Arribats en aquest punt, no puc estar-me de demanar-vos què us sembla que hi hagi qui ha volgut continuar usant les sigles del Front Nacional de Catalunya darrerament.
—Per un costat, m’afalaga, perquè vol dir que les sigles del Front continuen tenint un prestigi. Però, per una altra banda, no em sembla honest. Hi havia gent del Front partidària de fer sang amb aquest tema. Però jo m’hi vaig negar, i es veu que encara m’escolten. Vaig dir que jo mai promouria baralles entre independentistes. La Sílvia Orriols em va venir a veure un dia i en vam parlar. Crec que ens vam entendre. Al cap de quatre dies va fer una nota en què agraïa molt als veterans del Front la comprensió i la paciència, i es va donar de baixa del Front i va crear Aliança Catalana.

—I la resta del panorama polític actual, com el valoreu?
—Fot pena. Que la gent es mogui per interessos de partit i per les cadires fot pena. El país hauria de passar sempre per davant, sempre. Si no tenim país, no tenim res. I el país l’anem perdent. Això és fort, eh? L’única cosa important que tenim com a catalans i que ens dóna identitat és la llengua. I la llengua es va perdent. I la perdem per culpa nostra. No tenim la fermesa necessària. Els que parlem català hauríem d’exigir el català a tot arreu. Els empresaris no haurien de llogar ningú que no parli català. Som nosaltres que ho perdem, per la globalització, la immigració i el turisme, tot i que el turisme és d’entrada i sortida. Això només es pot canviar amb la independència. Amb la independència es pot revertir, però si no, no.

—Hi arribarem, a la independència?
—Vaig dir que no em volia morir fins a ser independents. És una manera de continuar vivint. I suposo que bastants anys. Les batalletes polítiques no tenen sentit. El més important, l’únic important, és disposar del país. Tenir el país. Tenir la independència, la llibertat. Després ja ens discutirem segons els interessos de cadascú, però primer, el país.

—No sou polític però no heu desconnectat de la política. I a més veig que ho teniu tot ben arxivat i endreçat.
—Uf, la casa és plena d’arxivadors. Hi tinc de tot. És un arxiu temàtic. Hi ha des de la història i les activitats del Front fins les campanyes contra el franquisme, l’arxiu del MDT de quan va plegar, objecció de consciència, Església, documentació dels llibres que he escrit, la Diada, Sant Jordi, el Primer de Maig, partits fatxes, el PSAN, Estat Català, Companys, Macià, lluita armada, Terra Lliure, EPOCA, País Basc i ETA…

—Teniu la història del país a casa vostra. Què en fareu, de tot això?
—Això acabarà a l’Arxiu Nacional de Catalunya. No crec que hi hagi cap particular que tingui tot això. Ningú. De la lluita contra el franquisme, hi és tot, totes les publicacions clandestines. Sovint vénen historiadors i estudiosos a consultar algun tema, fins i tot dels Estats Units, n’han vingut. N’hi havia uns que ho volien escanejar tot però els vaig dir que no tinc temps per a fer-ho.

—Allà, a la paret, veig que hi teniu un retrat de Josep Tarradellas acompanyant els d’Heribert Barrera, Quim Torra i Carles Puigdemont. És un personatge que alguns independentistes consideren més controvertit…
—El Tarradellas el tinc perquè va ser capaç de mantenir la Generalitat a l’exili amb prou dignitat i la va tornar com l’única institució republicana que ha tornat a l’estat espanyol. Ens vam veure mitja dotzena de vegades quan va deixar de ser president, arran d’un llibre que vaig fer sobre la premsa catalana de l’exili i la migració. És l’home més murri i més seductor que he conegut, més que en Pujol. No vull dir que sigui més bon polític que en Pujol, això és a part. Tenia una murrieria pagesívola increïble. Quan ja no era president, em deia que tota la resta eren una colla d’aprenents. I deia que en Pujol seria president perquè era l’únic que tenia ganes de ser-ho. A en Joan Reventós, li fa por ser president de la Generalitat, em deia.

—I a banda dels llibres que heu escrit, les vostres memòries on són?
—També les tinc escrites. Les té una editorial, a veure si les publica. Hi ha molta informació gràfica i això encareix molt les publicacions. Tinc tres llibres que no surten. Un sobre els casals dels Països Catalans que hi ha escampats per tot el món. Un sobre la bandera catalana, les persecucions que ha patit i els poemes que se li han dedicat. I l’altre són les memòries.