Roba Estesa: “Per què ens atribuïen només a nosaltres l’etiqueta de referents?”

Anna Sardà i Laia Casanellas, membres del grup Roba Estesa, arriben a VilaWeb després d’un matí força atrafegat. Combinen diferents feines i, alhora, fan mans i mànigues per tirar el projecte musical endavant. Per sort, són vuit i poden dividir-se les entrevistes i actes que tenen per a presentar De lo bo, lo millor, el quart disc de la banda, que continua la temàtica costumista i la sonoritat electrònica que ja van introduir el 2021 a Rosa permanent. El presentaran en directe a la Sala Apolo de Barcelona el 21 de març dins el festival Cruïlla Primavera i el 12 d’abril a la Mirona de Salt, dins el festival Strenes.

—La setmana passada vau presentar nou disc, De lo bo, lo millor. Què és per a vosaltres el bo i millor de la vida?
—Anna Sardà [A. S.]: El títol sorgeix una mica de buscar moments quotidians bons de la vida, com ara quedar amb les amigues. Volíem apel·lar a la quotidianitat. A més, és la primera vegada que dediquem tant de temps a la prèvia del disc. Li hem dedicat molt, molt i molt de temps. Va ser un procés molt llarg de creació del qual van sortir moltíssimes coses, moltíssimes idees i moltíssimes cançons. Per tant, el disc també és la tria del bo i millor de tot allò que en va sortir.

—Fa deu anys de Roba Estesa. Després de tants anys, què ha hagut de passar perquè poguéssiu dedicar tant de temps a aquesta fase de creació, que és de les més importants?
—A. S.: Va venir una mica per calendari, perquè a l’estiu vam tenir una mica de temps. Totes tenim més feines a part de Roba Estesa, i això dificulta molt que puguem trobar-nos. Però aquest estiu passat, que vam trobar el temps, vam poder fer una mena de “colònies”. Vam anar a una casa a compondre juntes, i això ens va ajudar molt. De cop, sortien les idees. També perquè enfoquem la creació d’una manera molt col·lectiva, i això fa que, d’una banda, surtin moltes idees, però també que siguin molt diferents entre si.
—Laia Casanellas [L. C.]: Exacte, anem a poc a poc perquè ens esperem les unes a les altres. Aquest ha estat, de sempre, el leitmotiv de Roba Estesa. Sempre parlem de calendaris, de temps, del que necessitem les unes i les altres, de les nostres prioritats, etc.
—A. S.: Sempre hi ha sobre la taula la pregunta de: “Qui va per davant, Roba Estesa o nosaltres?” A vegades tens la sensació que vas corrent rere el projecte, i, en canvi, volem tenir la sensació de portar-ne les regnes. Per això és important esperar-nos. Ara, és difícil de trobar l’equilibri, i més essent tantes.
—L. C.: Bé, es pot mirar des del punt de vista del desequilibri o al revés. És a dir, constantment arribem a acords. I això és molt important. A vegades fem servir la metàfora de les tortugues d’aigua, que surten dels ous i van totes juntes cap a la mar [riu].

—Tornant al disc. En general, és molt costumista.
—L. C.: És una lectura interessant, sí. Es podria dir que Roba Estesa som en una etapa costumista.

—El nom del grup ja ho és, de fet.
—A. S.: Sí, tot i que evidentment abans la història del grup no era marcada per això. Però sí que és veritat que, sobretot a partir del disc anterior, Rosa permanent, vam introduir coses quotidianes. Abans, les cançons viatjaven molt més pel món de les idees, fèiem missatges polítics molt explícits, etc. Però ens vam adonar que també teníem moltes coses per explicar de les coses quotidianes. I que també hi ha molt de discurs polític darrere aquestes accions del dia a dia, no?

—Ha canviat el discurs i la sonoritat. Un canvi que ja va arribar, com heu dit, el 2021 amb Rosa permanent. Sembla que esteu còmodes en aquest estil més pop.
—A. S.: Sí, amb aquest disc volíem consolidar aquesta sonoritat més electrònica. Internament ho vivim molt com si fos un fil conductor, perquè mantenim els instruments, més propis del que seria la música tradicional i el folk que fèiem al principi. Mantenim el violí, hem incorporat la guitarra acústica, la guitarra espanyola, etc.
—L.S.: És clar. En el fons conservem la música tradicional. Al cant, per exemple, hi donem molta importància. Si t’hi fixes, hi ha moltes polifonies vocals. Però no volíem deixar d’experimentar amb la nostra instrumentació, que és el que ens ha acompanyat tota la vida.

—El disc comença amb la cançó “Cuqui desastre”. Quan l’escoltava, pensava que, en el fons, tots som aquesta mena de persona. L’estil de vida actual ens porta a ser-ho.
—A. S.: Totalment. Penso que vivim en un desastre absolut. Llavors, dins aquest desastre de sistema terrible que ens absorbeix, o treus una mica la teva part cuqui, bufona, o no hi ha manera de sobreviure.
—L. C.: Exacte, portem un ritme de vida insostenible. De fet, la cançó no la vam fer expressament per criticar-ho, sinó que va sortir de la nostra pròpia experiència, que totes compartim: compaginar mil feines alhora –i totes igual de precàries–, treballar moltíssimes hores la setmana, etc. Com ho fem conviure tot? I, alhora, també has de trobar temps per a tu, per la teva xarxa social… És normal que perdis parts de la teva vida perquè és impossible sostenir-ho tot.

—Allò que fa por és quan de “cuqui desastre” es passa només a ser “desastre”. A certa edat, es perd aquest carisma.
–A. S.: Sí, per això diem que la part bufona ha de venir una mica de dins. De saber-te perdonar petites coses.

—Abans parlàvem del canvi de sonoritat. Realment és un disc amb sons molt variats. Combina molts gèneres diferents: pop, electrònica, bachata, etc. Però, alhora, és un disc molt sòlid. Com s’aconsegueix?
—L. C.: És allò que dèiem abans. Quan vam fer la part creativa, van sortir moltes idees diferents i després no sabíem com produir-les per treure-hi el màxim de suc possible. Per això vam decidir de fer el disc amb diferents productors, que ens han ajudat a fer que cada cançó tingui la seva pròpia sonoritat.
—A. S.: De fet, patíem una mica per trobar la solidesa del disc. Però el temps també ha estat clau: el primer senzill de l’àlbum va sortir l’abril passat. Hi ha hagut molt de temps entre una cosa i l’altra, i això és el que ens ha permès de treballar-ho bé.
—L. C.: A vegades, des de dins, costa de veure-hi el sentit a tot plegat. Però, alhora, també pensem que és un homenatge a nosaltres mateixes i que fem el que ens dóna la gana, perquè és el que ens agrada i és el que tenim ganes de fer. El millor que hem pogut treure són aquestes cançons? Doncs ja està, trobes la solidesa en si mateixes.
—A. S.: Exacte. No cal agrupar-les totes. Nosaltres fem un disc, però després que cadascú les escolti com vulgui. De fet, hem partit de la idea de senzills. Tant de bo totes les cançons del disc haguessin tingut el seu moment de senzill, però, alhora, creiem que també és bonic poder escoltar el disc com a tal perquè és un fil conductor d’emocions.

—“Amb calma” és una col·laboració amb Antònia Font. Com neix aquesta relació?
—A. S.: La Gemma [Polo] havia coincidit diverses vegades amb en Joan Miquel Oliver. Va ser bastant espontani, però els vam preguntar si voldrien participar-hi i de seguida van dir que sí.
—L. C.: Ens va fer molta il·lusió perquè, a més, els dos grups estem una mica al mateix punt: Roba Estesa arribem als trenta i ens agafa la crisi dels trenta, i a ells els passa el mateix, però amb els cinquanta [riu]. Ens sentim grans en el nostre entorn, també dins la indústria, però alhora, tenim tota aquesta energia per oferir.
—A. S.: Sí. I, també estem una mica en lluita amb tots els estereotips que ens arriben de tot el que se suposa que ja hem de tenir a la nostra edat. Va ser increïble poder compartir això amb uns referents com Antònia Font. Si ens ho haguessin dit a divuit anys, no ens ho hauríem cregut.
—L. C.: És que són gent que hem escoltat molt quan érem adolescents. Tant de bo, d’aquí a vint anys, Roba Estesa pugui ser el referent per algú també.

—Parlant de referents: Tremenda Jauría és un dels altres grups que col·laboren al disc. Per molta gent han estat referents perquè van ser de les primeres a fer reggaeton amb lletres feministes. Vosaltres, en certa manera, també heu estat referents per ser un dels primers grups de noies i amb identitats dissidents a pujar als escenaris. Us ha pesat molt, aquesta etiqueta?
—A. S.: L’etiqueta de referents ens ha acompanyat durant molt de temps. De seguida ens demanaven: “Sou conscients que sou referents per les nenes petites que us veuen?” Era un discurs que ens sobtava una mica perquè acabàvem d’aterrar a l’escena i perquè només ens ho preguntaven a nosaltres i no a la resta de grups –que també acaben essent referents. No volíem que ens posessin aquesta responsabilitat a sobre. Fins que, hi va haver un moment, que vam començar a reflexionar sobre què implica pujar dalt d’un escenari i del poder que et dóna. Per què ens atribuïen només a nosaltres l’etiqueta de referents?
—L. C.: Però alhora ens ha servit molt per a saber què volíem dir dalt l’escenari. Com relacionar-nos amb el públic, què diem pel micròfon, etc. Hi hem donat moltes voltes positivament, perquè hem pogut revisar moltes pràctiques.

—En aquest sentit, ha canviat molt, l’escena, d’ençà que vau començar?
—A. S.: No, no ha canviat tant. No hi ha hagut gaire evolució. Evidentment, els grups van canviant i hi ha un relleu generacional de grups i d’artistes, però no és un canvi gaire explícit. Continuen havent-hi bandes només d’homes amb discursos de merda. Hi ha coses que perduren.

—Això és molt plasmat als cartells dels festivals d’estiu: sempre els mateixos grups, i poca igualtat dalt els escenaris.
—L. C.: Sí. És com si els cartells no anessin al ritme político-social del moment. A vegades, dins el teu entorn, sí que tens la sensació que canvien els referents i que s’avança, però llavors veus espais realment de poder i t’adones que potser no canvia tant.

—Creieu que, en part, s’ha fet servir Roba Estesa per complir amb la quota femenina als grans festivals?
—A. S.: Segur que ha passat, perquè al final som vuit persones sobre l’escenari. Vull dir que no és el mateix si ets una de sola. Si sou vuit, millor que una, evidentment. Però sobretot sí que hem notat que, per exemple, ens posen a la mateixa hora que els altres grups de noies. Però també som molt conscients de les contradiccions que implica pujar als escenaris d’aquesta indústria que tan sovint critiquem. Hem tingut molts debats interns: participar en un festival ens fa més visibles i, per tant, contribuïm a un canvi, o hem de dir que no? Ens revisem contínuament.
—L. C.: Sí. I també cal preguntar-se si la responsabilitat sempre ha d’anar cap a nosaltres. Que, en part, ja hi estem d’acord, però no del tot.
—A. S.: I sí que és veritat que s’ha fet una feina molt bona de revisar cartells i recopilar dades per evidenciar que les dones no som als escenaris. Això ha ajudat molt a començar a canviar la manera de programar, d’introduir a poc a poc plans d’igualtat, de paritat, etc. Ara ja només queda veure com introduïm aquestes noves dinàmiques de manera orgànica i que formi part dels valors de la festa o festival que programes. Que no solament sigui per a complir la llei, sinó que hi hagi una mica de sinceritat.

—Parlem de l’última cançó, “Verge de la Llibertat”, la més tradicional, patriota i reivindicativa del disc. De què volíeu parlar, exactament?
—A. S.: [Riu.] És clarament la cançó més estrambòtica del disc! Ara estem una mica preocupades per com la portem al directe perquè se’ns en va anar una mica el cap amb aquest tema. Però bé, ja trobarem la manera.
—L. C.: Vam començar a treballar a partir dels gojos a la Nostra Senyora de la Verge de la Llibertat, que és la part tradicional que hi sona. Són uns gojos que es van inventar durant la guerra de Successió, el 1714. Va ser un moment en què, aquí, a Barcelona, es van inventar una nova verge: la Verge de la Llibertat. Però la melodia dels gojos no es va conservar…
—A. S.: Vam agafar aquests gojos i vam dir: “D’acord, si ho portem al nostre terreny, per a què ens pot servir aquesta Mare de Déu? Què li podem demanar?”
—L. C.: Sí. I ha estat també una manera divertida de trobar l’essència antiga de Roba Estesa. Buscar material tradicional i treballar-lo de manera molt artesanal. I, alhora, fer un discurs polític molt explícit.

—I què li demaneu, a aquesta Mare de Déu?
—L. C.: En un moment en què la ultradreta és en auge, volíem que la Verge de la Llibertat fos una icona del col·lectiu LGTBIQ+. Per això també hem jugat molt amb la iconografia. Tota la gent que s’ha quedat fora de la norma, que canti a la Verge! És la Verge dels Desemparats.
—A. S.: Sí. La Mare de Déu era l’excusa per fer un tema per parlar d’aquests discursos d’ultradreta que demanem que se’n tornin al seu cau.

—Per acabar: com veieu el futur de l’escena, ara que alguns dels grups de la vostra generació anuncien que pleguen?
—A. S.: Veiem molt que el fet de ser una banda ara, de cop, és com reivindicatiu, no? O sigui, nosaltres posem molt de valor a ser instrumentistes, a fer música en directe.
—L. C.: Som molta gent a l’escenari, vuit persones. I ara, això, sembla que sigui estrany. Nosaltres volem continuar-ho vivint des d’aquí perquè l’essència del projecte consisteix a ser una banda de persones que fan música en directe.
—A. S.: Entenem que és difícil, també, perquè la demanda ha canviat molt. Però realment hi posem molt de valor i esperem no plegar durant molt de temps. A més, Roba Estesa s’ha fet gran a mesura que han anat passant els anys. Vam començar que érem menys i cada vegada hem estat més. Creiem en el que fem i en el poder de fer música en directe.
—L. C.: Sí. I esperem que això pugui casar amb les noves propostes. Alhora, és molt maco perquè hi ha molt de relleu generacional, i això feia molts anys que no passava.