Ricardo Patiño: ‘Concedir l’asil polític a Assange era la decisió correcta, tal com ara es demostrarà’

VilaWeb ha aconseguit de localitzar Ricardo Patiño, ex-ministre d’Afers Estrangers, de Defensa i Economia del govern de l’Equador, actualment a l’exili, i entrevistar-lo. Patiño va ser el ministre que va concedir l’asil polític a Julian Assange i en parla ara que la decisió de l’actual govern de l’Equador de retirar-li l’asil polític i lliurar-lo a la policia britànica ha causat un gran impacte i ha obert la porta a l’extradició als Estats Units, un propòsit que el govern de Londres va avalar ahir.

Aquesta decisió no es pot desvincular dels esdeveniments a l’Equador. El 2017, Lenín Moreno va ser-ne elegit president com a candidat de l’Aliança PAIS, en substitució de Rafael Correa. La seua victòria va ser vista com la continuació de l’anomenada revolució ciutadana, però, sorprenentment per a tothom, Moreno es va girar de seguida contra els seus antics companys i fins i tot els va perseguir, tot revertint el procés polític començat deu anys enrere. El president Correa és ara mateix a l’exili, a Brussel·les, i alguns membres importants dels governs anteriors són a la presó o bé han abandonat el país.

—Vau concedir l’asil polític a Julian Assange. Com veieu els esdeveniments d’aquests dies?
—Amb un enorme disgust i una gran preocupació. L’actual govern de l’Equador, dirigit per Lenín Moreno, viola la constitució del nostre país i les lleis internacionals. Quan un estat concedeix l’asil polític a algú, això no es revoca. Però, a més, cal tenir en compte que Julian Assange té la ciutadania equatoriana, de manera que lliurar-lo a les autoritats britàniques és lliurar un equatorià, i aquesta decisió viola de manera gravíssima la constitució del país.

—Què penseu que pot passar?
—Estic completament convençut que serà enviat als Estats Units. I se’l quedaran. Això que passa demostra que Assange necessitava protecció quan nosaltres, el govern de l’Equador, li la vàrem oferir.

—Com la vau adoptar, aquesta decisió?
—Assange va demanar asil a molts països, era conscient que tot allò que WikiLeaks havia exposat a la llum pública havia irritat els Estats Units. Nosaltres li vàrem concedir l’estatut de refugiat polític per una qüestió de principis. El president Rafael Correa sabia molt bé quin perill assumíem, però també sabíem que Julian Assange podia ser perseguit, torturat, que si queia en mans dels Estats Units podia acabar en indrets extraterritorials, com Guantánamo, creats precisament per tenir les mans lliures en casos com aquest, mans lliures en tots els sentits. Sabíem que el perill que ell corria era real, tal com ara es confirmarà, i per això li vam concedir l’asil polític. Però els Estats Units van considerar que l’Equador s’havia excedit.

—Aquesta decisió va originar problemes molt greus a l’Equador des del primer minut…
—Justament, el moment més dur va ser tan bon punt ell va entrar a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Nosaltres analitzàvem la seua demanda d’asil, crec que havia passat una mica més d’un mes, i el govern britànic ens va amenaçar d’entrar a la nostra ambaixada a la força perquè havien d’extradir Assange a Suècia. Vam reaccionar convocant l’Aliança Bolivariana per les Amèriques, l’ALBA, la Unasur i també l’Organització dels Estats Americans. Tothom sap que dins l’OEA els Estats Units tenen un gran poder, però nosaltres els vam guanyar en les tres institucions. Els Estats Units i el Canadà es van haver d’abstenir de votar perquè el suport que la nostra posició tenia era tan gran entre els estats americans que no tingueren cap més remei. Després del pronunciament de les institucions panamericanes, els britànics ja no van provar d’entrar, però a partir d’aleshores sempre varen tancar-se completament al diàleg. No varen acceptar mai ni tan sols de conversar sobre la possibilitat d’un salconduit per a deixar-lo sortir de l’ambaixada i volar a l’Equador. En aquell temps, jo vaig tenir unes quantes converses amb el Foreign Office i sempre va quedar clar que ells no tenien cap disposició a dialogar.

—L’Equador va defensar els drets d’Assange, però ell es va trobar en una situació personal molt complicada, obligat a viure dins una cambra durant anys.
—Nosaltres li vam facilitar condicions perquè fes la seua feina, que pogués rebre persones… En aquell moment, l’oposició de dretes a l’Equador ens retreia, fins i tot, el cost d’alimentar-lo. O la despesa en seguretat, tot i que era evident que no podíem deixar un home com Assange sense seguretat. Qualsevol hauria pogut cometre un atemptat contra ell i això nosaltres no ho podíem tolerar. Donar asil és donar protecció, estàvem obligats a protegir-lo. Precisament, dónes asil a una persona perquè és evident que hi ha una situació de persecució contra ells. Si no, l’asil no té trellat.

—Per què creieu que l’actual president de l’Equador, Lenín Moreno, ha trencat l’asil i ha lliurat Assange a les autoritats britàniques?
—Estic convençut que Lenín Moreno va pactar amb els americans abans de ser president que el faria fora de l’ambaixada.

—Però quan estàveu junts al govern ell va manifestar mai que s’oposava a la concessió de l’asil?
—No, mai! Ni una sola vegada. Ara, crida molt l’atenció que només d’arribar a la presidència, de seguida, ja va dir que no estava d’acord amb la presència d’Assange a l’ambaixada.

—En algun moment hi va haver una certa polèmica pública sobre l’actuació d’Assange. Per exemple, quan va defensar públicament el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquestes posicions van influir d’alguna manera en la seua situació? Hi ha qui va dir que trencava les condicions de l’asil.
—Això no és veritat. Sé que hi ha molta gent que ho diu, però no és veritat.

—Ara la vida li perilla?
—Cada dia estem més convençuts que vàrem fer bé de concedir l’asil polític a Julian Assange. I he de dir que avui, a l’Equador, ni tan sols un govern de dretes s’hauria atrevit a fer això que ha fet Moreno. Crec que un govern de dretes hauria respectat l’asil d’Assange.

—Com us expliqueu l’enorme canvi d’actitud de Lenín Moreno? El Moreno candidat per l’Aliança PAIS amb vós mateix i el president actual gairebé no tenen res a veure.
—No és tan sols que Moreno no haja complert el programa amb què es va presentar, que no l’ha complert en absolut. És pitjor que això. Moreno va complint el programa de la dreta, amb el programa dels dos partits de la dreta que van perdre les eleccions. I ho fa tant en el terreny econòmic com en el social i l’institucional. Tot allò que exposava la dreta durant el procés electoral ara ho fa Lenín Moreno. Rebaixar els costos d’electricitat de les grans empreses i apujar el preu de la benzina; passar els diners electrònics als bancs privats quan eren al banc central; retornar a la banca la llibertat per a establir taxes d’interès, comissions, etcètera; acomiadar els membres del Consell de Participació Ciutadana; eliminar la postulació indefinida del president de la república… Moreno compleix el programa complet de la dreta que va perdre les eleccions perquè la ciutadania va preferir les propostes que defensava en campanya Moreno mateix, que defensàvem nosaltres.

—I com s’explica, això? Ho enteneu?
—No podem entendre com és que algú que es vanagloriava de ser part de la revolució ciutadana, que la qualificava de ‘llegenda’, perquè s’hi identificava dient que formava part de la ‘llegenda de Rafael Correa’, faça això que fa. Ell és una persona que ens coneix personalment, que sap que estem lliurats per convicció al nostre poble, que no som delinqüents. Com és possible, doncs? Inevitablement, t’has de preguntar en quin moment es va lliurar a la CIA, perquè és això que ha fet. En quin moment va acordar amb la CIA de desmantellar el projecte de revolució ciutadana que havíem bastit els darrers deu anys. Jo no sé quan va passar, però no es pot discutir que col·laboradors molt pròxims a ell són identificats a WikiLeaks com a informants de la CIA, entre els quals Andrés Michelena, que ara és ministre de Telecomunicacions…

—Però això no pot haver passat d’avui per demà. És poc creïble.
—És evident que ens va enganyar. I la cosa greu és que ens va enganyar a nosaltres, però sobretot va enganyar els ciutadans, els votants. És evident que mentia en campanya, quan explicava unes propostes que ell ja sabia que no compliria perquè tenia al cap el projecte de desmantellar la revolució ciutadana.

—Això s’explica pels diners que pot haver rebut?
—Tinc la impressió que la seua relació personal, quan era jove, amb persones que formaven part dels grups de poder tradicionals de l’Equador hi ha influït molt. Quan érem al govern, a vegades ell ens deia que se n’anava a parlar amb uns amics, d’aquesta gent que nosaltres anomenem ‘pelucones’, que eren gent amb molts diners, molt importants. I ens deia que hi anava per escoltar-los, per saber què pensaven i que d’aquesta manera el govern tindria una visió millor del que passava al país. Però tot indica que era molt més que això. Que preparaven de feia temps això que ha passat i que ens enganyava. Que feia servir aquest argument per amagar els interessos reals d’aquella relació.

—Us sembla que fallàreu, confiant en ell, convertint-lo en el candidat del vostre moviment?
—Sens dubte. Vam ser molt innocents. Alguns de nosaltres ens coneixíem bé, personalment, de molts anys. Però a ell no tant. Semblava una persona amb uns fonaments humanistes grans, que venia d’haver superat un impediment físic arran d’un tret. Feia conferències motivadores. Ens va semblar que aquesta qualitat era molt important. Però realment hem estat molt innocents. Això cal reconèixer-ho.

—El factor clau de tot això que ha passat és el cas Assange? Teniu la sensació que els Estats Units va esperar pacientment el moment oportú i la persona oportuna?
—Segurament, hi ha una combinació de factors. Assange, és clar, però des del moment que nosaltres vam tancar la base militar nord-americana de Manta, els Estats Units van decidir de cercar-nos les pessigolles. Recordeu que vam fer fora l’ambaixadora i un grup militar de cinquanta persones que tenien dins l’ambaixada i que descobrírem gairebé de casualitat. Un grup que s’infiltrava a les nostres forces armades.

—Què vol dir ‘de casualitat’?
—De casualitat! Vam tenir problemes amb un helicòpter de l’exèrcit i hi havia un americà a l’aparell. Naturalment, preguntàrem què caram hi feia, un gringo, en un helicòpter nostre. Ens van dir que era part del grup militar de l’ambaixada i a partir d’aleshores vam prendre mesures. No era un agregat militar ni un expert, sinó una unitat de cinquanta persones al nostre territori.

—I després d’això, Assange…
—El 2012, tres anys després del tancament de la base, jo mateix vaig anunciar que concedíem l’asil polític a Assange. Això sembla que va ser definitiu per als Estats Units, sí.

—La vostra situació personal ara és molt complicada. El president Correa és a l’exili, teniu companys a la presó…
—Tenim la sort que al món modern ens podem comunicar i podem fer arribar el missatge a la gent. Però no és igual, és clar. Jo viatjava constantment per les províncies, parlava amb els companys, els escoltava, i aquest contacte humà no es pot fer des de la pantalla.

—Per això us han forçat a l’exili.
—Sí, és clar. Però també cal dir que només han passat dos anys d’aquest govern traïdor i ja hem tingut un resultat electoral positiu, perquè hem guanyat dues prefectures de les tres més grans del país, inclosa la capital. I s’ha constituït un Consell de Participació Ciutadana que sembla molt democràtic i que probablement prendrà decisions per a corregir aquesta desinstitucionalització que ha originat el govern de Lenín Moreno. Encarem les eleccions del 2021 amb molta il·lusió.

—Però tot es fa molt complicat quan un govern renuncia a fer política i fa servir els tribunals per interferir en els processos democràtics.
—Oh, i tant! És duríssim! I cal dir una cosa: això no es pot fer sense el concurs especial dels grans mitjans de col·laboració. La premsa menteix i és l’encarregada de crear les condicions perquè la societat considere normals coses que no són normals: que aquella persona siga presa, fins i tot que la maten. A l’Equador, hi ha gent que diu, com si res, que maten Correa, que maten Patiño. Hi ha una campanya intensíssima per a presentar els ‘correistes’ com els culpables de qualsevol cosa, com uns lladres. I quan tots els mitjans han fet una campanya intensa per a destruir la teua reputació, aleshores arriba el jutge i, fins i tot, en el cas que considerés que ets innocent, no t’hi pot declarar. Perquè els mitjans l’atacarien sense pietat, i la funció judicial, controlada pel govern, també reaccionaria.

—Com definiríeu aquest fenomen que tenim a diversos països de tot el món simultàniament?
—Més enllà de la judicialització de la política, el fenomen és que s’ha constituït una màfia política. Una màfia que no té límits en la seua actuació, que destruirà la teua família si cal, que et robarà el patrimoni que has guanyat en tota la teua vida si creu que així et fa mal. Perquè es tracta de destruir-te a tu i de fer por a qualsevol que vulga continuar lluitant o que et vulga donar suport. Hi ha ministres del govern anterior que et diuen que els fa molta pena això que passa, però que no volen ficar-s’hi, perquè tenen fills petits i els han dit si no sabien què els passaria si no s’apartaven o obeïen.

—En realitat, ho veiem a Hong Kong, a Turquia, a Espanya respecte de Catalunya, a l’Equador. És com si aparegués un estat dins l’estat, fora del control polític, sense respecte a la legalitat.
—A l’Equador, aquest govern primer va fer una crida a una consulta popular que requeria una aprovació prèvia de la Cort Constitucional. I com que la Cort no va acceptar de donar-hi l’autorització, la varen saltar. D’entrada hi ha, doncs, una consulta inconstitucional, però que té com a excusa formal defensar la constitució. Aleshores guanyen la consulta, encara que nosaltres vam aconseguir un 37% del vot tot i la campanya de desprestigi, i a partir d’ací comencen a prendre decisions que van contra la constitució. Per exemple, decideixen que el Consell de Participació Ciutadana pot avaluar les autoritats de l’anterior consell i no solament de l’actual. I encara això, en tot cas, ho havien de fer per un procés reglat, amb dret de defensa i un procés degut, però també ho vulneren. Fins i tot, legalment, tenien sis mesos per a fer una avaluació d’aquesta classe, i ho van fer en tretze. És un procés incontrolable, desbocat. Ells van violant les lleis, van violant la constitució, i continuen. I ho torne a dir: en això és clau el paper dels mitjans. Els principals mitjans no han tingut mai cap dubte a l’hora de donar suport a la violació de les institucions, de la constitució, del dret a la presumpció d’innocència. I han presentat la situació com si fos la contrària a la que és en realitat. Són ells que han trencat les regles, però fan servir la premsa i els jutges per acusar-nos a nosaltres d’haver-les trencades.

—Amb tot plegat, quin horitzó teniu?
—La nostra obsessió ha estat sempre l’optimisme. Tenim una convicció de vida per la justícia i això no ens ho llevarà ningú. A l’Equador, malgrat tot, la gent sap que la revolució ciutadana ha canviat el país, i no parle només de la millora de les infrastructures, sinó de la dignitat de la gent. Això no és tan fàcil d’esborrar. I, evidentment, aquesta excepcionalitat causa reaccions excepcionals. El president Correa havia decidit de passar més temps amb la família, apartar-se una mica, però fa uns quants dies ja va anunciar que estava disposat a tornar a posar-se al capdavant. És veritat que, precisament pel resultat de la consulta ciutadana que comentàvem abans, no es podria presentar a la presidència a les eleccions del 2021. Però podria ser vice-president o president del parlament. I ell és un dirigent d’una força enorme, molt estimat per la gent. Tirarem endavant. No sé quan, però ens en sortirem. No en tinc cap dubte.