Raül Romeva: ‘No m’he jugat dotze anys de la meva vida per a res’

En el moment que es talla la comunicació, dins el locutori 29 dels Lledoners, Raül Romeva prem els llavis en un senyal de desaprovació perquè els quaranta minuts escassos de comunicació sempre són pocs per a dir tot allò que es vol dir. Però s’alça i, bo i mirant-nos amb un somriure, mou els braços cap amunt, amb els palmells de les mans enlaire, i li sentim dir a través del vidre i malgrat l’intèrfon emmudit que no s’hi val a defallir, que no pot ser que hi hagi frustració i que cal continuar endavant. Fa dues setmanes que el Tribunal Suprem espanyol l’ha condemnat a dotze anys de presó per sedició i malversació, fent befa fins i tot a la sentència de la seva condició d’home compromès amb la pau i amb la resolució de conflictes. Però en la conversa que hem tingut amb ell defuig l’odi i la frustració i remarca el significat profund de la seva condemna i la dels seus companys: ‘Jo no m’he jugat dotze anys de la meva vida per a res, sinó per la República Catalana.’

Parla amb una energia desbordant i encomanadissa i prem tot sovint l’índex contra el vidre que ens separa, com si rubriqués així els seus arguments. Els arguments per a fer valer els passos fets fins ara, els de la tardor del 2017, aquest diumenge d’octubre que fa dos anys exactes del 27-O. No arribem a recordar-nos l’efemèride, però sembla que els tres periodistes que compartim locutori i Romeva mateix en som ben conscients. ‘Si nosaltres no haguéssim fet els passos que vam fer, si no haguéssim obert el debat que vam obrir, no hauríem arribat fins aquí’, diu. Té viu el record de quan el van anar a cercar per a ser un dels caps de llista de la candidatura de Junts pel Sí a les eleccions del 2015, en un moment en què s’havia enretirat de la primera línia política i es dedicava a fer classes a la universitat. Repassa el trajecte fet d’aleshores fins ara, i veu que calia fer-ho, que aquell 27 de setembre va servir per a calibrar forces, que el Primer d’Octubre que va venir després fou ‘el punt de no-retorn’, i que la seva decisió d’entomar la presó i el judici també tenen un sentit.

Un judici polític que Romeva ens ajuda a mirar amb uns altres ulls al llibre Des del banc dels acusats (Ara Llibres). És la seva crònica dels quatre mesos al Tribunal Suprem, escrita i dibuixada, amb vinyetes amb uns tocs d’humor una mica amarg, perquè transmeten la cruesa d’un procés penal viciat. Com quan Marchena i el tribunal menystenien les víctimes de la brutalitat policíaca.

‘La sentència era necessària’, afirma. ‘Perquè vam defensar d’anar a judici pagant un preu alt, perquè cal explicar que aquesta sentència significa un precedent de dimensió europea, fixa jurisprudència a Europa perquè uns altres tribunals puguin fer el mateix. És la criminalització de drets fonamentals.’ Aquest pas pot ser útil perquè internacionalment es vegi que la repressió continua, que no s’atura pas. ‘La comunitat internacional no es mourà fins que no vegi que això els toca, que els afecta directament’, diu. ‘Penseu que a Bòsnia mataven milers de persones i no movien ni un dit; que cada dia hi ha gent que perd la vida al Mediterrani, i no mouen ni un dit. Europa calla, sí. Hi havia la percepció que el problema de Catalunya era Rajoy, i que quan ell se n’anés i arribés el PSOE l’actitud seria dialogant i el problema desapareixeria. I ara han vist que no.’

També l’estat espanyol veu que no desapareix pas el problema amb aquestes condemnes. ‘Es pensaven que ficant-nos a la presó ho aturarien. Hem d’entendre que per més que ens ha costat dotze anys de presó, no aconseguiran res, perquè això creixerà. Nosaltres, els presos, som l’excusa, no pas el problema. El problema té moltes més capes.’ I aquestes capes es veuen ara, emergeixen amb les mobilitzacions d’aquests dies. Romeva les veu inevitables, lògiques dins la dinàmica dels fets i de l’espiral repressiva. ‘Aquests que es mobilitzen ara són els nostres fills, que actuen amb una lògica política nova. Nosaltres som presos de la vella lògica.’

I cita el sociòleg Jeremy Rifkin, teòric de la Tercera Revolució Industrial. ‘Som en una nova era, en una quarta revolució industrial en què tot s’interrelaciona, la informàtica, l’energia, la mobilitat… Els consumidors també són productors, són “prosumidors”, i això també passa en política, en què la gent jove ja no es veu només com un votant, sinó com un actor polític. Hi ha una vinculació amb Hong Kong, amb Greta Thunberg, en un món interconnectat. I han dit que ja no volen ser actors secundaris, sinó que volen ser protagonistes. Han dit: ‘N’estem farts que no se’ns tingui en compte.’ Són joves que s’emmirallen en Fridays for Future, que veuen amenaçat el seu planeta, i que no entenen per què per posar una papereta en una urna han de pegar a la gent.’

La mobilització, per a Romeva, és un dels vectors necessaris perquè la comunitat internacional se senti interpel·lada, a més de les majories electorals que pensa que l’independentisme ha de conquerir, tant el 10 de novembre com a les eleccions que puguin venir. I quina mena de mobilitzacions? Com les que hi ha hagut aquestes darreres dues setmanes a Catalunya? La resposta: ‘Les mobilitzacions, com més multitudinàries, inclusives, transversals i plurals, millor. A les Marxes per la Llibertat hi havia banderes espanyoles i tot, com va passar el 3-O. I això té molt més impacte que no pas una manifestació només amb estelades.’ I blocar l’aeroport? ‘És una acció que crida l’atenció. Som en una nova era de mobilitzacions que no controlen les entitats que fins ara les havien organitzades. És una intel·ligència col·lectiva, els líders no se sap qui són’. Una conseqüència més de la repressió, i ell n’és una prova, del risc que corren els lideratges en un context repressiu com l’actual.

Romeva demana perspectiva per a no caure en la frustració, no pensar que els resultats poden ser immediats. ‘Hem de pensar que nosaltres no som el centre del món. I cal tenir una visió global i intergeneracional.’ La via per a resoldre el conflicte ha de ser forçar l’estat a pactar un referèndum que no vol pactar de cap manera. ‘No hem de deixar de dir el que volem aconseguir encara que ells no ho vulguin. Ja sé que el referèndum pactat ara no l’acceptaran, però ho hem de dir! El fet important és la determinació de tots per la independència.’ Però dins l’independentisme hi ha divisió. ‘No n’hi ha pas més que la que hi havia i la que veia el 2015’, respon Romeva. ‘I ara cal que el 10-N sigui una mostra més de la demanda per una República.’

Un cop l’intèrfon s’apaga, Romeva s’alça i ens alcem tots. Fem el ritual d’ajuntar les mans obertes i els punys separats pel vidre. I s’acomiada de nosaltres, aquest 27 d’octubre de 2019, amb aquest missatge: ‘I ara deixem de dir d’una vegada que hem fracassat. D’acord, puc acceptar que no hem guanyat, però ells tampoc.’