Raül Gallego: “La gent no és idiota i sap quina repercussió té posar-se davant una càmera”

Raül Gallego (Sabadell, 1976) és un dels videoperiodistes més reputats del nostre país amb una llarga trajectòria cobrint conflictes i afers internacionals. Ara, després d’uns quants mesos sense material nou, torna al 3Cat amb la segona temporada de Punt de no retorn, una sèrie de documentaris curts que fins ara l’ha portat als Estats Units, Ucraïna, Israel, Palestina, l’Argentina i el Canadà.

Gallego ens rep a La Cova Fumada de la Barceloneta el dia abans de marxar a Israel a filmar un nou documentari sobre la deriva extremista de la societat israeliana. Amb ell parlem sobre la nova temporada –inclosos futurs capítols que són als fogons–, però també sobre el periodisme, la seva carrera professional, els premis i Catalunya.

—Què pot esperar l’espectador de la segona temporada de Punt de no retorn?
—Aquesta segona temporada és una continuació de la primera en el sentit que juguem amb el format híbrid d’actualitat i documental, que narrativament funciona molt bé. Ara, cal anar amb compte perquè les coses són molt volàtils i també poden caducar de seguida. El primer capítol és sobre la tensió política que hi ha als Estats Units i ara viatjaré a Israel i a Palestina per explicar aquesta deriva ultradretana, supremacista i victimista d’una part de la població.

—Quines idees teniu al calaix?
—En total farem sis capítols i l’últim s’emetrà entre el març i l’abril de l’any vinent. Cerquem temes a l’Amazones, però també ens interessa la guerra civil de Myanmar, on els rebels sembla que avancen i poden forçar un canvi. La guerra d’Ucraïna la continuo tenint molt present, però després del capítol de la temporada anterior, hem de veure com evoluciona la situació. També cal veure què passa després de les eleccions dels Estats Units. Hi ha moltes coses que m’interessen i no totes són concretes: el populisme, la pujada de l’extrema dreta, les desigualtats cada vegada més grans entre rics i pobres, entre altres coses.

—En la temporada anterior vau dedicar un capítol a Palestina. Amb tot el que ha passat d’ençà de l’octubre, recuperareu algun dels testimonis, com ara els activistes israelians que col·laboraven amb els palestins?
—La situació ha canviat moltíssim. Alguns activistes continuen a Cisjordània, però tot plegat és molt diferent. La majoria dels joves palestins que lluitaven a Jenin estan morts o detinguts. Les protestes contra el govern de Netanyahu han tornat a agafar força, però la dinàmica no és la mateixa. Abans de l’octubre, el tema de l’ocupació s’havia posat damunt la taula. Ara és un tema tabú i no es poden ensenyar banderes palestines. Crec que el capítol, on evidentment apareixerà Palestina, se centrarà sobretot en la deriva de la societat israeliana.

—Per què vau estrenar la temporada, abans de l’atemptat contra Donald Trump, amb el capítol Armats i dividits: por i paranoia a una guerra civil als EUA?
—Fa quatre anys vaig cobrir-hi les eleccions. Els meus col·legues d’Associated Press (AP) em van dir que fos previsor i portés armilla i casc antibales.

—Què?
—Aquesta va ser la meva reacció. Em pensava que eren uns flipats, però quan vaig arribar allà, en el context de les protestes del Black Lives Matter, tots els mitjans et bombardejaven constantment amb tensió, llenguatge guerracivilista… Corrien rumors i teories de tota mena, fins que al gener hi va haver l’assalt al Capitoli. Per sort, no va anar més enllà, però tot plegat em va marcar.

—I què vau fer?
—El temps ha anat passant, però he seguit el tema des de la distància. L’any passat, quan va sortir el tràiler de la pel·lícula Civil War, vaig pensar: ‘Hòstia, quines ganes. És el pitjor moment per animar el foc.’ I la realitat és que sempre que s’acosten eleccions, la venda d’armes i la petició de llicències es disparen. Segons una enquesta de la PBS i NPR, que són mitjans seriosos, un de cada cinc nord-americans creu que la violència pot solucionar les diferències polítiques. La majoria són d’extrema dreta i trumpistes, però vaig investigar i, tal com apareix al capítol, també hi ha grups de l’entorn dels demòcrates i d’extrema esquerra que han decidit d’organitzar-se per aprendre a fer servir armes.

—I com trieu els testimonis?
—Vaig intentar triar gent que no fossin els més radicals. De bojos i radicals, sempre n’hi ha hagut. I també volia mostrar aquesta pluralitat d’ideologies i després deixar que els espectadors siguin els que reflexionin i jutgin la història. Ara, crec que hi haurà una guerra civil? Diria que no, però tampoc no descarto protestes violentes.

—Us imaginàveu un intent d’assassinat contra Trump?
—Si repasses la història dels Estats Units, no és tan estrany un intent d’assassinat. Vivim en un moment en què qualsevol cosa és possible. Ara, el que sobta més és que els pro-Trump creuen que ho ha orquestrat la CIA i el govern de Biden, mentre que els contraris, veuen la foto d’ell amb el puny alçat, i diuen que és un atac de falsa bandera per a polaritzar encara més la campanya. Som en un punt que tothom dubta de tot.

—La fotografia és tan bona que pot semblar preparada.
—És molt bona. Segurament guanyarà el Pulitzer. El fotògraf, Evan Bucci, fa molts anys que penca a un nivell molt alt. El conec d’AP i té molt de talent. La gent es munta pel·lícules, però la major part de les vegades l’explicació és força més senzilla. De fet, generalment és ineptitud humana i en aquest cas sembla ser una gran cagada de l’equip de seguretat.

—Com aconseguiu que els testimonis acceptin de parlar?
—Has de passar temps amb la persona i explicar-li què vols fer. La gent no és idiota. De seguida capten si l’interès és genuí o només es vol fer sensacionalisme. Amb les Brigades Al-Quds vaig tenir un accés inaudit. Sobre la nova generació de guerrillers palestins hi ha dues versions, l’heroica i la terrorista perillosa. Nosaltres volíem superar això i explicar qui hi ha rere les màscares. La història real, sense èpica.

—I com aconseguiu aquest accés?
—És fonamental treballar amb bons productors locals. A Jenin era molt complicat fer contactes perquè tots estaven en crida i cerca. Tot i això, vam aconseguir organitzar una trobada en què els vam ensenyar els nostres reportatges i els vam explicar què volíem fer. Vam estar tot el dia parlant amb ells sense càmeres. I al final veuen que poden confiar en tu i t’obren les portes. Quan dius que treballes per a AP, Channel 4 o The Washington Post els accessos són més fàcils. La marca TV3 és més desconeguda. S’ha de treballar més, tot i que m’ho prenc com un repte.

—No es veu el periodista amb recel?
—T’emportes algun cop de porta. Per això és important ser molt honest amb les intencions i buscar també els punts de connexió humana. Jo no amago res sobre qui sóc. Si parlem una estona, veuen clarament quina és la meva ideologia, com veig les coses, i normalment respecten aquesta sinceritat. També sóc molt autocrític amb la professió i això m’ha ajudat força. De totes maneres, com deia abans, la gent no és idiota i sap quines repercussions té posar-se davant una càmera.

—Com porteu la relació entre l’ego i els premis?
—He tingut la sort que sempre he fet feina darrere la càmera. He guanyat molts premis, però aquí ningú no em coneix. Només una mica de gent de la professió. Sempre he intentat que la meva motivació sigui la història, però no pas alimentar o satisfer el meu ego. Em fa molta vergonya quan el periodista és o vol ser el protagonista.

—No us ha pogut mai, l’ego?
—Amb els anys, quan reps premis i cert reconeixement, has de vigilar. Hi va haver una època a AP que una de les motivacions més grans era ser més bons que Reuters. Era una competició constant, com un Barça – Madrid. S’ha d’anar amb compte perquè es pot perdre el nord. De totes maneres, els premis, més que presumir-ne, els he fet servir per a negociar contractes, buscar feines i aconseguir que em contestessin correus electrònics.

—Trobeu a faltar alguna cosa de treballar per a Associated Press?
—Dues coses. L’una, la major part dels companys sobre el terreny amb els quals vaig treballar. Eren espectaculars, era una mena de dream team del periodisme. De caps, com a tot arreu, n’hi ha de bons i de dolents, però hi havia molt de talent. I l’altra, els recursos. Últimament, hi ha hagut retallades de pressupost, però quan treballes en una agència internacional els recursos són espectaculars.

—Per què ho vau deixar?
—Amb AP tens com a escenari el món sencer. La teva història és anònima, però arriba a tots els mitjans del món. Em vaig voler creure molt aquesta responsabilitat, aquesta supermotivació, que podia influir mínimament i donar a conèixer històries. La realitat és que el format informatiu només aconsegueix que l’audiència es cansi i normalitzi les situacions. L’altre dia, parlant amb John Lee Anderson, un històric de The New Yorker, m’ho va definir de la següent manera: la informació s’ha convertit en white noise, és a dir, un soroll de fons, que simplement és allà.

—I per què torneu a TV3 després de tants anys?
—És un projecte que en Medir Plandolit, editor digital d’informatius, em va proposar fa temps. El format de Punt de no retorn el feia abans a Al Jazeera, Fly on the wall, i em va dir que TV3 hi estava interessada. Per a mi és un repte molt interessant i, de moment, ha anat molt bé. Ens hem proposat de competir a la Champions League i ho hem aconseguit. Hem guanyat un premi Webby i dos Picture of the Year. Són guardons que normalment s’emporten The New York Times, The Washington Post, National Geographic… Fa goig veure que també hi ha TV3. A vegades, els recursos no són els mateixos, però la part positiva és que tinc una llibertat, a l’hora de proposar temes, que mai no vaig tenir a Channel 4 ni a Al Jazeera.

—Hi ha algun indret o història que us hagi marcat com a periodista?
—Hi ha molts llocs on he tingut connexions especials, però, segurament, si n’he de dir un, crec que el que més m’ha marcat és Palestina i Israel. Vaig estar tres anys com a ENG a la corresponsalia de TV3 a Jerusalem i allà va començar tot plegat. També he estat dotze anys a l’Àsia i en part també ho considero casa meva.

—Ara que heu parlat del començament. Una de les primeres cobertures que vau fer és la caiguda de Bagdad. De fet, éreu a l’hotel Palestina quan el projectil d’un tanc nord-americà va matar José Couso i Taras Protsiuk. Com ho vau viure? Us vau qüestionar de plegar?
—És difícil de dir. Això són coses que et planteges més endavant, quan ets més gran i menys inconscient. Allà a l’hotel, jo era el més jove. Em vaig fer força amic d’en Couso i la gent de Reuters em van “apadrinar”. Uns minuts abans del tret del tanc, jo era a la seva habitació parlant amb ells al balcó. Aquell dia, jo estava preocupat, tenia un mal pressentiment… I en Taras, recordo que se’m va acostar i em va amanyagar el cap. Em va dir: “No et preocupis, home. Què et passa? Vinga, ànims, que tot anirà bé.” I res, vaig marxar. Uns minuts més tard, l’explosió i els morts… Aquesta és la realitat de cobrir conflictes. Impacta molt i fa molta pena, però per desgràcia la llista d’amics i companys que s’han mort és força llarga.

—El 2017 vau tornar a Catalunya.
—Quan vaig arribar era al zenit del procés. Vaig tenir la sort de poder-ho cobrir durant uns mesos per a The Washington Post. Treballava amb un corresponsal nord-americà amb molta experiència arreu del món. Un veterà. I era una barreja de sentiment. L’experiència d’haver estat fora t’ajuda a analitzar les coses. Haver cobert conflictes, revoltes, protestes i cops d’estat et permet entendre quin nivell de violència hi pot haver o fins on la gent està disposada a arribar. I aquells dies, mentre parlava amb la gent, anaven sortint red flags.

—Com ho vau viure?
—No m’ho creia. Els meus amics d’Espanya m’acusaven d’ajudar els independentistes i els meus amics independentistes em deien equidistant. Hi havia moltes red flags. La llei de transitorietat jurídica, el control del territori, el secretisme, les jugades mestres… Tot allò no tenia cap mena de sentit. Era buit. Hi va haver un moment que gairebé m’ho vaig voler creure. Allà al mig, amb tota la passió… Però no s’aguantava per enlloc.

—Què deia el corresponsal?
—Un dels dies que hi havia protestes, jo era amb el corresponsal. I ell tenia aquella mirada d’això no va enlloc. I, de sobte, em va dir: “Raül, això és com la guerra civil, però el musical.”

—Què us va semblar el paper de la premsa?
—Jo entenc que la gent vulgui un referèndum i la independència després de veure com es carregaven l’estatut i amb el PP desbocat amb una campanya de la política del tot s’hi val contra Catalunya. Però el paper de molts periodistes em va decebre. No van qüestionar ni el procés, ni el poder. La premsa espanyola va anar a sac i a manipular. Semblava que els catalans ens menjàvem els nens castellanoparlants amb patates, però la premsa d’aquí, inclosos molts intel·lectuals i líders d’opinió, em van decebre. Jo puc estar a favor del referèndum i fins i tot votar que sí, sobretot per un tema antisistema, però això no t’ha de condicionar en l’exercici. Es van cometre molts errors i el periodisme va fallar.