Ramon Riera: “No ens ha de fer por parlar de les absències per Nadal”

“Odio Nadal” és una frase que algú o altre deixa anar quan s’acosten aquestes dates. Darrere hi pot haver molts motius: la crítica al consumisme i a la hipocresia, la mandra que poden fer alguns esdeveniments… Però Ramon Riera, psiquiatre, psicoterapeuta i autor del llibre L’herència emocional, assenyala que en alguns casos aquest rebuig també pot tenir molt a veure amb el fet que aquesta és una època de molta més vulnerabilitat psicològica. Això fa que moltes persones connectin amb les absències, els dols, la soledat o els conflictes, tant personals com familiars. Parlem amb ell sobre com abordar aquestes dates de felicitat aparent i obligada que, alhora, són molt difícils per a moltes persones.

—Nadal es presenta com una època idíl·lica, però són uns dies en què es reobren moltes ferides i molta gent ho passa especialment malament. Què afecta més?
—Els qui treballem en psicoteràpia, amb persones vulnerables, ho notem molt. Acostuma a remoure moltes coses i els símptomes poden empitjorar. La pressió de la cultura que ens impulsa a tenir trobades familiars, que siguin afectuoses, a connectar amb parents i amics, allò que la cultura marca com a idiosincràtic, pot tenir moltes mancances: l’avi que s’ha mort, amb una absència que es farà evident, o una família amb grans buits i abismes. Durant l’any, en canvi, anem surfejant algunes coses bàsicament per la dissociació, el mecanisme d’aparcar amb certes vivències i no connectar-hi, deixant-les en una zona perifèrica de la consciència.

—Per exemple?
—Durant l’any potser mires cap a un altre costat amb qüestions com la mort de l’avi o el fet que estiguis fatal amb la família. Però el pes de la tradició fa que per Nadal tot això es posi en evidència, sense poder aparcar-ho. La persona que està sola no pot oblidar que està sola perquè al seu voltant tothom està reunit. Nadal ens impedeix d’utilitzar el mecanisme de defensa que utilitzem la resta de l’any.

—Tot això causa dolor, però és necessàriament dolent en tots els casos? Potser també ens posa davant de problemes que havíem de mirar.
—Si tens instruments per a poder-ho entomar és molt bo. Imaginem que s’ha mort l’àvia enguany i per primera vegada no serà al dinar de Nadal i es notarà el seu buit. Potser allà on ella seia aquesta vegada hi ha un nét. Tot això pot ajudar a elaborar el dol: prens consciència del pas del temps, del canvi de generacions… És psicològicament molt sa. Pots comentar-ho a la taula: “Aquest és el primer any que no hi és, sempre seia aquí…”. Tota la taula connecta amb aquesta absència i cadascun dels membres de la família comparteix aquest dolor i sap que qui té assegut al costat té un dolor similar. És un ritual que ajuda a fer el dol.

—No sempre es pot fer, això…
—Si la família està trencada, no és una bona companyia per a compartir dolors. Si una persona ha tingut vivències molt traumàtiques, pèrdues molt agressives, enfrontar-se a la cadira buida pot retraumatitzar, causar una crisi d’angoixa. És un moment en què som psicològicament més vulnerables. “Odio Nadal” en alguns casos pot voler dir “Nadal em fa connectar amb una família que em fereix molt”. Als nens els entusiasma, però tota aquesta màgia es va desfent. Si es desfà de manera tranquil·la, vas madurant i assimilant-ho, pots gaudir de les coses bones de Nadal i patir-ne les absències. Però si no has pogut anar madurant aquesta pèrdua de la infància, és dolorós veure que allò que era molt lluminós ara és tan fosc.

—No hi ha receptes màgiques, però tot això es pot tractar millor d’alguna manera?
—Pel que fa a les absències, no ens ha de fer por parlar-ne, comentar-les. De cara als nens, si ho comentes, que sigui de manera continguda i afectuosa. Es pot deixar anar una llagrimeta, és bo que els nens s’adonin que trobem a faltar algú, que no hem d’amagar-ho ni fer veure que no ha passat. És molt important injectar als nens aquesta saviesa psicològica i emocional que les absències es poden plorar, trobar a faltar, compartir… És una oportunitat, en lloc de fer veure que no ha passat res o si algú comenta alguna cosa fer-lo callar o dissimular.

—I quan el dol va relacionat amb una persona que va morir fa temps i es reactiva en aquestes dates?
—També és molt interessant. Per exemple, tendim a tapar les morts molt traumàtiques, com els suïcidis. Ho tapem, no ho rememorem… Però psicològicament és poc saludable, perquè ho hem de poder assumir, assimilar. Si a la sobretaula es comencen a explicar anècdotes, es pot recordar alguna cosa d’aquella persona, sobretot si es pot combinar amb la part més festiva. Si hi pot haver aquesta complementarietat entre gaudir dels néts i alhora plorar els avis, psicològicament, és enormement saludable i per als nens enormement formatiu.

—Heu comentat que les situacions de soledat es fan especialment evidents. Com s’haurien d’abordar?
—La soledat és enormement traumàtica. Mirem de no ser-ne conscients, però el sentiment de soledat és antinatural. La nostra biologia està dissenyada per a regular-nos emocionalment mútuament, com un ramat de vaques. La soledat és una interferència molt gran a la regulació emocional, per això hi ha gent a qui fa molta por Nadal, se li fa molt evident la soledat. Si tens recursos, et pots organitzar per reunir-te amb amics, anar de viatge, ocupar-te d’alguna cosa… La xarxa d’amics pot ser un suport tan important o més que el de la família.

—Es posa molt el pes en la família, presentant-la com un espai segur i perfecte. Però en molts casos no ho és. Hi ha gent que ha de compartir aquests dinars amb agressors o en contextos de molts conflictes familiars. A vegades no anar-hi és una opció, altres vegades no es pot triar.
—Es fa molt difícil generalitzar. En alguns casos, renunciar-hi és molt saludable, en altres és molt autodestructiu. Tinc pacients que es repleguen i s’aïllen, però és una fugida que danya. En canvi, hi ha altres casos que no són capaços de no anar-hi, se senten obligats, per una mena de sentiment de culpa o rigidesa, a anar a unes celebracions que resulten molt humiliants i els fan molt de mal.

—En situacions menys greus, a vegades també apareixen coses incòmodes: discussions irades de sobretaula, comentaris que fan mal, preguntes molestes, pressions…
—Sí, no hi ha únicament els grans traumes o catàstrofes, també hi ha aquestes tensions, disparitats… Si qui va al dinar és el nen ferit que tots portem dins, aquest nen està molt a la defensiva i utilitza mecanismes de defensa una mica precaris: la ràbia o l'”això ni tocar-ho”. Si hi va la teva part més adulta, apareix la flexibilitat i l’empatia. Saps que la tieta que fica el dit a la nafra també té els seus problemes i pots tenir més cintura, flexibilitat, comprensió, estar amb la ment oberta, compassiva, empàtica… Veus que potser no vol ficar el dit a la nafra, sinó que no té tacte. Que la nostra reacció compliqui més les coses depèn de les nostres habilitats emocionals.

—Un altre punt important dels dinars de Nadal és el menjar. Les festes són especialment difícils per a les persones amb trastorns alimentaris.
—És un dels casos en què la tradició els posa en situacions molt difícils. La persona que té un trastorn alimentari té molta vergonya i molta por de quedar en evidència i ser jutjada o etiquetada. Els pares també tindran el radar posat mirant si menja o no, és una situació molt difícil.

—Cal acompanyar sense estar excessivament a sobre?
—Sí. Potser fer un dinar més petit, amb persones de més confiança, amb més llibertat, sense un familiar que opini, que sentenciï o que digui inconveniències. Però en cada cas s’ha de trobar la manera.

—Durant aquestes festes també és molt present tot allò material i l’obligació de fer regals, que pot arribar a fer mandra o a estressar. Com ho valoreu?
—Aquí la tradició nadalenca s’ajunta amb la tradició consumista en una barreja desagradable. Aquesta mena de celebracions són les del solstici d’hivern. Per exemple, el tió. En la nit més llarga de l’any, quan els arbres perden les fulles, agafes un tronc mort i tens la fantasia que és viu i et dóna menjar. Ens consolem traient regals d’un troc sec i anticipant que a la primavera els arbres tornaran a donar fruits, amb l’arbre de Nadal donant llum o amb les boles de colors com a fruits. Té tot una poesia que ve de les èpoques d’escassetat, gairebé tota la història de la humanitat.

—Ara aquest sentit s’ha perdut.
—S’ha tornat grotesc, amb aquesta cosa dels amics invisibles, els regals que fan mandra… No té cap coherència ni sentit amb la tradició. I, a més, vivim completament desconnectats de la natura. Per primera vegada a la història hi ha més gent vivint entre ciment, a les ciutats, que vivint al camp. Psicològicament, això és un inconvenient enorme, va contra el nostre disseny, les nostres necessitats… Aquesta desconnexió de la comunió amb la natura és un dels grans reptes actuals.