Ramon Aymerich: “Vénen temps durs, tornarem a la política d’austeritat”

Ramon Aymerich ha dedicat bona part de la seva vida periodística a informar sobre assumptes econòmics. Va ser el cap de la secció d’economia de La Vanguardia durant una bona pila d’anys, tot i que ara en fa dos que és el redactor en cap de la d’internacional. Acaba de publicar el llibre La fàbrica de turistes (Pòrtic, 2021). Hi analitza els canvis que ha originat el sector turístic a Catalunya aquests últims seixanta anys, des dels primers estiuejants a la Costa Brava a la dècada dels cinquanta, fins al monocultiu de Lloret i Salou. “Hem de començar a debatre sobre el model perquè se’ns ha descontrolat”,apunta. Però dubta que aquest moment arribi aviat. De fet, recorda, al pacte de govern entre Junts i ERC l’únic esment del turisme és per a proposar de tornar a les xifres de pre-pandèmia.

—Un llibre de turisme en el pitjor moment del sector.
—Jo ja havia parlat del turisme en algun article perquè m’agradava saber què passava i com canviava el sector. La gent de la meva edat, probablement, venim d’una cultura lligada a una societat industrial, amb una colla de valors. Però un dia t’ho mires bé i no és que siguem un país eminentment turístic, però som un país turístic. I ens costa d’admetre-ho. Volia saber com havíem arribat fins aquí, que és allò de què tracta el llibre.

—Al llibre dieu que són els països pobres els que s’aboquen al turisme. Per això ens ha costat d’acceptar aquesta dependència. Ens fa vergonya?
—De manera conscient, no ho hem volgut reconèixer. Vergonya és una paraula molt dura, però certament ens ha costat d’admetre que som un país turístic. Preferim parlar de la nova indústria, cap a on anem, com ens reindustrialitzem… Que totes són aspiracions molt legítimes, però potser estaria bé de començar a debatre del model turístic per arreglar-lo, perquè se’ns ha descontrolat. Comença el 1953; a partir dels anys seixanta es converteix en una indústria complementària; i és als anys 2000 que passa a ser l’activitat econòmica central.

—Què passa a partir de l’any 2000?
—El 1985 havíem entrat a la Comunitat Econòmica Europea, es van liberalitzar els intercanvis comercials i la indústria es trobava que havia de competir amb empreses europees, multinacionals xineses, hi havia deslocalitzacions… I els empresaris havien de prendre una decisió. Invertir més en l’empresa, és a dir, esforçar-se cercant productes originals i obtenint uns marges discrets, perquè aquesta és la història de la indústria; o bé vendre, perquè llavors hi havia moltes ofertes, i posar els diners en el món immobiliari i en el turisme. Això coincideix en el moment en què Barcelona fa un boom. A partir del 1992 comença un turisme que esclata l’any 2000. I molts dels capitals de la indústria, que podien anar a Manresa, Terrassa o a més punts de Catalunya, acaben atrets a Barcelona.

—Era molt llaminer, per a l’empresari?
—Si tu et venies l’empresa i posaves els diners als baixos comercials de la Rambla Catalunya o al passeig de Gràcia, els rendiments podien ser del 20%. En el moment daurat de Barcelona la inversió que feies en un hotel s’amortitzava en tres anys. Per la gent amb capital això era un caramel. Era un negoci fàcil i ràpid comparat amb la indústria.

—Port Aventura va ser la joia de la corona d’aquella reconversió industrial. Vist amb el temps, va ser una bona jugada, tenint en compte com va condicionar tota la zona de la costa i el litoral de Tarragona?
—Segurament. Port Aventura es va fer perquè hi havia la sensació que el model català s’havia esgotat, que només oferíem sol i platja. I què hi havia en aquells moments? Els parcs temàtics. Fins i tot la Generalitat es va moure ràpidament per portar Disney i es va fer una oferta. Però a Madrid, al Ministeri de Comerç, no els feia una gràcia especial. Oferien uns terrenys a Pego. Van empipar tant i ho van fer saber tant, que els americans van acabar anant-se’n a París. Però és que a l’administració catalana, en aquells moments, no hi havia cap projecte més d’envergadura, només hi havia Port Aventura i el turisme. El turisme, per als alcaldes de la costa, és una sortida que dóna diners, dóna feina… Però per la Generalitat també. I continuem igual. Ara tot el futur de la Costa Daurada és posat en aquest BCN World que al final serà un parc de jocs i donarà continuïtat a un model.

—Un dels efectes col·laterals de Port Aventura és Salou, al qual dediqueu un capítol, igual que a Lloret. Quin futur tenen aquestes ciutats que depenen tant del turisme?
—Aquest és el drama… Quan es parla de Barcelona, es diu que només viu del turisme. No, té més que el turisme. Barcelona no té el problema de monocultiu que tenen Lloret i Salou. El llibre l’he escrit en pandèmia i quan passejava per Lloret em demanava què farien mentre no tinguessin turisme. I Salou era brutal, completament buit. A mitjà termini Salou i Lloret tenen un problema gros perquè no tenen alternativa.

—La Generalitat no hauria pogut evitar aquesta dependència tan gran del turisme en certes zones?
—Crec que no. No els disculpo, però al final són els agents privats els que fan i desfan. Si Salou anava com oli en un llum, no els podies dir que anessin més a poc a poc. Això no funciona així. El turisme té una capacitat enorme de devorar el territori. I, a mesura que creix, crea llocs de feina i n’acaba depenent molta gent. Es calcula que en el sector turístic hi treballen 400.000 persones, amb el 12% del PIB.

—Déu n’hi do.
—Però tot això segurament és més perquè arrossega activitat d’uns altres sectors. És a dir, ara hem descobert que els equipaments culturals de Barcelona no són sostenibles si no hi ha turisme. Per tant, diríem que indirectament una part de l’activitat cultural dels museus depèn també del turisme. Podríem parlar tranquil·lament del 18%-19% del PIB. O els taxistes de Barcelona, per exemple, els comptes com a treballadors turístics? En realitat, un terç de la seva vida laboral és turisme.

—Amb el problema que són mal pagats. Expliqueu que el salari mitjà de l’hoteleria a Barcelona el 2019 era de 17.638 euros, un 40% per sota la mitjana.
—El drama que tenim l’ha escrit molt bé Miquel Puig. Tenim un model de turisme molt de baix cost, en el qual, si tu pagues malament els teus treballadors, evidentment tindràs un producte barat, però els costos d’aquest model per a la societat són terribles. Crees un país amb un PIB per capita més baix. Algú fa molts diners, però no crea una riquesa compartida. A banda, el turisme té una gran capacitat de devorar la diversificació; depreda el territori i depreda les condicions laborals de l’entorn. Pren llocs de treball a la indústria i origina una bossa de treball amb poca formació. Això duu a una mà d’obra molt precària que fa unes aportacions a la seguretat social mínimes, perquè té uns sous molt baixos, i que a més té un cicle de vida curtíssim. Aquesta gent, quan té cinquanta-cinc anys està molt fumuda i genera una despesa sanitària. És a dir, allò que retornen al sistema és molt poc. I això a mitjà termini és un problema. Un model d’alta qualitat amb treballadors més formats i més ben remunerats seria diferent. Però bé, ara ja hi tenim els dits enganxats.

—I la política no pot estimular aquest model d’alta qualitat?
—Sí, ho hauria de poder fer, però li costa molt. Pensem que el sector turístic és molt potent i si pot pagar cinc no pagarà deu. La qüestió és que s’ha de ser molt seriós amb l’aspecte impositiu, no deixar que sigui un sector ‘zombi’. En economia vol dir que és un sector que s’aguanta perquè paga pocs impostos, perquè és semisubvencionat, perquè externalitza les despeses… Hi ha d’haver empreses petites, sanejades i que paguin bé els impostos. És a dir, no hem de continuar regalant coses al sector turístic.

—Què li regalem?
—Per exemple, amb l’aspecte laboral, que puguin tenir senyores cobrant 900 euros o 1.000 fent 28 habitacions diàries durant vuit mesos l’any, però que cotitzen tan poc que al final ho pagarem la resta. El sector turístic també recorre sempre a moltes ajudes públiques de l’administració. Ara han estat els primers a demanar ajudes en època de pandèmia. No els pots dir que no, però sí que ho has de començar a dir d’una vegada. I s’hauria de ser més exigent amb la formació del personal que treballa en el sector turístic.

—I Barcelona? Què es pot fer perquè no depengui exclusivament del turisme?
—Bona pregunta… Primer de tot, cal dir que li ha costat molt a l’actual govern, però han fet allò que havien de fer. La primera fase a l’Ajuntament de Barcelona, fins que no arriben els comuns, és una cursa desmesurada cap al com més gent millor. I ara és molt difícil de controlar la gent que t’entra en una ciutat.

—Colau va intentar la moratòria en les llicències hoteleres i el control dels pisos turístics. Creieu que se n’ha sortit controlant el turisme?
—No, però és molt difícil. La moratòria la hi han mig tombada. Els hotelers es van empipar molt, però s’havia de fer. No és que hagin llançat la tovallola, però crec que són conscients que és una tasca molt complicada.  Els pisos turístics il·legals són un gran problema. És clar, tu envies un inspector a un pis, preguntes als que hi ha a dins i et diuen que són amics del propietari. No pots fer-hi res. I dos, no pots controlar la gent com t’entra. No ho saps. Es parla de trenta milions de visitants, i probablement és així. I això causa una pressió i un desgast molt bèsties en la població. Com es millora això? Doncs no ho sé.

—La imatge de Barcelona a l’exterior és aquesta, la d’una ciutat turística?
—Absolutament. Barcelona continua tenint la imatge de ciutat d’esbarjo. Fa sis mesos pensava que aquesta pandèmia ens obligaria a repensar el model turístic i de negoci. I molts economistes em deien que sí. Però ara ja començo a pensar que no. De fet, en l’acord que signen Junts i ERC, l’única menció que es fa del turisme és per dir que cal tornar a les xifres de pre-pandèmia.

—Si no hi ha aquest debat sobre si cal reformular el sector del turisme, de què serviran els fons Next Generation?
—Primer que arribin. El problema és a veure què en fan, dels diners. Si amb els diners comencen a pagar els ERTO, pot ser que no inverteixin en projectes nous. O que inverteixin en projectes que tenen una certa envergadura, i això no ho fan les petites empreses. Necessites grans empreses amb grans projectes financers i això qui t’ho dóna? Els insiders. Per això crec que els diners aniran cap a l’establishment. De moment sí que tenim un projecte identificat, que és el de les bateries per a cotxes elèctrics de SEAT, on també  participarà La Caixa i més empreses. El sector turístic s’ha organitzat per a demanar fons. No sé si els fons de la recuperació haurien d’anar al turisme. Són diners que haurien de servir per a reformular el model perquè, si torna a venir una pandèmia o una altra sotragada, tornarem a estar amb el mateix problema.

—Creieu que ve una època de retallades i pujades d’imposts?
—Sí. La pandèmia ha fet accelerar molt més la reconversió de sectors sencers cap a l’àmbit digital. Els mitjans, la banca, el comerç… Al comerç hi ha una destrucció desmesurada que s’ha accelerat amb la pandèmia. Alhora, tota la despesa sanitària i la dels ERTO s’haurà de tornar. Aleshores la política d’austeritat que es va practicar els 2011-2012 la tornarem a tenir. I segurament hem dit que la sanitat creixerà, que la farem més forta que mai i que s’ho mereixen, però quan veus que torna… Vénen temps durs. Els sectors menys formats ja tenen dificultat per a trobar feina i els sectors formats també tenen una degradació de les condicions laborals. I la capacitat d’emancipació està malament.