Rai López: ‘El 155 encara existeix’

Parlem amb Rai López, l’activista de les terres de l’Ebre que anirà caminant de Catalunya Nord a Brussel·les per denunciar la repressió de l’estat espanyol i per reclamar el dret d’autodeterminació. Aquests darrers dies moltíssima gent s’ha afegit a aquesta iniciativa, anomenada ‘Camí a la República‘. Faran 1.200 quilòmetres a peu fins al Parlament Europeu, on lliuraran una urna carregada de signatures demanant que Estrasburg aturi el judici contra el procés independentista i que s’accepti el resultat del Primer d’Octubre, o bé que Europa obligui l’estat espanyol a fer un referèndum vinculant. Abans passaran per molts municipis, alguns amb una gran càrrega simbòlica per la repressió històrica de què ha estat objecte el país.

Faran aturada a Waterloo, a la Casa de la República, on Rai López espera que Puigdemont dipositi la darrera signatura que presentaran a la cambra europea. ‘Li donaré les gràcies. S’han arruïnat la vida per obeir el poble. Jo no sóc cap heroi, pel fet de fer aquesta marxa. Els herois són aquests dirigents que tenim empresonats o a l’exili per haver complert el mandat d’un poble.’ López repassa els detalls d’aquesta iniciativa, que va sorgir amb la intenció principal de fer possible el retorn del president Puigdemont a Catalunya. Denuncia que l’article 155 encara és vigent i que va rebre trucades desaconsellant aquesta acció. La marxa, que començarà diumenge vinent a l’estació de Cervera, ha acabat derivant en una mobilització per a involucrar l’Europa democràtica en el procés català.

—Qui és Rai López?
—Sóc un activista de les terres de l’Ebre. Antic hostaler. Acabo de tancar el meu negoci per emprendre aquesta marxa.

—Quan us va sorgir la idea i com?
—La primera idea que vaig tenir va ser anar a Waterloo, a la Casa de la República, a cercar al president Puigdemont i ajudar-lo a tornar al Parlament. De seguida s’hi va afegir moltíssima gent, a les xarxes socials. Volíem acompanyar-lo novament a Catalunya. I si el detenien a ell que ens detinguessin a tots. Aquesta iniciativa es va aturar.

—Per què?
—Vaig rebre trucades de personalitats diverses desaconsellant aquesta opció perquè era inviable. Crec que el 155 encara existeix. Estem intervinguts en tots els terrenys.

—Sortiu de Catalunya Nord i sou de l’Aldea. Com així?
—Sortim des de la frontera política. Concretament de l’estació de Cervera, al Rosselló, diumenge vinent a les dotze. Ho fem perquè volem demostrar a Europa què som. Un moviment cívic, pacífic i democràtic. Som la primavera catalana i no podem permetre que això es manipuli. Tinc familiars a Narbona i a Carcassona. Les imatges que els arriben de les darreres manifestacions parlen d’un ambient bèl·lic a casa nostra. Em van trucar espantats no fa gaire. No vull fer més publicitat a un personatge com Borrell, però les seves campanyes es veu que hi tenen alguna cosa a veure.

—Teniu previst de fer trenta quilòmetres cada dia?
—Volem fer una mitjana de quinze a vint quilòmetres al matí. Reposar, dinar, agafar forces, mirar com tenim els peus i a la tarda quinze o vint quilòmetres més. Així, municipi a municipi, direcció nord. Tenim previst d’arribar a París per Setmana Santa. L’historiador Marc Pons ha preparat un seguit de manifests que llegirem en punts significatius de la història de repressió que ha viscut el país. El primer serà a la tomba de Machado.

—Quanta gent s’hi ha afegit?
—No ho sé. És incomptable. Tinc més de cinc-cents missatges que no he pogut respondre. Totes les entitats independentistes i les favorables al dret de decidir s’hi han afegit. L’ANC i Òmnium han d’acabar de concretar-hi la participació. Aprofito l’avinentesa per suplicar que ens donin tota l’ajuda. I també al govern. Que ens ajudin en tots els tràmits. Jo tenia previst de dormir a la tenda de campanya o en un alberg, però si ens apleguem centenars de persones haurem de demanar permisos. Necessitem aquesta ajuda.

—Quantes hores caminareu cada dia?
—Calculem que unes vuit hores. Serà dur, però paga la pena. Si tot va bé, esperem ser davant el Parlament Europeu d’aquí a un mes i mig.

—Espereu que el Parlament Europeu atengui la demanda?
—Espero que sí. Jo sóc ciutadà europeu. I crec que serem uns quants que ens hi plantarem, allà davant. La marxa s’acaba amb el registre de les signatures al Parlament Europeu. Quan vaig fer pública la iniciativa vaig dir que m’hi esperaria fins que no atenguessin la nostra demanda. Però ens han avisat que això ens pot dur problemes i que ens podrien detenir. Lliurarem les signatures i si Europa no es mou, hauran tornat a fer el ridícul.

—Durant el recorregut anireu omplint una urna de signatures amb butlletes de l’1-O?
—Sí. Tota la gent que ens acompanyi hi podrà dipositar la signatura. Demanem que Estrasburg intervingui en aquesta farsa de judici i que es compleixi el mandat de l’1-O o bé que Europa obligui Espanya a pactar un referèndum vinculant. La gent que no ens pugui acompanyar ens podrà fer arribar la seva signatura de manera digital, des de casa, perquè és clar que no tothom ens podrà acompanyar. I, qui ho pugui fer, ens acompanyarà fent trams als qui farem tot el recorregut. Esperem rebre també el suport de més ciutadans europeus. He demanat que el president Quim Torra en sigui el primer signant i el president Puigdemont el darrer. Representen la legalitat de Catalunya.

—Abans de lliurar les signatures al Parlament Europeu fareu parada a la Casa de la República, doncs?
—Sí, allà esperem trobar-nos amb el president Puigdemont i que faci efectiva la seva signatura.

—Què li direu?
—Gràcies.

—I prou?
—No puc fer res més que donar les gràcies a les persones com ell i tots els exiliats i empresonats polítics. Hi ha amics que em diuen que sóc un heroi pel fet de fer aquesta marxa. És clar que jo me’n vaig de casa i deixo la meva família un mes i mig o el que duri la marxa. Econòmicament, també significa un sacrifici. Però no ens podem quedar aturats i és incomparable amb allò que han fet per nosaltres aquests polítics. Els veritables herois són els qui van obeir el poble. Els vam demanar un referèndum i van fer un referèndum. Fa un any i mig que són a la presó o a l’exili. No poden ser amb les seves famílies i molt poca gent els diu que són uns herois. Ells van fer allò que el poble els va manar. S’han arruïnat la vida per nosaltres, per complir el mandat del poble. Puigdemont simbolitza allò que som. La gent es qui ha empès el procés i espero que hi hagi una recollida de signatures multitudinària.

—Abans de començar passareu per Amer, el poble del president?
—Sí. Hi ha programat un acte de suport a la iniciativa a les 12.30, a la plaça del poble. Hi haurà la família de Puigdemont.

—Què més us diuen els amics?
—Tinc un amic no independentista que em va dir que admirava això que feia. Ell també vol votar i votaria que no. El vaig animar que m’acompanyés amb la bandera espanyola, si volia. Aquí tots som catalans i ho hem de fer entre tots. Sabem com són i com actuem i hem de demostrar a Europa la força del nostre moviment. L’1-O ens van pegar i això no es pot minimitzar. Per a mi és un honor fer aquest Camí a la República.

—Com creieu que s’acabarà resolent el conflicte polític?
—Amb un referèndum. Això només es resol votant. És molt senzill. Que cadascú defensi la seva posició. No puc entendre la gent que s’hi oposa, tan elemental com és. Quan estudiava dret em van dir una frase que em va quedar gravada: les lleis són vives i es poden modificar. Però s’ha de voler fer.