Rafael Bengoa: ‘Encara no hem arribat al pic de la malaltia’

Rafael Bengoa (Caracas, 1951) és un dels principals experts mundials en gestió sanitària. És considerat un dels pares del servei basc de salut (Osakidetza) i ha estat director de Sistemes de Salut de l’OMS. A més, va ser conseller de Salut del govern de Patxi López i assessor de l’ex-president dels EUA Barack Obama. Parlem amb ell sobre la gestió del coronavirus 2019 a l’estat espanyol, la qual considera que és bona, però avisa que el pic de la malaltia és imprevisible. ‘És molt difícil fer projeccions amb el coronavirus, anem batalla a batalla’, diu.

—És possible preveure quan serà el pic de contagis a l’estat espanyol?
—Encara és imprevisible, perquè aquest virus, a diferència del SARS-CoV, sembla que es pot contagiar de manera asimptomàtica. Això és important perquè vol dir que hi pot haver moltes persones infectades que, sense saber-ho, en van infectant moltes altres. Per això cal que tota persona que tingui un primer senyal de símptomes es posi en contacte amb les autoritats per començar a tallar la possible cadena.

—Com valoreu l’actuació fins ara del govern espanyol i de les autonomies més afectades?
—Considero que actuen bé. Després de les epidèmies del SARS, el MERS, l’Ebola i l’H1N1, l’Organització Mundial de la Salut ha tingut múltiples reunions amb tots els països i d’aquí n’ha sortit un protocol d’actuació. És un protocol d’àmbit internacional que regula quan s’han de declarar els estats d’epidèmia, pandèmia, etc. Però també assenyala les hipòtesis segons les quals els països han de decidir quan són en fase de contenció, de reculada o de mitigació. El govern de l’estat espanyol i els de les comunitats actuen en funció d’aquests processos establerts i, per tant, crec que les mesures que s’han pres són correctes.

—Tenint en compte la suspensió del Mobile World Congress fa unes setmanes i que l’estat francès ja fa dies que aplica mesures contundents, s’ha criticat el govern espanyol per no haver pres decisions més dràstiques, com ara evitar concentracions com la del 8-M a Madrid.
—Aquí es va cas per cas. La situació a Espanya no és exactament igual que a França. Criticar ara és fer un judici. No tenim tota la informació que se centralitza al Ministeri de Sanitat, no som en la mateixa situació òptima per a prendre decisions. Per tant, s’han de respectar les decisions i les mesures preses. Jo recordo que, com a conseller, em va tocar entomar l’H1N1 i qualsevol actuació sempre era criticada. Massa d’hora, massa tard, excessiva… Una cosa clara és que d’aquesta epidèmia, n’aprendrem. Sobre quan s’ha d’actuar i quines coses cal afinar. Però ja sabem que en aquells països on s’ha actuat amb molta força i rapidesa, com ara a la Xina, Hong Kong i Singapur, ja es va controlant l’epidèmia. A la Xina, per exemple, es comencen a desmuntar els hospitals que s’havien creat per combatre la malaltia. Hem d’aprofitar la situació per aprendre, i al final de l’epidèmia veure si cal reconsiderar els protocols d’actuació i endurir-los. De moment, se segueixen els passos dissenyats en l’àmbit internacional.

—Per què hi ha hagut tants contagis, a Madrid?
—No se sap, però les epidèmies tenen una transmissió més efectiva quan hi ha aglomeracions de gent. El fet que aquest coronavirus sigui molt contagiós, que existeixi la transmissió asimptomàtica i les aglomeracions pròpies d’una gran ciutat com Madrid explicarien que s’hagin creat les condicions perquè s’expandeixi, igual com ha passat en algunes parts d’Itàlia.

—Ara que esmenteu Itàlia, és possible que s’acabi decretant l’aïllament de Madrid com a la Llombardia?
—Això és molt lluny, perquè no som en un estat de transmissió comunitària tan ampli com passa a Itàlia, que ha hagut d’anar endurint les decisions perquè no tenia els clústers o brots tan ben identificats com nosaltres. La situació allà és de disseminació comunitària total. A Espanya, en canvi, el procés que s’ha seguit ha estat identificar les persones infectades i els seus contactes per a contenir-ho. Però quan això ja no és possible, perquè hi ha massa gent infectada i no és possible identificar tots els contactes, com passa a Madrid, el País Basc o La Rioja, s’entra en una altra fase, en què s’han d’aplicar mesures sobre una comunitat o una ciutat, però no d’aïllament en massa, sinó en el sentit de reduir les interaccions personals. És a dir, mesures de distanciament social, prohibir de grans concentracions, quarantenes concretes i tancaments de col·legis.

—Què ha fallat a Itàlia perquè hi hagi aquesta disseminació total?
—És difícil de dir, perquè no en tenim tota la informació, però sospito que en casos d’epidèmies com l’actual, hi ha països més preparats que uns altres per fer intervencions ràpides sobre els clústers que comencen a sorgir. No m’atreveixo a afirmar que sigui el cas italià, però quan no actues amb celeritat sobre aquests punts, hi ha el risc que la situació se’n vagi de mare.

—Heu descartat l’aïllament de ciutats com Madrid, però quina mena de mesures podrem veure aviat?
—És molt difícil de fer projeccions, aquí anem batalla a batalla. Però com he dit, sí que sabem que allà on s’actuat ràpidament i bé s’aconsegueix de controlar el virus. Ara bé, els efectes de les mesures no és immediat. No sabrem si decisions com limitar les concentracions a mil persones són prou o no fins d’aquí a uns dies, quan vegem si les xifres es redueixen. De moment, hem de preveure que hi haurà més casos, perquè no sembla que hàgim arribat encara al pic de la malaltia. Sí que voldria recordar una cosa que sembla que la gent no té gaire interioritzada.

—Endavant.
—Les mesures, siguin toves o dures, encara que no aconsegueixin de contenir completament l’epidèmia, sí que en retardaran la transmissió comunitària i, per tant, rebaixaran la duresa de l’impacte. És a dir, en el pic de la malaltia limitaran els contagis i els morts. I això és molt important en aquesta mena de situacions.

—Creieu que hi ha alarma social?
—El fet que estiguem una mica concernits en una situació d’epidèmia/pandèmia és bo. Per què? Doncs perquè és la comunitat, que ens ajuda a controlar l’epidèmia. No és una qüestió només de les autoritats i els metges. L’epidèmia es controla gràcies a l’actitud responsable d’individus que s’aïllen, que fan la seva pròpia quarantena, quan estan afectats o tenen símptomes.

—La consellera de Sanitat, Alba Vergés, va explicar dilluns que la Generalitat es preparava per a un eventual col·lapse del sistema sanitari. Creieu que és possible?
—No. Ho dic així de contundent perquè a Itàlia, malgrat les xifres de contagis i de morts que tenen, no parlen de col·lapse del seu model assistencial. Nosaltres podem reconfigurar perfectament els serveis dins els nostres hospitals, retardant certes llistes d’espera de casos no urgents, per a respondre amb garanties als malalts pel coronavirus, perquè de moment continuaran augmentant. Aquesta flexibilitat, i vull que això quedi clar, és completament compatible amb l’assistència de casos greus com ara infarts, càncers, etc.

—Les retallades que ha patit el sistema sanitari arran de la crisi no dificultaran la resposta al coronavirus?
—Les retallades han tingut un efecte debilitador, evidentment, però també és veritat que s’han començat a revertir. De tota manera, tinc l’esperança que després d’aquesta epidèmia hi hagi una gran conscienciació social de la importància de tenir un sistema de salut públic fort i resilient amb els recursos adequats. Sobretot perquè d’aquí a quatre o cinc anys tornarem a tenir una epidèmia similar. Hem d’aprendre a mirar a llarg termini, és a dir, a invertir temps i diners entre epidèmies, no pas quan la tenim a sobre.

—Què podem aprendre de la Xina?
—El 2003, els xinesos van aprendre de seguida que havien de ser més transparents, que havien d’actuar amb més celeritat sobre els focus i que a vegades cal decretar intervencions a ciutats o regions senceres. Recordem que, fins i tot, van tancar Pequín, la capital, on viuen vint-i-dos milions de persones. En aquest aprenentatge, els xinesos, disset anys després, han actuat millor i també amb molta duresa a Wuhan i altres zones. Això ha funcionat i ho hem de saber. I s’ha d’afegir que països que han fet coses similars, com Hong Kong i Singapur, també han obtingut bons resultats. Bàsicament, allà on s’ha prioritzat la salut per sobre de l’economia s’ha encertat. I ara, pel que sé, a Hong Kong i a Singapur l’economia torna a arrencar amb força. Què en podem aprendre? Doncs que en aquesta mena d’epidèmies hem d’actuar molt de pressa i, a vegades, amb un toc autoritari.

—Però això pot arribar a presentar un debat ètic. Pot una democràcia prendre mesures tan dràstiques com la Xina?
—Crec que una democràcia només ha de fer una cosa similar en casos d’una mortalitat altíssima. Sigui com sigui, se n’haurà de parlar després d’aquesta epidèmia, que serà quan s’hagin de revisar els protocols i decidir si ens cal un model més autoritari, com ha fet la Xina, davant una possible epidèmia amb un índex més alt de mortalitat.

—Us voldria preguntar pel cas alemany. Com és que té una mortalitat tan baixa malgrat unes xifres de contagi similars a Espanya i França?
—A banda d’haver actuat amb prestesa, és possible que els brots siguin en zones on hi ha una demografia amb menys persones pluripatològiques i envellides que en els casos espanyol, francès i italià. De tota manera, això no ho sabrem del cert fins més endavant, quan l’epidèmia remeti. Però no són immunes, aquesta setmana han registrat els primers morts i la xifra creixerà. La comparació entre països és molt complexa, perquè els brots i els grups poblacionals no són iguals a tot arreu. Dit això, és veritat que hi ha un denominador comú entre les víctimes, els malalts pluripatològics i envellits.

—Heu destacat la importància del sistema sanitari públic per a fer front a l’epidèmia. Què pot passar als Estats Units, on ja hi ha més d’un miler de contagis?
—Als Estats Units, el president va fer prevaldre la borsa per davant de la vida i la salut dels ciutadans. A més, deia públicament que no passava res. Però sí que passava. El problema més greu és que als EUA hi ha vint-i-set milions de persones sense cobertura sanitària, cosa que equival a uns vuit milions d’espanyols sense accés a la sanitat. Imagineu-vos com seria controlar els brots actuals si una part dels madrilenys, els bascs o els riojans no tinguessin cobertura. Seria molt difícil, per dir-ho suaument. Però encara n’hi ha més. Als Estats Units passa una cosa ridícula, però també greu. Es demana a la gent que paguin cinquanta euros per fer-se el test del coronavirus i, si donen positiu, han de pagar 3.000 o 4.000 euros per a l’ingrés. És evident que la gent que no té cobertura no anirà a comprovar si té la malaltia, i això pot causar molts problemes per a contenir el virus.

—Finalment, creieu que el virus pot ser estacional?
—És massa d’hora per dir-ho, però hi ha experts que estudien què pot passar a l’hemisferi sud d’aquí a tres o quatre mesos. Hi ha alguns virus que no són estacionals i es queden entre nosaltres. El virus de la grip és estacional, en el sentit que li agrada el fred i és molt més prevalent a l’hivern, però tu pots agafar la grip en ple agost, perquè el virus circula igualment. De moment, no sabem quin comportament tindrà aquest virus, però en general els coronavirus sembla que tenen un comportament estacional i que reaccionen a la calor i a la llum del sol. Per a l’evidència definitiva, caldrà esperar uns mesos.