Quim Torra: “No crec que durant la meva presidència hi hagués aquest retorn a l’autonomisme”

El president Quim Torra (Blanes, 1962) acaba de publicar Les hores incertes (Símbol Editors). És el segon dietari sobre el seu mandat, que ara n’abasta els darrers mesos, del maig a l’octubre del 2020. L’estil és planer, fins i tot rutinari, com si l’esperit fos de deixar senzillament una constància cronològica dels fets. Hi ha poc judici i molta descripció. Però, entre el dia a dia de la crisi sanitària i les tensions polítiques que l’envolten, als seus apunts s’hi van filtrant mirades enrere, fins al començament del mandat. Reflexions sobre els obstacles i les ombres de la seva presidència, amb la distància íntima de saber-la esmorteïda, del tot submergit en la pandèmia i amb una inhabilitació a la cantonada. S’arriba a demanar per què va acceptar el càrrec. Hi parlem de tot plegat.

—Si el president Puigdemont era el candidat del grup que tenia capacitat de formar govern, per què vau acceptar de ser president?
—És una bona pregunta. Hi ha tres investidures fallides més, a part de la del president Puigdemont. Jo arribo després de quatre intents fallits, quan tots havíem acceptat que prioritzàvem d’engegar les institucions per sobre d’uns altres criteris. Res del que passa en la legislatura de la meva presidència no es pot entendre sense tenir en compte la situació del país: 155, presos polítics, exiliats, repressió. El lema era: “De la restitució a la constitució.” Vaig pensar que no solament podia estirar Junts, sinó avançar cap a la independència amb Esquerra i la CUP. Sóc molt honest, i ho dic al llibre: és possible que també hi hagi un punt de vanitat personal. T’ofereixen de ser president del país i penses: “Potser ho aconsegueixo.” Potser és ingenuïtat. Potser és el moment, tan excepcional, en què hi ha moltes veus dient que ens hem de treure de sobre el 155. I a sobre t’ho demana el president a l’exili. I dius: “D’acord.”

—Però vós crèieu en la lògica de la restitució.
—Sí.

—I no vau pensar de dir-li al president Puigdemont: “Si no hem de fer un govern que restitueixi, cal que abans passem una altra vegada per eleccions”?
—Havia treballat molt en el Pla República, en els quatre motors que veia per arribar a la independència. Exili, presó, institucions i entitats. Tothom havia d’avançar alhora. Em negava que un d’aquests motors es quedés enrere. Perquè no funcionaria. És publicat en l’acord de legislatura amb Esquerra. Fèiem una assemblea a Brussel·les per a constituir el Consell per la República catalana, que situava un escenari de legitimitat de l’exili. I per una altra banda, avançàvem amb el Debat Constituent, en què jo volia que sortís la paraula referèndum i va sortir la paraula multiconsultes. En la negociació amb Esquerra no me’n vaig sortir. Respecto molt la lògica de la pregunta, però vaig pensar que si tot això es complia alhora, donàvem prou eines a l’independentisme i al país per continuar avançant.

—Però quan parleu dels dies en què era damunt la taula la restitució dels consellers, ja dieu que hi havia una opció de “confrontació que podia prosperar. Havíem vingut a això, no? Impossible”. I també dieu: “A tothom li semblava bé nomenar un segon govern? No vaig tenir la força per a oposar-m’hi.” Com és que vau voler presidir el govern si a la primera decisió que corresponia directament al president ja dieu que no vau tenir força?
—Perquè en la lògica de la restitució hi havia un sentiment de respecte als consellers. Això va passar fins al final. Havies de tenir en compte el conseller d’aquell departament. Quan nomenem el segon govern també es té en compte. Es fa amb el seu consentiment. Totes aquestes preguntes són molt lògiques, però són molt difícils de contestar ara i no en la pressió del moment, en què si no fèiem això, continuàvem sota el 155. Pel que sigui, va pesar més aquesta via que no l’altra.

—La cantarella del govern efectiu, de la qual dèieu que estàveu en contra, hi va ser d’ençà del primer moment. I respecte d’aquests quatre motors, al dietari es nota que la solitud vau sentir-la també d’ençà del primer moment. Potser hi havia moments en què semblava possible, però no eren moments sense correlació de forces?
—Sí, i per a algú que no té el partit darrere, que no el domina, que el dirigent del seu espai és el president Puigdemont… Tot plegat feia que la situació del meu lideratge fos molt complicada. Vaig intentar una aliança amb la ciutadania, passant per sobre dels partits. Vaig pensar que em seria més fàcil. Per caràcter, perquè sempre he tingut una prevenció i no he militat mai en cap partit, no els he acabat d’entendre mai. Amb totes aquestes dificultats, ja li dic, potser d’una manera vanitosa, o ingènua, o pensant que era el meu deure, o pensant en la situació del país, en les angoixes, vaig resistir tots aquells mesos mirant de no retrocedir.

—Hi ha un moment del llibre que us definiu com un nacionalista radical. I estàveu manifestament en contra de l’autonomisme. No vau pensar mai que la presidència d’un dels candidats menys autonomistes, retòricament, accelerava i facilitava el retorn a l’autonomisme, en la mesura que no era capaç d’oferir-hi una alternativa tangible?
—No. Vaig pensar que, justament, amb la posició que jo i el meu equip vam defensar, evitant moltes reculades, érem un cert dic de contenció de l’autonomisme. I sóc molt crític amb mi mateix. Al llibre ho dic. He estat al ball i he ballat, sóc el responsable de tot. Era el president del país.

—De tot què vol dir?
—De tot el que ha pogut passar. Del que feia aquest govern. És que el president del govern és el responsable de tot el que fa el govern.

—D’una part del retorn a l’autonomisme, també?
—És que no crec que durant la meva presidència hi hagués aquest retorn a l’autonomisme. No ho crec.

—I en quin moment concret ha passat?
—Quan crec que no tenim aspiracions d’avançar cap a la independència és el desembre del 2019, gener del 2020. I em trobo en una disjuntiva. O convoques eleccions o hi ha un pressupost que fa molts anys que no s’aprova. I creia que era millor d’esperar-nos uns mesos i aprovar-lo, perquè eren molts milions d’euros. I llavors, eleccions. Però va arribar la pandèmia. M’han acusat molt de ser un president retòric. I no hi estic tant d’acord. M’he cregut tot el que he dit. I he intentat tot el que he dit. Que no me n’he sortit? D’acord. Fracàs. Volia la independència i no la tenim? Doncs, mira, Quim, no ho hem fet bé. Ara, d’aquí a la situació que vivim en aquests moments, en què no hi ha un projecte… En aquests moments no hi ha projecte, tan sols un desig. Vostè no creu que és molt més retòric el moment present que no pas el meu?

—Si hi ha un fracàs, en vista de com ha anat tot, tornaríeu a acceptar la presidència?
—És un fracàs del punt de vista que el país no ha arribat a la independència. Qualsevol independentista que assumeix una responsabilitat, també el president Aragonès, que ha dit que culminaria la independència, si no la culmina, fracassarà. Et marques un objectiu i si no l’assoleixes, fracasses. En les empreses passa igual. Però després de ser tan crític amb mi mateix, avui ha emergit de mi un cert orgull. Tot el que vam fer i tot el que vam patir, és allà. Jutgin-ho vostès. Si va ser un desastre… Vam recular o no vam recular? Vam mantenir l’esperança que podíem fer alguna cosa o no? Tot això em porta a dir que sí que ho tornaria a acceptar.

—Però dieu que us vau sentir sol, en el moment que podríeu haver organitzat una confrontació, a final del 2019.
—Ens passem centenars d’hores, amb els partits polítics, mirant de consensuar una resposta a la sentència. Totes les discrepàncies entre nosaltres apareixen d’una manera diàfana i resulta que no hi ha una resposta. Mentre la ciutadania fa les Marxes per la Llibertat, el parlament i els partits fan silenci. Jo havia de donar la cara. I és quan vaig dir que el mandat del Primer d’Octubre s’havia de revalidar a les urnes, en el termini d’un any, perquè amb el que havia passat i el que havíem fet tots plegats, s’havia de tornar a afirmar. I va caure com una gerra d’aigua freda. Però els ho havia dit: si no hi ha una resposta conjunta, penso dir a la ciutadania què faria jo.

—I quan aquesta proposta no va rebre cap suport, per què no vau dimitir?
—És una bona pregunta. Perquè aquells moments encara són molt complicats per al país. Encara hi ha presos polítics. Però ja m’ho plantejo. Només faltarà, finalment, que al cap d’un mes i escaig Esquerra voti la investidura de Pedro Sánchez i dic que no hi ha cap recorregut. Acabo dimitint. Dic que convocaré eleccions quan s’hagi aprovat el pressupost.

—Però sobre la segona sessió de la vostra investidura, més d’un any abans, vau escriure: “Quan t’embranques en la gestió autonòmica, tot perd força, fins i tot sentit. T’atrapa la grisor, la manca d’ambició, la submissió.” La sensació que hi havia aquest risc, ja la teníeu a la vostra investidura…
—No. El primer discurs d’investidura va ser molt més polític, el segon parlava de les competències que té la Generalitat. La Generalitat fa coses. Les diputacions, també. Només faltaria que amb més de 30.000 milions que té la Generalitat no fes coses. Lògicament. Aquest mentrestant no és que no m’interessés. És que ja ho donàvem per descomptat, que faríem coses. Aprovem la llei de regulació de lloguers, la moratòria de la construcció a la Costa Brava. Gestionem. Però la gestió en si mateixa no em sembla el que defineix què ha de fer el govern de Catalunya. I menys un govern independentista. La política és avançar cap a la independència; si el mentrestant és la teva política, t’has quedat sense res. Vas nu. No hi ha cap ambició. Cap pla d’acció. És el que passa ara. Puc acceptar el mentrestant. El mentrestant el tindràs. Tens unes competències, uns recursos, personal, tens directors generals. Tot això crea una activitat. Però del punt de vista independentista, això té sentit si tens clar que l’objectiu és un. Jo crec que tenia aquest objectiu. Per això acceptava el mentrestant.

—Si malgrat tenir l’objectiu, el camí cap a la independència no avança i la gestió és l’única cosa que es converteix en tangible, no és autonomisme?
—Sí, però és que jo, modestament, no crec que reculéssim, i vam posar certes eines, com ara el Consell per la República i el Debat Constituent, que ens podien portar a complir el programa d’investidura, que no es va complir. I després ens va enxampar la pandèmia. Amb totes les dificultats, i sabent que teníem presos polítics i exiliats i un judici –i, per tant, és molt difícil de jutjar aquesta situació com si no passés res, perquè hi ha molts condicionants– anàvem avançant.

—Dieu també: “No ens enganyem, tot va quedar congelat a l’espera del judici. Ho puc entendre per tot el que hi havia en joc i perquè no podíem sinó respectar les estratègies de defensa dels presos polítics.” L’estratègia del moviment havia de quedar supeditada a l’estratègia de defensa d’un grup de dirigents empresonats? Això no donava un poder extraordinari a l’estat espanyol?
—Immens. Però no hem estat capaços de fer-ho d’una altra manera.

—Però vós dieu que enteneu que tot quedés supeditat a això per respecte a la seva estratègia.
—És que per mi era impossible de saltar-me aquesta estratègia. No me la volia saltar. Com espero que ningú no vulgui saltar-se l’estratègia dels processos en què jo pugui incórrer. Mentiria si digués que això no ha tingut una gran influència. És obvi que l’ha tinguda. En les nostres actituds i decisions.

—Un altre fragment: “No crec que l’actual sistema de partits polítics a Catalunya, amb el grau d’enfrontament fratricida que hi ha per conservar o assaltar el poder autonòmic –el trist, feble, minso i escapçat poder autonòmic–, i amb la dependència dels polítics al partit i no del partit als polítics, ens porti enlloc. Més ben dit, ens porta a fer més autonomia.” Cal un canvi en les direccions, o en els partits, o quina mena de canvi cal?
—Torno al 2015. El que aconseguim llavors és modificar l’estructura dels partits abans de les eleccions. Sempre ens venen que la prioritat és la unitat estratègica, i que després de les eleccions, ja ens posarem d’acord. Doncs no. No passa. Va ser la força que teníem que va obligar els partits polítics. I jo de fet volia anar més enllà. Volia una llista única, cívica, que vaig proposar aleshores, quan era a Òmnium, i que va acceptar tothom, Esquerra, la CUP, l’Assemblea i Òmnium, excepte Convergència, excepte el president Mas. No és el mateix, i penso que va ser un error. Però va ser Junts pel Sí, que era una cosa diferent de les estructures dels partits. Fins que això no passi, no ens en sortirem. Els partits són una màquina dedicada a guanyar eleccions. En aquests moments, pensen més en les municipals que en fer la independència. Tots. En aquest engranatge, hi hem de posar un bastó per aturar-lo. La no elecció del president Puigdemont, el gener del 2018, no és el començament de res, és la conseqüència d’una guerra civil atàvica entre Esquerra i l’espai convergent-Junts. Passava abans, va passar durant la meva presidència i passa ara. I això no ho podem aturar si les maquinàries dels partits continuen igual. A mi m’interessa que hi hagi explosions dins els partits.

—De Junts no el van avisar que es constituirien en nou partit. Dieu que, tot i haver manifestat que no us hi afiliaríeu, us sap greu. Les relacions que hi relateu semblen molt distants.
—Sí. Sap greu relativament. Vaig dir de seguida que no hi militaria perquè volia continuar essent independent. Però d’aquí a assabentar-me’n el mateix dia que es constituïa Junts… Potser n’hauria sabut alguna cosa abans. Potser el meu problema va ser que d’ençà que esclata la pandèmia no penso en res més. La vida i la salut de les persones.

—Parleu de poca sintonia personal amb Jordi Sànchez. Dieu que el vau conèixer quan van fer-lo president de l’ANC, malgrat que hagués guanyat les eleccions dues vegades Liz Castro, a qui vau donar suport el 2016. Us sorprenia que fos secretari general de Junts?
—No. Ell va ser secretari general de Junts quan es va convertir en partit. En el meu Junts, diguéssim, no ho era.

—Però hi ha un contacte constant al llarg de la vostra presidència. De Sànchez i d’Albert Batet n’insinueu que van demanar-vos més d’una vegada que anéssiu a eleccions abans de la inhabilitació. Va ser així?
—No, no. No va ser així. Tothom jugava la partida de la convocatòria de les eleccions com creia que havia de jugar-la. Per a mi era una qüestió molt menor. Hi tinc un problema més aviat de tarannà, amb en Jordi Sànchez. Potser per la meva aversió a les trifulgues polítiques. No hi tenia gaire sintonia. Però aquestes frases d’un dietari, extretes així, de vegades fan una sensació…

—Dieu, per exemple, que en el moment d’esdevenir president de l’ANC va rebre el suport de membres de “la vella guàrdia convergent, com el president Mas”.
—Tots els partits han intentat sempre de pressionar les entitats. Jo ho vaig viure sobretot a Òmnium. I amb l’Assemblea va passar igual. La prova és que Carme Forcadell ara és a Esquerra i Jordi Sànchez ara és a Junts. Tot això no és que sigui normal, però passava.

—I després dieu que us va sobtar fins a quin punt Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn estaven poc al corrent del dia a dia de Junts. “Sembla que és un tema que porten el president Puigdemont, en Bonvehí i en Jordi Sànchez i prou”, escriviu. Us sorprenia aquesta tríada?
—Això és diferent. Quan dic que hi ha Bonvehí no és perquè ell volgués crear Junts. Em sembla que ja era el moment que se separaven i ell, per un costat, volia salvar el PDECat, i per un altre, negociaven el president Puigdemont i Jordi Sànchez. Dic que em va sorprendre que un dia em diguessin que n’estaven poc al corrent. I per això ho vaig posar.

—També sou contingut en la descripció de la vostra relació amb el president Puigdemont. “La meva lleialtat al president Puigdemont és inqüestionable, però he de reconèixer que m’he trobat sol.” Us vau sentir poc acompanyat per ell?
—No. Tots els presidents se senten sols. Hi ha un moment que la màxima decisió sobre un afer recau sobre teu. I estàs sol. Ell tenia tota la seva acció política i jo, sobretot en aquests moments de la pandèmia, tenia tota aquesta qüestió. I en la pandèmia sí que estava sol. Però és que a més és una solitud física. Hi havia unes altres qüestions polítiques que en aquell, moment, a mi, no… Volia que em diguessin: “Què podem fer, en l’àmbit hospitalari, respecte dels recursos per als sectors que hem d’aturar?” Veia que la meva màxima preocupació era aquesta, però que hi havia gent que tenia uns altres maldecaps, que pensaven en un mitjà i llarg termini més polític. A mi no se’m va ocórrer mai. Per mi era tan greu allò que vivíem que potser vaig interioritzar massa el dolor que veia. I que algú et digui: “Ei, què puc fer?”, de vegades t’ajuda.

—Dieu que Jordi Cuixart té una capacitat transformadora enorme, i que “potser serà l’home que ens caldrà”. Encara ho penseu, avui, dos anys després?
—Sí. Jo sóc molt amic d’en Jordi. Em substitueix després de ser uns mesos el president interí d’Òmnium. Sempre he pensat que podia haver estat jo, en Jordi Cuixart. Al judici va ser potser qui es va adreçar amb més contundència i més arrenglerat amb la defensa davant els tribunals d’una acció de desobediència. Llàstima que no ho fes en català, però ell mateix ho va reconèixer. I té un seguit de connexions que no tinc, per exemple, amb el món dels comuns, o amb uns altres, que si volem tirar endavant podrien ser interessants. Sé que ha rebut algunes crítiques, les trobo un punt injustes. Per tot això que ha passat, perquè som amics i perquè ha tingut un comportament ètic, com a pres polític, i una defensa política de les seves accions que jo li agrairé tota la vida.

—Quan dieu que les crítiques són injustes “per tot això que ha passat”, voleu dir que són injustes perquè ha estat a la presó?
—No. [Riu.] No, no, no. Són injustes des de la meva perspectiva. Perquè m’ha fet la sensació que el seu comportament ha estat el d’un pres polític que desobeeix. I que diu al tribunal: “He fet això.” I que ningú com ell no ho va fer amb aquesta contundència. Per mi això el fa ser un valor.

—Òmnium ha fet un tomb, d’ençà que en vau ser president. En la darrera assemblea general extraordinària, l’entitat va afegir als seus objectius que treballava per la cohesió social i per la promoció de l’exercici dels drets fonamentals. Cuixart ha parlat també de “lluites compartides” i dels grans consensos del 80%. En aquesta part discursiva, també hi esteu plenament d’acord?
—Vaig entrar a Òmnium en els temps de la Muriel Casals. Ella deia: “Després de totes les baralles entre nosaltres, queda Òmnium.” Òmnium ha de ser com una barra d’enganxar; té aquesta voluntat, si no, no l’entendrem. Sempre vol que mirem d’anar endavant, que no ens enfadem. Per això els personatges de la Muriel i la Carme Forcadell em semblaven tan complementaris. Se n’ha fet molta broma, de la revolució dels somriures. Doncs sort en vam tenir. És un moment de creixement, d’alegria, d’esperança. Ho necessitem. S’ha volgut pervertir i dir: “Éreu uns naïfs.” Doncs no, senyor. La Muriel Casals somreia però era una revolucionària.

—Tanmateix, ara dèieu que l’acostament que pot representar Jordi Cuixart al món dels comuns pot ser interessant. Al llibre, en canvi, s’hi nota molt la vostra decepció amb els comuns i arribeu a dir que s’han convertit en una crossa del règim del 78. Cal que l’independentisme s’hi acosti o no?
—Cal rascar tot allò que puguem. L’independentisme ha assolit la majoria social, però també hem de créixer. Cap problema que creixem. Però creixem confrontant-nos, no renunciant a tot. Dic que a mi, durant la pandèmia, els comuns se’m presenten com els grans defensors de tot allò que fa el govern d’Espanya. Nosaltres, perquè som molt crítics amb nosaltres mateixos. Però ningú no ha demanat què coi va passar perquè el govern espanyol tardés quinze dies a decretar un confinament total de la població. I ningú no ha demanat responsabilitats al senyor Illa, que estava en aquell govern? Tot això ho vaig viure molt malament. Però estic molt contaminat pel moment de la pandèmia. Igual que quan sortia Joan Tardà i deia “més junquerisme i menys torrisme”.

—Durant el relat dels mesos de la pandèmia, són continuades les diferències de criteri amb la consellera Alba Vergés, de qui en alguns casos arribeu a dir que acaba prenent decisions tot i que vós li manifesteu que no són la vostra opció. Us vau arribar a plantejar mai de destituir-la?
—En un moment determinat, si no s’haguessin fet un seguit de canvis i de reaccions que vaig demanar, sí.

—Com el nomenament del doctor Argimon com a secretari de Salut Pública?
—És que feia setmanes que no teníem secretari de Salut Pública. No podia ser. La consellera feia de secretària de Salut Pública. Necessitàvem un expert. Aquell moment exigia màxima efectivitat. I l’administració de vegades és molt lenta. Vaig arribar a dir al vice-president Aragonès i a la consellera Vergés: “Porteu-me les màscares.” En el cas d’un avió amb material que havia de venir. I hi havia un cert risc. Però era pitjor no prendre’l, que se’ns moria la gent, coi, si no portàvem aquell material. “És igual, ja em faig responsable de tot, ja signo jo els papers, però aquest avió, que vingui!” Hi ha moments que tu estires molt, i potser l’altre no reacciona o té uns altres maldecaps i no els saps veure. Per això crec que és molt important el context d’aquells moments.

—En un altre moment parleu de com va pujar la tensió política quan Esquerra va donar suport a les pròrrogues dels estats d’alarma. Vau arribar a cancel·lar les reunions del grup de coordinació. Això va afectar la gestió de la pandèmia?
—No. Perquè les reunions de coordinació venien molt treballades…

—… Però aleshores no servien de res?
—No, home, és com si em diu: “Les reunions del Consell Executiu no serveixen de res.” No és això. Però hi ha una feina prèvia feta als departaments i acabes emmarcant aquelles decisions. Aquí hi va haver una emprenyada absoluta. Enmig de tot allò que vivíem, defensant allò que li convenia a Catalunya, de cop em trobo que el soci del govern s’absté en una pròrroga de l’estat d’alarma. L’estat d’alarma era confiscació de competències. Això va votar Esquerra Republicana. No ho vaig entendre.

—Hi ha un moment que arribeu a dir a la conferència de presidents autonòmics que la posició del govern de la Generalitat és contrària a la pròrroga, tot i que els vostres socis del govern hi estan a favor.
—Això és un joc a què tothom ha jugat. Dir: “No, és que el govern ha fet això però els partits fan això altre.” Ara ho veig molt amb l’actual govern, que va decidint un seguit de qüestions i al parlament hi ha unes batusses tremebundes. “És que el govern és una cosa i els partits al parlament en són una altra.” No, perdoni. Tot és el mateix. Per això em va saber molt de greu.

—El llibre s’acaba amb la vostra inhabilitació. Què us ha semblat que s’hagi acatat la inhabilitació del diputat Pau Juvillà?
—La presidenta mateixa ja va dir que no havia estat un resultat satisfactori. Va fer autocrítica. Allò que diferencia el meu cas del d’en Pau Juvillà, segons que jo sé i que ha comentat la presidenta Borràs, és que ella ofereix la possibilitat d’una desobediència que incloïa, per exemple, la de la quota del 25%. Tant de bo el president Torrent m’hagués ofert aquesta opció.

—Un apunt d’actualitat. Què us sembla l’acord d’ERC, Junts, PSC i comuns en què pacten de reconèixer per llei el castellà com a llengua d’ús a l’escola?
—Hi he mostrat el meu desacord total. El que ha enervat la gent és el contingut, però també la manera com s’ha gestionat. El contingut, perquè senzillament és l’entrada de l’espanyol com a llengua d’ús a les escoles; i implica que la llengua en què s’ensenya primer als nouvinguts no sigui sempre el català. Però enerva la successió dels fets. La manifestació del dia abans, la fotografia, i després el text d’aquest acord i com s’anuncia. La suma de totes dues coses ha causat aquest estat de rebuig.

—La immersió ja no es complia en molts punts del país. Què podria haver fet diferent, la Generalitat? Quins errors s’han comès?
—Se n’ha parlat molt, de què passava a les aules amb el català. Així com se n’ha parlat en uns altres àmbits socials. És un problema molt complex. Segurament, s’haurien d’haver fet unes inspeccions més rigoroses. Segurament, s’hauria d’haver vetllat més pel compliment de la immersió. Però mai no s’havia arribat al punt que s’ha arribat ara. Em sembla que el conseller Gonzàlez-Cambray ha contestat així el TSJC. A més, si ja ens podíem queixar que no hi havia prou control d’allò que passava a les escoles, ara serà impossible, perquè cada centre decidirà el que vulgui. És un moment crític.

—Penseu que hi ha hagut contraprestacions per la concessió dels indults?
—A mi no em consta. No ho sé. I, per tant, no en polemitzaré.

—Hi ha res que voldríeu afegir?
—Bé, no hem parlat gaire del govern espanyol, o de Pedro Sánchez, o del PSC o de Miquel Iceta, als quals dedico algunes pàgines molt importants. Tendim a ser molt crítics amb nosaltres mateixos i amb els nostres companys de viatge. Però tinc molt clar que els meus adversaris són aquests. El meu adversari és el PSC. Això ha de marcar la teva acció política. Això és el que hi ha, bé o malament. Cal jutjar aquesta presidència amb tots els defectes i encerts, si n’hi ha haguts. Tal com passa amb el llibre, i amb aquesta presidència, demano que es vegi en la seva complexitat.