Joaquim Nadal: “El president Aragonès diu que acabarà la legislatura, però qui sap”

Joaquim Nadal i Farreras (Girona, 1948) ha trobat un racó per a publicar un llibre, entre les hores que fa de conseller de Recerca i Universitats. Es diu Confitura de vidre (Univers Llibres), la seva magdalena de Proust particular, i mira d’exposar-hi “una filosofia del plaer”. És un text curiós. Tan aviat hi parla del pes de l’agricultura en el paisatge, com d’un accident de moto, com de “la suau ingravidesa dels llençols” i el seu gust per dormir, com es declara “consumidor compulsiu de formatgets”. El llibre del conseller és un devessall de fotografies nostàlgiques i de reflexions planeres sobre tots els plecs de la quotidianitat més òbvia. Però durant la conversa no tan sols parlem d’això. En el seu discurs lent i reposat, Nadal suggereix que podria no acabar la legislatura al govern, i fins i tot que no està segur que el president Aragonès la porti fins al final. Respon preguntes sobre la victòria de Lluc Salellas a Girona, ciutat de què fou batlle més de dues dècades, i sobre la situació de l’independentisme.

—Ja heu trobat temps, fent de conseller, per escriure aquest llibre?
—M’he passat la vida escrivint. He escrit molts llibres en diferents èpoques: professor d’universitat, alcalde, conseller de Territori, amb la pandèmia, i aquest el vaig escriure l’estiu passat, que encara no era conseller. Em venia molt de gust fer un llibre diferent dels acadèmics. Reivindicant més la meva condició d’escriptor d’una manera lliure. En creació oberta, sense abandonar un intimisme propi de la literatura del jo.

—Al final del llibre dieu que heu trobat una certa desimboltura, un desacomplexament. Us heu desacomplexat, amb l’edat?
—A poc a poc, sí. Potser a trenta anys no l’hauria publicat mai, aquest llibre, però a setanta-cinc sí. Tinc una manera de despullar-me més impúdica que no quan era jove. Ara: és com fer classes a la universitat. Sempre s’ha de tenir por escènica. Sempre s’ha de tenir mal de panxa abans de sortir a la palestra.

—Però parleu d’un procés de pèrdua de la timidesa.
—Ningú no es creu que jo sigui un tímid, però era un adolescent retret, poc actiu, molt poc esportiu, molt concentrat en mi mateix. Escoltava la ràdio i llegia els diaris. Era un nen callat, tímid, discret. Els joves de la meva edat es volien anar a exhibir a les processons o a la cavalcada de Reis. A mi em feia por i vergonya. I no he ballat mai res. Ni sardanes. Tinc un sentit del ritme poc favorable, sóc molt crític amb les coses de la vida, i ho seria amb mi mateix perquè em trobaria ridícul.

—En canvi, després heu tingut un perfil molt públic, amb molta interacció social.
—Però partint d’una vida interior. Mai no m’he mostrat del tot tal com sóc.

—Dieu: “No hi ha res que desencadeni més adrenalina que intervenir en una ciutat.” La trobeu a faltar, aquesta adrenalina?
—No. Ara sóc conseller. Els deu anys que vaig tornar a la universitat, entre la conselleria de Territori i la d’Universitats, vaig trobar a faltar alguna cosa? No. Era un altre ritme, una altra vida. Suplia la hiperactivitat de la vida política amb l’activitat acadèmica. I això em satisfeia. L’adrenalina d’intervenir en una ciutat és allò que passa quan perceps de veritat que la política que fas es nota. Quan superes el marc ideològic i teòric i dius: “Vull fer una plaça aquí.” I un dia la plaça es fa. El moment culminant és quan entren les màquines a enderrocar-ho tot per fer la plaça. Em satisfà la materialització de la política, allò que es pot tocar. No sóc un contemplatiu. La meva mirada és inquisitiva. Sóc capaç de veure un paper entre les mates d’un parterre municipal i enviar algú a treure’l, o de fer actuar algú perquè hi ha unes herbes en un lloc on no toca. Com a conseller també aplico molta mentalitat d’alcalde.

—Hi ha un moment que parleu de les banyeres al Pirineu. 
—Va ser extraordinari. Vam fer una visita a la vall de Boí. Just darrere l’absis de Sant Climent de Taüll hi havia una banyera. Els pastors la feien servir d’abeurador per a les vaques. Va tancar el balneari de la vall de Boí i es van llençar a la deixalleria cent banyeres. Una banyera és més estanca que no un tronc foradat. I per molts prats del Pirineu van començar a proliferar banyeres. A mi em semblava un contrasentit que hi hagués una banyera rere l’absis de Sant Climent de Taüll.

—I què vau fer?
—Vam fer un programa des de la direcció general de Paisatge de treure dues-centes banyeres i substituir-les per un producte bastant semblant a la fusta, de colors difusos, que es confonien amb el paisatge. Si el pagès retirava la banyera, li pagàvem això.

—Parleu tot sovint dels francesos. Què n’envegeu, exactament?
—Els francesos tenen un pòsit que nosaltres hauríem de tenir i no tenim. Jo, que he anat sovint a França, m’he trobat una cosa. La diferència entre Catalunya i França és que, allà, el carnisser del poble se sap de memòria Corneille, Racine i Molière. Els clàssics.

—Voleu dir que ens falta una estructura cultural. 
—De quina manera hem dilapidat Verdaguer o Maragall, nosaltres? Quants joves del nostre batxillerat sabrien qui és Verdaguer, si en alguns casos no fos lectura obligatòria? I Verdaguer és, abans de Fabra, el pare de la llengua i el qui la fa una llengua literària de primeríssim nivell.

—I per què ens ha passat, això? 
—Perquè som desmemoriats. Ens mengem les coses amb una voracitat… A mi m’agradaria que aquest llibre la gent el continués comprant d’aquí a deu anys. Però les novetats són a les prestatgeries dos mesos i després desapareixen del mapa. El llibreter o les editorials volen novetats sobre novetats. I n’enterrem unes amb unes altres. On és el fons dels clàssics d’aquest país? El francesos tenen una manera de fer que explica el país i el paisatge d’una manera molt lligada. Els estius que havia anat a França hi estudiava “Història i civilització francesa”. I civilització ho era tot: els canals, la indústria, la gastronomia. Ara també ho van perdent. França es va autodestruint per molts motius. No ha sabut gestionar el malestar dels suburbis. Ara s’amplia el perímetre dels pobles francesos amb edificacions de bloc artificial que fan una casa en tres mesos. La sòlida arquitectura dels baixos d’un magatzem de pedra on els pagesos del Midi francès entraven els tractors amb la collita del vi, això no ho repliquen als afores i, per tant, hi perden el pòsit cultural.

—Parlant de pòsit cultural, les universitats catalanes han desaparegut del rànquing de Xangai de les dues-centes millors del món. 
—No té cap rellevància. Les universitats catalanes són en un lloc preferent del conjunt de les universitats espanyoles. Els centres de recerca vinculats a les universitats catalanes són en un lloc preferent al sistema de recerca de la Unió Europea. Amb el rànquing de Xangai ha passat que, de cop i volta, hi han irromput per primera vegada universitats xineses i dels països àrabs. El desplaçament de les universitats catalanes és de deu llocs endarrere sobre un univers de 25.000 o 50.000 de tot el món. Em sap greu, perquè és un rànquing molt considerat, però l’univers que ha tractat aquesta vegada és disruptiu i això altera la posició de les universitats catalanes, i no diguem ja de les espanyoles.

—Al marge del rànquing, sentiu que la universitat catalana perd capital cultural i qualitat educativa?
—No, tot al contrari. Les universitats catalanes estan ben situades, plenes de gent vocacional per a la docència i la recerca. Hi ha un nivell altíssim. És veritat que en l’estructura actual del professorat hi ha uns últims esglaons, els professors associats, ara substituts, que expressen una relació contractual molt precària amb cada universitat. Mal retribuïda. Pagarem un pla de xoc perquè les universitats catalanes tinguin diners per a consolidar professors lectors i evitin la precarització que ataca la base del sistema educatiu. Si tinguéssim més recursos ho faríem millor. Falta pressupost? Sí. Però hem començat. Arreu del món, les universitats han de debatre quin és el seu paper en l’era de la intel·ligència artificial i de les xarxes socials. No podem reproduir esquemes i mètodes de l’època del Renaixement ni del segle XIX ni del segle XX.

—Si el problema que dèieu abans de la falta d’una vertebració cultural no és a les universitats, on és? A la primària? A la secundària? A casa?
—En tot el procés educatiu. També a casa. Com està el mercat del llibre? Qui compra què? Què es posa a disposició dels presumptes lectors? Crec que tenim un país poc lector, massa àvid de la síntesi ràpida de Twitter. Igual com la política a cop de Twitter és un desastre, la literatura a cop de Twitter també. Al gust per la lectura no hi entres només a la universitat. Hi has d’haver entrat a la primària i a la secundària, si el sistema és capaç de seduir l’estudiant no pas amb una lectura imposada, sinó de fer-li atractiva aquella lectura.

—En recerca tenim un problema de pressupost. Depenem massa del govern espanyol?
—No, no en depenem. El govern espanyol va permetre que la competència en recerca fos compartida amb Catalunya, però la va fer sense recursos. Els 1.000 milions que el govern de Catalunya dedica a R+D+I són tots de collita pròpia. Ara han arribat Next Generation i fons diversos d’àmbit europeu. Però la capacitat de captar talent i recursos dels centres de recerca catalans a Europa transita per camins en què el govern espanyol no intervé. Depenem del govern espanyol en infrastructures que compartim, com el sincrotró de Cerdanyola? Sí, perquè en tenim el 50%. Però el sistema català de recerca no depèn de l’estat.

—Però som competitius amb la resta d’Europa, en termes de recerca?
—Som competitius per damunt dels recursos pressupostaris que tenim. Malgrat no tenir-ne prou. Som competitius perquè l’excel·lència dels centres i dels nostres investigadors supera el dèficit de recursos. Una notícia recent: Catalunya ha obtingut el 53% dels starting grants de l’European Research Council a Espanya. Més de la meitat de tot Espanya. Si la pregunta és: “Si no tinguéssim dèficit fiscal, podríem fer moltes més coses?” Sens dubte. Però no vull que la queixa sigui en detriment de la valoració positiva del sistema.

—Exhaurireu la legislatura com a conseller?
—Ah, aquesta és una pregunta trampa, eh? Primera pregunta. Esgotarà la legislatura el president Aragonès, que és qui té la facultat de dissoldre? Segona derivada: si el president Aragonès esgotés la legislatura, jo l’esgotaria?

—Responeu-me-les totes dues.
—La primera no la sé, perquè només és al cap del president. I ell reiteradament diu que l’esgotarà, però qui sap, no? La segona: també és a les mans del president canviar els membres del seu consell executiu. En la legislatura actual ha canviat el govern dues vegades. Jo sóc fruit d’un d’aquests canvis. Per tant, sóc susceptible de ser canviat. Hi estic a disposició, sense cap mena de dubte. Ara: m’ho passo bé, hi estic a gust, m’agrada i voldria acabar la legislatura? Sí.

—Què diferencia el govern actual dels governs del tripartit?
—Nosaltres vivíem l’època de l’abundància. Ara hi ha moltes més restriccions pressupostàries. Per una altra banda, tant el president Maragall com el president Montilla tenien estils molt diferents. Eren governs de coalició, i ara formo part d’un govern monocolor, cosa que té un avantatge enorme. Les sessions de govern són d’una fraternitat exquisida. No hi ha pim-pam-pum. En tot cas és a fora. I una altra cosa: el 2003, quan començo com a conseller, amb prou feines existeixen les xarxes socials.

—Aquesta ERC s’assembla al PSC que vau abandonar?
—No t’ho sabria dir. El PSC que vaig abandonar crec que ja no existeix. En part, perquè va vendre una part de la seva ànima, i aquesta ànima s’ha perdut pel camí, o s’ha repartit per diferents llocs. A mi em sap greu que el PSC hagi perdut la pulsió més catalanista que tenia, però crec que, en l’àmbit d’Esquerra Republicana, quan el president Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Rovira diuen que s’ha d’ampliar la base, que hem de ser un partit transversal, que hem de ser un govern que aculli diferents sensibilitats, tenen tota la raó del món. Ara som en la línia adequada per aconseguir que, finalment, el catalanisme polític s’acabi afermant, no pas depenent de les oportunitats històriques que proporcioni la conjuntura política espanyola, sinó per la seva pròpia evolució programàtica.

—La desaparició d’aquell PSC la viviu amb dolor?
—No, no. M’hi han anat portant les circumstàncies. Podria arribar a pensar que algú m’hi va empènyer, però vaig ser jo que en vaig sortir. Ja en fa vuit o nou anys.

—Què us va semblar la campanya de Lluc Salellas a Girona?
—Em vaig fixar en la campanya de tots els candidats.

—Què us va semblar la seva en particular? 
—Torno a dir-ho: em vaig fixar en la de tots. Tenia un ull especialment inquisitiu per la campanya de qui havia estat consellera abans que jo, i crec que els resultats que va obtenir van acreditar que la campanya no va ser bona. Em vaig fixar per raons òbvies en la campanya de la candidata socialista. El PSC i Guanyem van fer una gran campanya. Lluc Salellas és alcalde fruit d’una coalició que, en part, recull els dos partits polítics que emparaven el govern anterior. És la font que nodreix l’èxit dels dos partits polítics que van guanyar les eleccions.

—Per què creieu que Salellas va ser capaç de connectar amb gran part de la vostra antiga base social? Anna Pagans, per exemple, la vostra substituta a la batllia, li donava suport.
—Perquè la gent viu malament l’orfenesa. Tothom necessita un pare i una mare i quan els perds ho notes, encara que faci deu anys que tenen Alzheimer. La mort d’un pare o d’una mare et produeix un buit a la panxa. En el cas de la vida política gironina, el desmantellament del projecte polític que jo vaig encapçalar va produir una dispersió. Aquesta dispersió va ser recollida per gent diversa. Lluc Salellas va saber fer una cosa que jo també sabia fer bé: aglutinar sensibilitats diverses del món clerical, del món cristià, del món radical, del món capitalista, del món anticapitalista. De tot alhora.

—Què us van semblar les condicions que va exposar el president Puigdemont a Brussel·les per a negociar amb el PSOE?
—Si he de ser sincer, no hi vaig saber veure gaire novetat. Sobretot, perquè si he sabut llegir bé la trajectòria política d’Esquerra Republicana els últims quatre o cinc anys, aquestes són condicions que Esquerra Republicana ha estat practicant, sobretot les referents al diàleg. Com va dir el president Aragonès, benvinguts siguin Junts si se sumen a la via del diàleg. L’independentisme té una oportunitat històrica si sap fer valer catorze diputats. Si algú que pretén tenir un cert lideratge només exigeix els seus set, no anirà enlloc. L’oferta d’integració i de recollir totes les energies és un camí indispensable per a fer una negociació en què Catalunya hi guanyi, com a mínim, que és molt, amnistia, autodeterminació i recursos. És a dir: millores en el benestar de la gent, peix al cove pujolià en el millor sentit de l’expressió, autodeterminació i amnistia.

—I després caldrà cap mena de nou pacte? Vós vau parlar de “tornar a les essències més pures de l’estatut”. 
—Més que un nou pacte, caldrà que el catalanisme polític sigui capaç de pensar en gran. Obrir horitzons, deixar de tancar-se en si mateix i deixar de pensar en les opcions del catalanisme d’una manera excloent i exclusiva i fer-ho de manera integradora i oberta.