Quim Forn: “Sabíem què diria el Suprem i els hem obert la porta”

Manuel Marchena no va sortir del guió que ja havia aventurat Pablo Llarena i dilluns va anunciar una revisió dura de la sentència del procés. Va mantenir la inhabilitació a Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull, a qui imposà la pena de malversació agreujada. A Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Josep Rull i Joaquim Forn, les noves penes els han deixat sense inhabilitació. Però això no és pas una victòria, sinó una decisió amarga, explica Forn, que ens rep al seu despatx a l’edifici de Mediapro de Barcelona.

Confessa que s’esperava aquest pronunciament i que de moment no té pensat de tornar a la política, encara que no ho descarta completament. Fa una interpretació pessimista de la reforma del codi penal que ha desembocat en aquesta revisió perquè considera que obre la porta a endurir la repressió contra els encausats del jutjat 13 i, sobretot, contra Puigdemont: “La revisió de la sentència és pensada per a ell, és la peça grossa.” També li demanem per Barcelona, la candidatura que construeix Trias i la unitat de l’independentisme.

—Us sentiu alleugerit després de la retirada de la vostra inhabilitació?
—La veritat és que no gaire, sincerament. Jo ja portava una vida bastant normalitzada i la inhabilitació em preocupava relativament. Sempre millor no tenir-la, és clar, però no era un pes que dugués a sobre. M’esperava bastant això que ha acabat passant.

—Sí?
—Sí. Vaig trucar a la Dolors Bassa per dir-li que em sabia greu. Podríem dir que jo sóc dels beneficiats, però tant ella com Turull em van dir que és el que esperaven. No hi va haver cap sorpresa perquè va marcar molt el que havia dit Llarena. És evident que això no ho decideix tot sol. És claríssim que la decisió la pren amb Marchena i, per tant, estaven preparats per a una revisió d’aquest estil.

—Quina valoració en feu, dels efectes col·laterals que pot tenir aquesta revisió?
—A mi em preocupen coses que ja havíem anat advertint d’ençà que es parlava de modificar el codi penal. Hi havia coses que no eren gaire clares i que podien tenir conseqüències, i ara s’ha vist que sí. Per mi no és una excusa dir que és l’aplicació que en fan els jutges, sabíem quin recorregut tindria això; sabíem perfectament que això acabaria en mans del Tribunal Suprem. Hem tingut prou temps per a saber com pensa el Tribunal Suprem, com actua Marchena. Tot el problema de la malversació s’ha resolt molt malament i és preocupant. Primer per la gent que ho pateix ara, per l’Oriol, la Dolors, en Jordi i en Raül, però és molt preocupant per a la gent que té causes pendents i és acusada de delictes de malversació.

—Com els exiliats?
—Parlo de la gent del jutjat 13 i el 18. I, lògicament, els exiliats. Quan tu sents membres del govern de l’estat que diuen que ara ja és més fàcil portar cap aquí el president Puigdemont, t’inquieta. Era una cosa bastant cantada. I encara una altra. Gent que no tenia desordres públics, com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ara se’ls aplica aquesta nova tipologia de desordres públics. En el judici es diu que no hi ha desordres públics i ara la mateixa persona que jutja i sentencia et diu que sí que n’hi ha. És una incongruència absoluta. I, si et llegeixes la interlocutòria que fa de desordres públics, és clarament un avís. Qualsevol que vulgui protestar, manifestar-se, concentrar-se o reunir-se pot acabar víctima de la interpretació que fa el Tribunal Suprem dels desordres públics. Aquest advertiment també el vàrem assenyalar quan es discutia la reforma del codi penal.

—A efectes de jurisprudència, per la manera com amplia els desordres públics i com reinterpreta la malversació, creieu que la revisió empitjora la sentència?
—Jo no ho diria en aquests termes. Però sí que obre la possibilitat d’aplicar el delicte de desordres públics d’una manera molt més extensa. I això ja passa. I la interpretació que es fa de la malversació –si hi ha lucre o no– és molt més extensa i, més tard o més d’hora, pot causar molts problemes. Veurem com afecta els exiliats, perquè Llarena redactarà una nova euroordre i veurem com es basa en aquesta interpretació de la malversació.

—Aquesta interpretació de la malversació que fa Marchena en la revisió de la sentència és pensada per a Puigdemont?
—Sí. La peça grossa, no sols per al Tribunal Suprem, sinó també per al poder judicial i per al govern espanyol, és Puigdemont, és evident. Ells el volen. El president del govern ha dit que abans de la campanya electoral Puigdemont serà aquí. Per a ells és el gran trofeu. I té poc sentit que nosaltres, per precipitació o per ingenuïtat, facilitem una mica aquesta tasca. A mi em sorprèn.

—El PSOE va engalipar ERC?
—No m’agrada dir-ho així. Vull pressuposar tota la bona voluntat per part d’ERC, però també a vegades has d’escoltar més els qui en saben. Jo no sóc un especialista en dret penal, però sí que havia escoltat moltes coses que es deien abans de l’aprovació i que s’haurien de tenir en compte. He parlat amb molts penalistes i molts ho advertien. Per tant, no era impossible de veure, tot era suposable. I no em serveix que diguin que eren els jutges. Sabíem que hi serien, que seria el Suprem que revisaria les condemnes; i sabíem perfectament què dirien, i els hem obert la porta. Això és el que em preocupa més.

—ERC afrontava la reforma del codi penal amb la intenció de rehabilitar Junqueras?
—Segur, i segurament ho feien amb la voluntat que es pogués rehabilitar tothom. No en tinc cap dubte. Però no ha sortit bé. Quan tu toques un codi penal, t’ho has de mirar tot molt bé. És com un trencaclosques; toques una peça, però en pots malmetre una altra. No ho podem oblidar. No podem estar contents del resultat final ni de les conseqüències que comportarà això.

—Creieu que els republicans haurien de trencar relacions amb el PSOE?
—No sóc qui per a recomanar què ha de fer ERC. Ells sabran què van pactar i què van acordar. Però, en tot cas, i n’he parlat amb gent d’ERC, crec que comparteixen aquesta preocupació. Hi ha dos dirigents importants d’ERC que en poc temps poden ser víctimes de la interpretació que puguin fer els tribunals.

—Josep Maria Jové i Lluís Salvadó.
—I la consellera de Cultura, que també es pot trobar afectada per la interpretació que fa el Suprem de la malversació. N’hi ha que tenen molta confiança en què pugui dir el TC. No podem donar per fet que esmeni la plana al Suprem. “Oh, és que ara són progressistes.” Podem parlar de decisions dels progressistes que fan esfereir.

—Mirant a Europa, la retirada de la inhabilitació podria fer caure la vostra causa a Estrasburg?
—Jo vull creure que no, perquè he estat condemnat, he tingut un judici, he estat tres anys i vuit mesos a la presó, els meus drets en el judici han estat vulnerats i jo crec que tinc el dret de defensar-me. I més encara tenint en compte el document del TJUE que vàrem conèixer fa poc i que remarca que no tenir dret a una segona instància podria donar lloc a l’anul·lació del judici.

—Sempre es fa molta referència a Europa, però què espereu que diguin?
—Al final hem de distingir entre els que són estats i el que són òrgans judicials. I crec que tenim bones notícies. Si mires l’evolució del cas, Europa és la que nega la primera demanda d’extradició; hem tingut moltes sentències de Brussel·les en contra les extradicions; i ara s’obre un camí a través del TJUE. Hi ha hagut una cosa especialment important que és que es fixin els “grups objectivament identificables”. Es van obrint camins que, si més no, ens fan veure un possible recorregut per a continuar la lluita i que hi haurà un reconeixement que les coses no s’han fet bé; una certa reparació.

—Però Europa no sempre resol a favor dels vostres interessos.
—Si, no tinc la certesa de què passarà. Però tinc esperança. És cert que a vegades juguen a fer l’equilibri, a quedar bé amb uns i altres. Malgrat tot, les úniques bones notícies ens han arribat d’Europa. Ja sabem que per la via judicial a l’estat espanyol serà impossible.

—Us tempta la possibilitat d’anar a la llista de Xavier Trias a les pròximes eleccions?
—No. És una decisió que ja havia pres independentment de si em retiraven la inhabilitació o no. N’havia parlat amb en Xavier. Jo he estat disset anys a l’ajuntament, a l’oposició i al govern. I allà on he anat he fet la millor feina que he pogut. És evident que Xavier Trias per mi és molt bon candidat, que pot guanyar. I, per una altra banda, vull donar pas a gent nova al capdavant de l’ajuntament, gent que fa anys que treballa i que té tot el dret de formar part de la llista. Jo hi ajudaré, però el meu lloc ara no és la llista.

—Trias us ha arribat a oferir lloc a la candidatura?
—No ha calgut, perquè ja fa temps que n’havíem parlat.

—Més enllà de les municipals, descarteu de tornar a la política?
—Per experiència, a la vida no s’ha de descartar res. Qui hauria dit fa quatre anys a Xavier Trias que tornaria a ser candidat a l’alcaldia? Hauria dit que era impossible. Jo no descarto res, visc la política, la sento. Però també sé que les teves idees no només les vehicules mitjançant la política o la representació institucional. Jo en aquests moments treballo amb Òmnium Cultural, però participo en moltes iniciatives socials. I si mai em sento tornat a cridar per la política, no ho puc descartar. Però ara, en un horitzó mitjà, diria que no.

—Trias construeix una candidatura que vol abraçar més espais, com el del PDECat. Us agrada la fórmula?
—Sí, crec que és absolutament necessari. Si tu vols guanyar les eleccions ho has de fer d’aquesta manera, no en conec cap més. Has de ser un candidat transversal. Principalment, has de tenir un projecte clar, i en Xavier el té claríssim; un equip bo, que el tindrà; i poder fer sentir còmode a molta gent que et pugui votar. Així és com es guanyen les eleccions. Les municipals o les del parlament.

—La proposta que fa Trias s’assembla més a Convergència que no pas a Junts? Vull dir que abraça molts espais polítics que fins ara maldaven per diferenciar-se els uns dels altres.
—Les pugnes són molt artificials i són més en clau personal que en clau política. Moltes pugnes entre Junts i el PDECat m’ha costat d’entendre-les. I Xavier Trias ha tingut la capacitat d’ajuntar i de sumar. Jo ho comparteixo. No tan sols per Junts i el PDECat, sinó en el conjunt del món independentista. Només pots aconseguir els teus objectius si tens la capacitat de sumar. Això que fa Xavier Trias amb aquesta candidatura també ens hauria de servir per al país. Si no, no avançarem i no farem realitat allò que vam començar l’1-O.

—I entendríeu que Trias pactés amb el PSC per a poder ser batlle?
—La meva aspiració és que Xavier Trias pugui governar. Nosaltres hem governat sols amb catorze regidors. I vam tenir capacitat de fer pactes. És una possibilitat que no puc descartar. No ens podem plantejar una campanya pensant si pactarem amb els uns o amb els altres. És evident que ningú no tindrà majoria absoluta, però l’aspiració primera és governar sols, amb capacitat d’incorporar més veus i partits en els grans projectes de ciutat. Això no és impossible. Ara, si vols aquesta pregunta me la tornes a fer el 29 de maig i t’ho podré dir, perquè sense veure el taulell és complicada de respondre.

—Creieu que el votant de Junts entendria una aliança amb el PSC en cas de necessitar el seu suport, quan la direcció ha demonitzat tant aquesta aliança per part del govern català?
—A la gent li ho han d’explicar i al final hi haurà un partit que haurà de decidir què vol fer. Entenc perfectament que hi hagués aquestes suspicàcies, perquè el camí recorregut entre el PSC i l’independentisme ha estat el que ha estat. Hi ha molta gent que no pot oblidar que el PSC va donar suport al 155. I parlem de fa quatre dies. Entenc aquesta situació. I, si s’hi arriba, s’haurà de fer molta pedagogia. Però ara la nostra voluntat ha de ser governar amb la màxima llibertat possible, i això ho tens si aconsegueixes el màxim de regidors.

—Les relacions entre els partits independentistes estan molt deteriorades. És possible de recuperar-les?
—No saps mai si hem tocat fons o no. A vegades sembla que sí, però passa alguna cosa i veus que no. Sigui com sigui, hem de crear les condicions per a poder seure i parlar, tenir una unitat d’estratègia. És absolutament indispensable. En les sortides que faig per Catalunya, la gent demana això. Jo em sento en deute amb aquesta gent i la funció que m’he atorgat és la de recosir, crear condicions i evitar segons quines actituds que no ajuden. No podem estar enfrontats.

—Per resoldre-ho cal que els lideratges que hi va haver l’octubre del 2017 desapareguin de la primera línia?
—Més que desaparèixer, cal que n’apareguin de nous, que incorporem nova gent. Aquest és el repte. El paper que han tingut algunes persones, amb Puigdemont al capdavant, no es pot menystenir. És qui ara mateix té més capacitat d’aglutinar dins del món independentista. Hi podem sumar més dirigents i cada partit haurà de decidir què és millor, no en clau de partit, sinó en clau de país. No seré jo qui digui aquest sí i aquest fora, però ens cal incorporar més gent que ara no és prou compromesa. Hi ha molta gent que en té ganes, gent que necessita un lideratge polític i un projecte clar. Si això surt, la gent hi tornarà.

—I com es fa un projecte unitari enmig del partidisme?
—Va ser possible per l’1-O. Ja sé que no va ser un camí de roses, però jo sempre he dit que la unitat que vaig veure des del 20-S fins al 1r d’octubre va ser espectacular. Es van refer unes relacions que haurien estat possibles en una situació de normalitat. Per què no hi podem tornar? Si tens un objectiu compartit, un objectiu clar de país, ens ha d’ajudar anar a l’una. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però s’ha fet en altres moments i no és impossible tornar-hi.

—En aquesta lògica d’unitat, Junts es va equivocar sortint del govern?
—Jo ja vaig dir que preferia que ens mantinguéssim en el govern. Però també és cert que la majoria del partit va decidir que no, i va ser una bona iniciativa que la gent pogués votar. Jo crec que sí que hi havia arguments per a anar-se’n, era evident. Si et vols fixar en les coses que no funcionen, t’hi fixes, però em preocupava i em continua preocupant que aquestes decisions aprofundeixen la divisió. He viscut divisions d’aquesta mena i refer els ponts costa molt. Potser m’equivocava, però crec que era millor continuar amb un seguit de condicions. També et dic que si som fora, més enllà de la divergència política, hem de poder proposar un projecte comú acceptant que no som iguals. És qüestió de perdre-hi hores i mirar més el país que el melic.

—Vau acompanyar Laura Borràs a les portes del TSJC. Creieu, com diu Òmnium, que el seu judici “no és per haver exercit drets civils i polítics”?
—Tot el que ha fet Laura Borràs s’ha fet en totes les administracions de Catalunya, ho han fet dirigents de tots els colors polítics. No hi ha ningú que pugui negar-ho. Qui negui això sap que és absolutament mentida. Si Laura Borràs no fos Laura Borràs i no representés allò que representa, ni la fiscalia hi hauria intervingut com hi ha intervingut, ni s’hauria arribat a aquest extrem.

—Però és penable aquesta pràctica.
—Si és penable per què no es persegueix a tothom de la mateixa manera? O tots o ningú. Jo faig costat a la persona contra qui en aquest cas considero que es comet una injustícia, amb tota la força de l’estat.

—Com vau prendre la decisió d’anar-hi, malgrat que Òmnium, com a entitat, no hi va donar suport?
—Joan Vallvé i jo som membres de la junta d’Òmnium i vam comunicar que hi aniríem. I ens van dir que els semblava perfecte. No hi ha hagut cap discrepància en això. Jo respecto la decisió que es va prendre a l’executiva i em va semblar que s’havia de comunicar que hi anava, però no vaig rebre cap retret.