Quim Arrufat: “Això és una guerra i la guanyen amb diferència”

La Guàrdia Civil va espiar una quarantena de persones en la causa per terrorisme que instrueix l’Audiència espanyola contra el Tsunami Democràtic. Un dels afectats és l’ex-diputat de la CUP Quim Arrufat (la Seu d’Urgell, 1982), que adverteix que, amb l’excusa del procés judicial, l’estat espanyol ha fet una feina d’intel·ligència que els permet de radiografiar la vida privada de desenes de persones i les interioritats dels moviments socials i polítics. A més, lamenta que molt difícilment se sabrà fins on han arribat les intromissions, tenint en compte el secretisme judicial i que la Guàrdia Civil disposa de molta més informació que no la que apareix en el sumari.

—Com us assabenteu que heu estat espiat per la Guàrdia Civil en la causa del Tsunami Democràtic?
—No és una cosa d’ara. Fa uns quants mesos, l’advocat Benet Salellas, mentre parlàvem d’una altra cosa, em va comentar que els advocats de la causa del Tsunami Democràtic tenien constància de trucades punxades i transcrites. Ell només sabia que hi érem en David [Fernàndez] i jo. No li sonava que hi hagués ningú més de l’entorn de la CUP. I em va dir que, segons que sabia, cap de les converses ens comprometia amb res relacionat amb la causa. No sé com s’ha fet la selecció de les trucades i de les converses que apareixen en els informes de la Guàrdia Civil, en David en té moltes més que jo, però és clar que tenen més material guardat o que encara no s’ha fet públic. I això és el més greu.

—La causa és per terrorisme.
—El que apareix al sumari no porta enlloc, l’acusació per terrorisme ja sabíem que no s’aguantava, però amb aquesta excusa han fet una feina d’intel·ligència que els permet de radiografiar la vida privada de desenes de persones i les interioritats dels moviments socials i polítics. Saben en quin punt són les persones, les idees i les organitzacions. Quin capacitat de resposta tenen, però també quin és l’estat d’ànim, les febleses i els problemes. Portar la causa a judici segurament és el menys important, és la punta de l’iceberg. És una informació que ja ens agradaria tenir a nosaltres sobre les entranyes de l’estat.

—De tota manera, la imatge que dóna la Guàrdia Civil als informes és la d’un cos maldestre, que fa mans i mànigues per lligar caps.
—Tot això forma part d’una Espanya tronada, d’un règim tronat, però això és important perquè potser és la pàtina o la façana que ens volen deixar perquè ens entretinguem i fem escarafalls. La part més bèstia és que si s’han punxat les comunicacions d’una quarantena de persones, han tingut accés a centenars de contactes, potser a quatre-centes persones o vuit-centes, a qui s’ha identificat i de qui s’han recollit les dades personals de manera col·lateral amb el vist-i-plau del jutge. La col·lecta d’informació és massiva.

—L’espionatge, per tant, no us ve de nou.
—Deu fer mig any o potser més de la conversa amb en Benet [Salellas]. De totes maneres, la setmana passada, quan l’Albano i la Marta [Sibina] denuncien el seu cas amb el vídeo d’Octuvre, ell em truca i em passa algunes pàgines del sumari en què aparec. És en aquest moment que tinc contacte amb el contingut dels informes. Quan t’han espiat, el primer que t’intriga és saber per què, de què t’acusen, però a mi no m’han imputat cap delicte. El segon neguit és saber què diuen les trucades i converses que t’han robat. Al final, l’espionatge polític s’associa a les reunions o la informació privilegiada que es pugui tenir, però això no és un mecanisme d’intromissió intermitent. No s’activa quan comencen les reunions i els debats. Al mòbil es barregen la vida pública i la personal, i tenen accés a tot. Han tingut accés a la vida de desenes de persones durant mesos i, el pitjor de tot, amb la llei a favor, amb l’estat a cara descoberta.

—Com us ha afectat personalment a vós i al vostre cercle més íntim? Al sumari, que ara pot consultar Vox, hi ha una conversa amb el vostre pare.
—Crec que encara no he tingut accés a totes les pàgines del sumari on aparec. Hi ha una conversa amb el meu pare?

—Sí…
—I què diu?

—No és transcrita, sinó resumida. Li comenteu que heu tingut un accident amb el cotxe i després parleu del vostre fill, tot i que no se’n donen més detalls.
—Suposo que no deixa de ser una escena casolana sense més ni més, però és una intromissió flagrant a la meva vida personal. Tant si arriba a les mans de les parts, entre les quals, Vox, com si no, tal com he dit abans, la Guàrdia Civil té molta més informació de la que apareix en aquests informes. Ells saben com l’ha seleccionada i emmagatzemada. De totes maneres, les converses que he pogut llegir tenen poca substància, també és veritat que moltes de les meves comunicacions, com li deu passar a tothom, no són trucades estrictes, sinó que són missatges o notes de veu a Telegram i més aplicacions. Dit això, qualsevol cosa treta fora de context, qualsevol cosa íntima exposada en públic, pot deixar-te despullat o en evidència. Hi ha detalls, com ara malalties, arribar a final de mes o no… coses que et poden fer sentir vulnerable, que no haurien de ser de domini públic.

—Us preocupa que s’hagin interioritzat els casos d’espionatge? Que ja no escandalitzin?
—Els casos que han sortit aquests darrers anys s’han explicat una mica com bolets. El Catalangate, les infiltracions en moviments socials… I, escàndol rere escàndol, ens hem tornat una mica immunes a les violacions greus de drets humans i de la privacitat. Aquestes tàctiques de control social són inacceptables en una societat democràtica, però malauradament ho vivim amb la resignació de qui sap que viu en un estat autoritari. Cal entrar a sac i desmuntar aquest entramat d’intel·ligència de jutges i policies que apliquen tècniques de guerra contraterrorista a la població. I això no s’ho plantegen ni el PSOE, ni Sumar, que són el govern de l’estat, però tampoc no ho posen damunt de la taula Esquerra i Junts. Això és una guerra i ells la guanyen amb diferència.

—En un dels informes, la Guàrdia Civil sospita que parleu en clau.
—Això és molt absurd. Una de les converses transcrites és amb una amiga de Vilanova i la Geltrú, que té una formatgeria. Jo li explico que no li podré recollir un formatge, per una circumstància personal, i la Guàrdia Civil dedueix que parlem en clau. És ridícul. També escriuen que apago el mòbil de tant en tant perquè no se’m pugui ubicar i ho relacionen amb l’acció del Tsunami al Camp Nou, el novembre del 2019. En aquella època tenia molta menys activitat política que no el 2017, no era membre del secretariat nacional, i no recordo anar apagant el telèfon. Suposo que les interrupcions de senyals eren quan passava pel túnel del Garraf [riu].

—De fet, us assenyalen literalment com a “impulsor” del Tsunami.
—El paper ho aguanta tot. També diuen que sóc molt influent perquè tinc molts seguidors a Twitter i un dels vincles que m’atribueixen amb el Tsunami és que en repiulo els missatges. Això, més que la descripció d’un ideòleg del moviment, em sembla la de qualsevol ciutadà que es va sentir interpel·lat per les manifestacions. Són criteris absurds, especialment ridículs, que són propis d’uns serveis d’intel·ligència com la TIA de Mortadel·lo i Filemó. Ara, aquesta pàtina maldestra i barroera no ens ha de despistar. L’estat espanyol té una història carregada de repressió, tortura i inquisició.

—Un dels xiclets que s’estiren i justifiquen la pròrroga de les escoltes és l’Institut Sobiranies, que vau engegar amb Xavier Domènech. La Guàrdia Civil també destaca que hi ha finançament de Jaume Roures.
—La iniciativa de voler-me punxar el telèfon els porta a haver de construir un relat per justificar els abusos que cometen, però també per salvar la cara al jutge que ho avala. I l’Institut Sobiranies, que en aquell moment encara era una cosa desconeguda i en gestació, els va anar perfecte per estirar aquesta aberració. Una fundació política que podia ser el germen de vés a saber què. I si hi afegeixes la figura d’en Jaume Roures aportant finançament, encara millor… La imaginació i les ganes ho poden fer tot.

—Què hi feia, Roures?
—Va ser un dels qui ens van ajudar a arrencar el projecte. Com els altres, va fer una aportació a fons perdut, amb la condició que fóssim sostenibles al cap de dos anys. Crec que el neguit era la indefinició inicial del projecte, amb dues cares com la d’en Xavier Domènech i la meva. Suposo que tal com va passar en el seu moment, la preocupació devia ser si teníem –evidentment que no– la voluntat de fer una plataforma electoral. De fet, si estiraves una mica el fil, ja veies que era una pàgina web amb articles de reflexió i cursos de formació.

—Penseu d’emprendre accions legals?
—Encara no he analitzat bé i crec que no disposo de tots els papers que m’afecten. Només he llegit el que m’ha arribat i els resums que n’ha publicat la premsa. Quan hi hagi entrat més a fons i m’hagi ubicat, valoraré si políticament i jurídicament és útil de presentar una querella. Però no renuncio a cap estratègia.