El Pot Petit: “Hi ha gent que no havia cantat mai en català, i ara hi canta amb nosaltres”

Fa més d’una dècada que Helena Bagué i Siddartha Vargas són damunt els escenaris. Mestres de professió, l’any 2009 van engegar un projecte, el Pot Petit, que ha acabat assolint unes dimensions aleshores impensables en el seu imaginari. D’ençà que van començar, han fet més de mil concerts i han produït cinc discs, dels quals han venut més de vint mil còpies. A banda dels èxits discogràfics, també han estat, en bona part, pioners en el món de l’audiovisual dins el seu àmbit. Tan sols a YouTube, els continguts sobrepassen els cent vint-i-nou milions de visualitzacions. En aquesta entrevista, la codirectora, actriu i cantant del grup, Helena Bagué, recorda com han viscut el fenomen, què implica cantar en català i com s’inspiren a l’hora de compondre les cançons i de fer espectacles.

—Ja fa tretze anys que va néixer el Pot Petit. Recordeu aquell moment? Us imaginàveu tot això que ha vingut després?
—El recordem molt diferent d’ara perquè vam començar en un bateig. Ara actuem als festivals més importants del país, però vam començar al bateig d’uns familiars [riu]. Els inicis són molt durs, però teníem una idea, volíem intentar de fer alguna cosa i no sabíem com començar. I ens va sortir aquesta oportunitat de provar-ho. La segona actuació va ser al casal del nostre poble i la tercera en un poble on ens coneixien. Al principi tot costa molt, sempre. Vam començar d’una manera molt diferent del que som ara com a Pot Petit.

—Al començament tan sols éreu dos.
—Sí, en Siddartha i jo anàvem tots dos sols amb una guitarra i ho fèiem com podíem. Van ser uns primers anys d’anar provant, veient com funcionava tot. El punt d’inflexió va ser quan vam decidir de fer cançons pròpies, perquè fins aleshores només havíem fet temes populars. Fèiem el repertori popular típic: “Buggy Buggy”, “En Joan Petit com balla” i “Una mosca volava per la llum”. Aleshores vam decidir de fer els nostres temes, compondre cançons i enregistrar el primer disc. Les famílies van començar a tenir les nostres cançons a casa, cada vegada venia més gent a les actuacions, més tard ens vam animar a ampliar la banda, i vam passar a ser quatre.

—Quan vau decidir de fer créixer el projecte?
—Volíem intentar de fer un producte una mica diferent del que hi havia fins aleshores, perquè no en teníem prou, amb aquest repertori, per a fer les dinàmiques i espectacles que volíem inventar: el del Pot Petit, dins el qual vivien aquests personatges, en Pau i la Jana. Ens volíem anar inventant històries que passessin dins aquest pot, històries que fossin cançons que ens ajudessin a fer les dinàmiques i les danses que després fèiem a les actuacions. Veníem del món de l’animació infantil, que era amb el que havíem crescut i havíem après. Volíem fer tot això amb una banda i amb més música, que la música hi tingués més presència. Així va ser com va començar a créixer la banda i tot el projecte en general.

—Per què creieu que la música familiar ara viu un moment dolç?
—Crec que ens hem modernitzat una mica. Hi ha hagut un interès i una voluntat per part de molts grups d’ampliar el repertori més tradicional i també d’enfocar-ho diferent. Fa molts anys que defensem que això que fem no és animació infantil, com la teníem entesa, sinó música familiar. Donem molt de protagonisme a la música i també que sigui un acte que es gaudeixi en família. Creiem que les cançons han de ser adequades per als infants, però també n’ha de poder gaudir tota la família; és a dir, que els pares vinguin als concerts i que també s’ho passin bé, encara que cantin una cançó d’un lleó que té vergonya, perquè els arranjaments musicals, la banda, la posada en escena i tot plegat és potent. Molts grups hem optat per aquesta línia de ser més un acte familiar. Això ha fet que aquesta música estigui més en auge. Quan començàvem, la idea era la de nens davant ballant i els pares darrere xerrant i fent la cervesa. No volem això, volem que sigui una estona per a compartir amb família, de gaudir, especial per a tots.

—Vosaltres, i els altres grups per a infants que triomfen, us heu abocat a YouTube. Com vau veure que el futur era ací?
—Volíem acompanyar les cançons d’unes imatges, d’una història, i els videoclips ens ho permetien. Ens hauria agradat fer-ho abans, encara, però fer productes audiovisuals és molt car, parlant clar. No ho vam poder fer fins al segon disc i, a més, vam treure el videoclip al cap d’un any, gairebé dos, perquè no teníem els recursos per a fer els vídeos tal com els volíem fer. Sincerament, no sabíem que tindria aquesta repercussió. Volíem ensenyar aquest món màgic de dins el pot que teníem al nostre imaginari, el volíem plasmar amb aquests vídeos i dibuixos. Quan vam veure que penjar-ho a YouTube ens permetia d’entrar a totes les cases de Catalunya, que ens donava moltíssima visibilitat i que també feia que les famílies tinguessin més ganes de venir als directes i conèixer-nos, vam adonar-nos que realment era una plataforma molt potent i que ens podia ser de molta ajuda. Un cop fets els primers vídeos sí que hem anat optant per continuar ampliant el canal i el contingut audiovisual.

—El Club Súper 3 es troba enrere en aquesta digitalització. Creieu que, fins a cert punt, els substituïu gràcies a YouTube?
—A nosaltres ens ha anat molt bé, perquè a la televisió pública no hi hem pogut accedir mai. Un canal com el Súper 3, que hauria de donar veu i cabuda a moltes propostes familiars que hi ha al nostre país, no ho ha fet mai. Ells mateixos s’han endut una sorpresa de veure que grups com nosaltres, i d’altres, podíem arribar a superar l’audiència. Els nostres vídeos són autoproduïts i autogestionats sense cap mena d’ajuda. Deu haver estat una sorpresa per a ells, i crec que sí, que ha canviat la manera de consumir el contingut audiovisual dels infants.

—…
—Miren poc la televisió, i quan la miren és per aquestes plataformes digitals, en què trien què volen mirar i quan. Això, per sort, a grups com nosaltres ens ha anat molt bé, perquè si no, és molt difícil arribar a tothom. Fins ara, la televisió era una sola plataforma gran perquè et poguessin conèixer, però per sort això ha canviat i plataformes com YouTube ens han donat l’oportunitat de ser igual de coneguts que el Súper 3.

—Es pot viure d’això?
—No, nosaltres no podem viure dels vídeos de YouTube. Diria que des de l’any 2019, quan va canviar, els canals de YouTube que fan contingut infantil van deixar de monetitzar, o monetitzen molt diferent que els de contingut per a adults. Encara que tinguem moltíssimes visualitzacions, els ingressos que tenim no ens arribarien per al sou d’una persona, no dóna gens per a viure. És per a fer-te publicitat, sobretot, i també per a fidelitzar l’audiència i crear contingut de qualitat, però ni de bon tros per a viure. Vivim de les actuacions en directe, són la font d’ingressos principal.

—Teniu un públic, la canalla, molt imprevisible. Com uns inspireu a l’hora de crear?
—Penso que ens ha anat molt bé que tant en Siddartha, com en Pepe –que ens ajuda a crear les lletres– i jo siguem mestres i hàgim treballat amb nens i en escoles de teatre. Per fer la cançó de “El lleó vergonyós”, per exemple, em vaig inspirar perquè, a les classes de teatre, el primer dia els nens tenen molta vergonya. És clar, per fer teatre necessitava que es traguessin la vergonya de sobre. Això em va inspirar molt per fer aquesta cançó, tenir una eina per a treure aquesta vergonya. Hi ha també moltes vivències personals en què dius “va, farem una cançó sobre això”, o temes que criden l’atenció als nens, com ara els pirates i els dracs. Sempre mirem d’humanitzar aquests personatges i posar-los emoció. Sempre treballem d’una manera lúdica i gens alliçonadora.

—Quina mena de missatge voleu transmetre?
—No són cançons purament pedagògiques. Ens agrada que darrere de les cançons hi hagi alguna cosa que es pugui quedar allà, però si el vols trobar, el trobes. I si vols la cançó per pur entreteniment i passar-t’ho bé, també et pot servir.

—Creieu que als nens els falten referents musicals en català?
—Per sort, hi ha força grups que ens dediquem a fer música exclusivament en català. Això és una sort que hauríem de valorar una mica més. Potser tots anem dirigits a una mateixa franja, que és dels zero als vuit anys, i després es queden una mica orfes. Hi ha poc contingut o pocs grups més adequats a ells que facin contingut en català. A més, cada vegada volem que els nens siguin grans més aviat, i ens sembla que “aquesta música és de petits”. Els nens salten de nosaltres, la Dàmaris Gelabert o Xiula al reggaeton i músiques que encara no els toquen per l’edat que tenen. Falten més referents en català adequats i adreçats a aquesta franja d’edat, dels vuit als tretze anys. Després sí que passen a grups de l’escena actual, com Doctor Prats, Oques Grasses i tot els que hi ha avui en dia.

—En aquest sentit, quin paper creieu que teniu?
—Nosaltres no hem buscat de ser un referent en català. Moltes vegades ens posem aquesta responsabilitat. Nosaltres fem música per a infants i famílies, que és el que ens agrada, i ho fem en català perquè és com ens sentim més còmodes, i ens alegrem de contribuir a la nostra cultura, país i societat, però tampoc volem ser referents de res, no sé si ens toca a nosaltres fer aquest paper. Tot i això, estem molt contents de cantar en català i ens consta que moltes famílies que no el parlen a casa l’aprenen amb les nostres cançons. Uns altres ens diuen que a casa no havien cantat mai en català i ara hi canten amb nosaltres. Doncs que bé que la nostra música també serveixi per això.

—Al Principat ja sou una referència. Us ha costat més obrir-vos camí a la resta dels Països Catalans?
—A les Illes fa relativament poc que hi anem, que ens han descobert. El País Valencià gairebé no l’hem trepitjat, aquest estiu hi hem anat dues vegades, però en aquests anys de carrera hi hem anat només aquests dos cops. I a les Illes també. Costa més sortir, i també fora dels Països Catalans, perquè cantar en català no és gaire acceptat. Anar a Madrid i cantar en català, fent la part teatralitzada en castellà, però cantar en català; això de moment no ha passat, però no se sap mai.

—Què va significar la pandèmia per al Pot Petit?
—Ho vam passar molt malament, però crec que va ser així per a tothom. De cop va arribar una cosa totalment inesperada i nosaltres acabàvem de fer la gira per a celebrar els deu anys. Érem en un moment d’esplendor màxima com a grup. Els mesos de gener i febrer vam parar i al març tornàvem a arrencar la gira, just quan van declarar l’estat d’alarma. Va suposar molta inestabilitat, por i angoixa de no saber què passaria. Teníem tot l’any tancat i va caure tot, amb el que això significa de gestió i reorganització. Va ser molt cansat i molt dur. Un cop vam tornar a arrencar, ho recordo molt feixuc per les restriccions, la manera de fer les coses molt diferents de com les fèiem abans, però bé, adaptació i supervivència de tot plegat i anar fent el que es podia. Anhelàvem un estiu com aquest d’enguany. Ara és una glòria, tornar a fer els concerts multitudinaris, sense restriccions, sense màscara, i la gent la veus relaxada. Fèiem concerts en pandèmia, però la gent estava tensa, no hi havia el mateix ambient. Ens quedarà sempre aquella por per si torna a passar una cosa així, però també estarem més preparats.

—Tornaran les grans rondes? Com enfoqueu els espectacles després de la covid?
—Enguany ja vam pensar una gira per a poder ballar, i ens vam imaginar un estiu amb normalitat. A partir de l’octubre tornem als teatres, que ens permeten de fer concerts i és molt agraït per a les famílies, i esperem que no calgui fer cap pas enrere.

—Alguna novetat per a aquesta nova temporada?
—Hem tret quatre senzills de música nova que han tingut molt bona rebuda i ja els hem incorporat a l’espectacle. La idea de l’any que ve és treure material nou. Ens hem plantejat molt el format CD perquè veiem que està molt obsolet. Ara es treuen molts senzills i material nou més freqüentment i ja no es fa allò de publicar tot el CD de cop. A final d’aquest any també hi haurà novetats pel que fa a l’editorial. Tenim llibres que anem traient cada any i esperem que a final d’any en surti algun altre.

—Quin és l’èxit o moment que recordeu amb més estima?
—N’hi ha hagut molts, de moments especials, però justament aquest estiu hem acomiadat el concert que vam crear per a celebrar el desè aniversari. És l’espectacle més gran que hem fet mai, amb tretze músics a l’escenari i un equip tècnic també molt nombrós. Una bogeria d’espectacle dins el món de l’infantil. Un espectacle així és difícil que es pugui trobar. Per mi ha estat molt especial fer-ho realitat. Hem anat als llocs més emblemàtics i més bonics del nostre país, com els teatres i grans festivals. De tots aquests tretze anys, representa una cosa molt especial.