Pol Serena, el jove a qui demanen vuit anys de presó arran de la vaga contra el judici de l’1-O

El 21 de febrer de 2019 es va convocar una vaga general i diverses protestes contra el judici de l’1-O, que feia poc que havia començat. Pol Serena, un mataroní de vint anys que viu a Vic, va anar a Barcelona per assistir-hi. Aquell dia no va ser identificat, per això no sospitava que quatre mesos després uns agents dels Mossos d’Esquadra se l’endurien detingut. El 19 de juliol afronta, amb un altre jove encausat, un judici en què els demanen vuit anys de presó pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions. Els acusen d’haver ocupat les vies del tren i d’haver llançat objectes contra la policia. La fiscalia demana els vuit anys, mentre que la Generalitat, com a acusació particular, demana sis mesos pel delicte de lesions. Parlem amb el jove, militant del Jovent Republicà, sobre els detalls del cas.

—Què va passar el dia de la vaga general? 
—La Intersindical va convocar una manifestació en contra del judici del procés i m’hi vaig afegir, com un més. No hi va haver cap incident, va ser una concentració molt tranquil·la i vaig marxar a casa com si res. Però quatre mesos més tard em van venir a buscar. No sabia què havia passat, no m’havien identificat enlloc. Tampoc no sabia com havien trobat les meves dades, però resulta que es va fer una investigació ajuntant imatges d’aquell dia amb imatges d’unes altres manifestacions.

—No hi va haver tensió amb la policia?
—En cap moment vaig baixar a les vies de la plaça de Catalunya, que és una de les coses que diuen que vaig fer. M’acusen d’ocupació de vies públiques i de retenció de les vies del tren, però jo em vaig quedar a dalt, on vaig veure que quan es va concentrar molta gent els Mossos es van sentir superats i van carregar. Però jo era a l’altre costat…

—Com va ser el dia de la detenció?
—Eren les deu del matí i era a casa amb la meva àvia. Van picar a la porta i jo em pensava que era per una altra cosa. Vaig tenir la mala sort de posar-me una samarreta amb el lema d'”Independència”, la mateixa que duia el dia de les manifestacions. Entre cinc o sis agents em van emmanillar i em van dur a comissaria, on vaig estar gairebé vint-i-quatre hores.

—Com us van tractar els agents?
—A comissaria vaig voler anar al metge i els agents que m’hi van portar en cotxe em van posar les manilles per darrere, cosa que no es pot fer. Com que es va concentrar molta gent a fora per donar-me suport, em van fer comentaris de l’estil: “Ets un famoset!” Jo els intentava fer veure que al país es detenia gent per haver-se manifestat i ells em contestaven que si no ho hagués fet o si no m’interessés la política no hi seria, allà. “Sou tots uns ninyatos que us penseu que podeu canviar el món. Això ja ho feien els meus pares i mira on som…”, em deien. Comentaris amb superioritat moral.

—Com ho vau viure?
—Hi va haver un moment difícil, el de treure’m les ulleres. Tinc quatre diòptries a cada ull. Vaig estar setze hores sense ulleres sense poder fer res més que estar assegut i avorrit. Des del tub de ventilació sentia els crits i els petards de fora, que em donaven força.

"Em dic Pol Serena. Tinc 20 anys i m'acusen d'agressió a l'autoritat, ocupació de vies públiques i desordres públics"

La causa @Pol_Absolucio forma part de la segona onada de judicis polítics que persegueixen drets fonamentals

Signa per l'amnistia! 👉 https://t.co/3Z66ju6NC1 pic.twitter.com/xsnuyAFTD7

— Òmnium Cultural (@omnium) May 23, 2021

—De què us acusen exactament? 
—M’acusen d’aquesta suposada retenció de les vies del tren i d’haver lesionat tres agents de la BRIMO amb llançaments d’ampolles de plàstic i una llauna de cervesa buida. A quina velocitat s’ha de llençar una ampolla de plàstic buida per lesionar un agent equipat de dalt a baix? Diuen que els vaig ferir i que van estar unes setmanes de baixa, i per això també em demanen mil euros d’indemnització. Els desordres públics són pel fet de ser a la manifestació en aquell context. Els típics delictes de què s’acusa a algú que es mobilitza per la causa…

—Tenen alguna prova? 
—L’advocat m’ha dit que hi ha uns quatre o cinc elements tècnics que cauen per si sols. El nivell de les proves que tenen és força lamentable. Són extretes de vídeos de YouTube, que sempre poden ser manipulats. En la investigació policial han recollit imatges meves en diverses manifestacions, independentment de si hi vaig cometre algun delicte. Quan et graven en una manifestació i ho revisen, miren si has comès algun delicte i, si no ho has fet, esborren les imatges. Però en el meu cas han ajuntat imatges meves de moltes manifestacions en què jo no he comès delictes…

—Us han proposat algun pacte per evitar la presó? 
—De moment, no, però hi havia la possibilitat. Arribar a un pacte en què hagi d’acceptar la quantitat de delictes que diuen que he comès és lamentable i innegociable, no ho faria mai. En el rerefons de tot això hi ha la judicialització d’un problema social. Tant en el meu judici com en la resta dels més de tres mil represaliats, l’estratègia hauria de ser comuna. Cada cas té la seva peculiaritat, però el context hauria de ser el d’una confrontació amb l’estat, evidenciar la vergonya que acusi d’aquesta manera els manifestants. En els delictes d’atemptat i desordres públics, que van de sis mesos a quatre anys, se m’han demanat les màximes penes en ambdós casos. És ridícul.

—Pel que dieu, aquesta estratègia comuna implicaria no acceptar aquests pactes?
—És una decisió complicada, que medites molt perquè t’hi va el futur. Però pactar implica portar hipocresia dins. Si ho fas, ets hipòcrita i mires el teu melic. Els meus pares em diuen que me’l miri una mica més, però si jo pacto segurament afectarà els qui vindran darrere, que en seran molts. Jo sóc dels cent primers, de tots aquests tres mil… Qualsevol cosa que faci un dels encausats segur que afecta la resta. El fet d’acceptar el pacte destruiria la meva ètica i valors.

—Com expliqueu el vostre cas?
—Sona una mica ridícul, però sóc en aquest procés judicial perquè a les imatges se’m veu fàcilment perquè sóc pèl-roig. Fins ara, sempre havia anat destapat a les manifestacions perquè pensava que no calia tapar-me perquè no cometia cap delicte. En unes altres imatges se’m veu amb una dessuadora dels Capgrossos de Mataró, la colla castellera, i a partir d’aquí la policia em va trobar. Potser el fet d’haver militat en les joventuts d’un partit, al Jovent Republicà, o el fet d’haver estat a les llistes de les municipals pot haver propiciat la cerca d’un cap de turc, com ha passat amb el cas del Marcel Vivet i com li passarà a més gent. L’ambient casteller és independentista. Militància política i castellers són dos col·lectius formats per molts independentistes, i si veuen el meu cas, potser s’ho pensen dues vegades abans de manifestar-se. Sóc aquí perquè sóc un cap de turc, no perquè sigui ningú especial.

—Com a militant del Jovent Republicà, com valoreu casos com el vostre o el de Marcel Vivet, en què la Generalitat es persona com a acusació particular? Aquests dies s’ha criticat molt ERC, que ha denunciat la sentència, però forma part del govern. 
—En el meu cas, la Generalitat s’ha personat pel delicte de lesions i demanen sis mesos de presó i una indemnització de més de mil euros. Des del Jovent Republicà sempre hem estat molt crítics amb això, però no es pot fer demagògia i s’ha d’explicar bé per què passa. Vaig parlar amb Ester Capella perquè estava molt emprenyat i em va dir que si un funcionari vol denunciar, la Generalitat és el seu representant legal i té l’obligació de representar-lo. També hi ha la qüestió de l’exageració de les penes o de si es pot canviar la llei, que hi estem a favor i creiem que s’hauria de fer ja. Si esperem més, hi haurà molta gent que ja ho haurem patit, com jo o el Marcel Vivet. El seu cas és diferent, no sé com se li poden haver demanat quatre anys, és gravíssim… I també ho és que se’ns jutgi als qui hem sortit a manifestacions impulsades per aquests partits. Ha d’haver-hi un filtre, no es poden acceptar les denúncies i donar-los tota la veracitat. Hi ha d’haver una persona que controli fins a quin punt l’agent té raó o quins motius ideològics poden motivar-lo a denunciar. Tots sabem que la cúpula de la BRIMO són gent d’ultradreta i simpatitzants d’organitzacions com Desokupa…

—Finalment, m’agradaria preguntar-vos com heu viscut tot el procés personalment.
—És difícil. Interiorment ho passes malament perquè et preguntes què faràs en una presó amb vint anys. El fet d’estar dos anys amb la incògnita m’ha creat una pressió a la panxa que fa molt que noto. Que la gent em doni suport i em pregunti com estic ajuda, però a vegades genera més ansietat. Havia fet vida normal, sense pensar-hi tant i portant-ho bé, fins que vaig veure la sentència del Marcel. Va ser un xoc de realitat i ara em costa més. Les penes i les causes són idèntiques i t’adones de què pot passar. Ho he passat malament per dins, però he intentat de posar-me una cuirassa. No he estat deprimit en públic perquè no vull que la gent em vegi com una víctima, ho odio. Vull que em facin dos cops a l’esquena i em diguin que els desmuntarem la farsa judicial. Intentarem portar-ho tan bé com puguem, però ja se sap que contra aquest estat feixista és impossible…