27.09.2023 - 21:40
Pol Mallafré (Terrassa, Vallès Occidental, 1983) és un home polifacètic. Ha fet gairebé tots els papers de l’auca en l’àmbit audiovisual i la faràndula i sembla ben bé que sigui addicte a la feina. Treballa de muntador de vídeo a Producciones del Barrio, però també és professor d’imatge, monologuista, creador de continguts a la xarxa, actor i escriptor. Fa molts anys que és a les xarxes socials, conegut amb l’usuari @mockudrames. Se li ha fet viral un vídeo a TikTok que ja acumula prop de sis milions de visualitzacions i un milió de m’agrada, on fa paròdia amb uns quants cantants. No s’ho esperava pas i encara ho ha d’acabar de pair. “Estic desbordat”, diu.
Li agrada la feina que fa, però reconeix que el fascinaria viure dels seus vídeos. “Però tinc hipoteca, una filla, cosetes que m’obliguen a no fer el burro”, diu. De fet, d’ençà que treballa que ja no és tan actiu a les xarxes. Però això té una explicació: “La meva activitat a les xarxes va íntimament relacionada a estar l’atur.” Parlem amb Mallafré, entre més qüestions, sobre la trajectòria, els vídeos més reeixits, les idees que més el fascinen, el panorama de l’humor en català i els projectes de futur. Ha fet tota mena de vídeos i ara té l’ull posat en els gags visuals muts. “M’agrada molt la idea de fer només gestos”, explica.
—Un dels darrers vídeos que heu penjat a TikTok té més de 5,5 milions de visualitzacions i més d’un milió de m’agrada. Us ho esperàveu?
—Un milió són molts. No m’ho esperava, però sí que pensava a tenir-ne un amb un milió de reproduccions. Tenia un màxim al voltant de les tres-centes o quatre-centes mil, a part del vídeo de la BBC, que no n’he sabut les xifres. Ara estic desbordat. Bé, desbordat d’alegria. Quotidianament, aquest vídeo no m’ha canviat gens la vida. Tot és igual de gris. Però al vespre, quan miro el mòbil, m’alegra. Hi ha molta gent comentant-lo.
—Gent que apareix al vídeo.
—És clar, és com obtenir-ne la validació. Primer va ser Sam Ryder, que va comentar amb un “So good”, però el vídeo encara no acabava d’arrencar. Funcionava i això ja em semblava bé. Però, per la raó que fos, de cop i volta el van injectar pertot arreu. I és una bogeria. En ser un vídeo mut, l’entén tothom. Els primers dies, un dels llocs on més s’havia vist era les Filipines. També al Brasil, als Estats Units, Europa, Alemanya, Rússia. Ara és per Itàlia i l’Argentina, almenys pels comentaris.
—Per a qui no l’hagi vist, en què consisteix?
—És un joc visual, un gag en què soc a casa i de cop i volta el veí es posa a cantar. És un llenguatge molt TikTok. Participa en aquesta moda dels cantants que busquen espais acústics que se sentin molt bé, com pot ser un garatge, un pàrquing, les escales de casa seva, l’habitació o un lavabo. Faig com una mena de recorregut, com si fos el veí de diversos d’aquests cantants. De cop i volta el veí es posa a cantar, me’n vaig, baixo unes escales, em trobo un altre cantant, me’n vaig al pàrquing i me’n trobo un altre, entro al cotxe i un altre. El muntatge té mala llet, hi ha petits detallets que el fan més divertit.
—No sou l’únic a fer-ne, però el vostre ha tingut un èxit aclaparador. Com és?
—És aclaparador perquè crec que el gènere que toco és el de la gent cantant. I n’hi ha moltíssims, a TikTok. Si ho fes amb gent ballant encara seria més bèstia, segurament. Per un costat hi ha David Pareja, que fa vídeos boníssims reaccionant a seductors. És una cosa de nínxol que costa de trobar. És meravellós, els vídeos que troba i el muntatge, però aquesta idea diria que ve una mica d’abans. N’havia vist un d’un amb un tiquet quan anava a pagar al McDonald’s, i al contraplà eren treballadors ballant. Després anava a parar al gimnàs, i la penya ballant. Era delirant, boníssim.
—Amb el vídeo de la BBC us va arribar l’esclat de les xarxes socials?
—Amb la pandèmia va ser gros. Ja venia de fer una mica de soroll, sobretot a Twitter, per a fer vídeos sobre les realitzacions a la casa reial. Amb aquests vídeos ja es va fer una mica de xarxa. Una comunitat que feia que amb el vídeo de la BBC s’injectés molt més tràfic i tingués molta més repercussió. El vídeo de la BBC i els de TV3 i les realitzacions de l’APM van fer grossa la pilota. Però després vaig trobar feina, perquè la meva activitat a les xarxes va íntimament relacionada a estar l’atur. En el moment de trobar-ne, això es va aturar, pràcticament, i ara fa dos anys que treballo assalariat en una productora, molt content, però l’activitat del Mockudrames ha baixat moltíssim. Em vaig centrar més en monòlegs. Això dels vídeos i del personatge d’internet ho he deixat més de banda. El vídeo dels cantants ha vingut a l’agost, perquè tenia temps lliure i vacances i m’hi podia dedicar una mica.
—I no ho trobeu a faltar?
—Molt. Si em donessin la possibilitat de treballar d’això, si em donés per menjar, si pogués viure d’això, ho preferiria, perquè al final prefereixo ser el meu propi cap. Però és veritat que tinc hipoteca, una filla, cosetes que m’obliguen a no fer el burro.
—Muntador audiovisual, professor d’imatge i comèdia, creador de continguts a la xarxa, influenciador, monologuista, actor, escriptor… Que sou addicte a la feina?
—És una pregunta molt bona. Tot això forma part d’una llarga trajectòria, en què he treballat d’una cosa o una altra. Tinc més activitat a la xarxa quan no tinc feina. A vint anys segurament tindria l’energia, ara a quaranta anys arribo a les deu del vespre a casa i estic rebentat, no em puc posar a muntar un vídeo, a pensar una idea, a escriure un guió. Intento lluitar contra aquest pensament superproductiu. I crec que, de fet, ho faig, és a dir, cada vegada que un vídeo ho ha petat o ha funcionat molt, no he començat a tirar del carro com un boig. Amb això del TikTok he pensat: a la merda, és una idea senzilla, no em significa gran creativitat, tinc una idea concreta i puc fer els vídeos més seguits. Però sempre lluito contra l’algorisme. La periodicitat em cansa moltíssim, de pensar que has de publicar cada dilluns i dimecres. Entenc qui ho fa i que hi ha un negoci, però em nego a tenir una mena d’horari a l’hora de publicar. Prefereixo que em penalitzi, ja sortirà una idea prou bona. Perquè això no m’agrada, fa dos anys que publico vídeos molt de tant en tant, i no els veu ningú. Queden allà completament oblidats. Per què? Perquè no he alimentat aquesta cosa. Penja històries cada dia, fes-ho, segueix-ho. No em dóna la gana!
—Quin paper us agrada més? Amb quin us sentiu més còmode?
—El paper més còmode és estar estirat al sofà i no fotre res. La mandra és com el meu pecat capital. Estaria tot el dia estirat. Però sempre ve l’angoixa. I al final no sé estar realment vint-i-quatre hores sense fer res. Sempre he de fotre alguna merda. On estic més còmode és fent els meus vídeos. Agafo el mòbil, la càmera, faig la idea i miro a veure si funciona. Moltes vegades són experiments que acabo publicant. Ho gravo amb la idea de no publicar-ho. Faig una prova, assaig i error, el miro i començo a muntar i dic: collons, això ja camina. I ja està bé. Doncs publicat, au, fora, no hi vull donar més voltes. Per a mi és important no dedicar gaire temps als vídeos. Si no té “m’agrada” després d’haver-hi dedicat molt de temps, em sento molt burro. Sóc de la vella escola, el munto amb l’ordinador. No tardo més d’un dia, entre que el gravo i l’edito. Ahir en vaig fer un que el vaig gravar en mitja hora i el vaig muntar en mitja hora.
—A qui enganyeu per ser operador de càmera?
—A ningú, normalment faig servir trípode. Si no, l’aguanto jo, i algunes vegades, si necessito algun pla general, la meva parella, l’Àngela. També et diré que em sento molt sol. Ho faig tot sol, amb orgull, de no voler molestar ningú, però hi ha soledat. M’agradaria tenir una xarxa de tres o quatre col·legues per fer vídeos i pensar idees.
—I no us han sortit ofertes amb més gent?
—Algunes vegades. Quan vaig conèixer en Pol Gise va ser com el far del primer vídeo que vaig fer. Vaig veure el Pol i vaig pensar que també podia fer alguna merda d’aquestes. I en vam fer un que em va agradar. Jo no tinc ni volum, ni tràfic, ni periodicitat. Tampoc no tinc l’edat. Ja comença a ser estrany que un tipus de quaranta anys faci vídeos. Tinc una línia rara.
—Però guanyeu molts seguidors.
—Sí, i encantat, però de tot el món, i ara tinc un gran hàndicap. Si ara tinc cinquanta mil seguidors i són tots brasilers, americans i filipins, quan faci el pròxim vídeo en català, al·lucinaran.
—Aquests últims vídeos són muts.
—I m’encanta. Això de fer gags visuals muts era una idea que tenia de fa temps. Com puc fotre un vídeo que entengui tothom? Penso en el Joan Cornellà, amb tots els meus respectes i admiracions pel seu humor, però ell té la màgia aquesta. És un il·lustrador boníssim, i les seves il·lustracions són mudes. Són unes autèntiques bestialitats, genials, i m’agraden moltíssim. Les entén tothom. En vídeo també m’agradava molt la idea de fer només gestos. I si ara puc estirar aquest fil, per què no?
—Feu humor en català. Com veieu el panorama?
—És difícil. Conec l’escena catalana de Barcelona i crec que gaudeix d’una excel·lent salut. Ara munten el Cruïlla Comedy, i pel que tinc entès és tot en català. Es fan coses molt bones i el nivell de la comèdia és altíssim. Aquest cap de setmana vaig estar amb uns amics de Girona i de Santa Coloma de Farners. Em van començar a parlar de dos o tres monologuistes que havien vist aquest estiu i per mi era primera notícia. Entenc que sóc molt barcinocentrista. Aleshores, quan es parla de l’humor català, crec que el de Barcelona va molt bé, i marca uns nivells molt alts. És en català, divertit i sobretot intel·ligent. L’humor català a les xarxes era la següent pregunta?
—Parlem-ne.
—És un tema. L’humor a la xarxa va fent. Crec que necessita ajudes.
—De part de qui?
—No sé, del govern, o de qui sigui. Amb el que costa El foraster pots pagar cinquanta xavals perquè facin un vídeo cadascun i que omplin la xarxa amb cinquanta vídeos boníssims. Falten ajudes. És clar que a l’escola cada vegada es parla menys el català, els nens parlen en castellà, Netflix és en castellà, consumeixen audiovisual en castellà, i bàsicament, la cosa divertida, que agrada, és en castellà.
—Això és el que ens han volgut fer creure.
—Bé, és el que mira la filla. Va a una escola del centre de Terrassa, catalaneta, ben educada. Al col·legi la majoria de les famílies són catalanoparlants, i quan som a la plaça, els mirem i es foten a parlar i a jugar en castellà. Per què? El que consumeix a casa, la majoria, és en castellà. I faig militància, eh. Li poso de tot, en català. No en faré propaganda, però a Disney+ hi ha força pel·lícules en català. A l’audiovisual català, hòstia, està a les últimes, perquè és que, a TV3… Bé, no en vull parlar.
—Per què? Digueu, home.
—Amb TV3 hi ha un buit fort. La gent que té entre 15 i 50 anys crec que té problemes per a veure TV3. Què miro? No ho sé.
—Ara amb els nous objectius de la CCMA no hi haurà canvis?
—Això del 3Cat, a veure si ho tiren endavant i s’espavilen. Tindrem fe en tot això.
—Havíeu de ser filòsof, no?
—No, vaig estudiar filosofia i la meva intenció era després estudiar audiovisuals. O sigui, la meva idea era: primer estudio per saber què dir. En acabat, audiovisuals, que no tenia clar el camí.
—I l’apliqueu, la filosofia, als vídeos?
—No, sóc un perfecte exemple de la persona que pot estudiar alguna cosa i després oblidar-ho tot. És un escàndol. Alguna cosa hi ha de sentit crític. Alguna cosa d’ètica, d’honor. Sempre busco que hi hagi alguna cosa de veritat, d’honestedat. I crec que això, d’alguna manera, m’ho ha donat la formació. Puc seguir una conversa mínimament filosòfica, però poc més. Quan algú es posa a parlar de Sloterdijk i dels nous corrents penso: espera’t.
—Feu moltes menes de vídeos, però n’hi ha uns que són bastant marca de la casa: els que es troben la mateixa persona cara a cara.
—Sempre m’agrada jugar molt amb la forma. N’hi ha dos parlant i un s’adona que parla amb un altre, i és ell mateix. Però com pot ser que sigui jo mateix? I llavors apareix un tercer amb: hola, sóc la teva consciència. M’ho passo bé perquè faig realitat idees que per a mi són divertides.
—Tenen molt èxit a Twitter.
—És curiosíssim, perquè crec que a TikTok és el que té menys visualitzacions. M’imagino que hi ha la barrera de l’idioma, però que no funciona gens. I a Twitter és el que més va funcionar. Aquest també era una prova. El vaig començar a muntar i no el veia gens clar.
—L’altre que és boníssim és el de la reunió dels formatges, de fa tres anys.
—És aquesta idea, també, apoderament de les classes baixes, no? Per fer una reunió de formatges hauria necessitat, fa deu anys, sis actors, maquillatge, vestuari, mil coses. Només he necessitat tres dies de feina. I la idea que tu et puguis posar un cartell, que digui “hola, jo sóc el Parmesà”. I també perquè, bé, m’agraden els Tranchettes. Tot ve d’aquí. I estic cansat que la penya digui que no és un formatge. I què diran, els formatges? Hòstia, doncs fem una reunió.
—A les xarxes esteu més actiu a Instagram, a TikTok i a Twitter. Com és?
—Són les xarxes que a mi m’han funcionat, perquè cada una et genera una addicció diferent, i sóc addicte a totes tres. A TikTok no ho era tant.
—Ara ja en teniu el màster.
—Vaig estar a punt de fer un tweet sobre això, que m’estic doctorant en tiktokisme. Aprenc moltíssimes coses. Ara molta gent m’etiqueta. Si és un canal més petit que jo, m’és igual. El que fa ràbia és que un compte de dos milions de seguidors et faci el vídeo. Tenim una responsabilitat com a usuaris, a l’hora de veure un vídeo, a l’hora de seguir algú, a l’hora de posar un “m’agrada”. S’hauria de fer més pedagogia.
—Amb YouTube, què ha passat? Fa set mesos que no hi publiqueu res. Perd pistonada?
—Ben vist. Els vídeos de YouTube estaven molt treballats, trigava tres dies a fer-los. Hi havia plans, recursos, entrevistes, bona llum. Estaven fets amb la càmera bona. És qüestió de feina i atur. El que més m’agradaria de tot és la placa del YouTube, la de cent mil subscriptors. També hi té a veure l’algorisme, hi has d’acostumar la gent. M’agrada que el canal sigui allà i no mori. Però, sí, el tinc apagadíssim. Rebo el correu informant-me que aquest mes no he tingut cap subscriptor. D’acord, perfecte. Continuem igual, gràcies.
—Teniu projectes?
—Amb una parella d’amigues volem fer dos capítols pilot per presentar-los a TV3. Tots tres fem moltes coses alhora i costa trobar temps. Hi ha un parell d’idees més que no puc explicar. Per presentar a TV3, a Filmin o en algun lloc.
