Pol Guasch: “Projectem en l’amistat allò que fins fa poc projectàvem en l’amor”

Pol Guasch (Tarragona, 1997) acaba de publicar la seva segona novel·la, Ofert a les mans, el paradís crema (Editorial Anagrama), tres anys després de Napalm al cor. Explica la història de l’amistat entre en Líton i la Rita, en un lloc marcat per uns incendis molt agressius i una sequera devastadora. Ho fa sense topònims –ciutat, poble, colònia, valls– i jugant amb la indefinició del temps, perquè en l’ambigüitat “suren coses que semblen imperceptibles”. Guasch nega que parli de cap societat postapocalíptica ni distòpica: “Tinc una sensació terrible d’escriure sobre el present”, diu. En aquesta entrevista defensa amb passió i vehemència el seu estil estètic i poètic, reflexiona sobre les marques que encara arrossega, malgrat tot, l’homosexualitat, i explica per què diu que substituïm l’amor per l’amistat.

—Us continua interessant el col·lapse, veig. Per què?
—Més que la idea de col·lapse, m’interessa molt la idea de final, de límit. La literatura permet de situar els personatges en situacions o espais límit, i fer surar coses que semblen gairebé imperceptibles. No exploro el límit des d’un lloc col·lapsista ni apocalíptic. El vull despullar de certes cotilles d’interpretació. No tinc la sensació de fer una gran reflexió sobre el col·lapse ni sobre cap límit que jo no experimenti a la meva vida. No hi ha cap esdeveniment que es narri al llibre que no hagi passat ja en algun lloc de la terra, res que cap ésser humà no hagi viscut.

—No descriviu escenaris futurs?
—No ho sé. Algú ha fet servir l’adjectiu “retrofuturista” i m’agrada. No tinc la sensació d’escriure sobre el futur. Només desatenc coses del present, que tenen a veure amb el pragmatisme que més m’avorreix. No m’interessa si en el moment històric que plantejo hi ha telèfons o no, ni si és versemblant que hi hagi aquest arbre, ni l’altura on situo el poble que descric. Desatendre els elements de la vida més quotidiana fa que la idea de límit aparegui amb més força. De fet, la ficció especulativa em costa bastant. Amb Napalm m’ho vaig haver de menjar molt: em van convidar a seminaris de ciència-ficció i jo hi anava perquè m’ho passava bé, però no en sóc lector, ni molt menys escriptor. Tinc una sensació terrible d’escriure sobre el present.

—Heu dit que no volíeu fer una novel·la col·lapsista. Hi ha qui, políticament, també critica això que s’anomena “col·lapsisme”, el pensament que el col·lapse és inevitable, perquè diuen que porta a la resignació.
—Quan parlem de col·lapse, ho hem de fer amb més cura i precisió. Hi ha escenaris apocalíptics que són seductors com a ficció, com Black mirror o Mad Max, però això pot ser profundament desactivador. Black mirror ha estat una de les ficcions que més ens ha desactivat políticament. Que et venguin el futur com una cosa donada desactiva políticament els cossos. Tampoc no podem fer veure que el límit no és una idea amb què convivim ara mateix; potser és nova respecte dels últims cinquanta anys, però no respecte dels últims tres-cents. El límit és una experiència històrica que ja s’ha viscut abans i en podem aprendre coses. També rebutjo la idea de la utopia, de l’esperança fàcil.

—Per què?
—Creure en la utopia, l’esperança i que ja ens en sortirem pot ser una posició profundament cínica, si no llegeixes de manera crítica i radical el present, en què hem d’entomar la idea de límit. Aquests cants d’esperança gairebé innocus em semblen tan desactivadors com insistir en una apocalipsi terrible i brutal. Resignar-nos a creure que un dia les coses poden anar millor també pot ser molt desactivador, i un relat profundament capitalista. No tota esperança desactiva, però la que és fàcil i poc crítica, sí.

—Però a la novel·la no parleu directament de política, ni de l’organització dels recursos, ni expliqueu el sistema econòmic d’aquest espai postdesastre. Només hi apareix el retorn d’una mena de servei militar.
—Per mi, l’organització política de la vida d’aquests personatges es veu en la seva realitat quotidiana. En els seus cossos, en la seva manera de trobar-se, els seus desitjos, les seves ambicions, en les seves possibilitats materials, en tot això hi ha les conseqüències d’un tipus d’organització política que no s’anomena.

—I per què no s’anomena?
—És una manera de centrar-se més en les conseqüències que no en les causes. Aquest és el resultat de certes formes d’organització que ja coneixem i que ja sabem quines són. El meu assaig, si escriure és una forma d’assajar, no tracta tant sobre la macropolítica o l’organització social, sinó sobre la trobada dels cossos. Com es troben en la seva realitat quotidiana, i com això té a veure amb una organització política. A la vida, la política ocupa un lloc tan llunyà, en la gent. Hem de vigilar molt amb els nínxols de pensament i amb els llocs des d’on produïm el coneixement i veure quin contacte tenen de debò amb la realitat que hi ha el carrer. Ara em sento com un polític dient quins són els problemes reals, però la manera com entenen la política aquests personatges em sembla molt més semblant a com l’experimenta moltíssima gent.

—Al monòleg inicial, en Líton escriu: “Quan expliques una història, la gent vol que sigui ordenada. La gent no sap que les històries, si s’ordenen, no són històries, són mentides.” “Això em fa pensar que el que la gent vol escoltar són mentides.” És una resposta a una certa crítica que us han fet?
—Sí: a Napalm vaig voler fer una poètica sense dir què feia. No té res a veure amb el lloc on he construït aquesta novel·la. Aquest capítol és el primer, però un dels darrers que vaig escriure. Tenia moltes ganes de posar-hi una declaració d’intencions, que expliqués per què l’havia escrit així. Per a mi, la idea de desordre és fonamental. No vull participar d’una ideologia que ordena coses que d’entrada són caòtiques i desordenades.

—No creieu que el lirisme i la poeticitat també poden ser una forma de mentida? Amaguen trossos de la veritat, distorsionen una explicació lògica de la realitat.
—Però hi ha cap llenguatge que no sigui mentida? Hi ha cap llenguatge transparent?

—Hi ha una veritat.
—Estic d’acord que hi ha veritats, però no sé si hi ha un llenguatge vertader per a capturar-les. La literatura pot ser camuflatge, pot ser mentida i pot ser misteri, però això no la converteix en una cosa que no encaixa amb la realitat. Hi encaixa d’una manera diferent. El lirisme, la poètica o la literatura poden servir per desactivar maneres molt petrificades de designar el món, certes maneres homogènies i monolítiques de designar les coses. Això la converteix en una mentida? Doncs estic a favor de les mentides.

—Us importa que us critiquin per pretensiós o inaccessible o massa poètic?
—No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.

—Voleu dir que la literatura poètica obre més el pensament perquè fa pensar més el lector?
—La poesia trenca la relació evident entre significat i significant. Això és un got i, si jo dic que és un got, hi ha una relació evident, històrica, petrificada entre el significat i el significant. Si m’hi refereixo poèticament, en canvi, puc obrir noves possibilitats, noves potències, noves relacions: descobrir què hi ha darrere el got, qui l’ha creat, com. És una manera de furgar en l’herència i crear genealogies noves.

—Que les frases del vostre llibre siguin belles és una prioritat, doncs?
—Totalment. És un debat etern en la història de la literatura. A Adorno sempre el van acusar de ser elitista, tant en la teoria com en la literatura. La seva resposta era molt interessant. L’obra que creo, deia, el llibre que escric és dues coses, i no puc renunciar ni a l’una ni a l’altra. D’una banda, és un fet social, diu coses del món i es vincula directament a la realitat perquè és una cosa en el món. De l’altra, jo hi he volgut crear un llenguatge que funcioni per si sol. I aquest llenguatge vol ser bell, estar ben fet i ser autònom. Això és el llenguatge artístic. Jo situo la creació en aquesta cruïlla: no vendre’t a la realitat, no caure en els paranys de la realitat, intentar crear fórmules que funcionin i que puguin dialogar amb la realitat des d’un lloc nou, si és que n’hi pot haver.

—El silenci també és un element recurrent al llibre.
—L’altre dia, la Clara Peya em va dir: “Per a mi la música és el silenci que hi ha entre les dues notes que toco”. Per a mi, igual, en un sentit físic. Amb Napalm es veia molt en els marges blancs que hi havia al text. Aquí, en els silencis que hi ha mentre es va muntant el trencaclosques. També és una manera de reivindicar la possibilitat d’agència dels lectors. Com a lector demano la mateixa tasca que a l’escriptor. La lectura és un procés d’escriptura, no són processos oposats. A la novel·la, els personatges tenen relació amb el silenci sobretot quan experimenten, poques vegades i de manera limitada, la seva possibilitat d’agència.

—Tal com expliqueu l’amistat, de vegades funciona com una salvació, i de vegades com un instrument.
—Volia explorar fins a quin punt avui també tenim romantitzada l’amistat. Tant o més que l’amor. Després de la pandèmia, hem passat a projectar en l’amistat allò que fins fa poc projectàvem en l’amor. Volia uns personatges per als quals l’amistat fos, en efecte, una salvació, però en què el vincle també estigués travessat per l’egoisme. La idea de l’amistat com un vincle lliure entre iguals, desinteressat, perfecte per al debat racional, és una idea que es va gestar molt entre homes durant la Il·lustració. Homes d’una certa edat, amb uns certs privilegis, per als quals l’amistat era el moment del debat racional: ens trobem en un saló tots i parlem. Discutim i això ens fa amics. És un punt de vista molt masculí, molt heterosexual.

—En quin sentit?
—El moment del safareig, que també apareix molt a la novel·la, s’ha condemnat molt. Fins i tot, en comunitats dissidents s’ha assenyalat el safareig: “Parleu de coses poc importants, us critiqueu entre vosaltres, critiqueu els altres.” En realitat, el safareig era moltes vegades un punt de trobada no escollit entre persones que només tenien aquell moment de comunitat. El safareig era una manera de col·lectivitzar malestars, de trobar-se. Fixeu-vos com n’està, de condemnat, el safareig des de la mirada masculina, poderosa, racional.

—Per què penseu que anem substituint l’amor per l’amistat?
—D’ençà dels anys vuitanta, s’ha fet una lectura política dels afectes: l’amor ha estat el més estudiat, el més repensat, el que s’ha posat més en crisi. Totes les esmenes que s’han fet a l’amor l’han desidealitzat, siguin des de l’activisme, l’acadèmia, la sociologia o l’antropologia. L’amor ha entrat en un triple salt mortal en les lògiques del capital i de la productivitat i de la producció. Tota aquesta idealització la traslladem a un camp verge i ara la projectem en l’amistat. Potser perquè hi ha menys teoria, o menys discurs.

—No creieu en l’amor ni en l’amistat?
—No, no, no. Jo crec en tot. Jo crec en l’amor i crec en l’amistat! Crec en determinades formes d’amor i en determinades formes d’amistat. Veure la complexitat d’un vincle no vol dir que no hi cregui. Intentar posar l’amistat en escac no vol dir que l’amistat no ens salvi.

—I com ha de ser, doncs, l’amistat, perquè s’escapi d’aquesta idealització?
—L’amistat és un vincle necessari. També per als personatges. El Líton i la Rita descobreixen que l’amistat no és un suplement de l’amor, ni de la família, ni del matrimoni: és una alternativa. Voler fer desaparèixer la família no és només una manera de dir “l’hem de liquidar”. També vol dir pensar unes altres maneres de trobar-nos. L’amistat ha de ser una manera d’explorar com ens volem trobar. El capitalisme no consisteix únicament en les formes de producció de capital: també en la manera com ens coneixem i ens estimem.

—Un exemple interessant d’això: l’amistat entre la Lena i la Rita. Sempre es presenta com una amistat, però hi ha un moment que la Rita, fascinada per la nova companyia de la Lena, sent una mena de vibració a la vulva. En les amistats hi ha sovint un impuls sexual reprimit?
—Això surt dels diaris que escriu quan té dotze anys. Volia retratar aquesta primera amistat, perquè jo la vaig tenir, i crec que l’ha tinguda molta gent. És el moment en què s’aprèn o es descobreix per primera vegada l’alteritat. La primera forma de relació autònoma, fora de la família, fora dels codis més establerts. És la primera persona amb qui assages què és estimar algú. Aquest vincle fundacional no té nom. És una exploració dels sentits. La Rita s’estima la Lena com una amiga, com una germana, com un amor, com una mare? És un moment prelingüístic en les relacions, en què encara no estàs travessat per la mirada dels adults. Aviat ho estaràs, però hi ha un temps en què pots relacionar-te amb l’altre sense el pes de la categoria.

—Parlo del component sexual perquè crec que hi ha un tabú sobre el descobriment de la sexualitat amb els amics. Un descobriment homoeròtic, moltes vegades: nenes amb nenes i nens amb nens.
—Potser això passa més tard, en l’adolescència, en què explorem no tan sols la sexualitat, sinó les formes socials en què la sexualitat es pot expressar. M’interessa molt el típic moment dels homes a les dutxes després d’un entrenament de futbol, perquè s’hi veu la força absoluta de la dominació patriarcal. És el moment en què certes masculinitats descobreixen que la trobada amb un altre home, per uns instants, es pot destensar amb un cert relat homoeròtic, i que després tot torna a la realitat, com ha estat sempre. A la novel·la ho explico amb el capítol del servei. Aquests moments d’homoerotisme, al capdavall, funcionen com el reforç i la solidificació d’un règim sexe-gènere molt violent i molt dolorós. Però estic d’acord que la sexualitat té un rol claríssim en l’amistat.

—Aquesta dominació absoluta del patriarcat també es reflecteix, a la novel·la, amb la no superació dels estigmes.
—Les formes del desig queer o no normatiu encara estan travessades per la idea de fracàs o la d’estigma, malgrat que aquí, aparentment, tot això està més treballat socialment que no fa quaranta anys. Primer, perquè encara no és una experiència deslliurada de violències, ni de malestar, ni de dolor. Però qualsevol forma de desig, per normativa que sigui, està travessada pel judici i per la marca dels altres. Crec que també hi ha molt dolor en l’heterosexualitat. No em sembla que hi hagi una forma bona d’estimar i que la dolenta sigui l’heterosexual, no ho penso gens: les formes normatives del desig també estan travessades pel judici, les expectatives, la projecció. Ara: en les relacions queer encara hi pesa especialment la memòria històrica d’un dolor. Potser hi ha coses que ja no passen, avui, de manera directa, però us faríeu creus de com la idea de por, d’estigma, de secret, de silenci encara marquen avui com estimen certes persones.

—Hi ha moments de la trama que sembla que la manera homosexual de lligar hagi d’anar sempre lligada a l’ambigüitat, a la subtilesa, fins i tot a la clandestinitat.
—L’amistat està profundament codificada: hi ha molts rituals sobre què poden fer i què no poden fer els amics. Amb les formes de desig passa igual. Hi ha una forma de trobada determinada que passa per la suspensió del temps, la necessitat de reconeixement, l’estudi de si la situació és de perill o no, el debat sobre si continuar endavant encara que sembli perillosa. Hi ha molt de càlcul i molta mirada, hi ha molta més necessitat d’evidència abans d’atrevir-se al desig.

—Creieu que això s’hauria de superar o que pot ser una forma diferent de llibertat?
—Pot ser una experiència profundament dolorosa, però també una manera molt interessant d’explorar el desig. Un desig en què les formes de trobada no passin pel consum ràpid, que insisteixin en el misteri, també pot ser molt bonic.

—També hi ha la malaltia. És fàcil de pensar en la sida, però al llibre hi apareix d’una manera molt metafòrica.
—La memòria d’un moment terrorífic va marcar un llenguatge, una relacionalitat, una sociabilitat i uns conceptes, i això encara batega avui. La idea d’estimar que avui tenen molts homes marietes té a veure amb la crisi de la sida, encara que no l’hàgim viscuda. En la por i el rebuig d’expressar l’amor, per exemple. Els anys vuitanta van significar una pèrdua total de drets i llibertats, perquè l’estigma s’ho va carregar, però també va eliminar, en part, la possibilitat de vincular-se afectivament de manera genuïna. Si et lliuraves amorosament, l’altra persona, al cap de sis mesos, podia no existir. Hi havia amor de moltes maneres, però feia por estimar. I aquesta por encara la té moltíssima gent avui.

—A l’escena de sexe principal hi ha un punt de brutícia: fang, femta, sang.
—Tenia ganes de retratar un tipus de sexe que no és com ens l’han explicat, o com es retrata normalment. M’ho va dir la Sara Torres, que li agradava el moment de la trobada sexual perquè la sang hi apareix sense ser un símbol ni una al·legoria de res. És el resultat de dos cossos que es troben i fan el que fan dos cossos quan es troben. És una manera de dir que la sexualitat i el sexe també són això. Hi ha brutícia en el sexe, hi ha pudor en el sexe, hi ha sang en el sexe, és així.