Pius Alibek: ‘Lamentem els atemptats mentre ens posem samarretes patrocinades per Catar’

Pius Alibek va captivar milers de lectors catalans l’any 2010 amb un llibre, ‘Arrels nòmades‘ (la Campana), que relatava la seva infantesa i primera joventut a l’Irac. Fill d’Ankawa, una població del Kurdistan, i d’una família assíria, Alibek dibuixava un país encisador i amb un futur prometedor. Però poc després de la seva emigració catalana, aquell paisatge es va esquerdar. I d’aleshores ençà, la guerra, l’odi, la violència, la venjança i la mà interessada i destralera dels països més poderosos no han deixat de contaminar i enverinar –en paraules d’Alibek– aquella terra fecunda i plena de gent emprenedora.

Ara que el conflicte de Síria i l’Irac ha colpejat amb tanta contundència al bell mig d’Europa, hem retrobat Alibek per demanar-li que ens expliqui com veu la situació allà i aquí. La seva veu crítica fa retrunyir la consciència i demana una autocrítica completa de nosaltres mateixos. El conflicte, massa sovint pensat des de la llunyania, és més nostre que no ens pensem. I és això que defensa Alibek en aquesta conversa.

—Com seguiu l’actualitat del conflicte de Síria, l’Irac i el Kurdistan?
—Principalment, a través de mitjans de comunicació d’allà i de la gent que viu allà amb qui parlo. Per curiositat, miro com interpreten la realitat d’allà els mitjans d’aquí.

—I és una interpretació correcta?
—La lectura és completament diferent de la que fa la gent que viu el conflicte des del territori. Aquí se’n fa una lectura de comoditat, de donar per fetes certes coses, i tranquil·litzar les consciències. De tant en tant, surt alguna veu crítica que mira d’analitzar el conflicte des de l’angle veritable. El fet cert és que aquestes aproximacions són minoritàries aquí i sense massa ressò. Aquí predomina la informació generalitzada i generalitzadora, sensacionalista i tranquil·litzant.

—Potser és manca de proximitat?
—S’imposa gairebé sempre la informació que presenta el problema com una cosa llunyana i desvinculada de la nostra realitat. Per molts dels qui n’informen, el conflicte actual del Pròxim Orient no és del nostre món. Com si no tinguéssim res a veure. Sembla que tan sols en paguem les conseqüències perquè són uns eixelebrats.

—Hi teniu família o amics a Ankawa, al Kurdistan?
—Sí.

—I quina situació hi ha ara en aquelles terres?
—Com que és dins el Kurdistan, hi ha una calma momentània. Però és una bomba de rellotgeria. De moment, hi ha calma.

—Què trobeu a faltar en l’aproximació que es fa del conflicte d’aquí estant?
—S’ignoren informacions bàsiques. L’1+1. El causant de tot. Per exemple, tots sabem que la guerra de l’Irac va ser un crim organitzat. Va ser una gran mentida. Fins i tot els autors principals ho han confessat, excepte els espanyols, que s’aferren a dir no es van equivocar i allò va ser positiu per als interessos de l’estat espanyol. Però sabem que allò va ser l’inici de la destrucció i de la desgràcia d’aquella zona.

—El problema comença aleshores?
—Ho sabem o no ho sabem? Si ho sabem, cal dir-ho. Aquest és el causant de la guerra actual i no cap altra cosa. Ens estalviem de reconèixer l’origen de tot plegat i ens posem a buscar causes alternatives. No té sentit fer anàlisis de la situació amagant la causa real. Quan els americans envaeixen l’Irac, un país dictatorial governat per un criminal aliat d’Occident durant bona part dels anys que ha estat al poder, aquest dictador imposava una constitució secular, laica. I no hi havia espai per al pensament polític religiós.

—Era una dictadura que no deixava prosperar una visió política de la religió?
—Sí. Aquesta era la realitat de l’Irac el 2003. L’envaeixen els americans amb els seus aliats i s’imposa la llei islàmica a l’Irac. I l’alternativa a la dictadura acaba essent un país islàmic governat per la xaria islàmica. I lliurat a l’Iran, que se suposava que era l’enemic més gran d’Occident i dels valors occidentals. Això és un fet i no es pot passar per alt com si no tingués transcendència respecte de tot això que passa en aquest moment. I ara han fet igual com van fer amb l’Irac: obrir les fronteres de Síria, desmantellar l’exercit i les forces de seguretat. I així, obrir les portes de terroristes fanàtics vinguts de tot arreu. Això va passar a l’Irac i ara passa a Síria.

—És com una segona part d’allò que va passar amb la invasió de l’Irac?
—L’una cosa no es pot aïllar de l’altra. Aquells que els anys vuitanta van reclutar gihadistes integristes i els van subvencionar per lluitar contra la Unió Soviètica a l’Afganistan, ara han fet això mateix. Exactament igual. Ho van fer a l’Irac i ho fan a Síria. I continuen essent els aliats incondicionals d’Occident. Les reaccions i les lectures que fan els mitjans d’aquí sovint fan riure.

—Per tant, no és un problema fonamentalment religiós?
—Una cosa és aferrar-se a la religió i a interpretacions extremes de la religió com a reacció a determinats interessos de la zona. Això és una lectura. Però vaig més enllà: s’ha fomentat l’extremisme. S’ha alimentat i armat. Perquè serveix els interessos dels governs occidentals.

—A Occident li interessa fomentar l’integrisme islàmic?
—Cal diferenciar entre la política d’Occident i la població occidental. Això és importantíssim. Perquè el ciutadà europeu, per exemple, no acceptaria mai de la vida de fomentar l’integrisme islàmic. Però això ho han fet sempre els governs occidentals. Juntament amb els Estats Units i els seus aliats a la zona. Tots sabem que quan va començar el conflicte a Síria, l’Exèrcit Lliure no va tenir-hi un paper important perquè aviat va ser substituït per al-Nusra, una organització gihadista subvencionada i armada per poders occidentals a través dels seus aliats a la zona.

—Quins aliats?
—Principalment, els països del golf Pèrsic i Turquia. Això no és cap teoria de la conspiració. Són fets demostrats. En el moment que Turquia dóna suport a al-Nusra, és l’OTAN que hi dóna suport. I al-Nusra és al-Qaida. Es tracta d’una actuació completament deliberada. Al-Nusra pren tot l’espai que ocupava l’Exèrcit Lliure, que pràcticament desapareix. Un cop al-Nusra controla el terreny, comencen a entrar els mujahidins d’Estat Islàmic armats i carregats de ‘petrodòlars’.

—El problema el trobem a l’Aràbia Saudita i els emirats del golf Pèrsic?
—Sabem perfectament que el bressol del fanatisme religiós islàmic és l’Aràbia Saudita i els seus aliats del golf Pèrsic. I sabem que no tan sols n’és el bressol sinó també la mina d’or. Una font de finançament. I això passa a la llum pública a Síria. Tothom estava d’acord que Aràbia Saudita i Catar subvencionessin al-Nusra al principi. Tot això són fets. Quan passa això que passa a París, la gent s’escandalitza.

—És normal. El conflicte impacta al cor d’Europa. Ningú no està preparat per a això…
—Però fa tres mesos o quatre el rei d’Aràbia va ser en una platja pública francesa i la hi van tancar perquè es pogués banyar tranquil durant un mes amb el seu seguici de quatre-centes persones. I les forces de l’ordre es van oferir a protegir-la. I després es queixen pels atemptats. Quin és el doble joc que fem? Si som nosaltres mateixos que convidem els qui originen aquests atemptats i els tractem com reis.

—Denuncieu una doble moral?
—És clar. Lamentem els atemptats mentre anem pel carrer amb samarretes patrocinades per Catar. Ja ens podem anar queixant del terrorisme i l’integrisme islàmic! Aquesta doble moral, aquest joc brut, no té cap sentit. Si la gent vol enganyar-se i no vol veure què passa té el dret de fer-ho. Poden continuar enganyats durant molts anys. Però això no pot amagar els fets.

—Què en penseu de la reacció que ha tingut el govern francès després dels atemptats de divendres?
—És una reacció ridícula. Perquè hi ha un atemptat ens posem a bombardar. Què han bombardat? Què? Ha desaparegut Estat Islàmic? Són trenta mil combatents. El pressupost que l’administració nord-americana va destinar quan els d’Estat Islàmic eren vint mil superava els onze milions de dòlars per a combatre cada combatent. Però què és això? Què volen fer veure? Ara en lloc de vint mil ja són trenta mil, els combatents gihadistes. Què han bombardat els francesos? Amb quins resultats? I la gent innocent que s’hi ha mort?

—En diuen ‘danys col·laterals’ …
—Per què els innocents que moren per aquests bombardaments són danys col·laterals i els que moren a París o a una altra capital europea són víctimes? On som, a la borsa de les vides humanes? Són participacions amb valor diferent segons on has nascut? La vida humana val tant a Síria, com a París com a l’Àfrica. Val igual! Mentre els governants ens vulguin convèncer que no val igual anirem per mal camí.

—Què s’ha de fer per esborrar d’una vegada per totes la barbàrie d’Estat Islàmic?
—Hi haurà solucions quan es vulgui que n’hi hagi. Però no volen solucions.

—Qui no les vol?
—Els poders occidentals i els seus aliats a la zona, que han provocat aquesta situació i no l’han volguda resoldre. No els interessa resoldre-ho. Podrien dir: ‘Reunim-nos. Tenim una realitat que és aquesta. Què ha causat aquesta situació? Tenim Estat Islàmic que és una aberració –la més gran de la història de la humanitat, juntament amb l’extermini nazi. Què ha portat aquí? Un, dos, tres i quatre. Què podem fer per resoldre-ho? Un, dos, tres, quatre. Anem per feina.’ Això s’ha fet? No s’ha fet. D’acord. A veure, Turquia ha de segellar les seves fronteres. Però les té obertes pels combatents que volen anar a fer la gihad.

—Però quines són les accions concretes que es podrien fer?
—D’entrada, vull deixar clar que jo no sóc estrateg. Si vols combatre algú, la primera cosa que has de fer és tallar-li les vies de subministrament que li dóna poder: econòmic o d’armament. Si es tanquen les fronteres de Turquia als combatents, ja els has mig ofegats. Oi que Turquia és a l’OTAN? Doncs que despleguin forces de l’OTAN a vigilar la frontera. I que vigilin que la intel·ligència turca i la policia no donin suport a Estat Islàmic. I que no trafiquin amb petroli a través de Turquia. I que el Kurdistan aturi el tràfic de petroli a través del seu territori. Amb això ja hauríem ofegat la meitat del subministrament d’Estat Islàmic.

—Què més es pot fer?
—Agafem els països del golf Pèrsic –sobretot Aràbia i Catar– i els diem: ‘Escolteu, si passa un sol dòlar d’ajuda econòmica a Estat Islàmic, tindreu un embargament com el que es va fer a l’Irac, Cuba o l’Iran.’ I ja està! Ja s’ha acabat Estat Islàmic! Amb aquestes dues accions –tallar subministrament per fronteres i finançament dels països del golf Pèrsic–, s’ha acabat. Ja no cal bombardar.

—I per què no es fa?
—No es fa perquè no interessa. No ens podem deixar enganyar. Estat Islàmic és el resultat de la política criminal dels països poderosos. Conjuntament amb els seus aliats a la zona. Vejam, Estat Islàmic què pretén? Construir un estat islàmic. Un estat teocràtic. A qui interessa això? A tots els països teocràtics de la zona. Quins són? L’Iran, Aràbia, Catar, tots els països del golf Pèrsic, i l’Irac està en via de ser-ho. Per tant, construir un altre país teocràtic a tots aquests països ja els deu semblar bé. Per què no es combat els països teocràtics en lloc de criticar tant la manca de llibertats a la Xina, per exemple?

—Són coses diferents.
—I per què es permet al rei d’Aràbia i als emirs aquests del golf Pèrsic –que són els que financen l’integrisme– que vagin a Marbella a passar-ho bé amb tots els privilegis i totes les atencions? Són els que subvencionen els que fan els atemptats! És que és molt fort! Si volem viure amb aquesta doble moral, diguem-ho i acceptem la situació. Diguem que la nostra prioritat no és la vida humana, sinó el nostre benestar. Però aleshores no fem escarafalls quan els atemptats ens toquin de prop.

—No hi ha consciència d’aquesta complicitat que denuncieu?
—És que Turquia permet que passin les cisternes de petroli d’Estat Islàmic per la seva frontera. Si passen la frontera, és perquè a l’estat turc ja li va bé. Tan simple com això. Si l’exèrcit turc volgués evitar el pas de cisternes de petroli, no podrien passar. No parlem de passar una agulla, que te la pots amagar. Parlem de camions que es veuen d’una hora lluny!

—La clau és aturar el finançament que rep Estat Islàmic.
—Evidentment. Com s’ho fa Estat Islàmic, per tenir l’obediència de la població? Tothom qui es faci combatent té cobertes les necessitats de la seva família. Li donen un sou en canvi de tapar la seva dona i segueixi les instruccions que rebi. I la gent desesperada diu: ‘Almenys aquests em donen menjar. Si la meva dona s’ha de tapar, que es tapi. I si jo he de pregar cinc cops el dia, ja pregaré.’ I, de sobte, aquell individu que tenia una actitud laica i respectuosa amb totes les religions es torna fanàtic. I alguns diuen que la culpa és de la religió. I no. Totes les religions monoteistes són igual de fanàtiques o de respectuoses. Depèn de l’ús que en fan determinats individus.

—Les guerres successives han triturat el país i la societat dels vostres orígens. Creieu que es podrà recuperar l’esperit modern i cohesionat dels temps que hi vau viure?
—Costarà molt perquè a l’Irac hi ha hagut una destrucció de la infrastructura bàsica i de l’entitat iraquiana sistemàtica durant més de trenta anys. I això és molt difícil de recuperar. Un terreny de cultiu contaminat o enverinat, si no hi aboquem més verí, al cap de trenta o quaranta anys es pot recuperar i tornar a donar fruits. Però si continuem abocant-hi verí, serà impossible de recuperar-lo mai. Que l’Irac torni a recuperar l’esperit d’aquells anys quan jo hi vaig passar la infantesa dependrà de la voluntat d’abocar-hi verí dels poderosos. De moment, la voluntat és clara i no deixen d’enverinar-la.

—Heu pensat de tornar-hi algun dia?
—M’hi nego. No ho vull.