Pilar Rahola: ‘Els Nelson Mandela d’avui són els musulmans que lluiten per les seves llibertats’

‘L’islamofeixisme ens ha declarat la guerra. O en prenem consciència, o perdrem les conquestes de segles.’ Ho diu l’escriptora i periodista Pilar Rahola. La seva contundència a l’hora d’encarar l’amenaça global que representa el gihadisme és coneguda per gairebé tothom. Fa uns quants anys va escriure el llibre ‘República Islàmica d’Espanya’. Era un avís rotund sobre els riscs de l’avenç d’una visió fanàtica i extrema de l’islam. Ara ha escrit un llibre –’Prou‘ (RBA, 2015)– molt documentat i amb una anàlisi dels errors que cometem en relació amb això que anomena ‘islamofeixisme’.

L’entrevista per a parlar d’aquest llibre la vam fer el 10 de novembre, en plena setmana de bullici al parlament per la declaració independentista i la sessió d’investidura fallida d’Artur Mas. Una primera part, de temàtica política catalana, va ser publicada l’endemà. La segona part, sobre el fenomen de l’islamisme fanàtic, la publiquem ara, pocs dies després dels atemptats de París, que hi donen encara més vigència i centralitat.

—’L’islamofeixisme és Hitler amb petroli i internet’. És una frase del llibre. Ens la podeu explicar?
—El concepte ‘islamofeixisme’ és utilitzat pels intel·lectuals francesos des de fa molts anys. El primer de fer-lo servir va ser André Glucksmann o Bernard-Henri Lévy, no recordo exactament quin dels dos. Consideren que parlem d’una forma de feixisme. El totalitarisme pot beure de moltes fonts: de l’alemanya ària i ser el nazisme; d’ideals comunistes i ser l’estalinisme; o de l’islam i ser gihadisme. En tots aquests casos parlem d’ideologies totalitàries que beuen de la cultura de la mort, que són nihilistes, encara que siguin teocràtiques. Volen conquerir el món per la via de la destrucció de la civilització moderna. Eduardo Martín de Pozuelo parla obertament d’islamonazisme. Diu que la idea de feixisme és massa suau per al cas que ens ocupa i que cal parlar de nazisme. He agafat el concepte francès que també utilitzen molts anglosaxons perquè em sembla que explica clarament què és això que tenim davant dels nassos.

—Aquesta identificació amb el feixisme no és gaire habitual aquí.
—Com el llibre que jo he escrit, al món anglosaxó n’hi ha molts. Al món francès, també. En canvi, a la nostra literatura n’hi ha molt pocs. Em semblava que era important que hi fos. No és un llibre d’Occident versus Orient. És un llibre de civilització o barbàrie. La civilització no és Occident ni Orient. La civilització són els nens paquistanesos assassinats en una escola de Lahore. La civilització és la Malala lluitant per poder estudiar quan li disparen. Els qui li disparen són la barbàrie. La civilització és qualsevol dona musulmana que vol ser lliure. La barbàrie és l’imam que li diu que ha de ser esclava.

—Quina és la frontera entre civilització i barbàrie?
—La frontera entre civilització i barbàrie no és geogràfica. No és política. Té a veure amb els valors i les lluites. Els grans herois de la llibertat, els Nelson Mandela del segle XXI, són justament els musulmans que en països molt difícils lluiten per les seves llibertats. Hi ha qui parla de lluites d’Occident i Orient… Jo no comparteixo de cap manera aquesta idea i crec que és un gran error. Si algú defensa els valors de la civilització moderna, són els musulmans a molts i molts països. I per això són assassinats.

—Dieu que el llibre neix de la fatiga, la impotència, l’enuig i, fins i tot, la ràbia. Què us fa viure així?
—Fa molt i molt de temps que hi ha gent al món que alerta del perill que representa aquesta ideologia totalitària. En el meu cas concret, també fa molts anys que en parlo. Vaig escriure el llibre de ‘La República Islàmica d’Espanya’, on alertava dels perills que podíem tenir si no es reaccionava com a societat democràtica i lliure. Cinc o sis anys després, no tan sols no hem reaccionat sinó que hem comès més errors de la pitjor manera. Cinc anys després, el resultat són muntanyes de morts, una ideologia imparable, una capacitat mortífera i seductora infinitament més grans… Cometem els mateixos errors de l’Europa de Chamberlain amb Hitler.

—Quins errors?
—La convicció que calia prendre un camí de tolerància, de parlar-ne… aquest bonisme ‘happy flower’ pensant que ja ens en sortirem. No és així. El totalitarisme no se’l convenç; se’l venç. Aquest camí ‘chamberlainià’ ens porta al desastre. El llibre neix d’aquesta fatiga. Fa molts anys que hi ha gent que alertem d’aquest totalitarisme que guanya terreny. I va guanyant la partida. La prova és que Estat Islàmic ja domina sobre 8 milions de persones, que Líbia és a punt de caure en mans d’un califat controlat també per ells… Tenen un poder econòmic com mai no havien tingut abans i amb un poder tecnològic del segle XXI que dominen a la perfecció. I una gran capacitat de seducció.

—Perdem la batalla?
—De moment, no guanyem els ciutadans que volem viure amb tolerància i llibertat. No guanyen els estudiants de la universitat de Teheran que lluiten contra els aiatol·làs. No guanyen les Malales. No guanya la Shirin Ebadi ni les advocades iemenites que lluiten contra la pedofília i els casaments amb nenes de nou anys. Tots aquests no guanyen. Perden la batalla. Aquest és el crit d’impotència, de ràbia, per avisar que tornem a repetir els errors de la història.

—La brutalitat d’Estat Islàmic no desperta consciències?
—Les matances d’Estat Islàmic ens impressionen molt, però són la conseqüència lògica de moltes dècades d’alimentar una ideologia intolerant de l’islam, a través del salafisme i el wahhabisme, finançada pels països del petrodòlar. I la derivada violenta que ja s’havia produït amb al-Qaida i les seves franquícies, i que ara finalment ha aterrat en l’ISIS i el fenomen dels llops solitaris. Tot això no és nou. La primera vegada que van degollar una persona davant les càmeres, el periodista Daniel Pearl, ens vam escandalitzar, però l’endemà ens n’oblidàvem.

—Després n’han degollats molts més…
—Han degollat tanta gent davant les càmeres que ja ni ens impressiona. La quantitat de barbaritats que han fet assetjant i matant pobles sencers, com els kurds, els iazidites…, tirant homosexuals daltabaix dels edificis, decapitant persones, matant nens que jugaven a futbol… Tot això és absolutament equiparable a les cambres de gas dels nazis. És equiparable a les grans barbaritats de la història.

—Per què no reaccionem davant de tot això?
—Pels errors que d’alguna manera miro d’analitzar al llibre. El primer gran problema és que l’esquerra –que sempre ha portat el pes específic de les grans lluites per les llibertats– ha desistit en relació amb tot això. Aquesta qüestió no interessa a l’esquerra. No la fa reaccionar. No la commou com seria normal que ho fes. Milers i milers de morts no han merescut ni una sola manifestació a Barcelona. Totes aquestes barbaritats no han merescut ni una sola concentració.

—A què ho atribuïu?
—Fa la impressió que com que aquesta lluita no forma part del catecisme ‘progre’ –la culpa perversa no és dels ianquis o dels israelians–, no s’hi posen. Aquest és el primer error: la deserció de l’esquerra en la lluita contra la ideologia totalitària més important d’aquest segle. L’esquerra no hi, és en aquesta lluita. Va lluitar contra el nazisme, va callar amb l’estalinisme, i ara calla encara més amb la barbaritat islamista.

—Quins altres errors cometem?
—El segon gran error és la dependència que tenim d’ells. Utilitzo una frase d’una amiga meva musulmana, Wafa Sultan, que té dues fàtues de mort i que viu exiliada i amagada als Estats Units. ‘Hi ha una dita àrab que diu: «Si em necessites, et posseeixo.» Necessiteu el petroli, us posseeixen.’ El gran problema no és que no siguem contundents contra l’ISIS. Això ho tenim clar. El problema és que no volem canviar el nostre modus polític, econòmic ni geostratègic. I acceptem que les dictadures del petrodòlar financin directament la ideologia més radical de l’islam que decideix de convertir la seva gent en bombes humanes.

—És més difícil de veure, aquest fenomen?
—Hi ha dos fenòmens. El violent és molt clar. Crida molt l’atenció. Es dediquen a degollar o afusellar persones innocents. Tantes com poden. Però hi ha milers i milers de milions de dòlars que l’Aràbia Saudita i Catar envien per propagar un islamisme que esclavitza dones, que menysprea els altres, que va contra la tolerància, la igualtat, la llibertat…

—Com és que ho permetem?
—Ens escandalitzem pels assassinats en massa i permetem aquesta actuació de les dictadures del Golf. L’ONU va fer l’Aràbia Saudita presidenta de la comissió dels drets humans el mateix mes que ratificaven la pena de mort contra un dissident de dinou anys per haver fet unes declaracions crítiques. Nosaltres hem pactat amb l’enemic. Pactem amb Hitler. Vivim dels seus diners, del seu petroli. I acceptem que radicalitzi els joves. Abandonem a la seva sort aquells que lluiten contra la barbàrie en aquests països. Aquest és el gran problema de la civilització moderna actual. Com que depenem del seu petroli i dels seus recursos, hem decidit d’acceptar que avancin en aquesta bogeria. I això creix cada vegada més. Cada dia que passa és pitjor.

—La submissió de la dona resta amagada sovint darrere d’una justificació de caràcter cultural i tradicional. Això sempre m’ha sorprès molt…
—És la traïció de la progressia… Aquesta és la gran traïció de l’esquerra ‘progre’. Abandonar les víctimes de l’islamisme radical. I el cas de les dones és paradigmàtic. Si mires fotografies de l’Iran, els Emirats i altres llocs de fa unes quantes dècades, les dones no anaven com van ara ni de bon tros. No és veritat que l’islam estigui condemnat a ser regressiu. Hi ha hagut èpoques a la història que els jueus han viscut millor en terres musulmanes que a Europa. El que vivim ara no és una normalitat en l’islam. És una regressió que té a veure amb plantejaments obertament totalitaris que sorprenentment conquereixen l’ànima col·lectiva musulmana. I aquest és el gran problema.

—És una regressió també en la nostra consciència col·lectiva.
—Recordo que la meva primera manifestació va ser per Nelson Mandela. Perquè el món no acceptava de cap manera que algú pel fet de ser negre no tingués drets. En canvi, el món accepta que pel fet de ser dona no tinguis drets. I acceptem amb tota normalitat els xeics carregats de dones esclaves. Acceptem que les dones no puguin ser mestres d’escola, advocades o metges. Ni casar-se amb qui vulguin. Que hi pugui haver delictes d’honor. Que països membres de l’ONU permetin els casaments amb nenes de nou anys. Tot això ho permetem amb absoluta normalitat. No ho permetríem si en lloc de ser dones fossin negres o qualsevol altre fet distintiu.

—Per què ho tractem de manera diferent?
—Perquè l’islam no es toca. Amb l’islam, no ens hi atrevim. I a callar tots. Que callin els països que tenen interessos o els sectors financers que hi fan negocis, entra dins una lògica que no accepto, però que s’entén. Que callin els qui diuen que defensen la llibertat, em sembla una autèntica traïció. Davant del fenomen de l’islamisme radical, l’esquerra traeix la llibertat. És el bonisme que acaba essent còmplice.

—I com s’explica que el Barça accepti el patrocini de Catar?
—Forma part d’aquestes misèries. Al llibre, dedico un espai a parlar del Barça i del Reial Madrid… No sé si se sap que el Barça retira de l’escut la creu de Sant Jordi quan juga a països àrabs. Li ho han imposat i ho ha acceptat. El Reial Madrid ha tret la creueta de la seva corona perquè Emirats li ho va exigir. Tot això passa amb absoluta normalitat. Davant dels diners, no tenim ni valors, ni civilització ni virtuts. Només tenim interessos. I hem decidit que no ens importa què fa Catar amb els treballadors asiàtics que té fent d’esclaus construint camps de futbol per al mundial. No ens importa que les dones siguin semiesclaves sense drets bàsics. Preferim tenir els dinerets i que els nostres nens portin a la samarreta el logotip d’una dictadura feixista. Acceptaríem que el Barça portés el logotip de Hitler? Què fa l’ISIS sinó camps d’extermini per allà on passa amb el finançament de Catar?

—Diuen que, per combatre aquest fenomen, s’han de combatre les causes que l’han afavorit. Per exemple, les intervencions nord-americanes a la zona…
—Aquesta és una de les moltes ximpleries que sentim de l’esquerra davant d’aquest fenomen. El fenomen modern de l’islamisme radical neix com a ideologia totalitària amb intel·lectuals i textos propis el 1928 amb la creació dels Germans Musulmans a Egipte quan els Estats Units no hi pintaven res. En tot cas, la pota que feia mal en aquell moment era la britànica i, després, la russa. Òbviament hi ha culpes occidentals. Però no tenen a veure precisament amb els Estats Units, que arriben molt més tard al problema. No oblidem que els Germans Musulmans neixen al Canal de Suez quan Hassan al-Banna, intel·lectual d’una família molt religiosa, veu com els colonitzadors maltracten els treballadors egipcis.

—Això ve de lluny.
—Sí. També ve de l’orgull ferit àrab i del nacionalisme àrab després de la Primera Guerra Mundial, quan cau el califat turc, el darrer califat. I no cal dir que ve del teló d’acer, quan una part d’aquest món s’alia amb la Unió Soviètica. Tot això ve de molt abans que els ‘ianquis’ hi posessin la poteta. Seria un gran error imaginar que tot això és una reacció a les decisions de Bush. Ep! Que en Bush és un desastre. Jo em vaig pronunciar des del primer minut contra la guerra de l’Irac. Em semblava un disbarat i això ho veig claríssim. Però qui envia imams als nostres països que diuen a les dones que no tenen drets i que la democràcia no és bona, qui ho finança és l’Aràbia Saudita, un país enormement ric.

—No són els desesperats de la terra, que diguem…
—La revolta islamista radical és una revolta de rics carregats de diners i molta capacitat tecnològica que utilitza els pobres. No cal dir que els països occidentals han comès molts errors cada dia del món. No ens podem equivocar perquè aquest fenomen és apadrinat per països molt forts econòmicament que no tenen cap mena de mirament a finançar aquesta bogeria. Aquests països són aliats nostres, però no són culpa nostra. Però passa que una determinada esquerra necessita fer aquesta lectura per justificar la seva deserció sobre aquesta qüestió. Hi ha una obsessió patològica amb Israel i els Estats Units. La resta del món, de conflictes i de víctimes no existeixen.

—També alerteu de la matança de cristians…
—Han mort centenars de milers de persones. La gran majoria, musulmans. Però també fan una matança sistemàtica de cristians, que és un fet que expliquem molt poc perquè sembla que no ens preocupi. Van desapareixent pobles sencers. S’ataca sistemàticament els assiris, els coptes… col·lectius humans que vénen de fa milers d’anys. Igual que les pedres de Palmira, també desapareixen les vides i la cultura d’aquestes comunitats. La persecució cristiana no ens preocupa. La persecució de les dones no ens preocupa. L’antisemitisme, que és una xacra terrorífica, tampoc no ens preocupa. I aquí es troba l’esquerra més extrema amb els feixistes i els islamistes. Curiosos companys de viatge. Tot això passa mentre cada vegada són més rics, més forts i ocupen més espai. I nosaltres, fent migdiada.

—No es pot dormir mentre el feixisme avança.
—Ens ha de preocupar molt l’islamofeixisme. En aquest moment, controla molts països de l’ONU. Són països amb una ideologia clarament feixista. Què és, si no, condemnar a mort algú perquè porta una creu. O pel fet de ser una dona i estimar algú. O fer una manifestació. Això és feixisme. Com n’hem de dir? Algú en vol dir tradició? L’Aràbia Saudita és un país feixista. Catar és un país feixista. I vinga a fer-nos-hi fotografies… Les coses s’han de dir pel seu nom. A més d’aquests països, hi ha un govern obertament gihadista amb camps de concentració i camps d’extermini que governa una població d’uns vuit milions de persones. El problema és enorme i no hi fem res de debò.

—Un dels errors que expliqueu al llibre és la por. Deveu rebre moltes amenaces per haver escrit aquests llibres.
—Assumeixo els riscs naturals de viure en una època amb una amenaça totalitària. No em facis parlar més. Tampoc no cal. Tots assumim riscs. És el món que ens ha tocat. Però si no assumim riscs, guanyaran. El totalitarisme té un gran objectiu estratègic: crear por. Quan aconsegueix que la por triomfi, guanya. És lògic que tinguem por, perquè som humans, però cal saber-la controlar. Per què maten en una línia de metro? Un objectiu és matar gent. Però ho fan sobretot per deixar clar que qualsevol pot ser la seva víctima. És la socialització del terror. No vull parlar de la meva por personal –que hi és, com és lògic– perquè el fet més important és la por col·lectiva.