Philippe Claudel: ‘Hi ha persones equivocades que creuen en els discursos d’extrema dreta’

Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és escriptor i director de cinema. Professor d’antropologia cultural i literatura, és autor de llibres d’èxit. Ara ha publicat L’arxipèlag del gos (Angle Editorial), on alguns habitants d’una illa descobreixen tres cadàvers de negres subsaharians. S’hi pot veure com aquest fet els afecta a ells, i també els plans de futur de l’illa i de la resta dels seus habitants. De les decisions que prenguin, en depèn el futur de la comunitat. Claudel fa anar amb destresa les estructures de l’enjoli i del realisme màgic per acabar fent una cosa original i diferent, com la carcassa que exhibeix amb orgull durant l’entrevista: és un protector de mòbil de l’Athletic de Bilbao, un club que té un projecte extraordinari d’impuls i foment de la lectura que implica els jugadors del primer equip. Claudel en va ser un dels convidats i de llavors ençà en fa proselitisme.

—Com s’arriba a construir una illa del no-res i tenir-la tothora al cap durant la narració?
—Hi ha unes quantes maneres de fer-ho. La més fàcil és construir illes dins el cap per protegir-se a un mateix d’alguns perills, reals o imaginaris. Actualment la sensació és que hi ha molts de discursos polítics que ofereixen elements als ciutadans per cobrir-los la ment d’illes a les quals els diuen que poden continuar vivint i evitant perills, els pops i els taurons. És fàcil perquè tots els ciutadans de tots els països del món es construeixen illes per evitar el contacte amb el món real. Però l’autèntic perill és creure que podem tenir una existència insular i fer veure que el problema queda a l’altra banda de mar. Això és una il·lusió.

—Hi ha un moment que posar tots els habitants de l’illa d’acord sembla força fàcil, excepte amb el professor, que no deixa de ser la persona externa, la que trenca d’alguna manera aquesta idea de comunitat i que simbolitza la por del que ve de fora.
—Sí, aquí simbolitza la por, però no deixa de ser estrany, perquè en el curs de la civilització hi ha hagut molts moments en què l’estranger ha estat acollit amb interès, perquè era qui oferia la diversitat, una altra cultura i possibles descobertes. No fa gaire temps que es feien festes per als qui venien de fora perquè aportaven noves visions a la vida de la comunitat on s’instal·laven. Era un moment en què la humanitat tenia perspectives noves del món. Però ara, amb els canvis demogràfics, els moviments de població només es veuen com una amenaça, com un dels perills de destrucció d’una civilització. L’home és més tens i per això arriba el rebuig contemporani cap a l’altre.

—Empreu amb una habilitat extraordinària recursos provinents del realisme màgic i elements fantàstics que no són gaire habituals de la narrativa francesa…
—Crec que és perquè sóc un lector que sempre s’ha interessat per les altres literatures. En la meva formació hi ha els relats mitològics i les faules, les sagues islandeses. Alhora, he pogut trobar en la literatura hispanoamericana una dimensió barroca de la follia i de la fantasia que no he trobat en la literatura francesa i sóc el resultat de tot plegat. En realitat, sóc un escriptor molt poc francès.

—Us podríeu adaptar vós mateix a la pantalla ateses les característiques del llibre?
—Bé, és que la pel·lícula ja existeix. La literatura ja és cinema. Fabriquem imatges: de vegades amb càmeres i actors i de vegades simplement amb paraules. Observeu que m’heu parlat d’escenes concretes del llibre i que les heu recreades en imatges directament. Ja heu fet la pel·lícula. D’una altra banda, s’ha fet realisme màgic en cinema, una vegada més en el cinema hispà o hispanoamericà, és clar.

—El ritme de thriller que empreu clarament en la novel·la sí que és francès…
—A mi m’han interessat sempre les fronteres del gènere  i intentar renovar-lo i aplicar les eines necessàries per fer-ho. Sempre he considerat que quan escrivim som artesans. Un ebenista empra la fusta, el ribot i el cisell per fer un moble. I mentre el fabrica pensa que potser si agafa el martell d’una altra manera pot treballar millor, i ho prova. Jo empro la llengua comuna i una narració, la novel·la, però tinc moltes maneres de treballar-la. Pot ser més realista, però si hi incorporo elements fantàstics i en modifico l’estructura amb un rerefons mitològic, això em permet de parlar millor; això m’interessa: aprofitar les estructures del relat negre –i els elements de seducció d’aquest relat, com ara els tres cossos negres apareixent en una platja–, per obrir una investigació i al final comprendre que la recerca important no és la dels fets sinó sobre la natura humana i sobre les societats on es mouen aquests personatges.

—Us considereu un escriptor implicat en el món que us envolta? Sou participatiu?
—D’ençà que s’escriu una història que qüestiona el món i els problemes contemporanis, ens impliquem en una reflexió. És per això que un escriptor esdevé compromès, no crec que ho sigui tant en el sentit clàssic del terme. Amb els meus texts, no pretenc pas fer propaganda de cap ideologia. Vull qüestionar els elements morals i polítics en el sentit etimològic del terme, la dels ciutadans en el conjunt de la polis. D’aquest punt de vista sí que sóc un escriptor compromès.

—Us ho hauríem pensat mai, que vindríeu a promocionar els vostres llibres en un país amb presos polítics, on hi ha dirigents jutjats per haver intentat organitzar un referèndum?
—És un problema que ens afecta a tots com a europeus. Veig amb molt escepticisme una Unió Europea que no ha pogut o no ha volgut resoldre la crisi dels immigrants i una Unió Europea que per una altra banda no és capaç de fer una crida a la raó a un dels països que en forma part i que empresona alguns membres de la seva classe dirigent i política per haver demanat un referèndum. És increïble que passi a Europa i que hi hagi gent a la presó i exiliats que no poden tornar a casa, tot i que de cap manera no hi ha hagut violència. Llavors et demanes per què pagues els imposts d’aquesta Unió Europea que no fa cap gest humà en aquestes situacions. És realment preocupant, aquesta deixadesa. Puc capgirar els papers i fer jo unes quantes preguntes?

—És clar que sí.
—És que no sempre és fàcil de trobar un interlocutor d’aquí. Per què creieu que la Unió Europea no hi fa res?

—Sobretot per por. Hi ha molta por a l’efecte contagi en altres regions europees, començant per França i Còrsega.  Per primera vegada el president Macron no ha estat rebut en viatge oficial a l’illa per les principals autoritats, i això marca un punt d’inflexió. Però hi ha molts més conflictes: Grenlàndia i les illes Fèroe, el Piemont, Bèlgica i tants més. I sobretot perquè a Europa no hi ha hagut una cessió veritable de sobiranies. Se suposava que cada estat membre cedia la major part de la sobirania a la Unió i que aquesta esdevenia una unió europea veritable de les regions, però en realitat només hem augmentat la burocràcia afegint-hi una institució més.

—I què creieu que passarà quan surtin les sentències del judici?
—Pot passar qualsevol cosa i dependrà de com siguin aquestes sentències i de les consignes que donin els dirigents del procés quan se sàpiguen.
—Però alguna cosa haurà de passar.

—Sí, i tant. I de segur que ja hi ha gent que hi treballa. Tornem al vostre llibre. La societat que ens presenteu és totalment patriarcal…
—És una metàfora, una paràbola d’això que és avui dia la societat i del menyspreu al paper de les dones. Potser la cosa ha canviat aquests darrers dos anys en què hi ha hagut una forta reivindicació femenina. En molts països les estructures de poder són dominades per un home i l’illa és un símbol d’aquest patriarcat present en tota la nostra societat.

—Aquest batlle odia el professor perquè llegeix llibres i perquè creu que el coneixement només porta desgràcies. I malgrat que fa el discurs de l’extrema dreta contemporània és inevitable sentir una certa estima per ell, per la manera com es desviu per la seva comunitat…
—És que, com deia, tots els llibres són el reflex del món on s’ambienten. Hauria pogut fer un retrat realista, però volia posar-hi distància i establir una metàfora sobre les situacions polítiques que vivim. El fet més curiós és que hi ha gent equivocada que creu en els discursos de l’extrema dreta, però que creu que té raó i que treballa per salvar la seva comunitat. El batlle vol protecció política, la cohesió de la seva comunitat i desenvolupar el progrés econòmic a l’illa; per això pretén adaptar-se al bé comú. En canvi, el professor vol la veritat i ho vol sacrificar tot pel seu ideal de veritat. Qui té raó? Tots dos a la seva manera.

—Aquí sí que entroncaríeu amb la tradició de la novel·la filosòfica del segle XVIII…
—No cal anar tan lluny. Al film Les regles del joc un dels personatges diu: ‘La cosa més terrible del món és quan el contrari té la seva raó.’ Amb això ja s’ha dit tot.