07.12.2023 - 21:40
L’humorista Lluís Jutglar (les Masies de Voltregà, Osona, 1986), conegut com a Peyu, ha decidit de fer temporada estable a la seva comarca. El caps de setmana de gener i febrer el podreu veure al Teatre Auditori de Calldetenes amb L’il·lusionista, un espectacle que combina comèdia i màgia que ha estat tot un èxit a Barcelona. Juga a casa amb un objectiu clar: descentralitzar la cultura. Vol fomentar que la gent es desplaci fins a Osona, amb una proposta ben innovadora que té per lema “Fora de Barcelona”. Les entrades costen dinou euros i van acompanyades de descomptes i avantatges en allotjaments rurals, restaurants i unes quantes activitats turístiques a la comarca. “Hem de fer que la gent de l’àrea metropolitana, en comptes de tenir tantes ganes d’agafar avions per anar a Londres i a Praga el cap de setmana, vinguin a Catalunya i gastin aquí i coneguin el país”, explica.
En Peyu ens rep a la seva productora, el Corral, a Gurb, on han nascut i s’han enregistrat idees esbojarrades com Bricoheroes i El búnquer. És una empresa petita, però ha demostrat que es poden fer projectes d’èxit fora de Barcelona. Conversem sobre Barcelona, Osona, la temporada estable a Calldetenes i els Ondas i revela que a l’estiu hi haurà un projecte innovador a les Cabres d’en Peyu, a Muntanyola.
—D’osonenc a osonenc: n’esteu una mica fart de Barcelona?
—No, sempre explico que al final és una mancança personal. Sóc com un gat d’aquells que quan els canviés de pis, has de tirar un esprai perquè s’adaptin. He viscut tota la vida a Osona i a Barcelona ho vaig provar quan estudiava i em fa la sensació que només és feina. Encara que estigui dins un pis, em fa la sensació que treballo. No veig quin és el meu espai de desconnexió. Necessito estar en contacte amb alguna cosa que em recordi que al final sóc un animal. Ens hem complicat molt la vida i ens hem inventat moltes coses, però som animals i necessito tenir un mínim contacte amb la natura. De la Barcelona que sí que estic una mica fart és la que s’ha venut al turisme estranger. Em sap greu que desapareguin les coses originals perquè també n’hi havia d’autèntiques i de molt ben parides, de botigues centenàries i negocis extraordinaris, de bars amb molta història. I ho hem deixat tot en mans de franquícies i grans multinacionals. Passeges per Barcelona com podries passejar per Milà o qualsevol altra ciutat d’Europa. Ha perdut una mica d’encant.
—Quan ho vau començar a palpar, això?
—Estic molt castigat, però sóc molt jove, tinc trenta-set anys. Tampoc no tinc una perspectiva sobre Barcelona gaire llarga tenint en compte que no hi vaig començar a anar habitualment fins que no vaig tenir vint anys. La conec de fa quinze o setze anys i l’he vista bastant molt igual sempre. Sí que s’ha accentuat aquests darrers anys. Hi passeges i hi ha una sensació de bullici constant. Pel que fa al tracte, em fa la sensació que els catalans gairebé fem nosa en segons quins restaurants i bars. Un dia que feia temporada al Teatre Coliseum, va venir la xicota i ens vam quedar a dormir en un hotel. L’endemà al matí vam anar a esmorzar i la cambrera va atendre tres estrangers davant nostre. Li van demanar cafès amb llet en rus, en anglès, en francès, i el nostre en català no hi havia manera d’entendre’l. Hòstia, alguna cosa fem malament.
—Els de poble sempre acostumem a tenir una relació d’amor-odi amb Barcelona.
—Sí, i està bé i és maco. Igual que hi ha la rivalitat Barça-Madrid, n’hi ha d’haver entre la capital-ciutat contra els pobles del voltant. I els dels pobles ens hem de fotre dels de Barcelona quan vénen aquí, igual que els de Barcelona es foten de nosaltres quan voltem per allà.
—I és per tot això que feu temporada estable a Calldetenes?
—És més aviat per una convicció personal que hi ha vida més enllà de Barcelona, però no en contra de Barcelona, sinó més aviat per fer valer Catalunya en general. Hi ha gent que s’ha inventat la paraula “territori” i em fa molta gràcia. El territori ja existeix i es diu Catalunya. És un país, té una capital que és Barcelona i hem de potenciar la resta de Catalunya. Hem de fer que la gent de l’àrea metropolitana, en comptes de tenir tantes ganes d’agafar avions per anar a Londres i a Praga el cap de setmana, vinguin a Catalunya i gastin aquí i coneguin el país.
—Parleu de crear un precedent. Es pot canviar el món del teatre?
—Tant de bo, em faria molta il·lusió que la nostra iniciativa servís d’exemple per a altres artistes. No parlo de renunciar a fer temporada a Barcelona, perquè és la capital de Catalunya i s’hi ha de passar. És normal que s’hi centri la major part de l’activitat cultural del país, però també és bonic que això es pugui combinar amb unes quantes iniciatives com la nostra. I que altres artistes a la seva comarca puguin fer dos mesos de temporada estable perquè la gent la descobreixi. Al final, també té un valor veure l’artista en el seu lloc d’origen i potser així també acabes d’entendre una mica tot el llenguatge. I per la cosa de les sinergies i a qui pots beneficiar, em fa més il·lusió donar un cop de mà al comerç, al turisme, als allotjaments rurals i als restaurants de la comarca, molta gent que conec personalment, que no pas beneficiar multinacionals i pàrquings de Barcelona amb qui no hi tinc cap afinitat.
—Això és una opció arriscada?
—Sí. Sabia que si tornàvem a Barcelona, probablement tornaríem a omplir sense gaire dificultat. Però també era el moment de dir: hòstia, amb la demanda que tenim, per què no ho provem? Fa temps que em volta la idea pel cap. Fa uns anys ens costava omplir els teatres a Barcelona i, aleshores, fer temporada a Osona era impensable. Ara que els omplim, vam pensar que hi hauria gent que faria l’esforç de venir. I de moment, n’estem contents, venem les entrades.
—Peyu és una marca forta. Algú us pot dir que no tots els artistes hi poden fer front i que econòmicament pot ser un sacrifici.
—Sí, aquí és on hauria d’entrar l’ajuda i la col·laboració dels consells comarcals, que els ajuntaments potenciessin això. Tinc una marca molt forta, però es poden agafar altres artistes i grans grups de música. Ara no en voldria posar cap d’exemple perquè només me’n surten d’Osona [Riu.]
—Digueu.
—Oques Grasses tenen una demanda espectacular. Si munten un concert a Osona, vindrà tot Catalunya. O que el Roger Mas organitzés alguna cosa a Solsona amb la col·laboració de la comarca i amb les entrades igual que nosaltres, que et serveixin per a anar a allotjaments i descobrir la comarca. I si, amb tot això, encara veiem que és dificultós, doncs aquí és on les administracions públiques han de dir: “A mi m’interessa tenir un tipus fent publicitat de la nostra comarca i m’interessa que aquest tipus ens porti gent aquí.”
—Això de fer temporada estable fora de Barcelona és inèdit.
—Crec que sí. A veure, ara segur que sortirà algú més. Al final, és el que fan moltes companyies que piquen pedra i que no aconsegueixen un espai a Barcelona per a ensenyar-se, i ho acaben fent en teatres més petits a comarques. És el que havia fet fins que no vaig tenir possibilitat d’anar a Barcelona. Però ara, amb la demanda que tenim i la repercussió, no crec que hi hagi gaire precedents.
—Hi representeu L’il·lusionista, un espectacle guardonat amb el premi Teatre de Barcelona al millor espectacle d’humor. Èxit assegurat.
—Home, era un experiment, fins que no vam posar les entrades a la venda.
—Us feia respecte?
—Sí. Com a Peyu tinc una repercussió gran a tot Catalunya. Però som una empresa molt petita i ho fem tot de Gurb estant. No sóc Mediapro, ni Focus ni cap empresa d’aquesta envergadura, tampoc no vull ser-ho. Cada pas que fem, cada proposta que tirem endavant, la suem i la patim perquè fa respecte, perquè som petits. Era una aposta i teníem algunes pistes que havia de funcionar, no estem pas malament del cap [riu.] Em fa molta gràcia aquella gent que sempre que estrenen un espectacle diuen: “Ostres, no ens ho esperàvem.” Sempre que estrenem sí que m’espero que vingui gent. Si no, no ho faria pas.
—Té lògica.
—No hi ha cap negoci que digui de fer una cosa perquè fracassi. Ho fas amb la intenció que funcioni. El que passa és que no són matemàtiques i és una cosa que depèn molt del públic. Ara s’han ajuntat una colla d’èxits i hem pensat que era el moment de provar-ho. I si ara funciona, ja haurem acostumat la gent que això és viable i es pot fer. I potser quan estrenem un altre espectacle, en comptes d’anar primer a Barcelona i després aquí, ho farem al revés.
—Amb l’entrada oferiu uns quants descomptes. Només hi trobo a faltar una caminada en camps acabats d’adobar perquè la gent s’acabi d’enamorar d’Osona.
—[Riu.] Vinga, endavant! Tots a caminar i en acabat a veure en Peyu.
—A veure, sense reserves: quin pla faríeu?
—Ostres, hi ha coses molt interessants, però mira: pots arribar el divendres a la nit de Barcelona i sopar a qualsevol restaurant. Pots anar a dormir a Rupit, que hi ha una rectoria restaurada fantàstica i amb vistes espectaculars. L’endemà al matí pots anar al Mercat de Vic i visitar el Museu Medieval, que tens un dos per un. A la tarda, al Museu de Casserres i fer un tast a la cerveseria Montseny. I diumenge al matí, un volta amb globus la Plana de Vic, que és brutal.
—I no només gent de Barcelona. Repassant la pàgina web he conegut uns quants llocs.
—A vegades, els osonencs també tendim a marxar fora i la comarca la deixem per l’últim.
—Per què dieu que l’experiència com a espectador a Osona és més completa?
—És més autèntica perquè descobreixes coses que són més de veritat. El menjar i el paisatge, si ho comparem amb el que puguis trobar un dia a Barcelona… Sí que hi ha racons brutals i restaurants molt autèntics, però al final tots aparquem al pàrquing Saba de la plaça de Catalunya, voltem per allà, mengem en una franquícia i ja està.
—Fa temps que treballeu fora de Barcelona. El Corral fa projectes de Gurb estant i triomfen. Hi ha camí a recórrer, malgrat que es digui que s’ha d’anar a la ciutat per fer calers.
—La pandèmia va ajudar i ens va fer veure que hi havia coses que eren prou viables. I que al final, en l’àmbit pràctic, quan les grans empreses ho descobreixin, és molt més barat i còmode treballar fora de Barcelona. És així, això, amb els comptes a la mà. Després, crec que aportes alguna cosa diferent. La gent que veu El búnquer o Bricoheroes, més enllà que en som els protagonistes, es respira alguna cosa diferent, una cosa intangible. No és fet amb els estàndards amb què es fa tot, que semblen xurros i tot sembla sortit de la mateixa fàbrica. Ho fem sobretot en un espai completament diferent i amb una altra mena de gent i una altra manera de funcionar. A El búnquer som un equip molt petit. Cuinen els meus pares i és com anar de colònies, i això es nota en el producte.
—El búnquer és un dels més reeixits. Us esperàveu que la feina amb Jair Domínguez i Neus Rossell triomfés tant?
—Quan vam fer Bricoheroes amb en Jair ja va funcionar molt i amb El búnquer s’ha acabat de consolidar. L’èxit d’El búnquer sí que ens ha sobrepassat una mica, també perquè era un experiment molt estrany de pensar. Neix en una època en què tothom defensa que tot ha de ser molt curt i ràpid, i fem una proposta de no parlar d’actualitat i fer biografies de mitja hora de personatges històrics, una cosa que recorda la radionovel·la d’abans. Ara tothom s’hi apunta i ens diu que és boníssim, però era una aposta bèstia. Vam fer una cosa contra el que semblaria que no s’havia de fer. Era un experiment i tampoc no sabíem exactament com funcionaria, però confio molt en les coses que són de veritat, les que sorgeixen d’una idea espontània d’una relació maca amb un amic, que és el que acaba triomfant. Normalment, quan algú des d’un despatx vol dissenyar un projecte d’èxit no se n’acaba sortint. Els projectes que triomfen solen ser idees espontànies que neixen de veritat dels creadors.
—Us va sorprendre guanyar l’Ondas?
—Sí, no pensava pas que ens el donessin.
—I a l’hora de fer el discurs, vau rebre pressions? Us el vau preparar?
—Sí, perquè tenia ganes de dir allò que vaig dir. Vam rebre pressions de diferents costats, de gent que estava una mica espantada a veure què diríem o què deixaríem de dir.
—En quin sentit?
—Al final, la gent es pensa que ets més boig que no ets. Quan fem Bricoheroes o El búnquer som personatges. Ens diem Peyu, Jair i Neus, però som una exageració de nosaltres mateixos. No m’interessava sortir allà i cridar “puta Espanya” i que tot quedés en una anècdota. Vull que vegin que darrere d’això hi ha empresaris que fan projectes, que tenen ganes de defensar una manera de fer i ho fan en la seva llengua i amb l’entorn de la seva cultura. Que no ens diguessin: “Ah, aquests són els bojos aquells que criden ‘puta Espanya’.” Això no tenia cap sentit.
—Va ser un discurs dur contra la cultura espanyola.
—I ho hauria pogut ser més. Però passa que també et situes en una posició. Al final, segurament, si El búnquer l’hagués fet independentment i ens haguessin donat el premi, hauria estat encara més dur. La veritat és que no hi dono massa importància que torni a guanyar un Ondas. Però entenc que, al final, el programa forma part de Catalunya Ràdio i que hi ha gent, i la mateixa emissora, que vol continuar guanyant premis. Sortir allà a dir alguna bestiesa era afectar una emissora sencera. Hauria estat molt més dur perquè em fa molta ràbia el sector cultural espanyol quan pren posició en segons quins conflictes internacionals, que no sé per què els afecten tan emocionalment, i el que tenen just al costat de casa l’obvien completament i no hi fan mai costat. Crec que és una falta de respecte a la societat espanyola, de considerar que són idiotes. Escolti, la gent que consumeix els seus concerts o els seus programes de ràdio, vol dir que no és prou intel·ligent per a entendre que hi ha una gent, un poble que té una cultura i una llengua, que vol exercir el dret d’autodeterminació? És menysprear molt els espanyols. Em fa dubtar, a vegades, perquè els resultats electorals són els que són i Vox obté uns resultats que fan dubtar una mica dels espanyols en general, però jo crec que hi són i que han de ser prou intel·ligents per a entendre-ho.
—Per què hi ha tanta por de manifestar-se políticament?
—No ho sé, perquè la gent deu voler ser milionària. Fa molts anys que vivim en un mercat de dos milions de catalanoparlants que estan alineats amb allò que diem i pensem. Jo ja em guanyo prou bé la vida. No sé què necessiten els altres, que tenen quaranta milions d’espanyols. Que et mostris a favor de Catalunya i que als teus concerts en lloc de venir-hi vint mil persones n’hi vinguin divuit mil? Nois, si no podem fer aquest esforç, doncs, no sé.
—Us han ofert mai cap proposta en castellà?
—Juraria que no, o potser sí i menteixo, perquè t’arriben coses que a vegades no en fas cas. Recentment, ens va arribar una oferta d’una productora per a presentar un projecte per Televisió Espanyola, però crec que devia ser per a Catalunya, en català. Vam dir que no per dates, perquè coincidia amb més coses.
—És basant comú que la gent que triomfa en català rebi una trucada per a fer coses en castellà.
—No ho critico, són opcions de vida. Igual que abans et deia que nosaltres no som Mediapro i no tenim cap vocació de convertir-nos-hi. Sóc feliç a Osona envoltat de gent que estimo i aprecio, de poder estar part del temps amb les cabres, donant un cop de mà a la meva xicota. Que hi hagi gent que tingui aspiracions de fer-se més milionària i anar a obrir mercat en castellà, és tan lícit com això meu. Però jo no tinc aquesta aspiració.
—A part El búnquer i L’il·lusionista, prepareu res més? A final de novembre parlàveu de Natura sàvia.
—Sí, començarem a rodar el març de l’any que ve. Ara fem guions. Suposo que s’estrenarà a final de l’any 2024. I, sobre altres coses, que pugui dir i puguis publicar, vejam… [Riu.]
—Ho rumieu molt.
—És que tinc molts fronts oberts. Sempre fem voltar dos espectacles paral·lelament, ara L’il·lusionista en teatres i L’home orquestra en festes majors. Amb aquest últim hem fet cent noranta rondes, té tres anys i ara el matem. Al juny estrenem un nou espectacle que es dirà La niña bonita i serà una quina popular. I tenim la perspectiva –jo crec que ho organitzarem els divendres de juliol de l’any que ve– d’un festival d’arts escèniques que es diu Pausa, a les Cabres d’en Peyu, a Muntanyola.
—Ah, molt bé!
—La idea és fer una demostració amb el gos pastor. Hi haurà un productor local presentant els productes. Després alguna actuació de dansa, circ o teatre curteta. La gent podrà voltar per allà i veure les cabres. Al voltant del corral, hi haurà parades de productors de Muntanyola i Osona. Regalem una manta de pícnic i podran agafar-se uns quants productes i muntar-se el pícnic pel bosc, que serà il·luminat. I quan acabin de sopar, un concert. Comptem amb gent potent com l’Albert Pla, en Quimi Portet, els Catarres, Obeses i Paula Valls.
