Margalida Solivellas: “Si no ho explicàvem nosaltres, no ho explicava ningú”

La periodista mallorquina Margalida Solivellas es jubila després de trenta-sis anys al capdavant de la corresponsalia de TV3 a les Illes. En tot aquest temps, ha pogut explicar les legislatures de sis presidents diferents i les grans notícies que han esclatat durant aquests anys, com la vaga de docents, el cas Nóos, la corrupció de Jaume Matas, la pandèmia o la interminable massificació turística. Ara vol retirar-se com cal i dedicar temps a ella mateixa. Però abans ens concedeix una entrevista en què repassa aquestes tres dècades de carrera periodística.

—Com és asseure’s a l’altre costat, després de tants anys essent qui fèieu les preguntes? Com us trobeu en el moment d’aquest gran canvi?
—És una sensació estranya, no m’agrada. I estic estressada! Ja tenc ganes de tancar-ho, tot això, perquè la veritat és que no m’ho esperava. Tenia un full de ruta personal marcat: dia 15 me’n vaig i em retir d’enmig. Però encara no ha estat així. M’he jubilat oficialment, però no m’he retirat, que és el que vull fer. Avui [dissabte passat] he d’anar al programa d’en Ricard Ustrell i estic nerviosíssima!

—Esperàveu aquesta resposta de la gent? Tanta estima, tantes mostres d’agraïment i felicitacions…
—No, no, no… no m’ho esperava. No tant. Jo solc respondre de pressa els missatges i veia que no podia. En contestava vint, i després en tornava a tenir vint més.

—Però imagín que en deveu estar ben orgullosa. Sou conscient de què ha significat la vostra figura periodística per als Països Catalans?
—La lectura que s’ha de fer és que aquests territoris de parla catalana s’interessen entre ells i interessen la gent. Perquè ens han seguit tots aquests anys. Per exemple, jo he rebut missatges privats i públics de persones del País Valencià amb qui mai no he tractat. És un univers comunicatiu que interessa i que s’ha de cuidar i tractar, per tot el que representa.

—Són trenta-sis anys de corresponsalia a TV3. Però com vàreu començar la vostra carrera periodística?
—Al Diario de Mallorca, quan encara estudiava, i després ho vaig compaginar amb Ràdio Balear. Després vaig passar a l’Informatiu Balear, de Televisió Espanyola, i enmig any va sorgir una prova a TV3 per a fer de presentadora al TN del cap de setmana. I d’aquesta prova em van oferir dur la corresponsalia a Palma. M’ho vaig pensar, perquè tenia por d’anar a fer feina a un lloc que significava estar gairebé tota sola. Però crec que vaig fer el que tocava. I durant aquests anys, n’he après molt.

—Heu viscut grans canvis.
—Quan vaig començar gravàvem amb cintes i posava veu a unes imatges que només havia vist en una pantalleta de la càmera. Les muntaven a Barcelona. Record haver de córrer a l’aeroport a enviar les cintes, a vegades les duien passatgers perquè arribassin d’hora. És un canvi abismal.

—Quin moment és el que us ha posat més la pell de gallina, a l’hora d’explicar-ho?
—La marea verda. Al començament de la vaga de mestres sota el govern de Bauzá. Els mitjans, tret de l’Informatiu balear de TVE, no en feien ressò. Bauzá tenia prohibit que parlassin de tot el moviment. De fet, aquell era un estiu que ell anava fent gires als pobles i necessitava que la Guàrdia Civil i la policia espanyola li fessin un cordó perquè la gent no s’hi acostàs. Si no ho explicàvem nosaltres no ho explicava ningú. Però la resta dels mitjans no van tenir més remei que afegir-s’hi. Allò era tan potent! Mestres perdent el sou, pares afegint-s’hi… Va ser el millor de tot. Per jo, sí.

—De fet, heu explicat les legislatures de Gabriel Canyellas, Cristòfol Soler, Jaume Matas, Francesc Antich, José Ramón Bauzá i Francina Armengol. Quin record en teniu, del tracte amb ells i l’agenda mediàtica que marcaven?
—L’època de Bauzá no importa ni citar-la, no per qüestions personals, sinó perquè les polítiques que feia eren una altra història… Sembla mentida, però tots els presidents i els gabinets i equips, quan estan al poder, fan sempre igual: s’imposa una certa distància. Quan deixen el càrrec tots canvien automàticament.

—L’arxiu de TV3 compartia, fa pocs dies, el vostre primer stand up, el 1986. Què en penseu quan ho veieu?
—[Riu.] La primera cosa que vaig pensar era que estava mal il·luminada. Era més insegura, necessitava més espai per a explicar les coses, la veu canviada… No record exactament el moment. A vegades veig vídeos de peces que he fet i no les recordava gens.

—Per exemple?
—Vaig veure que pressionava molt Claudia Schiffer, perquè uns anys, després del TN, hi havia un espai que es deia “De vacances”. Jo estava espantada de veure aquests vídeos… O quan vàrem pujar a la torre de control de l’aeroport per veure arribar Lady Di.

—I què li diríeu a aquella Margalida ara, vist el camí recorregut?
—Que s’ho agafàs amb una mica més de distanciament. A vegades m’he enfadat molt, ho he viscut molt i algunes coses m’han fet ràbia.

—Heu pogut fer feina amb llibertat?
—He pogut fer la feina, més o menys, així com pensava que l’havia de fer. Per exemple, suposem que hi ha pressions… El fet que a la Generalitat no li influïssin electoralment les meves cròniques, i al govern de les Illes tampoc, m’ha permès uns marges de llibertat. He pogut fer més o menys les peces que jo creia. Les decisions les pren qui fa l’escaleta o qui tria una portada del diari, però el meu poder no era aquest. El meu poder era fer les peces com creia que les havia de fer. En bona part m’ho han deixat fer. De vegades, això sí, he hagut de fer coses que no m’agraden tant, com el balconing o els tòpics de Magaluf.

—Com veieu la relació entre la política i la premsa? Ho deman per aquestes ‘suposades’ pressions que comentau.
—No han arribat mai a les meves peces. Però supòs que n’hi ha hagut, de queixes. Tan ingènua no ho sóc… Crec que hi ha hagut interès per part de certs partits o formacions polítiques, perquè devien voler sortir més per TV3 o que els féssim més cas. Però a mi no m’ho han transmès mai directament, encara que ho hagi pogut intuir.

—Ja teníeu molta experiència quan va néixer l’ens públic IB3, l’any 2005. De fet, us hi havien ofert un càrrec.
—L’any 2007, al segon pacte de progrés, varen triar com a director Toni Martorell. Jo vaig estar a punt d’anar-hi com a directora adjunta, però dues reunions em varen bastar per a veure que no hi havia d’anar. Vaig dir que no em nomenassin i n’estic molt segura, de la decisió. No hi hauria durat gaire temps, allà dins. I, a més, m’hauria deixat perdre una de les millors etapes periodístiques: tot l’afer de corrupció de Munar, UM, Nóos, Matas, Palma Arena… M’hauria perdut l’ascensor al descampat! Són uns anys que m’haurien fet molt de deler, i tampoc no sé si el retorn a TV3 hauria estat possible. Vaig tenir un àngel de la guarda –jo mateixa ho vaig veure– que em va dir: “Torna enrere.”

—Com valoreu el moment i la manera com va néixer IB3 i com ha evolucionat fins ara?
—Al començament d’IB3, amb l’ex-president Jaume Matas, la majoria de presentadors venien de Madrid, molt ben pagats. El que em va fer més ràbia d’aquells moments era que es posassin damunt la freqüència de TV3 per eliminar automàticament una part de l’audiència. Tothom va haver de tornar a sintonitzar la televisió. I els anys posteriors em va fer ràbia que tapassin els partits de futbol i alguns programes. I aquella televisió era una televisió bilingüe. Ara és en català, i ha millorat; no sé si laboralment, però. Crec que hi hauria d’haver una plantilla de treballadors públics i que no estiguessin sotmesos a una empresa, pel que fa als informatius. Ja hauria d’haver nascut amb una plantilla mínima de la casa.

—L’extrema dreta vol tancar IB3. En un suposat govern de Marga Prohens amb Vox, hi hauria perill de tancament?
—El PP ja va tancar una televisió, que era Televisió de Mallorca. Però jo no crec que Prohens tengui intencions de tancar IB3. Ara, el futur és imprevisible. Si han de pactar amb Vox, a vegades hi ha un preu a pagar. Però jo esper que ella tengui una mica de sensibilitat.

—Però, per exemple, la reciprocitat entre TV3, IB3 i À punt podrien perillar.
—Sí, crec que no els interessarà tant. Quan va governar Matas, el govern ja va sortir de l’Institut Ramon Llull. Fins i tot va venir Pasqual Maragall per convèncer-lo de no sortir-ne. Per tant, això dependrà dels interessos electorals i polítics que tenguin i de què els diguin de Madrid.

—Vàreu acabar la vostra darrera crònica amb un “seguiran passant les coses i altres les explicaran”. Com el veieu, però, aquest futur?
—Malament, i em fa pena. Perquè crec que hi ha més gent preparada que mai, però no tenen oportunitats. Tu estudies qualsevol altra carrera i saps que en pocs anys et pots situar. En periodisme és impossible. I no veig que millori. Tot s’haurà de reinventar, però no sé cap a on.

—Com va sorgir la vostra darrera crònica? Volíeu acabar parlant del turisme de masses?
—Sí, la vaig pensar. Volia parlar de les assignatures pendents a les Illes, però amb un minut i mig no tenia temps de tot. També volia que sortissin tres dones de tres generacions diferents i que han lluitat pel que han cregut. Dins el gran contingut de vídeos que he fet, la majoria de persones que hi han aparegut són homes.

—El tema de la massificació és un dels grans temes que sembla no resoldre’s.
—En parlam des de fa trenta-sis anys i no en sortim. Sempre donam xifres segons la quantitat i anem creixent i creixent i no atura de créixer. L’any 1999 vaig fer un 30 minuts sobre turisme que es deia “Mallorca penja el cartell de complet”. Podria sortir ara mateix i seria igualment vigent, l’única cosa que hauríem de canviar són les xifres. Xerram, xerram i xerram, però fa tant de temps i no s’ha fet res. Som al mateix lloc.

—I quins seran els temes que ens contarà aquella “gent que vindrà”?
—Les eleccions de l’any vinent marcaran molt l’agenda. Però també depèn de la mirada que hi posi el qui em substitueixi, perquè tindrà els seus criteris i no seran els mateixos que els meus. Serà una mirada diferent. És molt difícil de preveure què passarà.

—Com ha estat fer feina des de Mallorca i convèncer a TV3 sobre quins són els temes importants i què interessa a les Illes?
—Ells miren des de Barcelona i tu ets allà i ho veus d’una altra manera. Sempre hi ha d’haver una “lluita”. Crec que hi ha coses que podrien entendre més, perquè si TV3 no fa públics alguns temes, no els farà públics ningú. I a vegades, “vendre” alguna entrevista a algú que no sigui molt conegut a Catalunya és molt complicat. Perquè dins una escaleta del TN hi ha una lluita ferotge per col·locar-hi vídeos. És la feina del corresponsal, lluitar en aquest terreny; perquè, si no, van cap als clixés. També passa que tu proposes un tema, no et fan cas i llavors surt en una capçalera coneguda i te l’encarreguen. I això és bastant frustrant. O has fet un vídeo, espera dins el calaix per sortir… i ho explica abans un diari. Després l’emeten i sembla que ets tu qui vas a remolc.

—En una entrevista recent parlàveu d’un cert “paternalisme” de Catalunya cap a les Illes.
—És veritat que hi ha un sentiment d’una gent que veu Catalunya com si fossin els nostres pares i ens protegissin, però jo no la tenc, aquesta visió, gens. No crec que sigui així. Sí percep que, a vegades, a Catalunya són massa prudents. També és cert que hi ha una visió de les Illes com un lloc on van de vacances: a jeure, a nedar, a anar a la platja… I a vegades els falta entendre que aquí també hi ha problemes, que passen més coses. Ells es queden mirant una visió idíl·lica de tot plegat. Però bé, insistesc que jo no m’hi he sentit, així.

—També heu viscut la màxima esplendor, i també tensió, que s’ha viscut durant el procés. Heu rebut atacs d’odi?
—No hem tingut mai problemes, però és cert que hi havia molta tensió. Sí que ens van fer una pintada i ho vam denunciar. O potser anaves amb el cotxe de TV3 per Ciutat i t’insultaven. Però quan va passar tot el tema, també es va acabar tot això.

—I ara, què toca?
—Imagín que en dues setmanes tot això haurà passat i podré buidar i dedicar-me a les meves coses. En aquesta professió, sempre estàs connectada.