Pere Rafart: ‘Els mags som a la cua de tot, al costat dels mims i els actors porno’

Diu que no ha de menester representant, que li sobra feina i que té ‘un mòbil bo’ que li organitza la vida. Tanmateix, Pere Rafart no sap on actua aquest cap de setmana. El mag atén VilaWeb per telèfon de Solsona estant, la seva ciutat. Acaba de tornar de l’altra banda de l’Atlàntic i encara està aclaparat pel jet lag i per l’èxit de la seva actuació al programa ‘Fool Us’ de la televisió nord-americana. ‘Hauré de contestar missatges durant dos dies, ja m’hi posaré’, diu.

De totes maneres, veu molt clar que l’èxit no el canviarà, perquè xala quan actua en teatres petits, comunions o casaments, on la proximitat amb el públic és inevitable. Amb Rafart, que no perd mai l’humor malgrat el cansament, parlem del seu periple en el món de la màgia, del seu passat, de l’actuació als EUA i de què faria si tingués poders per canviar el país.

Per cert, per si hi ha ningú que pugui captar el missatge, somnia actuar al Teatre Grec de Barcelona.

—Com era Pere Rafart abans de dedicar-se a la màgia?
—Jo sóc productor audiovisual i vaig treballar en producció televisiva en l’àmbit de l’estat espanyol, però també local. Alhora estudiava publicitat i relacions públiques a la UB. Quan vaig acabar la carrera vaig anar a petar a una multinacional de la publicitat i en el moment que em van oferir feina fixa… Em vaig trobar atrapat, a vint-i-cinc anys, en un despatx amb vistes. No m’hi sentia bé, aquesta és la veritat. Amb la màgia, fins llavors, havia anat fent coses de cap de setmana, però vaig decidir que era el moment de provar-ho realment. Era el 2015, més o menys, i era una decisió d’ara o mai. Ho vaig deixar tot i vaig tornar a Solsona. Vaig llogar un local i em vaig tancar a assajar com un boig durant dos anys.

—I què fèieu?
—Provava coses noves. Experimentava i m’obligava a treure material nou. I sembla que m’ha sortit bé [riu].

—I en algun moment no vau pensar: ‘Merda, l’he espifiada’?
—Tenia una veu dins del cap que m’ho recordava cada dia. Quan vaig tornar de Barcelona, vaig anar a casa dels pares. La idea era invertir tot allò que guanyés en la màgia. Però la meva mare constantment em deia: ‘Pere, agafa una feina seriosa i deixa això de la màgia per als caps de setmana.’ I és dur. Perquè al final tens vint-i-cinc anys i estàs sol i tancat en un local d’assaig durant moltes hores amb un simple joc de cartes. ‘Pot ser que faci alguna cosa útil’, pensava.

—Quin era la vostra rutina?
—Feia una bestiesa d’hores. Potser més de seixanta o setanta cada setmana. Una part molt gran la dedicava a la lectura, a formar-me de manera autodidàctica. Una altra a assajar clàssics i una altra a la creativitat. La qüestió és que com més hores dediques a una cosa, més et treballa el cap i més idees tens. I això em va passar. Potser el primer any va ser més dedicat a cultivar-me del tot, és a dir, a llegir tot allò que s’havia publicat, perquè em trobava que inventava alguna cosa i després m’adonava que algun mag que no coneixia ja ho havia publicat. Per això vaig intentar llegir de tot. Tinc una biblioteca amb més de tres-cents llibres sobre màgia i me n’he llegits molts més que m’han deixat.

—Com l’enteneu, la màgia? Perquè parleu com si fos una obsessió.
—Tinc un problema. Sóc una persona extremadament lúcida, no vull dir intel·lectualment; no sóc pas tan pretensiós. Simplement, que el cervell em va molt de pressa. I la màgia, com m’ho podia haver donat per qualsevol altra cosa, em permet de tenir el cap ocupat i pensar sense atabalar-me. I així vaig passant els dies, amb el cap ocupat amb la màgia. I en el fons està bé, perquè no el tinc ocupat pensant sobre el destí de la humanitat o qualsevol altra parida [riu].

—Disculpeu-me l’analfabetisme: com es prepara o s’inventa un truc de màgia?
—Primer em demano què vull aconseguir, sempre partint de l’impossible. I un cop em proposo una cosa impossible, intento definir com es pot aconseguir perquè l’espectador ho percebi així. La creativitat és complicada, perquè hi ha trucs que els tens pensats, però són literalment impossibles de fer. Però m’agrada que el públic em vegi com un creador d’impossibles. La creativitat és la meva part preferida de la màgia, però és veritat que és molt difícil de concretar, perquè tot costa molt de fabricar. Qualsevol idea costa una quantitat indecent de diners perquè no deixes de fracassar.

—Us hi ajuda ningú?
—Per sort tinc un equip de gent que treballa amb mi en matèria d’assessoria. No són mags, són amics, gent molt capaç per a resoldre problemes. Parlo del fuster del poble del costat o el traçut d’una casa de pagès perduda del Solsonès. Són gent molt hàbil i són fonamentals per a crear els efectes que porto a l’escenari.

—Què me’n podeu dir del truc que vau fer al programa ‘Fool Us’ i que s’ha fet viral?
—És una cosa en què fa anys que treballo, amb variacions diverses. De fet, vaig quedar sots-campió mundial amb això, tot i que a la televisió dels Estats Units se n’ha vist una versió reduïda perquè t’has d’adaptar als temps televisius, que són molt més accelerats que els del teatre. I va sorgir a còpia d’experimentar, de jugar… Va haver-hi una època que tenia la dèria d’estripar cartes per provar què sortia. I al final, després de fracassar i fracassar, surten coses. Sóc com un nen gran que em dedico a jugar davant un mirall amb cartetes i elements variats. I de vegades tinc sort [riu].

—Quina mena de referents teniu dins el món de la màgia?
—Jo sempre dic, en to de broma, que per ser perfecte hauria de tenir la presència física del Mag Lari, la màgia del Jorge Blas i la banda sonora que posa el Mago Pop. Bromes a banda, són gent que ho fan molt bé. Ara tinc la sort que viatjo per tot el món i coincideixo amb gent molt bona. Precisament fa poc he estat a Las Vegas, on han actuat tots els meus ídols, però m’he adonat que a l’estat espanyol hi ha gent boníssima. Passa que no són mediàtics i no tenen el ressò que es mereixen. Ara, no sempre la cosa mediàtica és la millor. Les persones més interessants que he conegut són mags i són gent brillant i creativa. És una pena que esmercem el temps a fer truquets de màgia quan podríem buscar la cura contra el càncer [riu].

—On us faria il·lusió d’actuar algun dia?
—Ara se’m van complint molts somnis i ho aprofito perquè, vés a saber, potser d’aquí a dos anys s’enfonsa tot i no queda res. M’agradaria molt d’actuar al Magic Castle de Los Angeles, que és el lloc de referència per la màgia mundial. De fet…

—Què?
—Que ja ho tinc emparaulat i hi actuaré.

—Home, això és fer trampa!
—[Riu] Si us consola, encara no tinc data. Per tant, en certa manera, encara no és real.

—I on més?
—Un lloc que crec que seria brutal és el Teatre Grec de Barcelona.

—Bona tria.
—Ho deixo caure per si el programador del festival llegeix VilaWeb i té un forat per a l’any vinent.

—És difícil de guanyar-se la vida com a mag, en aquest país?
—És molt difícil de guanyar-se la vida essent autònom, en aquest país. És complicat de tirar endavant. Jo tinc la sort que tot em va de primera i, gràcies al boca-orella, no he hagut de fer mai una feina proactiva de cercar actuacions. Me’n van sortint i tinc tanta feina que no l’atrapo. No en vull pas més. Però em preocupa una cosa després de veure el ressò del programa.

—Quina?
—A mi m’agrada molt fer actuacions de petit format o molt pròximes, fins i tot en l’àmbit familiar: comunions, casaments, aniversaris, etc. I tinc por que per la possible repercussió del programa, els perdi. Vull dir a la gent que em pot contractar igual, que surto molt bé de preu. I, sobretot, em faran feliç.

—Retornem un moment a la vostra carrera. Després dels dos anys d’entrenament i formació, en quin moment les peces comencen a encaixar?
—El punt d’inflexió és quan la Societat Espanyola d’Il·lusionisme em dóna el premi Ascanio, que és el guardó al mag de l’any. Era el 2017 i de fet vaig ser el primer català que el guanyava. I a partir d’aquí tot fa un tomb, sobretot en matèria de reconeixement. La màgia té unes connotacions molt negatives. Es considera un espectacle infantil, és poc valorat. En l’àmbit artístic, els mags som a la cua de tot, al costat dels mims i els actors porno. I el premi em va ajudar. Em va donar reconeixement, però també motivació per a continuar.

—Tan mala imatge té la màgia?
—Últimament la màgia televisiva, amb gent mediàtica que treballa molt i fa coses innovadores, ha ajudat a millorar la imatge. Però sí, té mala premsa. Ara, també us diré una cosa: de cada deu espectacles de màgia que anem a veure, nou i mig seran una merda. I això no ajuda.

—No sou massa dur?
—No, és tal qual. Hi ha molt mag amateur que fa espectacles sense tenir prou talent. A més, el públic té un criteri molt clar i format en altres arts, però no en la màgia.

—Creieu que el Màgic Andreu ha fet mal en aquest sentit?
—Uiii… Cercant l’estripada, eh?

—Ho demano per curiositat.
—El Màgic Andreu crec que va arribar en el moment adequat, en què la màgia en aquest país tenia gent amb musiquetes fent aparèixer cartes, cigarretes i boletes, i ell va saber trencar tot això. També és veritat que, a diferència d’altres, s’ha actualitzat poc. Va tenir el seu moment i el va saber aprofitar.

—Per a qui no els conegui, qui són Penn & Teller?
—Són uns referents del nivell de David Copperfield. Són una mica els brètols de la màgia mundial. Són gent molt popular. Han sortit a Friends, a The Big Bang Theory… Pels Estats Units no poden caminar sols pel carrer. Són gent molt creativa que han creat uns personatges molt bèsties. Ara fa més de tres dècades ho van rebentar molt fort al Saturday Night Life i d’ençà de llavors són a dalt de tot. Des de fa molts anys són a Las Vegas omplint diàriament un teatre per a 2.500 persones.

—Com arribeu a ‘Fool Us’, el seu programa?
—És genial perquè em van trucar ells. Per al seu programa cerquen els millors del món i volen coses cridaneres i originals. I després de sis anys, cada vegada la cerca és més difícil.

—I us troben arran del sots-campionat mundial a Corea del Sud?
—Em fa l’efecte que hi tenien algú de la productora, allà. I el desembre em va arribar un correu electrònic. Em van demanar uns vídeos perquè els interessaven un parell de coses meves. Poc després, crec que era el gener, em van enviar un altre correu per dir-me que em reservés els dies perquè comptaven amb mi per al programa.

—Com ho vau celebrar?
—Em vaig fotre un whisky.

—Quin?
—No en tinc ni idea. A mi no m’agrada el whisky, però és el que es beu en aquesta mena d’ocasions, no? [Riu].

—I això que Alyson Hannigan us presenti davant un teatre amb milers de persones com ho encaixa el vostre ego?
—Doncs molt bé. Jo sóc un gran fan de How I Met Your Mother. Abans de sortir a l’escenari vam parlar mitja hora ben bona. És una persona encantadora, em va sorprendre que una actriu de Hollywood fos tan afable.

—Decebut amb la manera com va pronunciar el vostre nom?
–No, és una cosa que ja em prenc de broma perquè no hi ha manera. De fet, faig un recull de presentadors estrangers dient el meu nom perquè és hilarant. Però vaja, no crec que sigui tan difícil. Jo sé dir Arnold Schwarzenegger, com no pots saber dir Pere…

—De l’actuació, què me’n podeu dir? Estàveu nerviós?
—Tot va sortir rodó. Al començament quan feia actuacions em posava molt nerviós i vaig decidir que estar nerviós em perjudicava i que no m’hi posaria més.

—Què dieu?
—Sí, tal qual, ja sé que sona fals. Però vaig deixar de posar-me nerviós i ja està. Però en xous com aquest estic més tens del que és normal, però la tensió és necessària perquè surtin les coses.

—Quina resposta heu rebut, arran de l’èxit de l’actuació?
—Estic al·lucinant. Tot ha esclatat arran d’un piulet d’un company de Lleida, perquè a mi no em fot cas ningú [riu]. I de cop ha rebentat tot. Tinc el mòbil gairebé paralitzat. M’hauré d’estar un parell de dies responent missatges. Havia estat al Got Talent a Madrid i la repercussió va ser bèstia, però ara és una bogeria absoluta. Però la idea, com he dit, és continuar tocant de peus a terra. Tinc ganes de fer teatres, especialment els petits, perquè gaudeixo més de la relació amb el públic. I la premissa és clara: si jo no m’ho passo bé, el xou no surt bé. M’agrada la proximitat perquè faig el brètol i tempto els límits. Crec que s’ha de jugar. Vivim en una societat en què de seguida l’humor ofèn i hi ha drames, però hem de ser atrevits, perquè si ens autocensurem malament rai.

—Si la màgia us permetés de canviar alguna cosa del nostre país, què canviaríeu?
—[Riu].

—És una pregunta oberta. S’hi val tot. També que facin fora Valverde del Barça.
—La pau mundial és una resposta pròpia de concurs de Miss Món, no?

—Una mica.
—Doncs faria que els vots dels catalans tornessin a comptar.