14.03.2019 - 17:00
|
Actualització: 14.03.2019 - 17:18
Mar de fons s’estrena al Teatre Lliure de Barcelona després d’un gran èxit de públic a Mallorca. L’espectacle és una coproducció a tres bandes entre el Lliure, el Teatre Principal i la companyia mallorquina Iguana Teatre. Dirigida pel dramaturg Pere Fullana, l’obra parteix de testimonis reals per explicar els efectes del desembarcament d’Alberto Bayo i les milícies republicanes a Mallorca l’any 1936, després del cop d’estat franquista. La cruel repressió feixista, la por que va generar a Mallorca i el paper dels milicians catalans que van desembarcar a Sa Coma són alguns dels fils argumentals de Mar de fons, que recull una gran quantitat de veus oblidades i ànimes perdudes. Sis actors donen vida a cinquanta-set personatges. Una reflexió teatral que utilitza molts registres, del drama al grotesc i, fins i tot, el musical. Un tractament diferent a cada dècada del llarg període franquista que serveix per a crear una respiració que fa que l’obra sigui ben comunicada. Serà al Lliure del 13 al 24 de març. Pere Fullana presenta Mar de fons com una recuperació necessària de la història d’aquelles ànimes perdudes que el feixisme va voler silenciar.
—Com neix la idea de produir Mar de fons?
—Neix a partir de testimonis reals i parla dels efectes del desembarcament d’Alberto Bayo i les milícies republicanes a Mallorca el mes d’agost del 1936. Els militars, tot d’una, van donar suport al dictador, i la república va pensar que era una bona idea de fer una expedició republicana per a recuperar les Balears. Aquesta expedició va ser un fracàs per causes molt diverses. Hi havia columnes anarquistes, comunistes i d’Estat Català. No estaven coordinats entre ells. La Falange i l’aviació feixista italiana la van fer fracassar. Després de vint dies d’intentar avançar per la costa de Portocristo i Son Servera, van haver de reembarcar. Aleshores, a Mallorca va començar una repressió molt forta. Començaren a assassinar gent sospitosa de ser republicana o d’esquerres. De tot això parlem a Mar de fons.
—Vau fer una investigació prèvia?
—Sí, i tant. Hem vist que la primera cosa que van fer va ser tancar els batlles republicans. Després del desembarcament republicà, van començar els assassinats. Va ser molt cruenta, la repressió. Això va fer que hi hagués una por terrible. Penseu que no era gens fàcil sortir de Mallorca als anys trenta. Totes les famílies tenen històries ocultes de les quals no havien pogut parlar. Després de vuitanta anys, comencen a sortir a la llum i nosaltres en presentem unes quantes.
—Quines històries personals us heu trobat?
—Moltíssims testimonis de fills i de néts. Gent que temia coses de la seva família de les quals no havia sentit a parlar mai, com jo mateix. Expliquem el desembarcament, els vint dies de guerra, la repressió brutal i les dècades posteriors amb les seves conseqüències. Són dues hores d’obra on intentem reflexionar sobre la por que encara hi ha a la nostra societat. Els fets cronològics arriben fins a la mort de Franco i la restauració borbònica.
—Què vau descobrir de la vostra família?
—Un dia, en un dinar familiar, vaig treure el cas del batlle manacorí Antoni Amer, Garanya. Jo sóc molt amic d’un descendent seu i n’havia sortit un llibre. Vaig comentar que ja se sabia quin era l’escamot que havia dut a matar Garanya. Vaig dir un parell de noms i la meva mare va dir que un d’ells era el ‘tío José Luis’. Aleshores em vaig assabentar que un dels assassins del batlle Garanya era un familiar molt directe meu. A partir d’aquí vaig arribar a la conclusió que hi havia una quantitat immensa d’històries que s’havien silenciat. Així va començar Mar de fons. De casos com el meu, n’hi ha moltíssims a Mallorca.
—Alguna història que us hagi colpit profundament?
—Sí, moltes. Gent que va estar dos anys tancada dins un pou i que els anaven a visitar. Això surt a l’obra. O la història d’uns capellans que tenien dues maneres d’escriure cartes per a demanar el perdó de persones sospitoses de ser republicanes. Amb tinta blava per a perdonar aquella persona i, si escrivien en vermell, volia dir que no importava que la salvessin. Hi ha moltíssimes coses d’aquesta mena que fan venir calfreds.
—I el temut Comte Rossi hi apareix, a Mar de fons?
—Sí. Tota la repressió d’aquest fantasma feixista italià que copiava la manera de fer de Mussolini. Va crear una mena d’escamot, Los Dragones de la Muerte, que directament assassinava. Era format per joves de setze o disset anys, principalment de cases benestants mallorquines. Ell els comandava. Era un psicòpata. Històries d’ell pels bordells de Palma i Manacor n’hi ha un bon grapat. Hem descobert moltíssimes coses silenciades que realment valen molt la pena que siguin contades. És una manera de recuperar la memòria d’una gent que ha estat oblidada per la història.
—Molta d’aquesta gent ja és morta?
—Gairebé tots els testimonis directes ja són morts. Però queda encara testimoniatge de la gent que va patir el feixisme. És la gent que ara deu tenir vora vuitanta anys. Van néixer durant la guerra o just després i en varen patir aquestes conseqüències. S’ha de fer un homenatge a tota aquesta gent, fills de republicans, que ha patit tant.
—L’obra és una reflexió artística a partir de cinquanta-set personatges. Són reals?
—És un joc teatral. Som sis actors i dos músics que representen fragments de vida que s’enllacen durant l’obra. Els actors encarnen els seus cossos, les seves emocions, un moment de la vida d’aquests personatges. És un codi de ficció especial per a contar aquesta història.
—Sempre s’ha dit que a Mallorca no hi va haver guerra, que hi va haver directament repressió. És correcte?
—Hi va haver vint dies de guerra, quan va arribar aquesta expedició republicana que va abandonar de seguida. Després ja es va desencadenar la repressió. Les milícies es van crear a partir de l’odi. Els falangistes eren quatre rates. Però hi va haver gent que, aprofitant això, acusaven persones de ser d’esquerres perquè les matessin. Es va crear un sistema d’odi que encara perdura, perquè després va venir el silenci.
—Aquest silenci, aquesta por, és un dels grans fils conductors de l’espectacle?
—I tant! Si tu et topaves a Manacor, per exemple, amb algú que sabies que havia mort el teu germà o el teu pare, no li podies dir res. Et saludava i tu havies de saludar. Això va crear un mar de fons, d’aquí ve el títol: un dolor interior que no podia sortir a la llum, i això ens ha definit una mica com a societat.
—La repressió a la zona de Manacor va ser especialment dura?
—Allà on va tenir lloc el desembarcament és on va haver-hi més repressió. Però no únicament. A Palma, al cementiri, van assassinar moltíssima gent. I a Porreres. Diuen que hi va haver prop de cinc mil assassinats directes. Ja no parlem de la gent que va ser empresonada i es va salvar de miracle. I d’aquests cinc mil, n’hi ha molts que no saben ni qui són, perquè els descendents van morir també durant la postguerra. La història els ha esborrat.
—Quina importància tenen els milicians catalans a l’obra?
—Molta, perquè amb ells va passar igual. Com que es va perdre la guerra, van passar quaranta anys i ningú no va reivindicar la seva memòria. Són ànimes perdudes. El silenci creat durant la dictadura fa que molts dels descendents hagin mort i que una part dels qui queden no sàpiguen ni que van existir.
—Com surt l’espectador, després d’haver vist la representació?
—A Mallorca ha tingut un efecte catàrtic molt important. Ha funcionat molt bé a Palma, on es va estrenar al Teatre Principal, i també a Manacor. Jo crec que el teatre ha de parlar de la societat d’allà on es fa. Crec que és molt important que els actors mallorquins encarnin aquestes veus perdudes que no han pogut explicar-se. Això és la grandesa del teatre. Gent que va morir fa vuitanta anys reviu ara en els cossos dels actors que la representen. I això té un efecte catàrtic.
—Quina resposta espereu del públic de Barcelona?
—Supòs que serà diferent. A Mallorca ha estat molt potent. Hi va haver moltíssims milicians catalans que van quedar a Sa Coma, on hi ha una fossa que es calcula que té entre 300 i 400 milicians enterrats. És una de les fosses comunes més potents d’Europa. D’Europa, eh! Sa Coma és un lloc turístic espectacular, amb grans hotels… Quina ironia! Fa només un any es va parlar per primera vegada d’obrir aquesta fossa. Va venir un representant de la Generalitat. Però em sorprèn que s’hagi esperat tant i em ve de nou aquesta manca de memòria de la nostra societat.
—Dieu que Mar de fons no és un espectacle de quota mallorquina. Què voleu dir?
—No ho és. En absolut. Hem de pensar que la majoria de republicans que van venir a Mallorca amb Bayo eren d’Estat Català, eren catalans. Tot aquest anticatalanisme que s’estila a Mallorca ve una mica d’aquí. De fer creure aquest estigma dels rojos catalans. Hi ha molta gent que duu enquistat aquest odi, perquè el feixisme ha tingut quaranta anys per ficar-l’hi. En realitat, la majoria de nosaltres tenim llinatges catalans i venim de Catalunya.
—Quaranta anys de feixisme i quaranta de democràcia?
—Quaranta anys de restauració borbònica, diria jo. Democràcia borbònica. Hem de pensar que Franco va posar Juan Carlos. Crec que mai no s’ha passat pàgina. La transició és una gran mentida. S’ha dit que no hi havia cap més manera de fer-ho. A Itàlia i a Alemanya sí que van passar comptes, però aquí no. Aquí el feixisme no va desaparèixer pas, va evolucionar. Aquesta evolució del feixisme es pot veure ara mateix a la justícia espanyola i la manera de fer que tenen.
—Com és la sinergia entre el teatre mallorquí, el català i el valencià. Existeix aquest mercat?
—Iguana treballa molt al País Valencià i Catalunya. I vénen espectacles valencians i catalans a Mallorca. A Manacor, per exemple, només es programa teatre en català. No passa igual al Teatre Principal de Palma, que molta programació és en castellà. Sí que hi ha sinergies. D’ençà que existim –i fa 35 anys–, nosaltres hem fet tant com hem pogut per crear sinergies molt clares. Una llengua sempre és la memòria de la gent que va existir abans que nosaltres. Conté tota la seva saviesa i la història emocional dels nostres pares, padrins i repadrins. Jo em sent d’un mateix país cultural que els catalans i els valencians. No sent això mateix en relació amb els castellans. La meva pàtria cultural és la catalana.
—Com és la salut del teatre mallorquí?
—És molt bona. La part creativa és excel·lent. Cada any surten quinze o vint joves de l’Escola Superior d’Art Dramàtic, que es va crear fa dotze anys. La cultura teatral s’ha multiplicat. Es creen companyies i projectes. És gent que surt molt formada i coneix les arts escèniques. Hi ha una riquesa teatral important.
—Com convenceríeu el públic perquè vagi a veure Mar de fons?
—Li diria que és important que vingui a veure aquesta reflexió teatral sobre què som ara com a societat. I que, a més, es divertirà i s’emocionarà. El teatre sempre ha d’entretenir, sempre ha d’agradar. Crec que amb aquesta obra ho hem aconseguit. De fet, la gent surt encantada de les representacions.
