Pep Plaza: “Era el nen impertinent de la classe”

Sovint, relacionem Pep Plaza (Mataró, 1972) amb Quim Monzó, Pep Guardiola, Jordi González, Pedro Sánchez o qualsevol dels personatges que imita. Però, per sobre de tot això, ell és un actor, i els seus dots interpretatius queden clars a El substitut, una obra que no és pas un monòleg que encadena imitacions, sinó una història que funciona per si mateixa i en què intervenen cinquanta-set personatges interpretats per ell. Plaza dóna vida a una versió de si mateix cansada d’imitar i ho aprofita per explicar part de la seva història. Això és lluny de la realitat, ell no renuncia a les imitacions, però sí que es reivindica com un actor que pot fer moltes més coses. Hi parlem ara que l’obra es pot veure al Teatre Borràs de Barcelona, fins el 12 de novembre. Després, hi ha programada una ronda per uns quants municipis.

—El substitut és una obra d’autoficció. Què hi ha de veritat i de mentida, sobre la vostra vida?
—Hi ha una miqueta de tot. La part de ficció és surrealista, i la de veritat és molt fidel, amb imatges de coses que han passat. A més, la meva mare col·labora en una escena. Hi ha una pantalla per a documentar la història i com a escenografia tinc un mòdul amb rodes i vaig muntant i desmuntant. Podria ser perfectament una obra còmica, és un viatge, una història, però en comptes d’haver-hi set actors n’hi ha un que els fa tots. En alguna escena faig cinc personatges alhora, amb la seva posició corporal, expressió, gest i veu.

—Interpreteu un Pep Plaza fart de fer imitacions.
—Descobreix abans de néixer que pot fer imitacions i això ho explota amb un amic seu fins a convertir-ho en una feina. Però se’n cansa i reivindica que vol fer riure i ser actor, però per ell mateix, no fent dels altres. L’amic de l’obra també és amic en la realitat, l’Espartac Peran. Ens hem ajudat des que som molt petits, i un bon dia em va proposar que fes un càsting per al Set de nit. Jo li deia que no, però em va insistir i finalment em van agafar.

—Com va ser?
—Buscaven imitadors de Joan Gaspart i Pasqual Maragall, però finalment em van dir que faria de Lluís Canut i de Jordi González, perquè quan vaig anar al càsting, ja que hi era, els vaig fer més personatges. L’Espartac apareix a l’espectacle amb unes trucades gravades i la gent sempre riu. I també hi col·labora més gent que m’ha acompanyat en aquests trenta anys de trajectòria: Quim Masferrer i Joan Pera, que fa un cameo molt divertit, m’envia al psiquiatre. També és un homenatge a la família i als amics. La gent surt emocionada perquè tant fa riure com pot fer caure alguna llagrimeta.

—I ho feu tot sense maquillatge ni vestuari, i amb una part musical.
—És el Pep sense la caracterització habitual. Tot i que això m’agrada i no hi renuncio. Tinc ganes de continuar molts anys, estic a tot gas amb el Polònia, hi aprenc molt. Pel que fa a la música, el substitut es veu obligat a substituir cantants, però s’hi nega. La música forma part de la trama, no és gratuïta.

—Com viviu el fet de fer una obra guionitzada? Esteu habituat a la improvisació en aquesta mena d’espectacles.
—Estic contentíssim, però el primer dia va anar fatal, la funció va durar dues hores i dotze minuts perquè no em vaig cenyir al guió. Això és un crim, digne de sanció, només ho podia fer Pepe Rubianes… El director, el Pere Angles, em va dir que el text funcionava, que simplement el fes. La segona vegada li vaig fer cas i vaig sortir molt content, ara dura una mica més d’una hora i mitja. I tot és gràcies a l’equip i també als qui fan cameos, la meva mare està extraordinària!

—Com us van influir els pares artísticament?
—M’han influït en els valors i en el sentit de l’humor. El meu pare era molt de la broma, amb un sentit de l’humor més murcià. La meva mare té un sentit de l’humor més català, més anglès, però amb molta desimboltura, de qualsevol situació en treu la vis còmica. El meu avi també era així, un referent a l’hora d’explicar històries. Han estat molt artistes tots, però ningú s’hi ha dedicat. Jo he tingut la sort que he pogut fer el que volia de petit, fer riure la gent.

—Quan us vau adonar que teníeu dots com a actor i imitador?
—Amb vuit o nou anys. Era el nen impertinent de la classe, sempre acabava al passadís. D’alguna cosa va servir, però que els nens no en prenguin exemple… Els estudis no m’interessaven tant, però quan em donaven un guió me l’aprenia de seguida. Professionalment, vaig començar a Catalunya Ràdio amb Toni Clapés i ja havia estat a Ràdio Argentona, Ràdio Arenys. Després, RAC1, i a la televisió, Polònia i Crackòvia han estat grans experiències.

—També heu explicat que éreu, i sou, venedor d’assegurances.
—Encara venc assegurances, i ara tinc molta feina. Normalment, faig pòlisses d’assistència mèdica, però també puc fer-ne de pis, de gos, de gat, de vida… [Imita Matías Prats] ¿Necesitas algún seguro? Nunca nadie te ha asegurado tanto por tan poco. Com que no volia estudiar, el meu pare em va proposar de treballar pintant parets amb ell. La meva mare pensava que allò me’n faria perdre les ganes, però hi anava més content que un gínjol, i ho combinava amb el teatre, on només em pagaven el sopar o 10.000 pessetes. Quan el meu pare va morir amb 47 anys jo feia la mili. Vaig intentar escapar-ne com fos i vaig acabar a la Nissan fent de recanvista, vaig treballar una mica de tot.

—I com vau acabar amb les assegurances?
—Vaig fer de pallasso al Saló de la Infància, que feia l’Agrupació Mútua. I ells em van acabar proposant de vendre assegurances. Deien que, si havia fet riure els nens, que era el més difícil de fer, podia fer allò. La meva mare m’hi va obligar perquè era una feina normal, i la vaig acabar combinant amb la feina a una distribuïdora de vins i caves, i amb el teatre. Avui dia ja no em dedico als vins, però sí que continuo tenint la cartera asseguradora.

—I heu continuat actuant durant tots aquests anys. Un espectacle així us reivindica com a actor.
—Als actors còmics se’ns valora molt poc la capacitat d’interpretació. Se’ns valora més com a còmics, humoristes, showmans, caricaturistes… El Joan Pera n’és un exemple. Li fan homenatges, però no ha estat així fins ara. Tant et pot fer riure com et pot fer plorar, i ho ha demostrat. S’ha de fer una mica de justícia als qui fem humor. I l’obra no és una reivindicació, però sí que hi ha d’això, i només és moviment i veu.

—Sembla molt difícil anar canviant tan ràpidament d’una veu a una altra. Com construïu els personatges?
—No em resulta difícil. Per exemple, quan em van proposar d’imitar en David Verdaguer, ell em va enviar notes de veu perquè agafés el to. Simplement, em va dir que havia de reforçar les erres i les esses. El primer és escoltar la musicalitat, la cadència. I després ja li poses la veu. Primer la música, com una partitura. Aleshores la gamma, si és més aguda, si és més greu…

—Heu tingut mai la sensació que explica el vostre personatge a l’obra, aquest “vull que se’m conegui com a actor, no com l’imitador de Pep Guardiola, de Quim Monzó”?
—No, jo no hi renuncio. Encara faig sopars d’empresa, aniversaris de casats, festes, condueixo actes… Estic tan agraït que no deixaré mai de fer-ho. Però sí que reivindico el que ens passa a molts actors que fem això, que sembla que només puguem fer això. També podem conduir un programa, fer una sitcom… Per això quan en Quim Masferrer em va oferir de fer una cosa més teatral amb aquesta obra, que coprodueix Guerrilla Produccions, m’hi vaig embarcar. La gent em descobrirà, encara no sap el que faig.

—Entre tantes imitacions, alguna vegada se us ha enfadat algú?
—Jordi González em va dir que no estava enfadat, però tampoc content, amb la imitació, però ara ja sí. Era pel guió del personatge a Homo Zapping, que considerava que no era adient ni encertat, i ho comparteixo, no el feia massa a gust i ara no es faria. Normalment la gent em demana que l’imiti. Xavier Trias, Joan Pera, Lluís Canut, Xavier Sardà o Quim Monzó estan encantats. El rei d’Espanya o Pedro Sánchez, no ho sé. Albert Om em va trucar pixant-se de riure. Quan em truca surt la meva fotografia caracteritzat d’ell, em truco jo! A Quim Monzó em feia por imitar-lo pels tics, però ho va encaixar molt bé i em va apuntar paraules que ell diu perquè l’il·lustrés millor.

—Algun de preferit?
—Tots m’agraden. És com preguntar si t’estimes més el pare o la mare.

—Alguna dona?
—A l’obra surten Carme Ruscalleda i Esperanza Aguirre, tot i que aquest segon no es pot considerar imitació. I també la Fiorela, que és una mezzosoprano que faig amb un falset.

—Com imitaríeu Pep Plaza?
—No en tinc ni idea! Sóc com una mena d’escudella barrejada, un matxembrat de coses… M’han imitat imitant, però m’agradaria molt que m’imitessin a mi. Com que mai em veuen a mi, sempre sóc els altres, no poden fer-ho. És una reivindicació molt entre línies, però és veritat que podria fer unes altres coses. Per exemple, sovint penso que tindria traça per a presentar un concurs.