Pep Fornés: ‘Al nostre país la discrepància és considerada una obscenitat’

El director ‘provisional’ del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, Pep Fornés (Barcelona, 1957), deixa el càrrec. Ho fa cansat, com diu, d’una batalla ideològica amb la tecnostructura de l’Icub. Plega per un problema de gestió que segons que explica li ha impedit de tenir la llibertat de càtedra per a decidir el rumb d’un museu, amb dues seus, que sembla sobreviure a l’abisme sempre pels pèls. Fornés, antropòleg de professió, hi va entrar el 2003 i el 2008 va ser nomenat director provisional sense que en aquests més de deu anys s’hagi fet cap concurs públic per a ocupar la plaça. Critica la gestió centralitzada dels museus a Barcelona i la visió mercantilista que es mira més el nombre d’entrades que es venen i si hi van turistes que no pas el discurs i la integració del centre en el teixit social de la ciutat.

—Dieu que plegueu per problemes de gestió. Què vol dir això?
—Al nostre país i a la nostra ciutat, la discrepància i la dissidència són considerades una obscenitat. Jo no vull passar per un hipercrític i per això aprofito que m’acosto a l’etapa de jubilació per plegar. Després de gairebé quaranta anys a l’Ajuntament de Barcelona et pots permetre el luxe de jubilar-te abans. Crec que és dels luxes que es pot permetre una persona treballadora després de molts anys de feina. Però no plego per deixar de treballar, plego per poder fer més feina.

—Quina feina? Voleu treballar fora de la institució?
—Exacte. Vull tenir llibertat per a poder treballar dignament. Vull més llibertat de càtedra. Si em jubilo és per motius professionals.

—I on és l’ovella negra de l’organigrama? És un problema polític?
—Aquest és el drama de la gestió de museus. Però no és un problema polític, perquè els polítics no s’ocupen d’aquestes coses, lamentablement. Qui m’ha parat els peus a mi no és un polític. Els qui se n’ocupen són els càrrecs intermedis, càrrecs tècnics de confiança. Si tens la sort que t’hagi tocat algú que et comanda amb criteri i talent, doncs has fet sort; si et toca el contrari, pateixes. Aquesta gent busca tècnics dòcils.

—Ara que plegueu voleu denunciar aquesta situació?
—Sí, però aquesta denúncia no la faig ressentit, jo m’estimo molt el Museu Etnològic i de Cultures del Món. He provat de salvar-lo de mil cremes i mil defuncions. Quan hi vaig arribar el 2003, no tenia internet i era mig tancat. Llavors només hi havia la seu de Montjuïc, la del carrer Montcada encara no es va inaugurar fins al 2015. El museu era abandonat. No hi havia ascensor i només es cobrava mitja entrada per vergonya de cobrar-ne una de sencera. Tothom tenia clar que era carn de canó, és a dir, que el tancarien. Jo vaig intentar defensar tant com vaig poder l’antropologia social i cultural com una eina important per a entendre la societat. I penso i pensaré que la ciutat i el país es mereix un museu que parli d’antropologia. De fet, és el més important de l’estat espanyol, amb 77 anys d’història. Seria gravíssim tancar el Museu d’ Etnologia i Cultures del Món de Montjuïc.

—Tancar aquesta seu del Museu és un perill real?
—Sí, el Museu d’Etnologia de Montjuïc corre perill. Fa anys que el volen tancar i convertir-lo en un magatzem. Això seria un disbarat, aquest museu conserva el 60% del patrimoni etnològic inventariat de Catalunya. La història del Museu és el llegat de 77 anys d’una tasca científica a terme d’investigadors tan rellevants com Ramon Violant i Simorra, Joan Amades, Bosch i Gimpera, August Panyella, Zeferina Amill. Dit això, també cal saber que corren perill molts museus de Barcelona amb la nova mesura de govern que vol aplicar l’ajuntament.

—Com?
—La Direcció de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona vol aplicar un nou pla, que es diu ‘Una nova mirada als museus de Barcelona’, que sembla que vol compactar tots els museus. Com que no seria ben vist fer-ne desaparèixer uns quants amb una idea d’estalvi, volen compactar-los. Començar compartint magatzems…després compartir criteris, compartir conceptes i acabar compartint col·leccions. Això és un subterfugi per a acaparar poder i centralitzar la presa de decisions en una unitat tecnòcrata allunyada dels professionals. En definitiva és un projecte perquè guanyi l’ICUB i perdin els museus. Si es tira endavant aquest projecte, els museus perdran la seva identitat a costa de simplificar. Fer un sol fons no farà els museus millors, sinó que és un primer pas per a tancar-ne.

—De tota manera, la línia d’actuació semblava clara. Fer una revisió crítica del fons i integrar-lo en la vida de les comunitats culturals de la ciutat.
—Això ho he fet moltes vegades sense demanar permís. I només demanant perdó gairebé. Ho he fet sense explicar-ho gaire. La línia d’integrar la gent que és protagonista de la història és valenta i compromesa, però difícil i arriscada. Jo crec que la feina que hem fet és referent a Europa. A molts països es queden a mig camí. Què hem de fer amb els museus d’etnologia quan tenen col·leccions anomenades exòtiques? Nosaltres hem elaborat un discurs amb la memòria incòmoda d’una manera autocrítica. Alemanya ens mira i més països europeus també. Tenim molt de reconeixement internacional i hem col·laborat molt amb altres països. Però els qui ens manen a nosaltres ens demanen que no ens hi involucrem d’una manera directa. Quan tenim èxit a escala internacional ens tallen les ales.

—Heu estat director en un moment en què el concepte del colonialisme torna a estar al focus del debat públic.
—Però no solament hi ha peces dels altres països, també té la col·lecció més important de peces catalanes i dels Països Catalans. Tenim col·leccions catalanes, valencianes, balears, aragoneses, andaluses, castellanes i de tot arreu del món. Tenim setanta-quatre mil objectes. No és que només agafem el vessant extracomunitari o exòtic, sinó que justament incorporem tota la part nostrada i tota la de fora amb igualtat. I això és únic a Europa.

—Els museus europeus revisen els objectes espoliats a les antigues colònies. En el cas de Catalunya, quin seria l’enfocament d’aquesta revisió?
—Nosaltres no hem estat un imperi colonial. D’alguna manera seríem un país postcolonial i una perifèria d’un centre de poder. Així i tot, Catalunya i Barcelona hi han tingut un paper important perquè moltes empreses i molta gent, justament pel fet de ser catalans, s’han vist exclosos de l’explotació d’una sèrie de qüestions pròpies i llavors han hagut d’anar a les colònies a fer feina. Així, empresaris i industrials catalans anaven a fer feina a fora. Anaven a l’Àfrica i posteriorment a Amèrica. De fet, al museu tan sols hem explorat una petita part de la història africana. Imagina’t quan s’arribés a Amèrica, què podríem explicar! Hi ha molta tela. Però curiosament no essent imperi colonial i havent estat la perifèria d’un centre de poder, hem treballat la incòmoda memòria colonial. Hem estat valents de poder afrontar els nostres fantasmes. Quan diem que hem de ser una societat inclusiva i no excloent, quan diem que hem de tenir una mirada d’acollida i no etnocèntrica, parlem d’això. Barcelona, si vol ser una ciutat que vol acollir, ha de tenir un Museu d’Etnologia Social i Cultural.

—Us agrada de dir-ne ‘museu social’?
—Exacte. Té en compte els protagonistes del seu objecte d’estudi. La gent, les associacions i la comunitat. Per exemple, si fas una exposició sobre l’Àfrica, has de tenir presents els africans que viuen aquí. Oferir-los participació. Un museu no és un edifici, sinó que és obert a la ciutat. No es tracta només de fer didàctica per a les escoles, es tracta de ser participatius. A mi m’espanta molt quan es parla de tresors. Un museu no n’ha de tenir, ha de tenir objectes significatius. És un espai de confiança on tothom té accés. Optem per un museu així? Però un com aquest té dificultat per a encaixar en una ciutat com és Barcelona.

—També expliqueu la història colonial recent? I la dels darrers anys de Catalunya també ha estat registrada?
—Sí, som un museu que té urnes del 9-N i l’1-O. Potser algú es pot escandalitzar de sentir això. Potser ni aquesta gent que posa bastons a les rodes ho sap. Hi ha coses de què un s’ha d’assabentar per la premsa, mira. Ho hem fet sense demanar permís. Però el Museu és sensible als objectes significants que puguin testimoniar un fet etnohistòric d’un moment determinat. Què va passar a Barcelona? Que no hi havia cap museu que tingués una torxa olímpica. A mi això no em passarà. Com també molts objectes de la vida quotidiana de les dones s’havien d’incorporar perquè abans potser ningú no havia tingut aquella mirada. Què és un museu de memòria si no fa recordar temps viscuts? La cosa que no tinc tan clara és que m’autoritzin a inventariar tot això. Hi ha una estricta política de patrimonialitzar només segons què. És molt perillós que hi hagi una gestió centralitzada de tots els museus de Barcelona.

—La manera d’enfocar les exposicions del Museu ha trencat motlles, tant per les temàtiques com per la manera d’enfocar-les.
—Sempre hem aplicat la museologia social. Tenim relacions amb moltes comunitats diferents. Recordo l’exposició ‘Gitanos: la cultura dels rom a Catalunya’, on va participar el poble gitano de tot el país. O l’exposició ‘Diàlegs amb Àfrica. Memòria dels objectes’, que és el resultat visible del projecte ‘Diàlegs amb Àfrica‘, fruit de la col·laboració entre el Museu, investigadors de la Universitat de Barcelona i catalans d’origen africà. N’hem fet moltes… Aquesta manera de fer costa d’entendre, a vegades penso que portar gent immigrada al museu potser fa por.

—Amb activitats com aquesta s’afavoreix la inclusió social?
—No fem màgia, les coses no són tan fàcils. Sí que passa que el museu es converteix en un lloc estimat, on la gent agafa confiança i comparteix. Un museu no ha de ser un temple, ha de ser un espai de confiança que pot aportar molt més que una universitat.

—Perdoneu, però amb una manera de fer i pensar com la vostra, com és que la feina del museu no és valorada per un ajuntament d’esquerres?
—Jo no tinc resposta a aquesta pregunta. Això que explico que passa amb el museu és una constatació de fets.

—Tornant a l’antropologia, què hem de conservar?
—És important de demanar-s’ho. Però el segle XXI la ciutadania també ha de decidir què és patrimoni. És important que es democratitzin els museus. I crec que som en un procés invers.

—Teniu cap museu de referència?
—El Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona. És el meu preferit, sense cap mena de dubte. Els dels Països Baixos, de Viena, de Lisbona o de Roma, per exemple, fan un treball amb la gent migrada però es queden a mig camí. Com et pots quedar a mig camí de la correcció política? No pots parlar de colonialisme sense parlar de què passa aquí quan tenim centres d’internament per a estrangers o quan hi ha un consens generalitzat que no hi ha dret que la gent es mori a la mar. En un museu d’etnologia aquestes coses no poden passar, s’ha de ser valent. Un museu d’aquestes característiques ha de poder assumir desafiaments i riscs. Un museu amb una mirada massa institucional deixa de tenir sentit.

—Quin consell doneu al pròxim director o directora?
—Fa anys que no es convoca cap concurs per a aquesta plaça. Cap grup polític no ho ha fet. Me’n vaig sense que s’hagi convocat aquest concurs. Per tant, espero i desitjo que es convoqui. A més, és un museu que no ha aconseguit mai la plantilla que es mereix. Calen més braços per a poder gestionar tal magnitud de projectes.

—Quina és la manera de dirigir un museu el segle XXI?
—Creure que formes part d’un equip i tenir les idees clares. Un cop comparteixes el teu punt de vista, ja no és teu, és la línia de l’equip. L’enfocament actual del museu té poder per a resistir qualsevol cosa. Un dels missatges clau de l’ICOM és que els museus no han de ser neutrals i que el que han de ser és independents.

—Què fareu ara?
—Escric un llibre sobre la festa de Gràcia. Però no em faré d’or escrivint, eh? Continuaré donant suport als projectes que hem fet per a recuperar els forns d’oli de ginebre de la Ribera d’Ebre i també ajudant museus locals i internacionals a reorientar la seva mirada.

—Parlant de Gràcia, també vàreu ser un dels impulsos del Centre Artesà Tradicionarius (CAT).
—Sí, amb una bona colla de gent, Jaume Arnella, Jordi Roura… vam començar el Festival. Ens vam arriscar i encara dura. Recordo que un regidor em va dir: ‘Ara no em converteixis això amb un cau de gralles.’

—Per acabar, per què creieu que sou antropòleg?
—De primer vaig ser mestre i després vaig estudiar el primer màster de gestió cultural que es va fer a Espanya. Sempre he anat treballant i formant-me. Vaig estudiar antropologia perquè sempre he tingut tendència a recol·lectar objectes etnogràfics. Molt abans que pensés d’estudiar-ne. Encara recullo coses!

—Què recolliu?
—Sobretot instruments musicals. Però la mirada antropològica em va interessar molt per a entendre la societat en què visc. Una societat complexa i plural. Poder entendre en quin món vius i per què passen les coses crec que és molt necessari.

—I què heu après en tots aquests anys?
—Que el talent s’ha de deixar aflorar. Quan un professional expert treballa sota dictat i quan li tallen les ales, no treballa a gust. Jo he provat d’exercir una direcció antitòxica, perquè he sofert moltes direccions tòxiques. A mi m’agrada de parlar de direccions cooperatives i no tòxiques. I aquest ha estat el moment de dir prou. Faig un pas al costat. Molts dels meus col·legues ho pateixen i no ho diuen. Hi ha molts espais que no tenen direcció, com ara l’Arxiu Fotogràfic, per exemple.

—També heu fet un poema de
—Cada any faig una nadala, un poema que obsequio en forma de punt de llibre. Enguany és una carícia als presos i preses polítics i gent de l’exili. Si vols te’l recito:

«L’aire escriu entre les fulles
poesies de colors.
Diu que ja no falta gaire
perquè acabi la tardor.

Branques nues anuncien
que ja ve l’hivern gelat,
quan l’alosa ja no canta
i el pit-roig segueix alçat.

Però una nit imaginada,
quan el vent resti silent,
els ocells faran cantada
al voltant del Naixement.

S’arrup la padrina,
tremolen els nens,
el gat es pentina,
s’acaba l’Advent.

Fosca nit als Lledoners,
sense Lluna sobirana
que il·lumini els presoners
amb sa llumeta argentada

Negra nit al Mas d’Enric.
Freda nit, però estrellada,
que a la Carme fa un pessic
en sa careta rosada.

Bona nit, Puig de les Basses,
i per a tu també, Dolors.
Que aviat sigueu a casa
qui patiu la repressió.

A dins de la cel·la
de freda presó,
el gall mai no canta
ni caga el Tió.

Que el Nadal per tot escampi
un cel lliure i estelat,
on no hi ha presons ni exilis,
només Pau i Llibertat.

Josep Fornés

Nadal 2019»